A través daquests quatre mots, sem va obrir un altre món. Va néixer una llengua dins de la meva pròpia llengua. I la convicció que cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble.
«CONEIXES EL PAÍS...»
A lucàs que prohibia la llengua hongaresa, el pare hi havia posat un atenuant: «si vols comunicar-te amb la família, no tindràs més remei que aprendre alemany».
«Però tu en saps, dalemany?» La resposta del pare va ser estremidora: «En sé vuit paraules, les que el professor reservava als alumnes jueus de la classe, les úniques que em va inculcar: du bist ein stück flesch mit zwei auge» (Ets un tros de carn amb dos ulls). I va afegir: «Odio lalemany». Molts anys més tard, la nena comprendrà que aquest odi havia nodrit, a les aigües sordes dun sofriment compartit i duna revolta compartida, un doble rebuig: de lalemany, la llengua dels perseguidors i dels que humilien, i de lhebreu, la llengua del seu ésser jueu perseguit i humiliat. De la seva infantesa a Balassagyarmat va conservar també, durant tota la vida, el rebuig de tota forma de llenguatge doble. De qualsevol traïció de la Paraula. En la llengua dels profetes: lhebreu de la devoció de sa mare, Deborah, dun antic llinatge provinent de Moràvia, lhebreu de les pregàries del seu pare, Nathan, dun antic llinatge provinent de Galízia, país dels confins de limperi austrohongarès creat després de la divisió de Polònia el 1772 i esborrat del mapa del món el 1918, cruïlla de llengües de tots els pobles que el componien: polonès, rutè, alemany, ídix. Terres de misèries i de persecucions ferotges on els jueus més pobres trobaven les arrels místiques duna devoció intensa: el hassidisme, hassid-hessed, bondat i fervor del cor. Com lavi Nathan, que vivia els textos sagrats en les gestes humils a les quals el sàbat donava sentit. Era tipògraf duna petita impremta i cada dissabte, amb el seu trajo negre gastat i digne, feia a peu la ruta dels hospitals de Budapest, sasseia al costat dels malalts que no tenien visita, hi parlava i després es treia de la butxaca un bombó per donar-los. Divendres al vespre, quan sortia de la sinagoga, abans de deixar que un company afrontés la nit tot sol el convidava a la gran taula familiar.
Aquests records mels va transmetre la vella tieta Szerenke en aquell alemany del qual Aharon Appelfeld deia: «No era la llengua dels alemanys sinó la de la meva mare (...) A la seva boca les paraules tenien una sonoritat pura, com si les pronunciés dins duna exòtica campaneta de vidre (...). Les paraules de les llengües que ens envoltaven sescolaven dins la nostra sense que ens nadonéssim. Les quatre llengües en formaven una de sola, rica en matisos, contrastada, satírica, plena dhumor. En aquesta llengua, hi havia molt lloc per a les sensacions, per a la subtilesa de pensaments, per a la imaginació i la memòria».1
Aquest alemany dImre Kertesz de Budapest, dAppelfeld de Czernowicz, de Tibor de Praga i darrer patriarca de la família. Quan sento les seves veus, quan em parlen, a Berlín, o després a Jerusalem o a Haifa, és la tieta Szerenke qui sento. I tot aquest petit cercle de supervivents. Una mateixa llengua. Dun món que ja no existeix.
Aquest alemany, travessat pels exilis i portat al llarg de les generacions de país a país, com qui semporta un violí. Un alemany els vibratos del qual haurien retingut els accents i les entonacions, les paraules i els girs dels països i dels dialectes adoptats.
Aquest alemany sense territori i sense fronteres. Llengua interior. Si nhagués de conservar només un mot, un de sol, seria innig: «profund, intens, fervent».
Aquest alemany après duna banda a lescola encara de limperi austrohongarès, de laltra en el si de la família com a llengua comuna transfronterera. Així va ser en el cas en particular de la tieta Szerenke, que no va estudiar mai però que, la gran de nou fills, va impregnar-se daquesta llengua que era la de la intimitat des seus pares, den Nathan, nascut a Hongria, i la Deborah-Charlotte, nascuda a Eslovàquia. Lalemany, llengua de la parella. Lhebreu, llengua de la pregària. Szerenke era la font de la memòria. Ella parlava amb mitges paraules. Però entre els mots, el silenci del seu somriure deia lessencial. I en primer lloc la seva comprensió infinita de les vides. Quan es va assabentar que jo havia triat lalemany a linstitut, em va enviar una carta. En un paper com una fulla de cel. Lleuger com una ala. La meva primera carta d«allà baix» per a la qual no em va caldre cap intèrpret. De la seva escriptura que ballava entre línies i on cap signe de puntuació no interrompia el ritme de les paraules traçades en veu alta. Ella em va nomenar la seva «secretària»: «encara que no sàpiga escriure-les bé, tu pots entendre les paraules que hi ha dins del meu cor». Honor suprem concedit des del cor, habilitada a partir daquell moment a rebre i guardar secrets, com el petit moble de nom sécretaire, però també a transcriure aquelles paraules duna llengua que sempre ens seria comuna. «Ser secretària», primera designació i denominació primera del que esdevindrien camins de «traducció». Entrava així de ple en un alemany que sobrepassava alegrement els murs de lescola i els programes de laprenentatge programat. Aquesta llengua de lànima, transgressió de tants aïllaments, de tantes fronteres, no és per naturalesa la llengua de la poesia? Em parla immediatament i jo la vaig reconèixer dentrada quan, fullejant el llibre de text, una edició impresa encara amb lletra gòtica, vaig trobar per primer cop un poema en alemany, que eren els versos de Goethe:
Kenns du das Land, wo die Zitronen blühn, Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glühn. Coneixes el país on floreix el llimoner? Entre el fullatge fosc lluen les taronges dor.
Vaig experimentar el mateix embadaliment que quan, sota les ombres del petit jardí de la casa del carrer de Mandula, la Szerenke, bevent a la font immemorial, mexplicava històries sens fi en el seu alemany matisat dhongarès, ídix i eslovac. El mateix embadaliment de les nits destiu en què, sota els grans arbres de lilla Margarida (Margit Sziget), embolicats amb mantes, escoltàvem amb el vell oncle Istvan els Lieder de Schuman que pujaven fins als estels.
LLENGUA A LEXILI
Una estança única, de sostre alt, amb les grans finestres voladisses angleses. Una estança on viure. La cambra dun exili: la de la Mitzi, neta de làvia Deborah. I la seva vella mare, Emma, dorigen polonès. És la cambra que els va atribuir lOficina britànica dels refugiats quan, després de lAnschluss, el govern britànic va obrir durant un mes les fronteres als expulsats de Txecoslovàquia que llavors residien a Viena. En un racó, darrere duna mampara, un lavabo, i just al costat, un petit fogonet de gas. Dos divans estrets coberts amb una tela de vellut gastat. Una butaca una mica ensorrada i dues cadires al voltant duna taula minúscula. Sobre larmari, una maleta vella. Lexcusat és al passadís. Com també el comptador delectricitat on es fiquen les monedes per tenir llum quan es fa de nit o el cel de Londres és massa baix i massa gris. Londres, on lendemà de la guerra van retrobar un cosí, únic supervivent de la gran família dEslovàquia, el director dorquestra Rudolf Schwartz, deportat a Auschwitz, don va ser alliberat gràcies a Furtwängler. A continuació va ser deportat a Sachsenshausen i Bergen-Belsen.
Va ser un dia destiu quan, per primer cop, la Mitzi va entreobrir el passat. El passat al present. El passat tan present. Amb tot el que havia dipositat en aquella cambra que de sobte shavia tornat immensa. Tot allò que les marees esgarrifoses dipositen sobre les arenes duna vida, potser per aplegar un per un els fragments dun gerro de fang trencat per la Història i mirar de reunir-los. Engolits per la catàstrofe. Potser per pal·liar labsència. Tantes absències. Per retrobar les veus. Les seves veus. Com sempre. Molt suaument, aquell vespre destiu vaig tancar la porta i vaig anar a la Bodleian Library. Potser perquè cadascun dels arxius shi guarden com una relíquia. Un lloc fora del temps. A lentrada de la sala de documents, hi deixes llapis i ploma. Aquí no sescriu al marge. Un lloc per llegir: lesen, «collir, recollir». Sota aquelles voltes gòtiques, en aquell silenci monacal, vaig obrir la cronologia negra i totes les pàgines més negres, una per una, de la barbàrie nazi a Eslovàquia.
La Mitzi, amb uns ulls grans del color de la nit, vius i melancòlics alhora. Artista del batik, hauria volgut entrar a lescola darts gràfiques de Viena, però no hi tenia dret. A causa del passaport txec? O per ser una dona jove jueva? A Londres, per sobreviure, fabrica joguines de peluix. I viu en aquesta cambra única. També després de la mort de la mare. I fins a la seva pròpia mort. Al pati minúscul, planta un petit avet que va portar un dia daquell Wiener Wald que estimava tant. Però sabia que ja no tenia lloc en aquesta Àustria on, en cadascun dels seus rars viatges, patia, indescriptible, imperceptible, el cèrcol de lantisemitisme. Parlava lalemany, la llengua de lesperit, com si encara existissin aquells focus de la vida intel·lectual, com en deia ella, que havien estat Brno, a Moràvia, i Praga, on anaven els jueus «cultivats». Kultiviert: pronunciava aquesta paraula amb orgull, gairebé diria amb fervor. Per a ella conservava aquella aura particular que tenia durant limperi de Francesc Josep i que shavia mantingut intacta des del segle de les Llums, a recer de la instrumentalització política de la «Kultur» a lAlemanya de Bismarck. Una paraula que encarnava la dignitat per a les generacions de jueus dEuropa Central. En la jerarquia daquells valors de lesperit, la Mitzi, arrossegada per la força dels seus records, barrejava els temps i, de sobte, seguint el seu relat en present, volia precisar les imatges interiors que lhabitaven expressant-les en aquell gresol lèxic tan transfronterer que no cal traduir-lo: «Prag ist ein kolossales geistiges Zentrum auch Brünn» (Praga és un centre cultural immens, i Brno també). I encara va afegir aquesta frase duna arquitectura sintàctica alhora rigorosa i barroca, com era lalemany de les ribes vieneses del Danubi: «Auch geistig hochstehende intellektuelle Leute sind nach Wien oder Budapest gefahren» (Intel·lectuals i acadèmics també anaven a Viena o a Budapest). Com traduir el moviment ascendent daquesta espiral de qualificatius que exaltava el nivell espiritual i intel·lectual daquells que partien llavors cap a Viena i Budapest? Una llengua alemanya dorfebreria de la més pura filiació dun Roth, un Kafka, un Buber... en la qual li agradava explicar, en un present immutable, els pobles de Moràvia i dels voltants de Bratislava on shavien establert els membres daquella gran família. Tal parent criava ovelles a les terres que va poder adquirir després de lemancipació dels jueus propiciada per lemperadriu Maria Teresa; tal altre treballa a la destil·leria de prunes dun aristòcrata; tal altre cultiva unes terres llogades a un comte cristià; un gran nombre són artesans. A la paleta rica i múltiple daquest alemany a la cruïlla de tantes llengües, trobava amb felicitat els colors i els matisos més ínfims per evocar els barris dels gitanos, els xais a la pols del crepuscle, la bellesa dels camps de blat, i el vespre, quan el sol shavia post, la gerra de llet agra i la safata a la cuina, preparades per al rabí que passava i ho beneïa. Tot un món ara abandonat on ja no hi havia rastre de cap supervivent.
A la penombra de la cambra, la Mitzi parlava, molt suaument. Parlava com en veu baixa. En aquesta llengua de memòria. Llengua de lesperit. Llengua sense territori. Llengua a lexili.
LLENGUA SALVADA
La tieta Renée té els ulls com retallats al cristall blau del crepuscle. Aquesta vella dama de cabells argentats és neta de lavi Nathan. La seva veu més sorprenentment familiar, el mateix registre, les mateixes entonacions, tanco els ulls i sento la veu de la Szerenke. Les espelmes del sàbat estan enceses sobre la taula de la petita cuina. La finestra-porta és oberta al jardí de roses que loncle Edouard cultiva i cuida amb amor en aquest barri religiós dun dels kibbutz més antics. Arribat fa poc de Txecoslovàquia, en els darrers dies de la Primavera de Praga, és amb les flors que retroba les arrels. Inclinat sobre la terra, eixarcola, talla, rega, contempla, amb un silenci i una paciència infinits. Aquest mateix silenci, al voltant de la taula, a casa la seva filla, a prop de Tel Aviv, on els havia trobat jo per primer cop. Un abisme de silenci. Entre ells i el seu net Judà, que celebra els vint anys. I tots els seus amics de lexèrcit, reunits. Un abisme de silenci per manca duna llengua comuna. Ni el txec, ni lhongarès, ni lalemany, ni lídix. Referents de tot un món, una cultura, una història, una memòria. Tantes fonts interiors enterrades sota lespessor del que és incomunicat, incomunicable. A partir dara ignorades.
Aquest vespre de sàbat a la petita cuina blava, les belles estovalles blanques brodades a mà semblen encara més blanques en laura de les flames que vacil·len. La tieta Renée i loncle Edouard resen. Resen en hebreu i salmodien amb una joia dolça i greu. Després, a la pau del crepuscle, en veu baixa, dolça i greu, tornen a donar vida a un món engolit. A tants éssers estimats, exterminats, dels quals només ells conserven rastre i memòria.
Alternant i de vegades barrejant els seus relats, ho expliquen com bevent a grans glops de les fonts de les seves vides, com si aquella nit estelada no hagués dacabar mai. En aquell alemany amb accents de totes les seves llengües riberenques: hongarès, txec, ídix. Llengua de lànima. Llengua sense territori. Llengua salvada.