Uns dies després del fiasco del casino, el Kai va endur-se-la a sopar a un restaurant pijo del Born. Era a principis de juny. No fa ni un mes. Els nens es van quedar amb els avis. Tots reien. Anar a dormir a casa dels avis era sempre una festa intergeneracional. Lavi Alfonso remugava teatralment. Làvia Rosa es deixava fer pessigolles pel Martí. La Clàudia feia xiscles perquè el gos provava de llepar-la. Quan van tancar la porta del cotxe per anar cap al restaurant, tots els sorolls vitals i festius van apagar-se. La ràdio va omplir el trajecte. LHelena mirava per la finestra, perduda entre monosíl·labs. Cansat, el Kai va abordar-la a les postres.
Mho diràs, què et passa?
Què? va dir ella, fent com si no lhagués sentit, mentre activava les defenses.
Tota la nit has estat molt callada. Fins i tot per a tu.
Què vol dir fins i tot per a mi?
Ja saps a què em refereixo.
No, no ho sé.
És igual. Miram. Miram i intenta-ho: què et passa?
No em passa res repeteix ella, marcant molt les pauses entre les paraules.
No és veritat.
Deixa de mirar-me així. The dit que no passa res, collons.
El Kai es va quedar callat i tallat. Sentia ràbia. Ell estava esforçant-se. Ho pensava de debò. Però era inútil. El que li feia ràbia no era la seva distància, sinó la seva incapacitat per fer-hi res. Per això no va continuar la conversa i va tornar a centrar-se en el plat amb el tros de tiramisú a mig acabar. Ja tornarà, quan vulgui, quan li faci falta, va pensar. En silenci, tallava, mastegava, sempassava i digeria una barreja dun tiramisú massa dolç i uns pensaments massa agres: Jo ja he fet més del que tocava. Me nhe preocupat. Lhe mimat. Però ja nhi ha prou. Tothom té moments de dubte, de nostàlgia i de frustració, no? O és que només hi té dret ella? Qui, passats els quaranta, no sospita que ha desaprofitat la seva vida? Qui, a aquestes alçades de lexistència, no sha adonat ja que és poc més que la suma de totes les decisions errònies que ha pres al llarg dels anys?
LHelena recorda lescena. Recorda que va observar-lo. Hi va veure un home trist. Les bosses sota els ulls, la papada creixent, lafaitat irregular i la mirada reclosa rere unes ulleres massa velles i massa brutes mostraven un home gastat. Es va preguntar quin sentiment li despertava aquell rostre tan anodinament familiar. No va trobar cap resposta. No hi havia sentiments dins seu. Contrariada per aquella enèsima prova dincapacitat per sentir, va buscar més al fons. Li va semblar que hi trobava quelcom. Alguna cosa que transitava entre la tendresa i la compassió, davant la figura daquell individu desorientat i desvalgut. No devia ser amor, perquè amor és un concepte que mai ha acabat didentificar, per bé que lhagi invocat quan ha estat adequat o necessari. No és desig, segur, perquè mai li ha durat gaire temps el desig per un home. Però si hi ha tendresa i compassió, ja hi ha quelcom dimportant. El Kai no es mereixia ser maltractat. Potser no estava sent prou justa amb ell. Potser sí que li devia alguna explicació.
LHelena va treures un as de la màniga, en forma dun relat efectiu i commovedor. Era una gran narradora. Hauria estat una magnífica guionista de serials radiofònics i comèdies dramàtiques de baix pressupost. Va parlar-li del Manel com mai nhi havia parlat. La malaltia i el seu desenllaç ja els coneixia, és clar. Però aquell vespre va detallar com li va afectar a ella. Com qualsevol bona ficció, salimentava de fragments molt reals i de sensacions autèntiques. Va descriure un daltabaix, un sotrac, una caiguda que era tan creïble com manufacturada. A mesura que parlava, notava que ja no li explicava, estrictament, el que la desaparició del Manel li havia provocat a ella, de forma directa. En canvi, va elaborar una història emotiva i sentida sobre el que la mort del Manel hauria pogut provocar en algú com ella. La futilitat de la vida. Larbitrarietat de la mort. El buit quotidià. Les misèries de la micropolítica de loficina. La por per la facilitat amb la qual, de cop, tot sen va a la merda, per molt que hagis treballat. I si thagués passat a tu?, es preguntava en veu alta, humitejant-se els ulls, assolint el zenit de la seva interpretació. Què faríem nosaltres, si et passés a tu? LHelena va dubtar per un moment si shavia excedit en la dramatització. La cara dagraïment del Kai li ho va desmentir. Estava commogut i agraït: havia obtingut una història rodona, coherent, en la qual ella es mostrava humana i vulnerable i ell gaudia dun paper gairebé heroic. No podia imaginar-se unes postres millors per a aquell sopar. Quin plat pot ser més dolç que el regust de ser important per als altres?
En acabar, ja no eren una parella trista. Ella estava satisfeta amb el que havia explicat. Havia elaborat un marc explicatiu convincent que serviria durant un temps. Ell estava content per haver aconseguit, finalment, un retorn als seus esforços. Havia trencat les muralles de lHelena. Les seves pròpies tribulacions li semblaven ara més insignificants. Què era, una tarda perduda a La Concha, en comparació amb tot el que lHelena havia confessat?
Van coincidir a no voler cafè i afanyar-se a demanar el compte. Ella va dir que no volia anar a prendre res, que preferia anar-sen a casa. Que necessitava descansar. És clar, va comprendre ell. A casa, ella es va adormir al sofà en qüestió de minuts. Ell va empalmar dos episodis duna sèrie en què les famílies protagonistes superaven tots els problemes quotidians amb una admirable solvència emocional. A la sèrie, les mares eren intel·ligents. Els pares, memorables. Els fills, agraïts. I les esposes, sensuals i sensibles. De vegades, el món té sentit, pensava el Kai, mentre mirava títols de crèdit amb un somriure als llavis, volent creure que el que veia al sofà i a la pantalla estaven més relacionats del que podria semblar.
El matí següent ella matinà. Va connectar-se i va jugar gairebé dues hores i mitja, fins que va sentir el soroll del Kai que saixecava. Havia perdut cinquanta-cinc euros, però un dels adversaris que lhavia guanyat va parlar-li dun pis a lavinguda de Madrid on solia haver-hi partides en marxa de dimecres a diumenge, gairebé sense pausa. Hi vas i ho proves un dia, va resumir ell. Ella es va apuntar ladreça i va decidir que sí, que ho provaria. Un dia.
Avorrida com estava del joc en línia, el dia de provar-ho no trigà gaire a arribar. Va ser fa només tres dies, dijous passat. Va viatjar en tren mirant de pensar en qualsevol cosa menys en el que anava a fer, però va sortir del metro amb el cor a la boca. Va caminar per un carrer ple de persones abduïdes per les seves vides normals, ocupades, serioses i significatives. Va travessar, plena de nervis continguts, aquell mateix portal impersonal i vulgar que ara contemplava. No recorda quant temps feia que no se sentia tan viva. Va jugar fins que no li van quedar diners. Cada aposta arriscada que va fer li va semblar com un salt al buit. Cada mà guanyada, un orgasme que a penes podia dissimular. Cada derrota, una fuetada contradictòria, plena de dolor i plaer alhora. Les cares dels adversaris, vencedors i perdedors, eren tan a prop, eren tan immediates, que el record de les partides dInternet li va semblar una burda joguina.
Ara lavinguda és deserta. És diumenge i la gent de bé dina amb els sogres en una guingueta de la platja. Ella no. Ella agafa aire i gaudeix durant un instant més de la sorprenent sensació del batec del seu cor. Dels nervis de lanticipació. Treu el mòbil de la bossa i lapaga. Prem el polsador del porter automàtic. Instants després, tanca els ulls i nota com es desperten cadascun dels seus sentits. Veure el rostre dels rivals. Sentir el soroll de les fitxes de plàstic xocant entre si. Ensumar la barreja dolors que fan lambientador, la suor i el tabac. Assaborir el gust sense gust dun glop daigua freda. Deixar-se captivar per la suavitat del vellut verd sobre el qual llisquen les primeres cartes que li arriben, disposades a fer-la sentir viva. Viva.
Ara lavinguda és deserta. És diumenge i la gent de bé dina amb els sogres en una guingueta de la platja. Ella no. Ella agafa aire i gaudeix durant un instant més de la sorprenent sensació del batec del seu cor. Dels nervis de lanticipació. Treu el mòbil de la bossa i lapaga. Prem el polsador del porter automàtic. Instants després, tanca els ulls i nota com es desperten cadascun dels seus sentits. Veure el rostre dels rivals. Sentir el soroll de les fitxes de plàstic xocant entre si. Ensumar la barreja dolors que fan lambientador, la suor i el tabac. Assaborir el gust sense gust dun glop daigua freda. Deixar-se captivar per la suavitat del vellut verd sobre el qual llisquen les primeres cartes que li arriben, disposades a fer-la sentir viva. Viva.
PART II. OCTUBRESALIVA, SUOR I LÀTEX
El sol doctubre cau en diagonal i rebota entre les fulles i les branques enrojolades dels plàtans. Perdut i vermellós, esquitxa de llumetes la moqueta de lhabitació dun hotel de lEixample. El Kai està estirat panxa avall, amb el cap als peus del llit. Observa com la Francina surt de la dutxa i li dona lesquena. Sha embolicat el cos amb una tovallola gran, blanca i aspra de tants cops com ha passat per la bugaderia. Amb una altra tovallola, també blanca, també aspra, seixuga uns cabells negres, densos i gruixuts, que regalimen formant un petit bassal a terra del lavabo.
Han passat poc més de tres mesos de la primera tarda que van veures. Al Kai se li fa molt llunyana, aquella trobada. Com si tot hagués anat molt de pressa. Com si haguessin passat moltes coses. Com si tot hagués canviat molt. A penes recorda els detalls daquella tarda. Què duia posat ella? Què va prendre? Sí que recorda, però, que no va sortir-ne gaire emocionat. Que lemoció devia haver arribat després. En algun moment imprecís daquests tres mesos densos. Potser a partir daquells primers xats de matinada, parlant de tot i de res, on intercalaven conyetes insubstancials amb confessions més elaborades que deixaven veure, a petites dosis, les arrugues i les cicatrius que la vida havia anat deixant sobre les seves pells. En aquells fragments de converses teclejades, ella intentava mostrar-se tan juvenil, positiva i riallera com creia que a ell li agradava recordar-la. Ell, en canvi, provava de mostrar-se solvent i madur, com pensava que a ella li hauria agradat que fos vint anys enrere. A mig camí daquelles projeccions, entre broma i broma, van crear una nova xarxa de confiança que, si bé no era íntima, sí que almenys els era pròpia.
Tornar a quedar va semblar gairebé natural. Pràcticament inevitable. Ell no volia recuperar cap escenari del passat. Ella volia trobar quelcom amb una pàtina irònica, kitsch i divertida. Pujar a una de les Golondrinas plenes de turistes eslaus a mitjan juliol era una excel·lent manera de complir tots els requisits. Ella deia que no hi anava des que sa mare lhi duia, de petita. Ell assegurava que no hi havia pujat mai. Envoltats de jubilats, van haver dafinar lhumor per trobar al·licients a aquella passejada en vaixell lenta i ensopida, solcant les aigües brutes i domesticades del port de Barcelona. Com a excusa, però, era suficient. Dues cerveses més tard, sacomiadaven amb dos petons a les galtes i dos més als llavis. Sense preàmbuls. Sense continuació. Sense que cap dels dos ho hagués planificat. Com si mai haguessin deixat de fer-ho.
Pocs dies més tard quedaven per dinar. Dels petons, no nhavien parlat més. Coincidien a no voler-hi pensar. Cap dels dos sabia exactament don sortien i preferia no preguntar-se cap a on portaven. Cadascú ho justificava a la seva manera, ràpidament, i ho apartava de la seva ment. Quan van ser lun davant de laltra, en un bar de tapes prop de la plaça de Lesseps, la conversa va circumval·lar aquells petons fins després de les postres.
Què penses? va demanar-li ella, en un moment de silenci, després que el cambrer hagués deixat els cafès sobre la taula.
Que tot és molt raro.
Raro com?
Tu i jo.
Jo no soc rara, eh? rient.
No, tu no. Això. Tu i jo. Tots dos. Tantíssim temps després. Com si no hagués passat mitja vida el Kai va fer una pausa, com si pensés, com si dubtés, fins que va formular la pregunta que realment linquietava. Va estar bé, no?
Què?
Les Golondrinas.
Sí, les Golondrinas van estar bé.
I les cerveses.
I les cerveses.
I tot. No?
Tot somreia la Francina, mirant-sel, satisfeta per dins. El Kai treia el tema. Era qui havia de fer-ho. Era el seu rol. Per seguir sent fidels al guió, a ella li tocaria treure-hi valor. Renyar-lo per donar-hi importància. Però, almenys en aquell moment, no li va venir de gust. Va preferir acompanyar-lo en la reflexió. Tot va estar bé. Els petons també.
Els petons també.
No recordava com els feies.
És clar. Va ser per això.
Per què?
Per recordar-ho. Era això, doncs. Anamnesi.
Anamnesi. Quin friqui estàs fet
De la precisió en diuen friquisme somreia ell, encantat amb el rol que la Francina li atorgava.
Vine, friqui meu va dir la Francina estirant les seves mans cap a ell, a través de la taula. Ell shi acostà i deixà que ella lagafés. Els dits es buscaven i recorrien la pell dels braços. Somreien tots dos, ja.
Un cop fora del restaurant tornaven a acomiadar-se amb petons. Aquest cop, més anticipats. Més buscats. Més llargs, bonics i sentits. Sacompanyaren de mans que recorrien braços, espatlles i esquenes, palpant la pell calenta i xopa duna xafogosa tarda destiu. Per un instant minúscul, van ser capaços doblidar que no eren adolescents i que entre tots dos sumaven noranta anys. Capaços doblidar la imatge que projectaven, abraçant-se a mitja tarda, recolzats contra una paret dun edifici qualsevol de Gràcia. Però només va durar un instant, i aviat se separaven, més per una ombra de vergonya que no pas per precaució.
Què fas demà, cap a les quatre? va preguntar ella, just abans dacomiadar-se.
A les quatre i un minut de la tarda del dia següent, el Kai entrava per la porta. La Francina feia vint minuts que treia papers, joguines, gots i revistes del mig. Intentava crear un espai més asèptic, més neutre. El Kai mirava fotos i quadres i lloms de llibres mentre la cafetera escalfava laigua. El pis feia una olor singular, com de barreja dencens i flors de bosc. Una olor dolça, melosa i seca. Una olor que, dalguna manera, obria la porta de records oblidats. La Francina li parlava des de la cuina.
Has dut els bombons, suposo.
No va mentir ell, mentre els deixava curosament al mig de la tauleta de davant del sofà.
Cafè. Xocolata. Saliva. Lalè gastat que surt de lànima duna persona madura. Les mans dun estrany sota la roba. Paraules que no encaixen. Excitació fingida. Un rictus seriós. Una mirada que revela tedi. Després de sis o set minuts magrejant-se, tots dos es van notar massa conscients de lestranyesa dallò que estaven interpretant. Ella ho camuflà dient que havia danar al lavabo. Ell ho va agrair fingint contrarietat.
El mirall del lavabo va ensenyar a la Francina uns llavis una mica inflats i uns ulls envoltats duna ombra negra que li preguntaven què collons estava fent. No va saber-los respondre. Es va mullar els canells i va beure aigua del got de plàstic que fan servir els nens per esbandir-se la pasta de dents. Uns pèls curts i durs se li van ficar dins la boca i els va escopir. Eren del Jep. Shavia afaitat i els pèls havien sortit volant pertot arreu. Sempre fa el mateix. Li és igual que després algú sels pugui posar a la boca, va remugar ella. Tornà a escopir, maleint-lo. Va pensar que potser no tenia sentit el que estava fent amb el Kai, però tampoc no va trobar cap raó per deixar de fer-ho. I menys encara pel Jep i pels seus pèls de barba escampats per tot el lavabo.