© Ares Molins
Alba Dalmau
Nascuda el 1987 a Cardedeu, és llicenciada en Comunicació Audiovisual i màster en Creació Literària per la UPF.
El 2011 publica la seva primera novel·la Vonlenska, Premi Recvll. També és coautora de tres llibres dartista que combinen literatura i fotografi a: On només hi havia un far, Estrena i CU(B)A.
Va viure a Nova York, on va escriure la novel·la Bategant, Premi Vila de lAmetlla de Mar 2015, i el recull de contes Estàndards (Angle 2017), XXVIII Premi Literari Vila dAscó.
El 2019 va publicar El camí dels esbarzers (Angle 2019), novel·la molt ben rebuda per la crítica i amb diverses edicions, i el 2020 sha estrenat en literatura infantil amb Capgirat, un àlbum il·lustrat per Cinta Vidal.
Actualment és professora descriptura creativa al Laboratori de Lletres de Barcelona.
«El vent els espetega a la cara. Van muntats en una Vespa de color crema que llisca rabent entre un mar doliveres a banda i banda. La Carme condueix perquè lYngve no sap anar en moto, i encara que en sabés tampoc el deixaria. Tenir el control la tranquil·litza. LYngve rodeja la Carme amb els seus braços llarguíssims perquè sap que si sagafés al passamà al més mínim revolt perdria lequilibri i sortiria disparat a la cuneta. La Carme, en canvi, protegida pels braços de lYngve, sent que es podrien estimbar daltabaix dun cingle que no es rascaria ni els genolls. Aquesta sensació, malgrat el temps que fa que no es veuen, no ha desaparegut.»
Una parella jove se separa. Shavien conegut a Roma i allà havien viscut la seva història damor, que ara acaba. O potser no. Potser pot haver-hi amor després de lamor.
Ell, Yngve, trobarà la seva vocació en el món artístic. Ella, Carme, viurà vinculada al món de lòpera. Lun i laltre es necessitaran al llarg dels anys i trobaran maneres de ser-hi presents, de comunicar-se i de veures. Es retrobaran a la ciutat dell, Estocolm; a la ciutat della, Barcelona, o en qualsevol altre racó del món. I tindran altres amors, formaran famílies, tindran fi lls, reviuran el vertigen de la passió i el desencís, exploraran nous sentiments com noves terres per descobrir... Però sempre mantindran el caliu de laltre, com un foc latent.
Amb lestil plàstic i cinematogràfi c que la caracteritza, Alba Dalmau desplega amb mestria levolució duna relació poc convencional que qüestiona els tòpics de lamor.
Amor i no
Narratives
127
Amb el suport de
© 2021 Alba Dalmau
© Lara Lars, per la imatge de portada
El poema «Caldrà que comenci» de Iehuda Amikhai, traduït per Manuel Forcano, es reprodueix per cortesia dEdicions Proa.
© 9 Grup Editorial, per ledició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: febrer de 2021
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Amor i no
Alba Dalmau
«We walked through night til night was a poem.»
BRENDA HILLMAN
1987
Roma
Les runes de Roma aquesta nit són a dins i fora de lautobús que va de laeroport de Fiumicino al Centro Città.
La llum taronja dels fanals li fa pensar en la Roma en flames de Neró, i quan passa per davant del Coliseu, en comptes de les finestres que ha comptat tantes vegades per fer temps, veu les boques esdentegades dels fantasmes que lhan acompanyat tot el viatge.
En menys de quinze minuts arribarà al pis i li dirà que ja no lestima. Com que loratòria no és el seu fort, ha decidit que ho farà així, tot duna, com si es donés un cop al pit per expulsar una bola de carn i greix que gairebé lofega. Després daixò, simagina que lYngve, tranquil i desmanegat com una jaqueta mal cordada, li farà un petit somriure insípid i amb una calma admirable anirà al balconet del menjador i shi llençarà. Com que és tan prim, la caiguda serà dolça, un vol similar al dun avió de paper que aterra matusserament però sense desperfectes. Una vegada mort, estès a terra, arribaran els carabinieri per dibuixar la seva silueta amb guix a terra i traçaran el seu perfil: un cap petit i unes extremitats tan llargues que sels acabarà el guix i tot.
Ja ha arribat. Posa la clau al pany, però abans de fer-la girar sapuja els pantalons perquè aquest Nadal a Barcelona sha aprimat cinc o sis quilos i tot li cau. Fa tres inspiracions profundes abans dentrar i finalment enfonsa la clau i fa la volta.
Hello! Ciao?
No contesta ningú. Sacosta sigil·losament al seu estudi, on espera trobar-lo com un animal desemboscat amb el discman a la falda escoltant música, però al pis no hi ha ningú.
Va al lavabo i quan es mira al mirall gairebé no es reconeix; té la cara xuclada i unes ulleres violàcies. Enfonsa els dits a la cabellera negra i arrissada per donar-li volum i guanyar espai. Sasseu a la tassa per fer pipí, potser lúltim en aquest pis, i quan estira el braç per agafar paper i veu que no nhi ha, es posa a plorar. Decideix que es quedarà així, asseguda amb els pantalons abaixats fins als turmells indefinidament.
Quan sent que sobre la porta, no sap quanta estona ha passat.
Carme?
Sono here
LYngve treu el cap per la porta del lavabo, aquell cap ridícul que a contrallum sembla calb però que en realitat està poblat per una cortina de cabell fi i sedós de color palla.
Lucky bambina! li diu amb un somriure sincer, i li tira un rotllo de paper dels que acaba de baixar a comprar al súper.
Fa tres inspiracions profundes més i surt del bany. Ell lespera a laltra banda de la porta, a punt per embolcallar-la amb aquells braços desproporcionats que podrien fer una abraçada de triple volta.
Youre so so magra, Carme! Natale in Auschwitz or what? Aquesta és la classe de bromes que un dia van fer que senamorés dell.
Quan finalment lallibera de la seva abraçada doctòpode, ella se separa uns centímetres dell, el mira als ulls i amb un somriure que no lliga amb les paraules li diu:
I dont love you più, Yngve.
Its ok. I knew. Ora mangeremo.
La Carme es deixa arrossegar fins a la cuina, sense cap intenció de menjar. Des que va prendre la decisió que el deixaria se li va tancar lestómac i lúnic que pot ingerir són líquids amb palleta va ser així com làvia va aconseguir que la seva neta preferida mengés el caldo de Nadal.
Mentre lYngve reescalfa una minestra, ella sel mira encuriosida, no està segura que lhagi entès. Lidioma que shan fet a mida, una barreja macarrònica entre anglès i italià, a vegades té les seves fissures i no seria la primera vegada que una informació arriba deformada a laltre.
I dont love you, hai capito?
Ja li respon ell en un suec dolç que vol dir que sí.
LYngve serveix dos plats de minestra i els posa sobre les tovalles de quadres blancs i vermells. Ell se lacaba en un moment, ella sembla que busqui alguna llavor dor entre els trossets de verdura en cada cullerada, però davant de labsència de cap tresor, retorna el líquid grumollós al plat.
Do you know la relazione between una minestra e un ministro?
La Carme, que no es pot creure que lYngve, en un moment així, encara tingui moral per explicar-li una de les seves anècdotes, fa un no desganat amb el cap.
Ministrare in latino vuole dire «servire», allora «ministrare una soup» o «ministrare al popolo». Capisci?
Ella no sap si està trista, enfadada o indignada amb lYngve. Esperava com a mínim una mica de tristesa, alguna cosa a laltura del patiment que ella ha passat les dues últimes setmanes, quan sarmava de valor per fer el pas, però amb lYngve mai se sap per on et sortirà.
Si ni això ha pogut preveure, encara menys es pot imaginar com continuarà la nit, així que posats a actuar sense sentit la Carme va a buscar la maleta i agafa la bossa de polvorons que làvia li ha donat per a lYngve. Almenys que tingui alguna alegria amb què passar la pena, era tan bon noi i li agradaven tant, al pobre, li va dir la mare referint-se a ell ja com un mort.
Deixa caure una trentena de polvorons sobre la taula de la cuina, perfectament embolicats amb papers de cel·lofana de colors diferents.
Madonna, what a party!
La Carme assenteix amb una rialla trista i infantil.
Mi mancherai tantissimo, you know?
Ho sé I tu a mi. Aleshores a ella li cau una llàgrima a la taula. I leave domani, Yngve.
Ell prem fort els llavis i els ulls, com si el seu rostre fos un mur que contingués tota la pena del món.
I remango.
Certo, amorino.
LYngve comença a desembolicar els polvorons i sels va entaforant lentament a la boca com si es tractés duna massilla blanca i densa, ideal per cobrir esquerdes. Quan acaba, nobre un últim i lesbocina en trossos molt petits, i un a un els fica a la boca de la Carme.
Comme un pigeon schifoso! Els dos riuen i a ella li surten mil trossets de polvoró disparats de la boca, i és que tots dos comparteixen lodi pels coloms.
Ella li diu que farà tot el que ell vulgui aquesta nit. Ell li respon que lúnic que vol és fer lamor escoltant música amb ella per última vegada.
Amb els Ramones sonant de fons, es despullen a poc a poc, mirant-se com es miren els quadres dun museu que saps que no tornaràs a visitar. Ella és una dona menuda però voluptuosa, els seus pits són vibràtils com dos globus daigua i tenen la capacitat de canviar de mida amb molta facilitat. Ell, en canvi, és blanc i ossut i fa gairebé dos metres. Dormir amb ell és una lliçó dosteologia. Quan estan nus del tot, ell es posa al damunt i comença a entrar i a sortir della amb la mateixa lentitud que una bomba petrolífera perfora els jaciments. És per això, en part, que ja no lestima.
Lendemà al matí. Ell ja se nha anat a la universitat. Deu haver pensat que així seria més fàcil. Ella té un vol aquesta mateixa tarda, ha pensat que així seria menys difícil. Ha omplert una maleta gran i un parell de caixes. La resta, lhi deixa tot a lYngve.
Les runes de Roma aquesta tarda són a dins i fora de lautobús que va del Centro Città a laeroport de Fiumicino.
1988
Estocolm
Torno a casa. Estocolm. Vaig buscant un paisatge que faci joc amb la tristesa. Cels de plom. Respostes breus. Cares lunars. Patata amb col. La Liv. El pare.
Ahir li vaig trucar. Li vaig dir que tornava a casa, després de vuit anys a lestranger.
Perfecte, se mha espatllat el vídeo i necessito que algú me larregli. Es veu tot verd.
I la Liv?
Aquella? És a Höga Kusten amb els seus amics abraçaarbres. Torna divendres.
Tu tens les claus de casa la Liv? Em va dir que si no hi era te les deixaria a tu.
Vine a arreglar-me la tele si les vols.
Arribo demà. Passaré a veuret i a buscar les claus.
I a arreglar el vídeo.
Fins demà, pare.
Dos graus sota zero. Comparteixo un taxi amb un noi que viu al mateix barri que en Pehr, a lextraradi. Per lequipatge que porto, el taxista deu pensar que vinc de cap de setmana. Començar de zero és això. La Carme sha quedat en tots els objectes i a les esquerdes del pis de Testaccio, per això era hora danar-sen, empaquetar quatre records i canviar de ciutat.
Truco al timbre de casa el pare. Ets tu? Passa. Passo. Mel trobo aclofat enmig dels dos coixins del sofà descai marró, que està tan gastat que sembla que tingui la lepra. En Pehr està molt canviat des de lúltima vegada. Sha quedat calb excepte dels costats, don ara li surten dues ales de cabells blancs despentinats per darrere les orelles. Fuma amb la mateixa pipa que el dia que ens vam acomiadar i la posició també és la mateixa. La meva arribada el deixa indiferent. Com lúltima vegada, mel trobo absort davant del televisor, veient el documental sobre els cetacis de la col·lecció completa de Jacques Cousteau, que no es cansa mai de veure. Les balenes són verdes. Els peixos manta són verds. Els submarinistes són verds. I laigua també.
Per fi! Ja trigaves. Un dia més veient peixos radioactius i et juro que em foto un tret.
Hola, Pehr. Ha passat temps
Sé que ens hauríem dabraçar, però no ho faig perquè conec en Pehr i sé que no ho suporta. Així doncs, marremango i començo a remenar cables darrere el televisor. Sé que aquest gest és molt més efectiu que qualsevol mostra dafecte. Mentre comprovo que els cables del VHS estiguin en condicions i facin bon contacte, li pregunto al pare per les claus de casa la Liv.
Les he tirat a la piscina.
Com dius?
Doncs això, que si les vols thauràs de fotre a la piscina i mentre ho diu, riu estossegant fum.
Vols dir a la bassa verda que hi ha a fora, plena de merda i amb quatre peixos morts?
El vell assenteix divertit, amb els ulls tancats i donant-se copets a la cama per acompanyar el riure. Ell que no surt ni per comprar menjar, que sel fa portar, ha baixat les escales, una a una, per fer-me aquesta rebuda, tan pròpia dell. Necessita ser desagradable per distingir-se, per recordar-nos que ell és així i que res ni ningú el canviarà, i jo, resignat, assumeixo que aquest gest és la seva manera de donar-me la benvinguda a casa.
Quan aconsegueixo tornar el color al televisor, baixo a buscar les claus. La bassa té un tel de gel. Em descalço i em trec els mitjons. Amb un cop de taló trenco la capa superficial de vidre fi i el remoc. Noto la textura llefiscosa dun peix que em frega el turmell. Tremolo de fred. Ressegueixo els dos metres per dos metres de la bassa quadrada. El fons és brut i relliscós. Palpo amb els peus cada racó fins que finalment noto una protuberància metàl·lica. Majupo per agafar-ho. Són les claus.
Pujo a dir adeu al pare, que em dedica un aplaudiment sarcàstic.