Senyoreta Kid.
Una última mirada cap als ulls humits dels seus pares. Després, la porta es torna a tancar. Lautomòbil arrenca, ara per anar-sen no gaire ràpid. Els carrers de la capital desfilen, però, amb el cap recolzat al vidre, la Kid pensa en altres coses.
El conductor no diu ni piu i ja li va bé, així es pot concentrar en els batecs del cor i en el nombre de pulsacions per minut, que no para daugmentar. Aviat la sorprèn un somriure irrefrenable que se li escampa a poc a poc pel rostre. No ha pensat en res divertit, fins i tot ha de confessar que té una mica de por, però somriu igualment, sense poder-ho evitar. No hi ha res a fer, el somriure és poderós i li surt de dins, se li escapa, i de cop tota ella irradia una alegria intensa: està a punt de veure els animals, de ser-hi entremig, serà increïble, serà un dels pocs humans presents a la reunió, potser fins i tot lúnic humà. Hi haurà camaleons de Madagascar, els seus preferits, que fan dues passes endavant i una endarrere, peixos globus que sinflen quan tenen por, granotes de Costa Rica i potser regals per als participants: samarretes o clauers? Hi haurà una botiga de records, per dur regals a les seves amigues? Es fica la mà a la butxaca, comprova que el bitllet de vint euros encara hi sigui i el prem durant una estona per assegurar-se que no el perdrà.
Senyoreta?
Tindrà temps dapuntar tot el que vegi i senti? Ni tan sols acaba de saber com es desenvoluparà lacte, només sap que els representants de les altres espècies prendran la paraula els uns rere els altres.
Què els podrà explicar, als seus amics, quan torni? Seran capaços dentendre el que haurà viscut?
Senyoreta, ja arribem.
La Kid reacciona, aparta el nas del vidre i esborra amb la màniga la petita taca de greix que hi ha deixat.
Lesperen uns quants metres més de furgonetes policials, de camions de transport danimals, dunitats mòbils de teles i ràdios, de motos de policia, de periodistes i càmeres, de guardaespatlles vestits de negre amb auriculars. El cotxe satura. Sobre la porta i la Kid baixa, amb lajuda dun homenot que està ocupat parlant a través dun petit micròfon que li frega els llavis. Tots dos pugen les escales que van fins al vestíbul, acompanyats dalguns flaixos. No és tan extravagant com pujar les escales del Festival de Canes: pocs humans, cap famós, poc públic i alguns fotògrafs que ni tan sols saben com es diu. Els animals han entrat per laltra banda, per lentrada dels artistes o per la porta de darrere. Damunt seu, sarrengleren les lletres gegants que anuncien «Cimera de les Espècies, París, 12 de juliol del 2030».
El nerviosisme evident del personal preocupa la Kid. Sap que no tothom ha vingut per a la Cimera, lhan informat dels detalls molt per sobre, però encara no hi havia reflexionat. Lambient és tens. Ladult que lacompanya sembla més aviat un guardaespatlles que no pas un amfitrió. Accelera el pas i estira el braç de lhomenot. Quan arriba al capdamunt de les escales, sana i salva, latmosfera es relaxa i el goril·la enorme lallibera per deixar-la amb les hostesses, que la reben amb un somriure daeroport.
Una lacompanya fins a un pupitre on un home amb una armilla de color blau fluorescent li demana el carnet didentitat. Mentre el busca per dins de la motxilla, lhome i la dona fan broma sobre lolor «particular» daquella sala, no del tot com les altres, i també sobre altres coses que no entén. Lhome fotografia el document amb el mòbil, lhi torna i se li adreça altra vegada:
Ferma, noia.
La Kid li llança una mirada interrogativa a la qual ell no respon amb cap paraula, sinó posant-se ferm ell, com en una mala pel·lícula de guerra, quan el comandant passa revista de les tropes. Ella li fa cas. El paio blau fluorescent li pessiga la samarreta i li clava una acreditació. Quan veu la seva samarreta de la sort foradada, al principi senrabia i afusella el responsable amb la mirada, després dona un cop dull al distintiu i hi llegeix: «Cimera de les Espècies, PARÍS 2030, KID, homo sapiens, HOMSAP002».
Lhostessa li indica la direcció de la sala i especifica que un company lhi conduirà.
Quan tot just comença a assaborir el nou somriure que li arriba irrefrenable i li tiba suaument els llavis, de cop es troba en limmens passadís que davalla fins qui sap on. Li han dit que vagi tot recte. Continua tot recte.
Uns efluvis insòlits li omplen els narius, però no és capaç didentificar-los. Potser és olor de menjar que prové dalguna de les portes tancades que deixa enrere cada deu passes? No sent gaire bona olor, però no és pitjor que la del bufet lliure de linstitut. Com més avança, més forta i complexa és lolor, impossible evitar-la. La Kid ensuma un parell o tres de vegades amb insistència, amb el nas alçat per inspirar tot laire que li passa per damunt del cap. Li sembla identificar la ferum de la suor del gimnàs de linsti, les xinxes dels gerds del jardí de lavi, també la del gos Scott, xop després de la pluja. A mesura que lolor sintensifica, laire és cada vegada més difícil de travessar. També el perfum dels pets del Kevin, lagitador i animador de la seva classe, després la flaire dun ramat de vaques a punt de ser munyides. La Kid sestremeix a cada perfum especiat i salvatge. Li sembla que podria arribar a vomitar. Li arriben sons estranys a les orelles: sons greus que fan vibrar les parets, pics aguts, planys melancòlics i refilets apressats.
Un últim revolt, en laire carregat, i la Kid per fi pot veure la porta enorme. Té els narius i les orelles saturats, però ja no hi para gaire atenció perquè el cor li batega fort dins del pit.
Una hostessa pàl·lida, a punt dasfixiar-se i visiblement marejada, sinclina lleugerament per llegir-li lacreditació i li torna a demanar el cognom, com exigeix el procediment. Finalment, la porta sobre i la Kid es queda petrificada davant lespectacle que se li ofereix al davant.
CAPÍTOL TRES
LA CIMERA
La immensa sala està plena danimals. Les files de seients dibuixen semicercles que baixen fins a lescenari, on conviuen les bestioles i els micròfons. La part de davant de la tarima, on normalment hi ha el fossat reservat als ballarins o a lorquestra, ha estat transformada en una piscina per on xipollegen cetacis i per on les criatures aquàtiques borbollegen com si fos un jacuzzi. Per tot arreu, contra les parets i pels racons, els seients han estat substituïts per bigues i pilars, prestatges amb aquaris i pots lluminosos, muntanyes de terra i fusta morta, sovint foradades per galeries profundes que acullen el món animal.
Les butaques estan principalment ocupades per mamífers i rèptils. La Kid amb prou feines entén tot el que veu. No sembla que hi hagi cap tipus dorganització, els animals no estan agrupats per famílies, estan dispersats per tot arreu. Tampoc no estan agrupats per orígens, africans amb africans o americans amb americans. Un caracal, que de seguida identifica perquè lha vist dissecat a la Gran Galeria de lEvolució, està arrupit sota el seient dun uombat, entre un marabú sorneguer i una iguana amb cresta. Els ulls de la Kid no arriben a abastar-ho tot, reboten per sobre els éssers vius sense aconseguir extreure una imatge prou clara del conjunt. Unes butaques estan buides, unes altres, plenes fins al capdamunt. Sorpresa per lespectacle esbalaïdor, es diu a si mateixa que, un caos com aquell, no el deu desitjar ningú, i que els organitzadors per força devien haver previst un ordre més coherent abans que els animals es posessin còmodes i comencessin a fer el que els donava la gana. Aquell desordre latabala, en primer lloc perquè és desordre i no li agrada que tothom vagi a la seva, i en segon lloc perquè no entén la lògica del lloc i se sent indefensa i exclosa. La Kid encara no sha bellugat, amb prou feines si aconsegueix respirar. El dit de lhostessa assenyala un lloc buit al bell mig de la sala. La Kid encara dubta, però una empenta ferma a lesquena, just abans que la porta es tanqui, lobliga a moures. Sempassa una gran alenada daire saturat i comença a obrir-se pas per entremig de la gernació. «Disculpi», «perdoni», va dient ella, i com a resposta obté grunys, rugits, esgarips, brams, raucs, cloqueigs i xiscles.
Les butaques estan principalment ocupades per mamífers i rèptils. La Kid amb prou feines entén tot el que veu. No sembla que hi hagi cap tipus dorganització, els animals no estan agrupats per famílies, estan dispersats per tot arreu. Tampoc no estan agrupats per orígens, africans amb africans o americans amb americans. Un caracal, que de seguida identifica perquè lha vist dissecat a la Gran Galeria de lEvolució, està arrupit sota el seient dun uombat, entre un marabú sorneguer i una iguana amb cresta. Els ulls de la Kid no arriben a abastar-ho tot, reboten per sobre els éssers vius sense aconseguir extreure una imatge prou clara del conjunt. Unes butaques estan buides, unes altres, plenes fins al capdamunt. Sorpresa per lespectacle esbalaïdor, es diu a si mateixa que, un caos com aquell, no el deu desitjar ningú, i que els organitzadors per força devien haver previst un ordre més coherent abans que els animals es posessin còmodes i comencessin a fer el que els donava la gana. Aquell desordre latabala, en primer lloc perquè és desordre i no li agrada que tothom vagi a la seva, i en segon lloc perquè no entén la lògica del lloc i se sent indefensa i exclosa. La Kid encara no sha bellugat, amb prou feines si aconsegueix respirar. El dit de lhostessa assenyala un lloc buit al bell mig de la sala. La Kid encara dubta, però una empenta ferma a lesquena, just abans que la porta es tanqui, lobliga a moures. Sempassa una gran alenada daire saturat i comença a obrir-se pas per entremig de la gernació. «Disculpi», «perdoni», va dient ella, i com a resposta obté grunys, rugits, esgarips, brams, raucs, cloqueigs i xiscles.
Un cop ha aconseguit arribar fins a la seva butaca, shi deixa anar i es queda quieta durant uns quants minuts. Al principi, només mou els ulls dins del cos immòbil, després se li estabilitza el pols, torna a obrir els pulmons i deixa de prémer la mandíbula. Què redimonis hi fa, allà? No hauria hagut de fer mai cas als altres alumnes de linstitut. De cop, el cicle de pensaments negatius sinterromp perquè alguna cosa li acaba de palpar el cap per la banda dreta. Quan satreveix a girar-se, descobreix un gibó que li acarona amorosament els cabells. Lanimal és bufó, sen refia, de moment decideix no enretirar aquella mà previnguda. La confusió desapareix i, des del seu punt de vista, la sala acaba tenint certa coherència: és una reunió danimals, nhi ha per tot arreu, asseguts, drets, estirats, penjats de qualsevol lloc; és així de simple i així ha de ser. Ara que té un lloc per a ella i un seient al qual pot aferrar-se, lordre ha deixat dimportar-li tant. Animada per aquest pensament i sentint-se més lliure daprofitar lenrenou, treu les coses de la motxilla i les posa sobre la pala de la cadira. Hi posa la llibreta despiral en forma destrella de mar, el bolígraf-goma, els xiclets de síndria i la cantimplora. Una altra mirada a la sala, una mà de gibó als cabells i la Kid torna a sentir un nou impuls dalegria. Primer somriu, i ben aviat esclafeix a riure. Alliberada, al mig daquella sala, entre altres criatures, emet el crit de la seva espècie, que suneix al rebombori general.
Com que està ocupada escrivint les primeres paraules a la llibreta, la Kid no sent lesbufec que creix. No alça el cap fins que sent lespetec provocat pel cop de cua de la beluga a la superfície de la piscina. Quan lonada que el cetaci ha aixecat amb la cua ja ha caigut a terra, la paret del fons de lescenari, situada just darrere de la piscina, sil·lumina i shi veu, projectat, un enorme planeta blau i verd. Una música sense ànima se sobreposa al brogit. A sobre del faristol hi ha un ocell secretari. Mentre espera que hi hagi silenci, locell llisca duna banda a laltra del moble un desplaçament que, evidentment, no estava previst. La Kid està impressionada per la llargada de les seves cames i saixeca de la cadira per admirar-lo. Quan sincorpora, sadona que hi ha algú altre de lespècie humana a primera fila. En distingeix la calvície incipient i els flocs de cabells grisos que dos caputxins histèrics, vinguts de part de la delegació de lAmazònia, li esbullen. No lha vist entrar, segurament ja hi devia ser quan ella ha arribat. Lhome, nascut al segle XX i representant dels humans a la Cimera, es venta amb els fulls de paper per fer-se una mica daire. Sempipa amb els seus dos fans i sacseja el cap amb moviments bruscs. Mentre somriu, la Kid pensa que si no els atura el seu discurs acabarà pels aires. La música sinterromp i el rapinyaire es torna a posar al mig del faristol dun salt i plega les ales al voltant del cos. Deixant de banda linevitable rau-rau de panxa dels mamífers, el silenci és gairebé total.
Estimades espècies, estimats companys i companyes, estimats convidats i convidades, us dono la benvinguda a la primera Cimera de les Espècies. Deu minuts a tot estirar: sabem que no és gaire, tots tenim moltes coses a dir, però cadascú té deu minuts com a màxim. Respectar el torn de paraula serà la prova de la nostra bona voluntat.
Locell es queda quiet i mira lassemblea amb una expressió dura. Mira la multitud amb les plomes de la nuca alçades.
Estimades espècies, estimats companys i companyes, estimats convidats i convidades, us dono la benvinguda a aquesta primera Cimera de les Espècies. Deu minuts a tot estirar: sabem que no és gaire, tots tenim moltes coses a dir, però daquesta manera podrem sentir els llombrics, els mamífers, els insectes, els ocells, els crustacis, el plàncton, els mol·luscs, les tortugues i els peixos. Que aquesta sigui locasió per escoltar-nos i per recordar que tots vivim al mateix petit planeta. Estimades espècies, estimats companys i companyes, estimats convidats i convidades, us dono la benvinguda a la primera Cimera de les Espècies. Deu minuts a tot estirar, però cal que estiguem a laltura i que tinguem, en aquesta primera ocasió, prou força per desplaçar muntanyes.
El secretari alça les espatlles i estira el cap cap endavant mentre murmura:
Muntanya... També hauria pogut dir plana, mar, fàbrica, immoble, tronc o elefant.
Perplex, acaba el discurs amb un saltet nerviós. Sapaguen els llums, però es tornen a encendre al cap dun minut, aquesta vegada orientats cap a la piscina, on es banyen una desena de criatures.
La Kid aplaudeix però de seguida shi repensa: els seus aplaudiments han fet volar uns quants ocells, que han espantat el mufló, que, sobresaltat, ha empès la tortuga de Galápagos, que ha rodolat entre les potes de los, que sha desplomat a sobre del seu seient i lha esclafada. La Kid sencongeix davant de les mirades reprovadores, acota el cap i ho veu: la pala de la cadira és buida, les seves coses ja no hi són.
No han caigut a terra, no són dins de la motxilla ni entre les butaques. La Kid es mira el gibó, que encara li té la mà entre els cabells.
Has estat tu? Has agafat les meves coses?
El mico sangloteja mentre es posa un floc de cabells a la boca.
No, no has estat tu. Està clar que no tinteressa.