El mirall del lavabo va ensenyar a la Francina uns llavis una mica inflats i uns ulls envoltats duna ombra negra que li preguntaven què collons estava fent. No va saber-los respondre. Es va mullar els canells i va beure aigua del got de plàstic que fan servir els nens per esbandir-se la pasta de dents. Uns pèls curts i durs se li van ficar dins la boca i els va escopir. Eren del Jep. Shavia afaitat i els pèls havien sortit volant pertot arreu. Sempre fa el mateix. Li és igual que després algú sels pugui posar a la boca, va remugar ella. Tornà a escopir, maleint-lo. Va pensar que potser no tenia sentit el que estava fent amb el Kai, però tampoc no va trobar cap raó per deixar de fer-ho. I menys encara pel Jep i pels seus pèls de barba escampats per tot el lavabo.
El Kai shavia aixecat i havia dut les tasses buides a la pica. Va veure una cuina petita i atapeïda destris. Vessava vida. Va recordar la seva pròpia cuina i li va venir al cap la imatge dun quiròfan. On ara veia rajoles, penjadors, draps, paelles, espàtules, imants i taques de diferents intensitats, a la seva cuina només hi havia espai, espai, espai, espai i espai. Tanta evidència dhumanitat el va incomodar. Com si estigués profanant un lloc real només per caprici. Un caprici innecessari, gratuït i sense gaire més explicació que passar comptes amb el seu passat. Tots dos es van trobar camí del sofà, lun de cara amb laltra, incòmodes i indecisos.
Voldràs un altre cafè? va preguntar la Francina.
Crec que no. Potser seria millor que marxés.
Hemmm va titubejar la Francina. Potser sí. Si tu vols.
No ho sé. No sé el que vull. Però, no ho sé, de sobte
Tha vingut la culpa?
No. Crec que no. La culpa no.
I doncs?
No ho tinc clar del tot.
I et penses que jo sí?
No, és clar. Ja mimagino que no.
Tens raó. És millor que marxis va dir ella, més secament del que hauria volgut.
I va marxar. I després es va provar dexplicar per WhatsApp. I com que lexplicació no se lexplicava ni ell, va optar per arrodonir-ho en forma de disculpa. I ella no va fer gaire cas ni duna cosa ni de laltra, perquè estava decebuda. I no sabia per què estava decebuda. I li va dir que no es preocupés, que no calia que li donés explicacions, que se les guardés per a qui hagués de valorar-les, que a ella no li devia res. I ell va notar la seva fredor, i com que no sabia com contrarestar-la, va magnificar alguna frase i ho va salpebrar amb dos parells demojis que feien petons en forma de cor. I ella ho va trobar alhora dolç i afalagador, i estúpid i agradable, i ridícul, i va triar no contestar. I no hi ha res més trist que quatre emojis que fan petons damor i que qui els rep no els contesti de cap manera.
Així van quedar els emojis, penjats durant quaranta-vuit hores. Després, ella va aixecar el veto. Van tornar a parlar. Van lamentar aquells cafès que shavien quedat per fer. Ella li va dir que, si prometia no marxar precipitadament, lin podia tornar a preparar un. Que podia ser lúltim abans de marxar de vacances dagost. Que sempre és millor començar les vacances amb una mica de cafeïna. I que, com que després vindria lagost, que tot sho endú, potser era com un cafè de comiat. Un últim cafè abans de passar pàgina. Un cafè sense necessitat dexplicacions. Un cafè sol, sense gel, sense llet i sense conseqüències.
Aquell segon cop el Kai no es mirà gaire les fotos que penjaven de les parets, ni els quadres, ni els lloms dels llibres. Lolor dencens i mel i bosc tornava a fer-lo viatjar a un passat imprecís. No van esperar al cafè. No es van donar loportunitat daturar-se. Van arrencar i no van parar. De la porta al sofà i del sofà al llit. Les mans coneixien el camí. Les llengües desenterraven dreceres que feia setze anys que estaven amagades. Tapant les paraules amb sospirs, van interpretar el paper damants tan decididament que van transformar-shi. Els dits dell retrobaven cada plec. Contrastaven la seva claror amb el to fosc i calent de la pell della, encara ferma, encara dolça, altre cop seva. Recórrer-la amb les seves mans, amb la seva boca, amb els seus ulls era quelcom inesperadament meravellós, com si recuperés el gust dun menjar deliciós, perdut en la seva infància. Ella tancava els ulls i així amplificava cada sensació. Com nera, de diferent, allò dels polvos ràpids, mecànics i alliberadors amb el Jep! Com nera, de diferent, tenir algú que la venerava en comptes de follar-se-la! Com nera, de diferent, sentir-se adorada i ser el centre del desig dalgú! Lexcitació, el desig i els gemecs es van sostenir i prolongar durant molta estona. Molta més de la que qualsevol dels dos havia acumulat amb les seves respectives parelles en tot lany. En acabar, transpiraven tanta complicitat que no trobaven paraules per expressar-la.
Tha agradat el cafè? va preguntar ella, amb la veu rovellada de qui fa estona que no diu res.
Mha encantat el cafè responia ell, girant-se cap a ella, repetint lentonació de la frase i passejant-li els llavis, molt delicadament, per lespatlla.
El faig molt bo jo el cafè va afegir la Francina, tancant els ulls, esperant que ell continués cap al seu coll.
El Kai se la mirava com si tingués davant una aparició. No podia creures com sassemblava aquella cara, aquelles parpelles, aquells llavis en forma de somriure lànguid, a la imatge exacta que tenia della, en moments com aquells, per molts anys, i moltes nits, i molts llits que haguessin passat. Ella va obrir els ulls i el va veure mirant-se-la. Va estirar el somriure i el va convertir en un sospir, que es va convertir en un gemec, que es va convertir en un badall de placidesa.
Va! Moguem-nos. Haig de ventilar aquesta habitació. Fa molta olor de sexe.
Molta va contestar el Kai, aspirant de forma teatral i exagerada.
Va, mou-te!
Mencanta aquesta olor va dir el Kai, fent una pausa i tornant a aspirar profundament, tancant els ulls. Escolta, pot ser que faci la mateixa olor que feia laltre pis teu? Abans? Lambientador, vull dir.
Pot ser. Però no és ambientador. És un encens que magrada. Potser sí que fa anys que faig servir el mateix, sí. Per?
Per res. Que magrada. És com viatjar en el temps.
Està bé, això. Viatjar en el temps a través de les olors.
Li va fer un petó. Van desfer el llit. Es buscaven constantment. Es tocaven. Se somreien. Se sentien lliures, plens i adolescents. Van obrir els porticons de les persianes del balcó. Mentre ell es posava els texans i les sandàlies, ella ruixava lhabitació de desodorant domèstic. Lolor de lencens i de saliva, suor i làtex es va desintegrar ràpidament sota la invasió daroma artificial de llimona. Ella va triar no posar-se pantalons. En calces i una samarreta ampla, lacompanyà pel passadís fins a la porta del pis. La que donava a lescala. La que els retornava a la vida real.
Marxeu quan, doncs? va preguntar ella.
Diumenge. Vosaltres?
La setmana que ve, no ho sé exactament. El Jep té uns cursos a la universitat destiu de la Central.
La menció del Jep va sobtar-los a tots dos. El seu nom es va escampar al seu voltant com si algú hi hagués fet un pet. La realitat fa pudor, quan has viscut un parell dhores de fantasia. No queda res de lencens, ja.
Passa unes vacances genials, vale? va afegir la Francina, per diluir la incomoditat del moment.
Això faré.
Kai.
Què?
No hi pensis gaire, en això, vale?
És clar que no. Això només era un cafè, oi? Un cafè de comiat, vam dir.
Exacte.
Fran.
Què?
Que mha agradat molt, el cafè.
Somreien des del fons de lànima, lamentant i celebrant el pacte al qual havien arribat. Es van fer un últim petó als llavis, tancats i inflats. Ella va tancar la porta. Ell baixà per lescala. I van respirar amb una barreja dalleujament i satisfacció.
Va ser ella qui va trencar la promesa quan li escrigué només vuit dies després. Els missatges anaven i venien entre platges, piscines i lavabos de restaurants. Compartien fotos ridícules i comentaris quotidians. Aviat van començar a incloure-hi petites mostres denyor, que el Kai dosificava a la baixa i ella distribuïa amb compte. Quan van tornar a veures, a primers de setembre, cap dels dos va esmentar cap pacte trencat ni cap promesa traïda. Sense demanar-se permís, van reprendre-ho on ho havien deixat, més pàl·lids i més prims, cinc setmanes enrere.
Ara se la mira sortint del lavabo dun hotel, amb una gran tovallola blanca que li encercla el cos i una de petita amb què prova deixugar els seus cabells de color negre intens. La penja en una barra i es gira cap a ell. Avança seriosa, capficada, com si vingués dun lloc molt llunyà. Quan encreuen les mirades, però, ella somriu, amplament, teatralment. Sespolsa els cabells i esquitxa lesquena nua del Kai, que li segueix el joc i demana: Més, més, castigam més. Ella riu. Ell labraça pel cul i prova de fer-la caure al llit, amb ell. Ella converteix la rialla en una súplica tova: No, no, Kai, que haig de marxar, avui ja no tinc més temps. Ell escenifica una protesta infantil i la deixa anar. Es vesteixen, es fan un petó abans de sortir i, un cop a fora, se separen ràpidament, més per anar per feina que per por que algú pogués veurels.
Quinze minuts més tard, ell puja al tren que el portarà cap a casa i envia un whatsapp per dir que està de camí i per preguntar si cal que dugui res. Vint-i-cinc minuts després, ella fa girar la clau de la porta de casa seva i crida un Hola!!! que només és contestat pel soroll accelerat duna sèrie de dibuixos de la tele. Tots dos, en paral·lel, tapen el seu secret amb els rituals domèstics de cada dia. Es deixen envoltar per les simfonies quotidianes que, de manera molt similar, interpreten les seves respectives famílies. Per dins, però, noten lescalfor de quelcom prohibit, emocionant, egoista i significatiu. I, almenys en aquest moment, quan encara senten els dits de laltre enfonsats en la seva carn, ni els passa pel cap penedir-sen.