Feia temps que ell i jo treballàvem en un projecte comú força ambiciós. Fins i tot havíem aconseguit el suport de la Universitat de Maryland per presentar-lo a diverses empreses que poguessin estar-hi interessades. Que ell hagués mostrat aquella manca de compromís amb la resta de lequip em va posar en alerta. I si ho tornava a fer? I si em deixava tirat en aquella aventura empresarial que tot just començàvem a escriure? Aquestes preguntes minquietaven, i vaig voler aclarir-les en el mateix avió de retorn a casa.
Li vaig preguntar si aquell sobtat interès tenia cap relació amb la RoboCup o amb el nostre projecte comú sobre el disseny de pròtesis intel·ligents. Ell em va dir que sí. Que ara sadonava del motiu pel qual leMia era tan inestable. I quan jo començava a entendre, i gairebé disculpar, la seva actitud, em va dir una frase que no em vaig poder treure del cap en setmanes.
El problema, Frankie em va dir, és que hem volgut que les seves cames semblessin humanes.
Per un moment vaig pensar que em prenia el pèl. Portàvem mesos treballant en un robot humanoide, HU-MA-NOI-DE! És clar que landroide volia semblar humà. Havia de semblar humà! Aquest era lobjectiu real de la competició. No pas el futbol! A ningú li importava si era bona o mala portera. Lúnic que comptava era si podia caminar, o almenys mantenir-se sobre dues cames.
El més preocupant daquella conversa és que havíem estat setmanes pensant si participàvem en la categoria de robots humanoides o ho fèiem a la categoria dequips, on el repte consistia a programar una mena de gossets, els AIBO, que es desplaçaven sobre quatre rodetes. Si havíem escollit la categoria de robots humanoides era, precisament, perquè el projecte compartit, i aixoplugat per la nostra universitat, consistia en el disseny i programació de pròtesis humanes. És per això que a tothom li havia semblat raonable participar en una categoria que sajustava perfectament als nostres interessos professionals més enllà de la facultat. Aquella experiència podia ser-nos de molta més utilitat que no pas programar uns gossets dun pam dalçada que corrien darrere duna pilota.
Vaig comptar fins a deu, o potser fins a cent, abans de respondre. No volia muntar un número a lavió, i menys davant la resta de companys de facultat. Com ja he dit, sempre he mirat de protegir-lo, fins i tot quan potser no sho mereixia. Així que vaig mirar de respondre sense alterar-me, recorrent a la ironia.
Ah, és una observació interessant. Potser podríem dissenyar unes cames amb rodes, com les dels AIBO? vaig dir.
Ostres! No se mhavia acudit! em va replicar, seriós.
Però tu estàs malament del cap!? vaig saltar jo sense poder-me contenir.
Al final en Larry havia aconseguit dues coses que jo volia evitar: alterar-me i atreure latenció de la resta de lavió. Així que vaig decidir, duna banda, donar per acabada la conversa, i de laltra, posar en quarantena el nostre projecte comú. Ell, però, tossut com era, no ho va voler deixar allí i va mirar dexplicar-se millor.
Tentenc, i tens raó. No he oblidat lobjectiu de leMia, ni del nostre projecte. Nosaltres podem ser uns friquis... va dir. Vaja, jo segur que ho soc, però entenc que la majoria dels nostres futurs clients el que voldran seran pròtesis semblants als seus òrgans originals.
La majoria? vaig preguntar.
Gairebé tots, OK. Però és que els humans estem mal dissenyats, coi! Per començar, som dels pocs primats que ens desplacem de forma bípeda. La resta només es posen sobre dues cames de tant en tant, no de forma habitual. Saps el que va costar, això? Saps els milers danys devolució i els costos que va tenir?
Sí, però...
No! Que coi! No en tens ni idea, no em donis la raó com als bojos va dir tornant a abaixar la veu, mirant a un costat i laltre com si tothom ens estigués escoltant. Caminar sobre dues cames no és un sistema de desplaçament ni estable, ni eficient, ni res. Per això és tan poc habitual a la natura. Va ser fruit duna evolució aleatòria, i és la prova de la inexistència dun dissenyador, o com a mínim dun dissenyador gaire intel·ligent. Qui amb dos dits de front hauria fet un disseny tan ineficient i maldestre com el que tenim els humans? va dir amb mig somriure burleta. La bipedització ho va canviar tot! Des de la forma de la columna vertebral fins a la connexió daquesta amb el crani. També el canal laringi, els polzes, les relacions socials i fins i tot la pelvis i els parts. Mentens, Frankie? Fins i tot va afectar la forma en què parim! Bé va corregir-se, abaixant el to de veu altre cop, en què pareixen, les dones. Tots som prematurs. Ho som precisament per permetre que els nadons puguin sortir per una pelvis femenina que va haver de fer-se més estreta com a conseqüència de caminar sobre dues cames.
La veritat és que, malgrat escoltar-lo amb interès, em vaig perdre en diversos moments. «Què vol dir-me? On vol anar a parar?», anava pensant mentre seguia els seus arguments, mirant de no tornar-me a alterar i de deixar-lo parlar sense interromprel.
Si haguéssim començat el disseny humà des de zero, ho hauríem fet diferent va dir, arribant al punt clau de la seva idea, que, per a sorpresa i tranquil·litat meva, sí que estava mínimament relacionat amb el nostre projecte a Baltimore. No està escrit enlloc que haguem de limitar-nos a reproduir el disseny ineficient dels òrgans humans.
Bé vaig replicar, de fet sí que està «escrit». Els clients són la nostra limitació. Qui voldria unes cames amb rodes en lloc de peus? Perquè el projecte sigui viable hem de pensar que els productes finals siguin comercialitzables per al màxim nombre de gent, o no hi haurà cap empresa interessada en la nostra idea.
Dacord, Frankie va dir ràpidament, demostrant que ja havia «mantingut» aquella conversa amb mi i havia previst algunes de les meves objeccions. Oblidat de les cames. Pensa en una pròtesi coclear. Podem fer una «orella» limitada, com la humana, o podem fer-la millor que la humana. Amb més prestacions que les nostres. Qui sap? Potser amb la possibilitat de filtrar les freqüències que vols sentir o no. Tant per poder evitar un soroll molest, com per poder sentir el plor o els crits duna persona necessitada, o per poder focalitzar-nos en una conversa o una música enmig dun ambient sorollós.
Estàs proposant fer pròtesis millors que els òrgans substituïts en lloc de pròtesis semblants als òrgans substituïts?
Exacte! va dir tot cofoi.
La conversa va acabar allà, però només de forma momentània. La tornaríem a tenir en diverses ocasions durant els mesos següents, ja a Baltimore. Cada cop que en tornàvem a parlar, però, les meves objeccions eren més febles, i en la majoria de casos en Larry semblava haver-les previst amb antelació. Fins i tot les vam compartir amb algun dels professors que ens estava acompanyant en aquell projecte que acabaria sent la llavor de Lahun Biotech, lempresa que acabaríem creant tots dos el darrer any de carrera.
La resta de la història és més o menys coneguda per tothom. Se nha parlat força, sobretot darrerament. Però jo segueixo recordant de forma carinyosa aquella baralla a Nova Orleans. Crec que allà es va començar a gestar bona part del nostre exitós projecte, i de tot el que acabaria comportant.
Hi ha una cosa, però, que sempre em volta pel cap quan recordo el nostre pas per la RoboCup 2005. Alguns cops penso que fins a cert punt va ser una sort que el nostre paper en aquella competició fos discret. Potser si haguéssim guanyat i haguéssim anat a Osaka ara les coses serien molt diferents. Potser hauríem seguit amb la idea inicial de dissenyar pròtesis intel·ligents, però no amb aquest plus que hi va voler aportar en Larry, mirant de millorar, dampliar de fet, les capacitats humanes.
La resta de la història és més o menys coneguda per tothom. Se nha parlat força, sobretot darrerament. Però jo segueixo recordant de forma carinyosa aquella baralla a Nova Orleans. Crec que allà es va començar a gestar bona part del nostre exitós projecte, i de tot el que acabaria comportant.
Hi ha una cosa, però, que sempre em volta pel cap quan recordo el nostre pas per la RoboCup 2005. Alguns cops penso que fins a cert punt va ser una sort que el nostre paper en aquella competició fos discret. Potser si haguéssim guanyat i haguéssim anat a Osaka ara les coses serien molt diferents. Potser hauríem seguit amb la idea inicial de dissenyar pròtesis intel·ligents, però no amb aquest plus que hi va voler aportar en Larry, mirant de millorar, dampliar de fet, les capacitats humanes.
El més curiós és com hauria pogut canviar la història si en Larry shagués passat la nit fent els ajustos que havíem acordat. No ho sé. I no ho dic perquè tinguéssim cap opció de destacar: les cames daquell androide no es podien millorar en una sola nit. Estic segur que encara que hagués fet el que li tocava el resultat hauria variat molt poc. És més: com he dit, fins i tot en el supòsit que leMia hagués sigut tot un èxit, avui ningú recordaria el nostre pas per aquella competició. En canvi, la idea que va començar a voltar-li pel cap aquella mateixa nit sí que ha sigut transcendent.
Hi insisteixo: és molt fàcil ara explicar aquestes anècdotes i dotar-les dun sentit. Mirant enrere es pot traçar un camí més o menys coherent que et dugui fins a un present com el que coneixem de tots els possibles camins que haurien pogut seguir les nostres vides, tant professionalment com personalment. De fet, com tothom sap, el que realment ho va desencadenar tot no va tenir res a veure amb cap idea ni projecte dels que imaginàvem en aquella època, ni posteriorment. Res del que va passar aleshores hauria tingut les conseqüències que coneixem si vint anys després de la nostra experiència a Nova Orleans no shagués produït aquell inoportú i desafortunat accident. La idea que vam començar a treballar potser va ser la pólvora, però és evident que la metxa es va encendre per casualitat a partir dun infortuni imprevist, dues dècades després.
CAPÍTOL 2
«Hi vas tu, Larry?»
Bit: dígit del sistema de numeració binari que només pot tenir dos valors: 0 o 1. El bit és la unitat mínima dinformació usada en informàtica o en la teoria de la informació. Acrònim de langlès «binary digit».
La meva mare odiava despertar-se cada matí. Precisament el que el meu pare, en Larry Stem, no podia fer. La sensació de solitud en allargar el braç cap a laltre costat del llit i no trobar-hi el cos del seu company shavia fet insuportable moltes vegades. Aquell era linstant més amarg del dia. El coixí intacte i el llençol sense cap arruga eren una imatge que havia odiat comprovar invariablement tres-cents seixanta-quatre matins consecutius.
Paradoxalment, em deia, anava precedit del moment més dolç, quan la transició del somni a lestat de vigília feia que durant uns segons oblidés la seva absència. De vegades creia que era un daquells matins que ell shavia llevat ben dhora per començar a dibuixar els esbossos duna nova idea. O un dels molts dies que havia matinat per anar a la feina a endreçar o descartar els esbossos i les idees de dies anteriors.
Tant de bo el nostre cervell fos un òrgan digital, capaç de passar de lestat inactiu al ple funcionament en menys dun segon. Però el cervell humà segueix un procés analògic i necessita lactivació de diferents associacions neuronals per estar a ple rendiment. Sovint, algunes persones, fruit de lestrès o a conseqüència de determinades medicacions, durant uns segons són incapaces de recordar on són o quin dia és. Tothom ha patit algun daquests instants matinals didees borroses, però no gaire gent les pateix de forma recurrent, creient que una de les persones que més estima encara és al seu costat.
La meva mare, la Megan Carroll, va estar dotze mesos patint aquesta mena de despertars de forma esporàdica però constant. La transició entre les primeres notes musicals del despertador i el moviment instintiu dallargar el braç buscant el meu pare, en Larry Stem, fins al precís instant en què sadonava que ja no hi era resultava molt amarga. Sovint anava a dormir pensant que lendemà tornaria a patir aquella confusió, i ho odiava profundament. Precisament ella, que sempre havia pensat que dormir era un dels plaers més grans de la vida. Ara entenc per què es quedava tanta estona al sofà llegint o mirant la televisió, fins que queia rendida i no tenia més remei que anar cap al llit. Devia ser terrible, aquella sensació.
Tot i així, un cop em va dir que només hi havia una cosa pitjor que els seus despertars confusos i solitaris dels matins, i eren els meus despertars confusos a mitjanit cridant el pare demanant que em portés un got daigua o macompanyés al lavabo. La mare, alguns cops, per inèrcia donava un parell de coces a lespai buit de laltre costat del llit, i murmurava «hi vas tu, Larry?» fins que sadonava que el meu pare, molt probablement, ja no tornaria a portar-me cap got daigua mai més.
El que sí que recordo és que jo sovint, també confusa per aquells insomnis nocturns, li preguntava per quin motiu no havia vingut el pare a portar-me laigua. Segur que aquells moments encara eren més amargs que els seus matins confusos.
Que imperfecte que pot resultar de vegades el cervell humà. Sempre nhavia tingut una imatge idealitzada, com la majoria de gent, pensant que era un òrgan quasi perfecte. De gran precisió, gairebé infal·lible. Com un rellotge suís. Una màquina de la qual, segons una falsa llegenda popular atribuïda a Albert Einstein, només usem el 10% de la capacitat. Però durant lany posterior a laccident totes dues havíem anat aprenent prou coses sobre un òrgan que, a mesura que anàvem coneixent, ens semblava més ineficaç.
Ma mare tenia una formació científica més que suficient per saber que no existeixen les veritats absolutes ni les certeses eternes. Sabia que el coneixement científic no és un conjunt de respostes, sinó una eina, la més eficaç de totes les inventades fins al moment, per afrontar preguntes de qualsevol nivell de dificultat.
Per això el mètode científic conviu permanentment amb el dubte. I la neurologia nera, potser, lexemple més paradigmàtic. Però la seva especialitat era lantropologia, una disciplina massa allunyada de la neurologia per poder entendre les vaguetats i inconcrecions amb què els familiars de la sisena planta de lhospital Johns Hopkins de Baltimore havíem de conviure diàriament.
A partir de les nostres accidentades transicions del son a la vigília, però sobretot a causa de lestat den Larry, la meva mare havia anat aprenent conceptes sobre el cervell humà que fins aleshores li havien restat desconeguts o senzillament no li havien suscitat cap interès. Havia après que el nostre cervell, a diferència del que shavia cregut durant dècades, pot dormir de forma parcial, amb grups de neurones en estat oníric, mentre la resta de lòrgan es troba en vigília. Fins aleshores sempre havia cregut que els estats de son i de vigília eren excloents entre ells, excepte en algunes patologies. Els estudis més recents de lèpoca, reforçant la idea que els humans podíem compaginar els dos estadis com feien altres animals, havien aportat, paradoxalment, més dubtes a un òrgan ja prou misteriós i encara massa desconegut per a la majoria de persones.