Doncs la Liv està embarassada.
Què dius, ara? Seràs tiet!
Això sembla, sí. Si tot va bé, daquí a menys de dues setmanes.
Felicitats, home!
Em fa il·lusió. I... el pare de la Pruna?
Es fa un silenci gros, la Carme contrau la cara i acaricia lherba.
No en sé res. No va tornar, o si ho va fer no em va dir res, però ara ja no hi penso. La tinc a ella, que sassembla molt a ell, té els cabells rinxolats com ell mentre ho diu dibuixa tirabuixons a laire, i de tant en tant li poso música cubana i ella la taral·leja com si la reconegués una mica. I tu no lhas vist ballar... en això és igual que ell.
Això està bé.
A la Carme li tremola una mica la barbeta, però abans que vagi a més recull lescampall de brossa, sincorpora i diu enèrgica:
Vinga, va, som-hi, obren les portes daquí cinc minuts.
Les grades de lestadi són un formiguer. A lYngve li agrada fixar la vista en persones minúscules a latzar, petites com una ungla, i imaginar-se com deu ser la seva vida. Si estan enamorades, si estan a gust amb la seva feina, si amaguen algun secret És lúnica cosa que li agrada de les masses. Quan tothom ha trobat el seu lloc, una pantalla gegant mostra el compte enrere perquè comenci lespectacle: 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1! La gent comença a agitar els ventalls que han trobat als seus seients formant un gran mosaic papallonesc. De diferents punts de lestadi comencen a aparèixer criatures blaves, verdes, grogues, vermelles i taronges que es mouen per lespai formant figures que només saprecien des de la distància de les grades o des del sofà de casa. Amb una gran fluïdesa, els actors que saltironegen per la pista shan col·locat formant un gran HOLA amb els cossos i la Carme, en aquest moment, li xiuxiueja a lYngve també un «Hola» a lorella, que ell li torna amb un somriure.
Va, i explicam, què has fet aquests dos anys? A part de buscar desapareguts.
LYngve es rasca lorella perquè no sap per on començar, han passat moltes coses des de lúltima vegada. Li recorda a la Carme el que li va explicar un dia sobre els objectes que recol·lectava de les cases dels desapareguts. La Carme fa un esforç per recordar.
Doncs amb lajuda dun fotògraf vam fer una exposició.
Ah sí? I de què es tractava? Un moment, un moment, mira, mira, aquests són els culpables daquests repelons diu la Carme ensenyant-li les ferides que té als dits i assenyalant la pista. Perdona, segueix, que the tallat.
Lescenari somple dhomes i dones de blau, amb unes faldilles ondulades i platejades que amb moviments rítmics imiten loneig del Mediterrani.
Li explica que van demanar permís a les famílies per exposar els objectes dels desapareguts acompanyats duna fotografia del propietari, però no era una fotografia qualsevol sinó que, amb lajuda del fotògraf, van crear una sèrie de miralls aparentment normals que quan la gent shi acostava i respirava al damunt o exhalava una mica daire apareixia el retrat del propietari o la propietària dels objectes de manera momentània. Els desapareguts apareixien i desapareixien amb lalè dels visitants.
Una gran estructura dHèrcules, daparença rovellada, entra a lescenari conduïda per un ciclista que belluga lestructura de lheroi amb moviments robòtics, i el mar, fet dhomes descuma, se separa en dues columnes per deixar pas a lheroi.
Una cosa així, tan delicada, només set podria haver ocorregut a tu, oi?
Però el més fort és que després de dos mesos dinaugurar lexposició va venir un home i va reconèixer un dels objectes de lexposició. Era de la seva filla, amb qui feia anys que no es parlaven. El que no sabia, però, és que feia sis anys que estava desapareguda.
Mmm... La Carme segueix la història amb interès, alhora que sestremeix només de pensar que la Pruna pogués desaparèixer. I quin era lobjecte de la filla?
Un atrapa-somnis.
Lhome de qui parla lYngve és un milionari suec que es va comprometre a pagar 65.000 corones per cada objecte sempre que els propietaris anessin a casa seva a recollir el xec en mà, amb lesperança, és clar, que un dells fos la seva filla. La notícia va sortir a la televisió i als diaris i gràcies a això quatre dels vint desapareguts van anar a cobrar el xec. Però cap dells va ser la seva filla.
La Carme pensa que la seva mare hauria pogut fer una cosa així. De fet, moltes vegades ella també havia desitjat desaparèixer per no tornar a veure-la mai més, però al final sempre sacabava fent enrere.
Un gran vaixell amb les veles hissades entra a la pista. Avança esquivant monstres marins que tenen forma de meduses punxegudes i un inflable negre que recorda un aràcnid tou i llefiscós. Són els adversaris dHèrcules impedint el seu pas per les aigües del Mediterrani.
La qüestió és que amb tot aquest enrenou lexposició va tenir molt ressò i mhan ofert una beca de dos anys per preparar una mostra al Moderna Museet.
Això és una gran notícia, no?
Totalment inesperat, sí!
Estic contenta per tu, Yngve, tho mereixes.
LYngve somriu, com si tot això no tingués res a veure amb ell. No shan adonat que la pista sha convertit en un escampall de confeti humà, tots els esportistes desfilen amb les banderes dels seus països i les vestimentes locals. Els colonitzadors van agafats de la mà amb els indígenes, com si fos el primer dia duna nova era i shagués fet un reset mundial de la memòria històrica. A partir davui tot torna a ser possible.
De cop, es fa un silenci sepulcral i tothom conté la respiració, només se sent el clec de les càmeres dun sol ús i el parpelleig dels flaixos. La torxa olímpica va de mà en mà fins que la flama arriba al seu destí i encén la punta de la fletxa de larquer, que apunta a lobjectiu i des del mig de la pista dispara la fletxa amb precisió fins a arribar al punt àlgid del peveter. La fletxa provoca una gran flamarada daurada que desencadena un aplaudiment apoteòsic que travessa lestadi, la ciutat, el país i les televisions del món sencer.
En aquest moment, només larquer i els artífexs de lespectacle saben que la fletxa no ha tocat el peveter, nhi havia prou que la fletxa li passés per sobre per recrear la il·lusió de lenllumenat, amb un gest gràcil i senzill que amaga una complexitat que ningú pot arribar a imaginar.
© Ares Molins
Alba Dalmau
Nascuda el 1987 a Cardedeu, és llicenciada en Comunicació Audiovisual i màster en Creació Literària per la UPF.
El 2011 publica la seva primera novel·la Vonlenska, Premi Recvll. També és coautora de tres llibres dartista que combinen literatura i fotografi a: On només hi havia un far, Estrena i CU(B)A.
Va viure a Nova York, on va escriure la novel·la Bategant, Premi Vila de lAmetlla de Mar 2015, i el recull de contes Estàndards (Angle 2017), XXVIII Premi Literari Vila dAscó.
El 2019 va publicar El camí dels esbarzers (Angle 2019), novel·la molt ben rebuda per la crítica i amb diverses edicions, i el 2020 sha estrenat en literatura infantil amb Capgirat, un àlbum il·lustrat per Cinta Vidal.
Actualment és professora descriptura creativa al Laboratori de Lletres de Barcelona.
«El vent els espetega a la cara. Van muntats en una Vespa de color crema que llisca rabent entre un mar doliveres a banda i banda. La Carme condueix perquè lYngve no sap anar en moto, i encara que en sabés tampoc el deixaria. Tenir el control la tranquil·litza. LYngve rodeja la Carme amb els seus braços llarguíssims perquè sap que si sagafés al passamà al més mínim revolt perdria lequilibri i sortiria disparat a la cuneta. La Carme, en canvi, protegida pels braços de lYngve, sent que es podrien estimbar daltabaix dun cingle que no es rascaria ni els genolls. Aquesta sensació, malgrat el temps que fa que no es veuen, no ha desaparegut.»
Una parella jove se separa. Shavien conegut a Roma i allà havien viscut la seva història damor, que ara acaba. O potser no. Potser pot haver-hi amor després de lamor.
Ell, Yngve, trobarà la seva vocació en el món artístic. Ella, Carme, viurà vinculada al món de lòpera. Lun i laltre es necessitaran al llarg dels anys i trobaran maneres de ser-hi presents, de comunicar-se i de veures. Es retrobaran a la ciutat dell, Estocolm; a la ciutat della, Barcelona, o en qualsevol altre racó del món. I tindran altres amors, formaran famílies, tindran fi lls, reviuran el vertigen de la passió i el desencís, exploraran nous sentiments com noves terres per descobrir... Però sempre mantindran el caliu de laltre, com un foc latent.
Amb lestil plàstic i cinematogràfi c que la caracteritza, Alba Dalmau desplega amb mestria levolució duna relació poc convencional que qüestiona els tòpics de lamor.
Amor i no
Narratives
127
Amb el suport de
© 2021 Alba Dalmau
© Lara Lars, per la imatge de portada
El poema «Caldrà que comenci» de Iehuda Amikhai, traduït per Manuel Forcano, es reprodueix per cortesia dEdicions Proa.
© 9 Grup Editorial, per ledició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: febrer de 2021
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Amor i no
Alba Dalmau
«We walked through night til night was a poem.»
BRENDA HILLMAN
1987
Roma
Les runes de Roma aquesta nit són a dins i fora de lautobús que va de laeroport de Fiumicino al Centro Città.
La llum taronja dels fanals li fa pensar en la Roma en flames de Neró, i quan passa per davant del Coliseu, en comptes de les finestres que ha comptat tantes vegades per fer temps, veu les boques esdentegades dels fantasmes que lhan acompanyat tot el viatge.
En menys de quinze minuts arribarà al pis i li dirà que ja no lestima. Com que loratòria no és el seu fort, ha decidit que ho farà així, tot duna, com si es donés un cop al pit per expulsar una bola de carn i greix que gairebé lofega. Després daixò, simagina que lYngve, tranquil i desmanegat com una jaqueta mal cordada, li farà un petit somriure insípid i amb una calma admirable anirà al balconet del menjador i shi llençarà. Com que és tan prim, la caiguda serà dolça, un vol similar al dun avió de paper que aterra matusserament però sense desperfectes. Una vegada mort, estès a terra, arribaran els carabinieri per dibuixar la seva silueta amb guix a terra i traçaran el seu perfil: un cap petit i unes extremitats tan llargues que sels acabarà el guix i tot.
Ja ha arribat. Posa la clau al pany, però abans de fer-la girar sapuja els pantalons perquè aquest Nadal a Barcelona sha aprimat cinc o sis quilos i tot li cau. Fa tres inspiracions profundes abans dentrar i finalment enfonsa la clau i fa la volta.
Hello! Ciao?
No contesta ningú. Sacosta sigil·losament al seu estudi, on espera trobar-lo com un animal desemboscat amb el discman a la falda escoltant música, però al pis no hi ha ningú.
Va al lavabo i quan es mira al mirall gairebé no es reconeix; té la cara xuclada i unes ulleres violàcies. Enfonsa els dits a la cabellera negra i arrissada per donar-li volum i guanyar espai. Sasseu a la tassa per fer pipí, potser lúltim en aquest pis, i quan estira el braç per agafar paper i veu que no nhi ha, es posa a plorar. Decideix que es quedarà així, asseguda amb els pantalons abaixats fins als turmells indefinidament.
Quan sent que sobre la porta, no sap quanta estona ha passat.
Carme?
Sono here
LYngve treu el cap per la porta del lavabo, aquell cap ridícul que a contrallum sembla calb però que en realitat està poblat per una cortina de cabell fi i sedós de color palla.
Lucky bambina! li diu amb un somriure sincer, i li tira un rotllo de paper dels que acaba de baixar a comprar al súper.
Fa tres inspiracions profundes més i surt del bany. Ell lespera a laltra banda de la porta, a punt per embolcallar-la amb aquells braços desproporcionats que podrien fer una abraçada de triple volta.
Youre so so magra, Carme! Natale in Auschwitz or what? Aquesta és la classe de bromes que un dia van fer que senamorés dell.
Quan finalment lallibera de la seva abraçada doctòpode, ella se separa uns centímetres dell, el mira als ulls i amb un somriure que no lliga amb les paraules li diu:
I dont love you più, Yngve.
Its ok. I knew. Ora mangeremo.
La Carme es deixa arrossegar fins a la cuina, sense cap intenció de menjar. Des que va prendre la decisió que el deixaria se li va tancar lestómac i lúnic que pot ingerir són líquids amb palleta va ser així com làvia va aconseguir que la seva neta preferida mengés el caldo de Nadal.