Mireille Gansel
Traduir com
transhumar
Traducció i epíleg de Dolors Udina
Pròleg de Jean-Claude Duclos
Títol original:
Traduire comme transhumer (2012)
Coberta: Jardí del Palais-Royal (París, 2017)
Fotografia de Jean Marie del Moral
Primera edició: febrer de 2021
Edició digital: març de 2021
© Mireille Gansel, 2021
© De la traducció i lepíleg: Dolors Udina, 2021
© Del prefaci: Jean-Claude Duclos, 2021
© Daquesta edició:
carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)
editorial@lleonardmuntanereditor.cat www.lleonardmuntanereditor.cat
Maquetació e-book: Susana Cardona
Aquest llibre ha estat publicat amb lajuda de:
e-ISBN: 978-84-17833-63-3
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot dur a terme amb lautorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Taula
Traducció, poesia i transhumància Jean-Claude Duclos
Escoltar el silenci
«Coneixes el país...»
Llengua a lexili
Llengua salvada
Un arbre plantat pel poeta
Els fruits del saüc
Ser intèrpret
El preu duna carta
El pes duna paraula
En la intensitat del present
Exili interior
Aquest llenguatge universal
Com una carta
«I have a dream»
Dues línies per a cada vers
Duna riba a laltra
Camins secundaris
Closques mudes
Nova versió dun conte antic
Postdata
Un segon got de llum
En el cristall blau daquell crepuscle
«Un tros descorça de plataner»
Les quatre llibretes
Aquesta llengua hospitalària
Llengua dinfantesa
Un itinerari de llum Dolors Udina
TRADUCCIÓ, POESIA I TRANSHUMÀNCIA
Jean-Claude Duclos
De molt jove, Mireille Gansel ja intuïa que «les paraules saben coses de nosaltres que nosaltres mateixos ignorem». Aquesta frase de René Char podria acompanyar la nostra lectura, perquè a partir de les paraules i de les trobades que propicien es traça un itinerari on veiem com la llengua «natal», la que ens fa existir al món, il·lumina la nostra comprensió i ens fa més intel·ligibles a nosaltres mateixos.
El descobriment del poder de les paraules i de la capacitat que li donen de trobar el seu lloc en el temps i en lespai que habita guiarà la seva trajectòria tota la vida. Així sha construït lautora, per mitjà de les paraules, de lescriptura, de les llengües, de lalemany, lhongarès, lídix, lhebreu, el vietnamita i els dialectes dels pobles de muntanya del Vietnam, en un procés continu danada i tornada en què la traducció va ocupar de seguida un lloc central. Les trobades amb els autors que tradueix no són mai fortuïtes. La consciència dolorosa de la història dels seus, la determinació de no deixar mai de mirar lhoritzó de la universalitat i una inclinació evident vers la llengua poètica són el que la hi predisposen.
Més enllà dels pocs supervivents de la família Mitzi, Renée, i alguns altres, hi ha una connexió especial amb els personatges que va coneixent: Robert Minder, gràcies a qui descobreix lobra de Bertolt Brecht, Helena Weigel, lAntígona sublim, els poetes Reiner Kunze, Peter Huchel, Che Lan Vien, evidentment René Char, Nelly Sachs o letnòloga Eugénie Goldstern. El lector veurà el que aporta cadascun dells a les reflexions sobre lacte de traduir i constatarà que no hi ha cap recepta, que cada situació exigeix una aproximació particular. Daquesta manera, cada traducció revela la complexitat, les riqueses i les forces de la naturalesa humana. I, així, és francament lògic que Mireille Gansel anés a demanar ajuda al Musée de lHomme. Tampoc aquí és casual lús que fa ella de les eines de lantropologia ni les contribucions que troba en els textos de Georges Condominas, Eugénie Goldstern o Arnold Niederer, per citar només aquests tres etnòlegs. Al llarg daquest recorregut, la qüestió que es planteja el lector és: què és més important, el que ells han descobert o el trajecte que fa ella?
Aquesta és la pregunta que respon el títol: Traduir com transhumar. La transhumància cal recordar-ho? és el llarg camí que els homes fan i refan indefinidament amb el bestiar per anar dun territori dhivern a un destiu, dun «humus» a laltre. Exercida des de lantiguitat, aquesta pràctica pastoral representa lexperiència i el coneixement i domini de dos territoris totalment diferents que es tornen complementaris per la cerca de lherba que alimenta. Integrant el coneixement daquests mitjans diferents i de les condicions naturals i culturals que els governen, els ramaders transhumants fa segles que conviuen amb lalteritat. La necessitat devitar el conflicte i de beneficiar-se de la seguretat sense la qual els ramats no podrien prosperar, els ha ensenyat a negociar la seva presència. També tenen la capacitat dadaptar-se a lentorn on els porta la necessitat dels animals dalimentar-se i assolir lequilibri que nobtenen com a resultat. Daquesta manera fan intel·ligible la comunicació despais que a priori són oposats i posen en pràctica el savi consell de Hölderlin, citat per Paul Ricoeur: «El que és propi sha daprendre tan bé com el que és estranger».1 Un principi verificat per la recomanació dun dels nostres grans amics, el transhumant Pierre Tellène, que ens recorda que «a la muntanya, no shi ha darribar mai com a conqueridor!». En aquest aspecte, el paral·lel entre la traducció i la transhumància esdevé especialment il·luminador. Fent intel·ligible allò que és estranger, tant luna com laltra encoratgen lhospitalitat, i, conduint a la comunicació i lintercanvi, revelen la universalitat del món. No és per atzar que Paul Ricoeur evoca «lhospitalitat lingüística» per destacar la tasca del traductor i dir que dentrada li cal familiaritzar-se amb el que és estranger. Així trobarà el camí que conduirà el lector a entendre lautor que sha traduït. És aquest esforç, humil i laboriós, però ric en guanys espirituals, el que Mireille Gansel recomença una vegada i una altra, com una transhumància, tan nutritiva i regeneradora com ho és per al ramat i els seus pastors.
Le Grand Pan, 21 de juny de 2011
1 Citat per Paul Ricoeur, «Le paradigme de la traduction». Lliçó inaugural a la Facultat de Teologia Protestant de París, octubre 1998. A Paul Ricoeur, Sobre la traducció, traducció de Guillem Calaforra. València: Publicacions de la Universitat de València, 2004.
2 Fernand Braudel, La Méditerranée et le Monde Méditerranéen a lépoque de Philippe II. París: Armand Colin, 1949. (Si no es fa constar el contrari, totes les traduccions són de Dolors Udina.)
3 Michel Maffesoli, Du nomadisme, Vagabondes initiatiques. París: Le Livre de poche, 1997, pàg. 143.
4 Gènesi 11 1-9.
La llengua nativa no és un conjunt de normes i regles de gramàtica que es posen a disposició de linfant: és laliment espiritual de lànima.
Janusz Korczak
a Jean Halperin zl home de pau i de llum
ESCOLTAR EL SILENCI
Quan arribava una carta de Budapest, el pare quedava absort en la lectura, tothom aguantava la respiració i a casa regnava un silenci religiós. Assegut a la gran butaca, de sobte se nanava molt lluny i al cap duna estona, amb una gravetat ritual, anunciava: «Aquest vespre us traduiré». Ningú no faltava a la cita. Tampoc ningú no es podia fer esperar. Men recordo: aquella manera descoltar els silencis quan el pare buscava la paraula justa o construïa la frase, corregint-se de vegades, reprenent el fil. Intersticis de misteri, transicions subtils que duraven segons. A la nena li encantava sentir les paraules que parlaven della, i més encara sentir-les pronunciar a aquell pare meticulós amb les paraules. Hi va haver un vespre memorable, perquè va ser en aquell instant quan per primera vegada vaig viure des de dins, sense mesurar-ne encara labast, el que arribaria a significar per a mi «traduir». Les coses van anar de la manera més senzilla del món, com passa sovint amb el que és important. En aquell paràgraf de la carta, es parlava de mi, quina felicitat! El pare va traduir un primer cop el terme que feia servir el seu germà, o una de les seves germanes, com a «estimada», va dubtar en la paraula següent i va repetir una primera vegada aquest adjectiu, que sonava més aviat banal, i va continuar, va tornar a dubtar i el va repetir una segona vegada. En aquell moment vaig tenir una mena de revelació. Vaig gosar interromprel per preguntar-li: «Però en hongarès diu la mateixa paraula?» Va esquivar la pregunta: «Vol dir el mateix». Vaig gosar insistir: «Però quina és la paraula en hongarès?» Llavors, va enumerar un per un, gairebé empipat, si més no amb incomoditat davant daquella insolència, les quatre paraules màgiques que no he oblidat mai més: «dragam kedvesem aranyoskam edesem». Fascinada i inclement, insisteixo, i li suplico que em «tradueixi» què «volen dir cadascun daquests mots». Dragam, estimada; kedvesem, reina meva; i aquestes dues paraules la literalitat sensual de les quals no he oblidat mai més: aranyoskam, petita meva dor; edesem, petita meva de sucre. Aquell vespre vaig descobrir que les paraules, com els arbres, tenen arrels i el pare men va revelar la màgia: arany, lor; edes, ensucrat, dolç. De cop, em va semblar que la precisió del francès es veia envoltada dun ventall de sensacions, cadascuna delles enriquida per un possessiu tendrament evocador.
A través daquests quatre mots, sem va obrir un altre món. Va néixer una llengua dins de la meva pròpia llengua. I la convicció que cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble.
«CONEIXES EL PAÍS...»
A lucàs que prohibia la llengua hongaresa, el pare hi havia posat un atenuant: «si vols comunicar-te amb la família, no tindràs més remei que aprendre alemany».
«Però tu en saps, dalemany?» La resposta del pare va ser estremidora: «En sé vuit paraules, les que el professor reservava als alumnes jueus de la classe, les úniques que em va inculcar: du bist ein stück flesch mit zwei auge» (Ets un tros de carn amb dos ulls). I va afegir: «Odio lalemany». Molts anys més tard, la nena comprendrà que aquest odi havia nodrit, a les aigües sordes dun sofriment compartit i duna revolta compartida, un doble rebuig: de lalemany, la llengua dels perseguidors i dels que humilien, i de lhebreu, la llengua del seu ésser jueu perseguit i humiliat. De la seva infantesa a Balassagyarmat va conservar també, durant tota la vida, el rebuig de tota forma de llenguatge doble. De qualsevol traïció de la Paraula. En la llengua dels profetes: lhebreu de la devoció de sa mare, Deborah, dun antic llinatge provinent de Moràvia, lhebreu de les pregàries del seu pare, Nathan, dun antic llinatge provinent de Galízia, país dels confins de limperi austrohongarès creat després de la divisió de Polònia el 1772 i esborrat del mapa del món el 1918, cruïlla de llengües de tots els pobles que el componien: polonès, rutè, alemany, ídix. Terres de misèries i de persecucions ferotges on els jueus més pobres trobaven les arrels místiques duna devoció intensa: el hassidisme, hassid-hessed, bondat i fervor del cor. Com lavi Nathan, que vivia els textos sagrats en les gestes humils a les quals el sàbat donava sentit. Era tipògraf duna petita impremta i cada dissabte, amb el seu trajo negre gastat i digne, feia a peu la ruta dels hospitals de Budapest, sasseia al costat dels malalts que no tenien visita, hi parlava i després es treia de la butxaca un bombó per donar-los. Divendres al vespre, quan sortia de la sinagoga, abans de deixar que un company afrontés la nit tot sol el convidava a la gran taula familiar.
Aquests records mels va transmetre la vella tieta Szerenke en aquell alemany del qual Aharon Appelfeld deia: «No era la llengua dels alemanys sinó la de la meva mare (...) A la seva boca les paraules tenien una sonoritat pura, com si les pronunciés dins duna exòtica campaneta de vidre (...). Les paraules de les llengües que ens envoltaven sescolaven dins la nostra sense que ens nadonéssim. Les quatre llengües en formaven una de sola, rica en matisos, contrastada, satírica, plena dhumor. En aquesta llengua, hi havia molt lloc per a les sensacions, per a la subtilesa de pensaments, per a la imaginació i la memòria».1
Aquest alemany dImre Kertesz de Budapest, dAppelfeld de Czernowicz, de Tibor de Praga i darrer patriarca de la família. Quan sento les seves veus, quan em parlen, a Berlín, o després a Jerusalem o a Haifa, és la tieta Szerenke qui sento. I tot aquest petit cercle de supervivents. Una mateixa llengua. Dun món que ja no existeix.
Aquest alemany, travessat pels exilis i portat al llarg de les generacions de país a país, com qui semporta un violí. Un alemany els vibratos del qual haurien retingut els accents i les entonacions, les paraules i els girs dels països i dels dialectes adoptats.