Pujo a dir adeu al pare, que em dedica un aplaudiment sarcàstic.
I aquella què? Ja tha deixat?
No responc.
Massa que durava. Però que no thas mirat al mirall? Sembla que portis una medusa enganxada al cap! A qui et penses que li pot agradar, això?
Men vaig. Espero un bus nocturn que triga una hora i mitja a arribar. Tinc els peus liles. Cau una mica de neu, però es fon abans darribar a terra.
Quan arribo a lestudi de la Liv, a prop del centre, em sento molt cansat, aquest matí encara era a Roma, però ara em sembla com si daixò ja fes molt temps i la Carme només fos un personatge fascinant dalgun llibre que vaig llegir fa anys.
Al moble del rebedor hi ha una nota plegada amb el meu nom. «Benvingut a casa, Yngve. Tens una entrevista de feina demà a les deu. Aquesta és ladreça. Mimagino que necessitaràs feina. Torno divendres. Liv.» Ni una paraula més.
Ja és demà. Decideixo anar a lentrevista. Fer per no pensar, mestà bé. Shi pot arribar a peu des de casa la Liv. No tinc excusa.
Ledifici és un rusc de vidre amb tessel·les que són oficines, una al costat de laltra i luna sobre laltra. Miris on miris, veus la mateixa persona treballant a la mateixa taula, davant del mateix ordinador. Entro per la porta principal i al primer rebedor que trobo pregunto:
Bon dia. On soc?
La dona del taulell, que duu tot el cabell crepat menys el serrell, es treu les ulleres, es fa un petit massatge al nas amb dos dits, i després dun lleuger esbufec em mira i diu:
És una broma?
Tinc una entrevista de feina en aquesta adreça a les deu, però no estic segur de ser al lloc indicat.
Ets a lAgència Sueca de Gent Desapareguda. Si em vols dir el teu nom, avisaré el responsable de recursos humans, que ja és aquí.
Yngve Oloffson.
A les deu menys deu la dona del cabell crepat em diu que agafi lascensor i pugi fins a la vuitena planta, porta onze.
Un home tecleja un teclat esgrogueït amb els dits oliosos.
Tu deus ser el germà de la Liv, oi?
Sí.
Tha explicat que aquesta entrevista és un favor, oi?
No.
És bona noia, la teva germana, una mica estranya però bona noia, i sap tornar-te els silencis com cap altra cambrera a Estocolm! Em va cobrir laltre dia davant de la meva dona, si no fos per ella potser estaria separat, ara mateix però, va, va, anem al gra. Saps una mica de què va, tot això?
La Liv no me nha dit res.
Bé, potser millor així. En vols una? macosta la paperina de patates fregides.
No, gràcies.
Has vist mai un mort?
Només als funerals, i a la tele.
Mmm Tagrada parlar per telèfon?
Sempre que no siguin trucades gaire personals.
Fantàstic, per-fec-te. La major part de la feina és recollir dades, escriure cartes a familiars, burocràcia en general. Tagrada escriure?
A vegades escric poesia.
Poesia, eh? Bé, bé, bé ens pot anar bé un poeta per aquí. I què li diries al familiar dun mort que fa anys que no es parlen?
Potser a partir dara se sentirà una mica més lleuger.
Bona, aquesta! Magrada, magrada. I ja per acabar, com ho tindries per coordinar les batudes de gent desapareguda un dissabte al mes? No és obligatori per aconseguir la plaça, però és un extra que es valora positivament.
Passejar magrada força.
No és pas per fer-li un favor a la teva germana, però crec que ets perfecte per al lloc, noi. Com ho tens per començar dilluns?
Sense saber ben bé de què començaré a treballar dilluns, li he dit que manava bé i lhome mha fet una encaixada de mans acompanyada duns quants copets a lesquena.
De loficina, en surto convençut dhaver trobat el paisatge que buscava. Un que fa joc amb la tristesa.
1988
Barcelona-Estocolm
Ha tirat una bomba de sabó amb colorant a la banyera i laigua sha tenyit de vermell. Abans de sucar-hi la punta del peu té una mena desgarrifança que dura uns segons. Si entra algú, pensarà que sha tallat les venes, però no té res a veure amb això. Laigua fa olor de pega dolça. El telèfon sense fil reposa al costat de la sabonera, aviat cobrarà vida fent un so de gàrgares agudes. La Carme tanca els ulls i senfonsa dins de laigua vermella, els genolls li sobresurten com dos icebergs. Quan són les deu en punt, el telèfon sona amb una puntualitat nòrdica.
Yngve?
Hola, Carme.
Sabia que encara que sesfondrés el món no te noblidaries.
Esclar que no, avui fa un any. Era el pacte.
Lhem respectat, no estava segura que poguéssim fer-ho.
Com estàs?
Arrugada. A la banyera.
Encara fas allò a la banyera?
El què?
Mossegar-te les ungles dels peus, era força espectacular.
Espera
La Carme deixa el telèfon i fa contorsions per veure si encara shi arriba. Clava les dents a lungla grossa del peu dret i nestira un tall que cau a laigua i flota com una lluna minúscula. Torna a agafar el telèfon.
Sí, encara mhi arribo. El dia que no mhi arribi serà el principi del declivi.
És com si et pogués veure ara mateix doblegant-te com una gimnasta xinesa.
I tu, com estàs?
Normal.
Estàs treballant?
Sí, la Liv em va trobar feina.
De què?
A lAgència Sueca de Gent Desapareguda.
I això què vol dir?
Ens ocupem de les persones que han mort i que ningú les ha trobat a faltar, intentem localitzar els seus familiars per dir-los que ha mort la seva mare o el seu pare o el seu germà, però normalment ni simmuten fins que els diem que els han deixat una herència.
Però com sabeu que shan mort?
Normalment per les olors, són els veïns que se nadonen, a vegades fa mesos o anys que són morts a casa.
Però i les factures, i el lloguer ningú se nadona abans? Sona molt trist
És molt probable que no, com que la majoria de la gent té els rebuts domiciliats fins que no sels esgoten els estalvis per a ladministració segueixen vius, la majoria moren sols i rics.
I ja tagrada aquesta feina? Sona molt depriment, Yngve
Magrada quan hem danar a casa dels morts, jo hi vaig quan ja shan emportat el cos. Anem a buscar informació que el relacioni amb algun familiar, amics o parents És lúnica manera que tenim de fer-ho.
Sempre thavia imaginat fent alguna cosa més no ho sé, més creativa.
No et pensis que no ho és.
Com?
A cada casa que vaig memporto un objecte personal i algun paper amb la lletra del mort.
Com què?
A vegades menduc una postal, una nota en un post-it o alguna llista de la compra. He après a llegir més del que hi diu. La lletra de la dona que vam trobar la setmana passada era molt petita, així que jo em vaig imaginar que devia ser era una dona tímida i introvertida; i com que les lletres estaven inclinades cap a lesquerra i eren lleugerament punxegudes vol dir que probablement preferia guardar-se les coses per a ella, tot i que les punxes també poden ser senyal de curiositat i intel·ligència. Feia els punts de les «i» molt amunt, mostra duna gran imaginació, i també les «o» molt tancades, cosa de gent reservada.
Ahà I quin objecte et vas emportar?
Un visor de diapositives de joguina.
És com un homenatge, això que els fas?
No ho sé, potser sí Però parlam de tu, va.
Però no ten riguis, dacord?
I ara.
Faig el vestuari per a grups de balls de saló de la tercera edat.
Mmhmm Però què? Mallots amb lluentons i camises amb farbalans?
Ja magradaria. Els dos últims encàrrecs que he tingut van ser cinquanta armilles amb serrellets fets a mida i barrets de cowboy de feltre per a un grup de country en línia, i ara tinc una comanda de trenta faldilles amorfes estil Charleston
I tu dius que la meva feina és trista?
No riguis! Ja ho sé, que és patètic, però és el que he trobat per ara.
Paciència, dona, ja se sap que els inicis sempre són difícils.
Explicam alguna cosa divertida, va!
Mmhhmm està bé. Fa uns dies vaig enganxar la meva germana amb una pastanaga entre les cames perquè en Warhol lhi mengés.
Però qui és en Warhol?
El seu conillet dÍndies.
Com?
Doncs això, el seu conillet dÍndies literalment.
Com? Però Aviam Un animal, animal? La teva germana està sonada, Yngve!
Volies que texpliqués alguna cosa divertida, no?
A vegades penso que no vivim en països diferents, sinó en planetes diferents.
Pot ser que sí.
Si vols, em pots fer alguna pregunta daquelles que els dos sabem que seran incòmodes. Estic preparada.
Es fa un silenci llarg.
Què nhas fet de lamor que sentíem?
Doncs la major part encara el conservo, però duna manera diferent; la resta, lhe tallat en trossets molt petits i ara el reparteixo per aquí i per allà. I tu?
Jo? Tinc un cactus a lhabitació que me lestimo força
I què li fas?
Com que sé que li agrada molt passar set, no el rego mai.
Ja
Et puc fer una pregunta?
Dispara.
Què en penses de les meduses?
Les meduses? Em semblen precioses i em fascina veure com es mouen, però sempre que sigui de lluny o amb un vidre entremig, esclar. No sé per què em transmeten molta pau. Per què ho dius?
Per res, per res
Per cert, he rebut una invitació de casament de lSteffano i la Chiara, fa anys que no sabia res dells. Crec que no els hem arribat a dir que ja no estem junts, oi? Perquè la invitació és per a tots dos. Per què no hi anem? Podria estar bé. És a lestiu, ja hauran passat gairebé dos anys des que Què et semblaria tornar-nos a veure?
Per què no?
I si no els diem que ho vam deixar? Seria com un joc
Per què no
Doncs els diré que hi anem. Et sembla bé?
Carme, sem fa tard. Daquí a una hora començo el torn nocturn.
Si tanco els ulls, et puc veure perfectament amb la teva americana de tweed, la de les coses serioses.
En tinc una de nova.
Ja parlarem daixò del casament, doncs. Mha agradat molt sentir-te la veu.
I a mi.
Bye bye, bimbo.
Arrivederci, bella!
LYngve penja el telèfon. Se sent una mica trasbalsat, però sha fet tard i no té gaire temps per pensar-hi. Obre larmari i passa la mà per sobre la màniga de lamericana de tweed verd. Pensa que si la fes analitzar encara shi podria trobar alguna traça dADN de la Carme. Se la posa. Es mira al mirall i sacseja una mica el cap. Les puntes dels cabells li ballen com uns tentacles de medusa finíssims. Agafa les claus i surt de casa.
1989
Pulla
El vent els espetega a la cara. Van muntats en una Vespa de color crema que llisca rabent entre un mar doliveres a banda i banda. La Carme condueix perquè lYngve no sap anar en moto, i encara que en sabés tampoc el deixaria. Tenir el control la tranquil·litza. LYngve rodeja la Carme amb els seus braços llarguíssims perquè sap que si sagafés al passamà al més mínim revolt perdria lequilibri i sortiria disparat a la cuneta. La Carme, en canvi, protegida pels braços de lYngve, sent que es podrien estimbar daltabaix dun cingle que no es rascaria ni els genolls. Aquesta sensació, malgrat el temps que fa que no es veuen, no ha desaparegut.
Abans darribar a la casa on se celebra el casament han hagut de parar un parell de vegades per mirar el mapa. Des que shan trobat a laeroport de Bari que el llenguatge entre ells ha sigut utilitari: «Estàs igual», «Quant de temps», «Lloguem una moto?», «Saps on és el lloc?», «Agafat fort», «Segur que és per aquí?». Cap construcció original, elaborada o mínimament sentimental, només la mena de frases que hi ha al final de les guies de viatge en lidioma local per establir comunicacions eficaces.
Saben que han arribat perquè una fusta vella en forma de fletxa anuncia el nom de la casa: «Masseria Cervarolo». A menys de cinquanta metres hi ha tots els seus amics, el seu passat ara és només a poques passes, és una sensació estranya; com la de fingir que no fingeixen. La propietària de la casa té una cama de fusta que dissimula amb unes mitges de color carn i camina com un pirata. Amb pressa, els dona les claus de lhabitació i els diu que no triguin a vestir-se perquè els nuvis estan a punt darribar. Com que lYngve li havia dit a la Carme que no tenia res per posar-se per al casament, ella li ha portat un vestit que estava arreglant per a un ballarí aficionat alt i esprimatxat com ell. Mentre ella es canvia, lYngve senfunda els pantalons acampanats i una camisa massa arrapada que vol marcar uns pectorals que no existeixen. Se sent ridícul, pensa que en el moment del ball tothom el mirarà esperant que balli un tango o un foxtrot amb la núvia encara que, avui, té la sensació que fins i tot li costarà caminar de manera natural. La Carme surt del lavabo arreglada al cap de deu minuts, duu un vestit de seda vermell que sha fet ella mateixa amb forma de sac.
I aquest, quin vermell és?
Quan estaven junts, lYngve sempre li demanava a la Carme que li expliqués anècdotes sobre els colors, ella havia fet el treball final de carrera sobre la història del color i coneixia tota mena de curiositats que a lYngve el fascinaven.
Aquest? diu la Carme mirant-se el vestit. Hematita.
I?
Era el color que feien servir per embolicar les mòmies. I vinga va, anem, que serem els últims darribar!
Els convidats esperen els nuvis al jardí formant un passadís. Les buguenvíl·lies i la parra shan ensenyorit del porxo, les tanques i les parets. En un racó, tres músics amb barret dala blanca canten velles cançons italianes. Quan comencen a sonar els primers acords de «Piazza Grande» de Lucio Dalla, la Carme sent algú que diu que els nuvis ja són aquí, perquè aquesta és la seva cançó, la de la Piazza Cavour de Bolonya on es van conèixer. Els músics canten «Dormo sullerba e ho molti amici intorno a me / Gli innamorati in Piazza Grande» quan apareixen lSteffano i la Chiara abraçats com siamesos. Ella samaga al pit dell i tanca els ulls, damor i vergonya, i entre la música lleugera i les llàgrimes fines dels convidats lSteffano abraça fort la Chiara. Esmunyits lun dins de laltre, avancen fent unes voltes que no se sap si són un ball o un remolí de felicitat que els acaba portant fins a laltar. Mentre sona la música, la Carme li passa el braç per darrere lesquena de lYngve i per uns segons sobliden que fan veure que estan junts.