Mireille Gansel
Traduir com
transhumar
Traducció i epíleg de Dolors Udina
Pròleg de Jean-Claude Duclos
Títol original:
Traduire comme transhumer (2012)
Coberta: Jardí del Palais-Royal (París, 2017)
Fotografia de Jean Marie del Moral
Primera edició: febrer de 2021
Edició digital: març de 2021
© Mireille Gansel, 2021
© De la traducció i lepíleg: Dolors Udina, 2021
© Del prefaci: Jean-Claude Duclos, 2021
© Daquesta edició:
carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)
editorial@lleonardmuntanereditor.cat www.lleonardmuntanereditor.cat
Maquetació e-book: Susana Cardona
Aquest llibre ha estat publicat amb lajuda de:
e-ISBN: 978-84-17833-63-3
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot dur a terme amb lautorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Taula
Traducció, poesia i transhumància Jean-Claude Duclos
Escoltar el silenci
«Coneixes el país...»
Llengua a lexili
Llengua salvada
Un arbre plantat pel poeta
Els fruits del saüc
Ser intèrpret
El preu duna carta
El pes duna paraula
En la intensitat del present
Exili interior
Aquest llenguatge universal
Com una carta
«I have a dream»
Dues línies per a cada vers
Duna riba a laltra
Camins secundaris
Closques mudes
Nova versió dun conte antic
Postdata
Un segon got de llum
En el cristall blau daquell crepuscle
«Un tros descorça de plataner»
Les quatre llibretes
Aquesta llengua hospitalària
Llengua dinfantesa
Un itinerari de llum Dolors Udina
TRADUCCIÓ, POESIA I TRANSHUMÀNCIA
Jean-Claude Duclos
De molt jove, Mireille Gansel ja intuïa que «les paraules saben coses de nosaltres que nosaltres mateixos ignorem». Aquesta frase de René Char podria acompanyar la nostra lectura, perquè a partir de les paraules i de les trobades que propicien es traça un itinerari on veiem com la llengua «natal», la que ens fa existir al món, il·lumina la nostra comprensió i ens fa més intel·ligibles a nosaltres mateixos.
El descobriment del poder de les paraules i de la capacitat que li donen de trobar el seu lloc en el temps i en lespai que habita guiarà la seva trajectòria tota la vida. Així sha construït lautora, per mitjà de les paraules, de lescriptura, de les llengües, de lalemany, lhongarès, lídix, lhebreu, el vietnamita i els dialectes dels pobles de muntanya del Vietnam, en un procés continu danada i tornada en què la traducció va ocupar de seguida un lloc central. Les trobades amb els autors que tradueix no són mai fortuïtes. La consciència dolorosa de la història dels seus, la determinació de no deixar mai de mirar lhoritzó de la universalitat i una inclinació evident vers la llengua poètica són el que la hi predisposen.
Més enllà dels pocs supervivents de la família Mitzi, Renée, i alguns altres, hi ha una connexió especial amb els personatges que va coneixent: Robert Minder, gràcies a qui descobreix lobra de Bertolt Brecht, Helena Weigel, lAntígona sublim, els poetes Reiner Kunze, Peter Huchel, Che Lan Vien, evidentment René Char, Nelly Sachs o letnòloga Eugénie Goldstern. El lector veurà el que aporta cadascun dells a les reflexions sobre lacte de traduir i constatarà que no hi ha cap recepta, que cada situació exigeix una aproximació particular. Daquesta manera, cada traducció revela la complexitat, les riqueses i les forces de la naturalesa humana. I, així, és francament lògic que Mireille Gansel anés a demanar ajuda al Musée de lHomme. Tampoc aquí és casual lús que fa ella de les eines de lantropologia ni les contribucions que troba en els textos de Georges Condominas, Eugénie Goldstern o Arnold Niederer, per citar només aquests tres etnòlegs. Al llarg daquest recorregut, la qüestió que es planteja el lector és: què és més important, el que ells han descobert o el trajecte que fa ella?
Aquesta és la pregunta que respon el títol: Traduir com transhumar. La transhumància cal recordar-ho? és el llarg camí que els homes fan i refan indefinidament amb el bestiar per anar dun territori dhivern a un destiu, dun «humus» a laltre. Exercida des de lantiguitat, aquesta pràctica pastoral representa lexperiència i el coneixement i domini de dos territoris totalment diferents que es tornen complementaris per la cerca de lherba que alimenta. Integrant el coneixement daquests mitjans diferents i de les condicions naturals i culturals que els governen, els ramaders transhumants fa segles que conviuen amb lalteritat. La necessitat devitar el conflicte i de beneficiar-se de la seguretat sense la qual els ramats no podrien prosperar, els ha ensenyat a negociar la seva presència. També tenen la capacitat dadaptar-se a lentorn on els porta la necessitat dels animals dalimentar-se i assolir lequilibri que nobtenen com a resultat. Daquesta manera fan intel·ligible la comunicació despais que a priori són oposats i posen en pràctica el savi consell de Hölderlin, citat per Paul Ricoeur: «El que és propi sha daprendre tan bé com el que és estranger».1 Un principi verificat per la recomanació dun dels nostres grans amics, el transhumant Pierre Tellène, que ens recorda que «a la muntanya, no shi ha darribar mai com a conqueridor!». En aquest aspecte, el paral·lel entre la traducció i la transhumància esdevé especialment il·luminador. Fent intel·ligible allò que és estranger, tant luna com laltra encoratgen lhospitalitat, i, conduint a la comunicació i lintercanvi, revelen la universalitat del món. No és per atzar que Paul Ricoeur evoca «lhospitalitat lingüística» per destacar la tasca del traductor i dir que dentrada li cal familiaritzar-se amb el que és estranger. Així trobarà el camí que conduirà el lector a entendre lautor que sha traduït. És aquest esforç, humil i laboriós, però ric en guanys espirituals, el que Mireille Gansel recomença una vegada i una altra, com una transhumància, tan nutritiva i regeneradora com ho és per al ramat i els seus pastors.