La mare seu a la butaca de lhabitació, sense ni preguntar per la seva neta, i em demana si pot fer una trucada de feina urgent des del telèfon de lhospital. Es passa mitja hora parlant animadament de pressupostos, subvencions i de lacte inaugural del MNAC, que la fa anar de bòlit. Quan la mare parla de feina, al contrari que les persones normals, la veu se li rejoveneix i sona més alegre que de costum.
Quan entra la infermera amb la Pruna, li acosta la nena a la mare esperant la clàssica reacció de totes les àvies: llàgrimes incontrolades, la veu tremolosa i associacions físiques amb altres familiars, però la mare no és així.
Ui, que moreneta, no?
Mama, per favor.
Te la deixo aquí sobre, Carme, que sembla que té gana em diu la infermera.
Veig que shan equivocat amb el nom, nena. Han posat una «P» en comptes duna «B»: PRUNA... Diguels-ho ràpid que després tot són problemes.
Es diu així, mare, Pru-na.
Pruna? Moreneta i amb nom de fruita?
Doncs sí, negra i amb nom de fruita.
Ai, bueno, tampoc cal que et posis així.
Per què no ens deixes soles, mama?
Està bé, està bé, ja tornaré demà. Reina, pensa en això del nom, que ara encara hi som a temps diu amanyagant la Pruna com una bestiola.
Quan sen va em poso a plorar. Tota jo soc un còctel democions, i sé que en aquest estat només hi ha una persona al món que em pot calmar. Com que les infermeres sacaben demportar la Pruna a la sala de nounats, decideixo arrossegar-me fins al final del passadís, on sé que hi ha una cabina de telèfon. Els punts em tiben i tinc el cos adolorit com si tota jo fos un blau després dun cop, però necessito fer aquesta trucada. Quan arribo, em trec un paperet arrugat de la butxaca, unes quantes monedes, i començo a marcar una tira de números llarguíssima, a poc a poc, per no equivocar-me:
Sí?
Ja és aquí, Yngve.
Qui?
El caramel de fudge.
Enhorabona, Carme! Com et trobes?
Estranya.
Estranya com?
Saps quan estàs a punt de tirar-te dun trampolí molt alt i fa por però saps que no et faràs mal perquè la piscina és plena? Doncs ara em sento així, però la piscina és buida.
Va, dona, no siguis tan dramàtica. Suposo que és normal. Saber que de cop ets responsable de la vida dalgú deu fer força vertigen. Però thi acabaràs acostumant, tothom ho fa.
Magradaria que fossis aquí, Yngve, tu sempre em fas sentir que la piscina és plena.
LYngve es queda en silenci.
Estic feta un embolic, però soc feliç, però també estic trista. No sé...
Gaudeix el moment i intenta no pensar tant. Felicitats, Carme.
1991
Estocolm
Un dissabte al mes soc el responsable del moviment de gent perduda. Ens trobem a les vuit del matí en punts calents de zones residencials i terrenys circumdants de la ciutat. La majoria dels voluntaris són familiars de gent desapareguda. Tant se val si plou, neva, fa boira o cau un sol de justícia, la norma és que lactivitat no sanul·la per cap circumstància, encara que el fred sempre sagraeix. Les capes dabric dissimulen la culpa dels voluntaris. Cada dissabte el dediquem al desaparegut més recent de la setmana.
Tothom arriba puntual, es nota qui són els voluntaris novells perquè arriben compungits i ullerosos; els veterans, en canvi, porten termos de cafè calent i tàpers amb pastissos casolans i se saluden entre ells amb familiaritat. Tots, sense excepció, porten una foto plastificada del seu desaparegut a la butxaca interior de labric, i així que es presenta locasió lensenyen als nous per crear vincles i també perquè mai se sap. Són molt poques les vegades que algú ha trobat el seu familiar perdut durant les batudes, però sempre corren rumors de casos dèxit, com el del pare que va trobar el seu fill vivint dintre lescorça dun arbre.
La meva feina és passar llista quan ha arribat tothom, és important fer-ho perquè hi ha molts casos documentats de gent que desapareix durant les batudes. Reparteixo les armilles reflectants i fem subgrups dentre tres i quatre voluntaris. Després llegeixo una descripció del desaparegut de la setmana: edat, color de cabell, color dulls, trets diferencials, alçada, pes i finalment el nom. El nom és la dada més esperada per tothom perquè és la paraula clau durant la recerca, el salvavides. Alguns mhan explicat que si el nom els recorda a algú que estimen o els cau bé, aquell dia la recerca és més amable, mentre que si el nom els porta mals records la recerca sempre es fa més feixuga. Així i tot, ningú diu mai res, i durant tres hores la zona pentinada es torna un cànon de moltes veus repetint el mateix nom: Arvid, Arvid, Arvid; Tilda, Tida, Tilda; Vilgot, Vilgot, Vilgot; Eline, Eline, Eline... amb veus que van des de la gravetat dels baixos fins als aguts de les sopranos que no saben que ho són.
Dintre de cada subgrup es reparteixen els crits per torns perquè el nom del desaparegut soni nítid entre el fullatge. Un dia una veterana del grup em va agafar el braç i amb els ulls alienats em va dir: «Saps, noi? Aquí ningú crida el nom que tu ens dius. Per dintre, tots cridem el del nostre fill, pare o germà... Ens és ben igual el nou desaparegut, la recerca per a cadascú és del tot personal. Ens importen una merda, els nous! Li puc dir Bjorn, Alexander, Jan, Erik, el que tu vulguis, però jo sempre, sempre cridaré en Lars per dins, i aquí tothom fa el mateix, no te noblidis.» I tenia raó, era evident que tots ho feien per això, fins i tot jo alguna vegada mhavia sorprès cridant per dins «Carme» quan deien Lena, Ingrid o Brigitta.
Quan és lhora dacabar, faig sonar una botzina per avisar que cal tornar al punt de trobada. Quan hi som tots, sense que calgui analitzar el resultat de loperació, que sempre és negatiu, passo llista per comprovar que no falti ningú i que tothom torni larmilla a la furgoneta.
Molts voluntaris són amics entre ells i quan acaba la batuda sen van a dinar a casa dun o altre, i encara que segurament durant làpat no parlin mai dels seus desapareguts els remordiments compartits de què és el que van fer malament els uneixen i fan que el guisat darengada tingui més bon gust i les patates farcides de porc passin millor. Tots saben que el dia que deixin danar a les batudes setmanals serà el dia que hauran abandonat del tot, com qui finalment deixa anar algú que penja dun dotzè pis i només saguantava pel ganxo dels seus dos dits.
Tornar a casa després daixò costa. Reprendre un dia festiu sembla una falta de respecte; a vegades paro en algun museu o vaig al cinema, per fer la transició, però avui estic cansat i decideixo tornar directament al pis de la Liv. Han passat tres anys des que hi vaig arribar, havia de ser provisional però ens hi vam trobar bé des del primer dia, en aquella solitud compartida. Ella no mha demanat mai que men vagi i jo he deixat de buscar. El meu llit és el seu sofà, i una cadira, larmari on amuntego tres pantalons i tres camises, que és tot el que necessito.
La Liv no hi deu ser. La casa està en silenci. Només se sent un so esmorteït i rítmic que ve de la seva habitació. Podria ser en Warhol saltant pels llençols i jugant amb els coixins, però el so és massa constant fins i tot per a ell. Macosto a lhabitació de la Liv i veig que la porta està entreoberta.
La Liv està estirada al llit amb una de les seves samarretes de licra fluorescents de màniga llarga i a sobre seu hi ha lEarland, que també va vestit només de tors en amunt, amb una camisa arrapada i florejada. LEarland és el millor amic de la Liv, es van conèixer en una manifestació LGTBI i des daleshores que són inseparables, encara que quan els veus junts diries que són dos estranys perquè gairebé mai parlen entre ells. Per loneig amb què es mouen els seus cossos, tot i que un llençol els tapa les parts íntimes, lEarland està penetrant la Liv a consciència. Cap dels dos em veu ni em sent, és impossible, perquè la Liv porta un antifaç amb ulls de gat i lEarland de granota i tots dos van amb auriculars. La Liv sacseja el cap a un ritme ràpid i de tant en tant lEarland mou les mans com si fossin papallones. Sutilitzen com dos vibradors humans vulnerant conscientment el principi fonamental de lacte sexual, la connexió amb laltre. La Liv shauria pogut endinsar un cogombre i lEarland lhauria pogut ficar a dins dun púding i lefecte hauria sigut exactament el mateix, però entre ells dos tot és sempre més complex.
La Liv està estirada al llit amb una de les seves samarretes de licra fluorescents de màniga llarga i a sobre seu hi ha lEarland, que també va vestit només de tors en amunt, amb una camisa arrapada i florejada. LEarland és el millor amic de la Liv, es van conèixer en una manifestació LGTBI i des daleshores que són inseparables, encara que quan els veus junts diries que són dos estranys perquè gairebé mai parlen entre ells. Per loneig amb què es mouen els seus cossos, tot i que un llençol els tapa les parts íntimes, lEarland està penetrant la Liv a consciència. Cap dels dos em veu ni em sent, és impossible, perquè la Liv porta un antifaç amb ulls de gat i lEarland de granota i tots dos van amb auriculars. La Liv sacseja el cap a un ritme ràpid i de tant en tant lEarland mou les mans com si fossin papallones. Sutilitzen com dos vibradors humans vulnerant conscientment el principi fonamental de lacte sexual, la connexió amb laltre. La Liv shauria pogut endinsar un cogombre i lEarland lhauria pogut ficar a dins dun púding i lefecte hauria sigut exactament el mateix, però entre ells dos tot és sempre més complex.
Abans que es treguin els antifaços decideixo sortir de casa perquè no em vegin, em sabria greu que la Liv sabés que ho he vist tot. Lestat de silenci en què vivim permet aquestes entrades i sortides fantasma, i això que el pis és una capsa de llumins.
Quan torno a lhora de dinar, mels trobo asseguts al sofà. LEarland està jugant a la Game Boy i la Liv, en una posició invertida amb les cames enlaire, llegeix Sylvia Plath en veu alta amb la sintonia metàl·lica del Tetris de fons. Cadascú des duna punta del sofà. «Toca-la: no sencongirà com una pupil·la / Ti tiriri tiririn tin tin tin / aquesta raresa oviforme, clara com una llàgrima / Ti tiriri tiririn tin tin tin.»
Ah, hola, Yngve. Ja ets aquí?
LEarland només aixeca el cap per saludar-me tímidament.
Com ha anat la batuda?
Com sempre, hem estat per Hagaparken.
I res, no?
No.
I vosaltres? no em puc estar de preguntar.
Nosaltres? Estàvem provant de fer un fill.
Jo men vaig diu lEarland incòmode, deixant que sigui la Liv qui doni les explicacions.
Ah... Sí?
LEarland surt per la porta donant-me un copet a lespatlla i sacomiada de la Liv fent la forma dun telèfon amb la mà.
No sabia que... que et volies quedar embarassada...
Bé, sí, per què no? I a lEarland no li fa res.
Però... ell farà de pare?
En absolut. Jo només vull un fill, no pas una relació. I a lEarland no li importa fer-me el favor.
Collons, Liv, esteu fatal.
Serà un fill de The Human League i Happy Mondays, què pot sortir malament?
Com?
Sí, lhem fet escoltant cadascú la seva cançó preferida. I si cal tornar-ho a intentar ho farem amb grups diferents. El meu segon intent serà amb Primal Scream diu la Liv tocant-se els cabells blaus rapats a lu. Què et sembla?
Em sembla que ja us ho fareu...
Timagines: jo, embarassada?
Doncs no, la veritat...
Ja, ni jo.
La Liv sagafa els mugrons per sobre la samarreta i sestira uns pits tan menuts com les mamelles duna cabra jove.
Fa temps que em ve de gust ser mare i res mho impedeix, soc fèrtil, tinc feina i en tinc ganes. Només espero que aquestes sàpiguen fer llet.
Seràs una bona mare.
I tu, un bon tiet.
Et ve de gust fer un xinès?
Li faig un petó al front i truco al xinès de baix que ens portin noodles per a dos i doble ració de pa de gamba.
1992
Barcelona
És 25 de juliol. Barcelona batega amb cor desportista. Laeroport és ple de joves fibrats, amb xandalls que duen banderes cosides al pit, i que somriuen tensos als fotògrafs que els esperen a la porta darribades. Caminen àgils però amb molta cautela, i és que ensopegar amb un carretó metàl·lic enmig del camí seria un error fatal. Cada pas i cada gest el fan a consciència. Mesuren les distàncies, la temperatura i el vent per intentar visualitzar el salt de trampolí, la paràbola del disc, la palanca de la javelina o la gambada històrica adaptada al nou medi. I enmig de tots ells, lYngve, que camina fent passos erràtics per trobar la Carme entre aquests superhomes i superdones a punt de fer història.
Busca entre la multitud amuntegada a la tanca darribades, però no la veu. Deu estar amagada entre homes i dones que vesteixen tots iguals. Elles amb texans dues talles més grans subjectats per cinturons que els arruguen la cintura i camises amb muscleres, i ells amb uns pentinats que semblen rates acabades datropellar, el cabell curt al davant i una cua llarga i fina al darrere. Enmig daquest exèrcit de clons de Rod Stewart i Jane Fonda, lYngve veu un cap menut, emmarcat per una permanent considerable, que crida: «Yngve, aquí, aquí! Fes la volta.»
Quan es troben es fan una abraçada que dura minuts i per uns moments es converteixen en una columna enmig del trànsit de laeroport. Des del casament que no shan tornat a veure. Tots dos fan una passa enrere i agafats de les mans sobserven atentament. Busquen els petits estralls que aquests dos anys han fet en els seus cossos: la cua de lYngve és més fina i llarga i els malucs i els pits de la Carme una mica més amples, però les mirades són les mateixes. Dun blau Carib la dell i negre pou la della.
Pugen al Peugeot 205 blanc i atrotinat de la Carme i fan camí cap a lEstadi Olímpic. La Carme té una sorpresa per lYngve. Avui és la cerimònia inaugural dels Jocs i ha aconseguit dues entrades per veure lespectacle. Els últims tres mesos els ha passat cosint el vestuari de lacte dobertura, vestits donada i flama que són el motiu perquè ara tingui les puntes dels dits destrossades. A la Carme li resulta còmic ser allà amb lYngve, precisament ells dos, que lúnic esport que han practicat mai junts són els escacs.
La Carme porta una cistella amb formatge i embotits i una ampolla de most fred en una nevera portàtil. Al principi li sabia greu que lYngve no begués, la feia sentir incòmoda, sempre havia pensat que la gent que no beu és perquè amaga alguna cosa, però ara fins i tot això li agrada dell. De fet, si avui de sobte es posés a beure, li sembla que es decebria.
Són enmig dun parc ple de gom a gom però tots dos tenen la sensació destar sols. La gent ha estès les seves tovalloles i mengen fent soroll. El terra està ple de boles de paper de plata i gots de plàstic plens de cervesa calenta. LYngve està assegut i la Carme estirada, amb el cap recolzat a les cames dell. Juguen a descriure els núvols amb presses, perquè en un segon el que era una tortuga sha convertit en un cavall i el cavall en una vella i la vella en una barca, i això els fa pensar que davant dels núvols aquest moment és tan etern com una roca. Amb aquest pensament es queden en silenci una bona estona, fent petits glops de most i petites mossegades de manxego i nous.
Com està la Pruna?
És una nena molt feliç. Ara està en la fase que donaria la vida per un globus o una pilota, tot allò que serveixi per llençar-ho pels aires és una festa per a ella.
Tan senzill com això, eh?
Laltre dia vam trobar una marieta i lhi vaig posar a la mà, aquí, així, i et juro que gairebé es desmaia de felicitat. No et diré que no hi hagi moments que no em tregui de polleguera, que la posaria en una caixa i la tornaria, però després passen coses com aquesta i em recorda com de fàcil pot ser ser feliç.