Kid i la Cimera dels animals - Gwenaël David

PRÒLEG

LA KID

Conec bé la Kid. Anàvem al mateix institut i el 2030 vam coincidir a la mateixa classe. Em sembla que fèiem sisè, però no he tingut mai tanta memòria com ella. Sempre hem estat bones amigues i, tot i que tenim vides molt diferents, hem aconseguit veurens sovint. Si lhagués de definir, diria que la Kid té braços de mico, un nassiró de mallerenga, potes docapi dins dels seus pantalons de la sort i fins i tot un pessic dADN de virus.

No fa pas gaire, durant lenèsima tempesta magnètica, la llum sen va anar mentre xarrupàvem te del Labrador en una tassa. Lavaria elèctrica va durar unes quantes hores. Va ser una estona meravellosa. Lobscuritat va il·luminar, en la Kid, el record daquell any 2030.

En aquell temps, la humanitat travessava un període estrany. Tothom sabia que alguna cosa sacabava desfondrar, que als oceans, als boscos, als camps, a les ciutats, als núvols, a les pluges, a les pedres, als animals, als rius i a les plantes sels acabava lalè. Algunes criatures se nanaven, ens deixaven sols, unes altres anunciaven la partença imminent. Insectes, ocells, amfibis, mamífers, mol·luscs, peixos... seguien la decadència de les plantes, que seguien la dels territoris afectats, que ara eren només a les nostres mans, a les dels humans. Tothom sabia que corríem perill i que es cometia una terrible injustícia cap als altres éssers vius del planeta, gairebé tots nérem conscients i estàvem preocupats, tristos o desanimats, mentre els poderosos acabaven de destruir el que quedava, tranquil·lament, per treuren profit. La Kid ho explicaria millor que jo, ella no parava mai de recordar-nos a tots que cada ésser viu es mereix el seu lloc, que és el dret fonamental dels ocupants de la Terra.

Va ser un període estrany, difícil, però sens dubte necessari per aconseguir canviar i que el món davui per fi fos possible. Hi va haver massa destrosses, hi vam perdre molt, però vam saber reaccionar i, finalment, vam veure les coses duna altra manera. Encara hi ha feina per fer, però avui els éssers vius respiren molt millor i, de retop, nosaltres també.

Aquell vespre, lavaria elèctrica va afectar tota la ciutat. No brillava ni una espurna, tan sols les tasses fosforescents decoraven amb una lluor tènue el fum del te calent. Després de fer-ne un bon glop, la Kid va somriure dorella a orella, com acostuma a fer, i va deixar anar que, aquells dies de juliol del 2030, havien estat els més extraordinaris de la seva vida.

Amb els ulls brillants en la foscor, em va oferir el relat precís dels quatre dies que va durar la primera Cimera de les Espècies, també coneguda com a Cimera dels animals, una trobada sorprenent en la qual va participar. El professor de ciències havia inscrit la classe a un concurs nacional de periodisme, i la Kid, en representació nostra, havia guanyat amb un article sobre el llenguatge dels animals. En aquella època presumia de saber lidioma de les llebres, les guineus i tantes altres bestioles. Ho demostrava a força de crits, xiulets, desgargamellar-se i de proferir gemecs, cosa que de vegades ens deixava amoïnats pel seu estat mental, però gairebé sempre ens feia petar de riure. A tall de premi, havia guanyat la plaça, molt cobejada, de reportera de la primera Cimera de les Espècies. La tasca consistia a seguir aquell congrés dun dia, redactar-ne un informe i fer-lo arribar a les classes i als instituts que ho sol·licitessin.

Tothom estava molt excitat, era la primera vegada que sorganitzava una cimera com aquella, una mena de gran reunió mundial amb representants de nombroses espècies danimals. Lobjectiu era demostrar que, malgrat tot, la humanitat es preocupava pels animals i estava disposada a escoltar allò que les altres criatures terrestres volguessin dir o esperessin les unes de les altres. La idea no havia agradat a tothom, és clar, uns es morien de riure i uns altres, de ràbia. Imagineu-vos-ho... animals! Però aquella primera Cimera prou que va tenir lloc. El 2030. Al juliol. A París. I la Kid hi era.

Ella sen recordava i, durant les tres hores que va durar la tempesta, mho va explicar. Evidentment, tots havíem llegit i aplaudit el seu informe, però era la primera vegada que la sentia parlar del que realment havia viscut, del que havia experimentat i de tot el que no havia pogut o volgut posar a linforme.

Prepareu-vos una xocolata desfeta i fiqueu-vos al llit, perquè tot plegat em sembla tan esbojarrat que també tinc ganes de relatar-vos-ho. La Kid no sho prendrà malament.

CAPÍTOL U

DEMÀ

La Kid està a la lluna, amb els ulls fixos al sostre, per on es belluga una aranya curiosa. Els seus onze anys ja són rics en aventures i experiències, però cap no arriba ni a la sola de la sabata de la que viurà demà. Simagina asseguda al costat dun panda, duna girafa o duna àguila. Es gira de costat i aparta el cobrellit amb un gest ample de lespatlla. La marmota, el coiot i el calau shan unit al somieig i, de cop, hi ha massa gent. El neguit substitueix lexcitació. Es torna a girar i es cargola sota el cobrellit. Per què va votar-la a ella, tota aquella gent que no la coneixien de res? Com és que professors i alumnes dinstituts de tot França van decidir que ella era la millor? Va ser perquè un bon dia va escriure un text sobre lidioma dels animals, que sha convertit en periodista i en la persona més apta per cobrir aquella cimera? A més, hi havia una pila de candidats que shaurien sentit orgullosos de poder-se fer els espavilats i els fatxendes fins a linfinit, més que no pas ella. Com és que totes aquelles persones que lhavien escollit no shavien adonat que no és bona en els dictats, que no li agrada la informàtica ni langlès, que ni tan sols és bonica? Si es va inscriure al concurs no va ser per guanyar-lo. El professor la va empènyer a fer-ho, a ella tant li feia. La Kid sestremeix, després intenta relaxar-se amb una respiració profunda.

Els graons de lescala cruixen a sota les passes del pare.

Tanca els ulls, Kid, sé que no dorms. Demà has destar en forma.

Dacord, papa. Ho intentaré. Bona nit.

Per primera vegada, espècies animals de tot el món es reuniran per valorar un repartiment del planeta. O, més aviat, per valorar la idea dun repartiment, que ja és un gran pas endavant.

Demà hi serà.

Ha dadmetre que la idea de veure tots aquells animals i dintentar millorar el seu destí li agrada. A més, les estones passades amb el comitè de suport han estat bé, però no hauria pensat mai que pogués guanyar. Si ho hagués sabut, no hauria acceptat representar lescola. Inspira, expira, tot anirà bé. La Kid pensa que no és divertit estar contenta i no estar-ho alhora, que és una mica pesat dexperimentar.

Sincorpora amb els braços estirats i, amb els ulls, busca en la penombra les seves coses a damunt de lescriptori: una llibreta despiral en forma destrella de mar, un bolígraf que també té una goma desborrar, xiclets de síndria i una cantimplora metàl·lica. A la cadira, els seus pantalons i la samarreta de la sort al respatller, just a damunt del parell de sabates. Es deixa caure una altra vegada al llit i es queda així durant una estona, tot mirant el sostre i lombra de les potes de laranya allargassades per la llum de la lluna.

CAPÍTOL DOS

EN RUTA

Alhora prevista, tan bon punt apareix lautomòbil negre a la cantonada del carrer, la Kid sospira i se sent alleujada de posar fi a lespera, així com de desempallegar-se dels seus pares, que fan saltets nerviosos a la vorera. Segueix amb els ulls el vehicle que acaba daparcar davant seu. De dins, en surt un home vestit de negre. Dona la volta al cotxe per davant. Saluda fredament els dos adults i obre la porta de darrere convidant-la a entrar, amb un: