Ella, malgrat tot, shavia anat tornant gairebé una experta en lencesa i apagada dels processos neuronals. Sobretot en lapagada, que era lestat en què es trobava el seu company des de laccident que havia patit.
Un dels primers episodis daquell llarg i tediós procés daprenentatge va consistir a conèixer un motiu més per odiar Glasgow, una ciutat de la qual no en guardava cap bon record malgrat no haver-hi passat més de vint-i-quatre hores.
Durant el primer viatge que havien fet tots dos junts a Europa, encara a lèpoca universitària, es van quedar sense diners visitant la principal ciutat dEscòcia. Un error en la targeta de crèdit els va deixar sense més efectiu que el poc que portaven a la butxaca i sense possibilitats de pagar el bed & breakfast on havien de passar la nit. Segons el meu pare, lerror no havia estat de la targeta amb xip sinó del comercial, evidentment humà, de lagència de lloguer de vehicles que havia bloquejat una quantitat errònia de la seva Visa.
Ella sabia prou bé, des del mateix dia que es van conèixer, que segons en Larry els errors informàtics no existien, eren només lextensió derrors humans, evidentment. Aquella nit la meva mare no va aclucar ull pensant com pagarien lestada a casa de la senyora Molly. El meu pare, en canvi, va dormir tranquil·lament. Ella desperta i preocupada i ell inconscient, i precisament a Glasgow. La similitud amb la situació que viuríem tots plegats al cap duns anys no li faria mai cap gràcia a ma mare. Tot i que jo, quan hi penso, no puc evitar trobar molt curiosa aquella premonitòria casualitat.
Lanècdota escocesa li portava mals records a la meva mare cada cop que sentia el nom daquella ciutat. Al final, aquell contratemps havia quedat en un no-res. Els meus avis, els pares den Larry, com tants altres cops al llarg de la seva vida, havien corregut a ajudar el seu fill, en aquella ocasió fent-li una transferència fins que pogués desbloquejar la targeta de crèdit.
Però el malestar que la meva mare notava cada cop que sentia el nom daquella ciutat encara sagreujaria molt més a partir del moment en què el doctor Greenfield, que havia atès el meu pare a urgències neurològiques, li digués que lestat del pacient era de «Glasgow-5». O tal com va aclarir-li abans que tingués temps de preguntar-ho, «el pronòstic del traumatisme cranioencefàlic que havia patit era molt dolent, i requeria intubació respiratòria immediata i... potser permanent».
Un cop em va explicar que el més inquietant no va ser sentir dir-li al doctor «intubació respiratòria», ni «traumatisme cranioencefàlic», ni tan sols «pronòstic molt dolent». El pitjor va ser el «potser permanent». Ella, que sempre volia tenir-ho tot controlat i odiava les situacions caòtiques o imprevistes, per petites que fossin, com la del bed & breakfast de la senyora Molly, havia de conformar-se que una cosa tan important com lestat de lhome que estimava i pare de la seva filla fos «potser permanent».
El doctor Greenfield, però, no podia ni volia precisar més. La seva experiència com a cap de neurologia del Johns Hopkins Hospital li recomanava no concretar mai els pronòstics dels seus pacients, encara que això inquietés, comprensiblement, familiars i amics. Molts cops havia mirat de fer entendre als parents de les persones en estats vegetatius que el cos humà, i especialment el cervell, no són una màquina de funcionament binari amb només dos possibles estats, encès o apagat. Mirava de fer-los entendre que el cervell dels humans estava de fet múltiples estats, concretament tretze segons lescala de Glasgow, que anava de tres, el més baix possible, fins a quinze, que corresponia a una persona sana i desperta en plenes facultats mentals i cognitives.
Provava dexplicar-los de forma comprensible que els estats per sota de Glasgow-8 eren de difícil recuperació, però no impossible. Hi havia prou casos documentats de persones amb valoracions molt baixes en aquella escala que havien recuperat la consciència per usar lexpressió «potser» abans del terme «permanent». Aquests casos, poc habituals però estadísticament apreciables, eren talment com un tauló de fusta per a un nàufrag, i la majoria de familiars de persones en el mateix estat que el meu pare shi aferraven amb totes les seves forces. Almenys durant un cert temps. Mentre els quedava prou esma per fer-ho.
També eren habituals, però, els casos de familiars de pacients que no es conformaven amb aquesta explicació. No podien entendre que la ciència i la tecnologia, o els diners, no poguessin anar més enllà dun pronòstic aproximat i tan ambigu com «potser permanent». Hi havia qui acabava perdent la confiança en lequip mèdic del doctor Greenfield i es refugiava en creences a les quals no exigia el mateix nivell de rigor ni, per descomptat, de concreció.
Fins i tot, en alguns casos, quantitativament poc representatius, arribaven a lextrem de buscar uns tractaments alternatius a la neurologia del segle XXI que, tot i servir per tranquil·litzar la seva consciència, es mostraven absolutament inútils per modificar lestat del pacient. Però la manca de resultats rarament solia fer-los perdre la confiança en els mètodes alternatius que havien escollit. Sovint les persones que no confien en el mètode científic són, paradoxalment, les que li demanen, li exigeixen, uns resultats més precisos.
En quin moment sha de perdre tota esperança? Quant temps ha de passar abans de fer-se càrrec que aquella situació és irreversible? Suposo que així com no hi ha dos pacients iguals, tampoc hi ha dues famílies iguals, però que qui més qui menys acaba fent-se aquestes mateixes preguntes. Al final tot es resumeix a saber fins quan sha desperar. Durant quant temps cal mantenir una mínima esperança, per petita que sigui, i quan cal deixar de fer-se il·lusions. Però, com se sap que ha arribat el moment de passar pàgina?
Mesgarrifa pensar que la meva mare es devia fer aquestes preguntes gairebé cada dia. Sense arribar a cap conclusió, ja que durant aquell any va ser incapaç de trobar-ne la resposta. Potser no era una qüestió de temps. Potser només havia desperar que passés alguna cosa que canviés lempat aparentment infinit entre vida i mort en què es trobava el meu pare.
Recordo que va provar dexplicar-me sempre la situació real en què es trobava. Va provar de fer-me entendre que el cervell humà podia «apagar-se» com si fos un ordinador i després ser incapaç de reiniciar-se. Segurament va pensar que per a una nena del segle XXI era preferible fer servir una comparació usant de referència algun element electrònic quotidià que no pas recórrer a la fantasia o al misticisme.
Alguns amics i familiars, en canvi, li havien suggerit altres explicacions més properes a les faules que em llegia moltes nits abans danar a dormir. La situació que havia de suportar ma mare ja era una càrrega prou feixuga per, a sobre, afegir-li més pressió fent-la dubtar de quina versió havia dexplicar-me, i en diverses ocasions va haver davortar aquest tipus de raonaments irracionals abans no em fessin mal.
Potser ho feien amb la millor intenció de totes, però sovint he pensat que aquestes opcions estaven més pensades per tranquil·litzar la consciència dels adults que no pas per atendre els qüestionaments duna nena. Eren raonaments que no cercaven el confort de qui havia fet la pregunta sinó la comoditat de qui donava la resposta.
Jo potser no vaig acabar dentendre per quin motiu el meu pare no podia despertar-se, però recordo perfectament que van mirar dexplicar-me que la seva recuperació no era qüestió de màgia, ni tan sols de voluntat, sinó de confiança en el doctor Greenfield i lequip mèdic que latenia.
Jo potser no vaig acabar dentendre per quin motiu el meu pare no podia despertar-se, però recordo perfectament que van mirar dexplicar-me que la seva recuperació no era qüestió de màgia, ni tan sols de voluntat, sinó de confiança en el doctor Greenfield i lequip mèdic que latenia.
Una de les primeres converses amb ell va consistir a fer-me perdre la por al respirador artificial i a la resta daparells on estava connectat el meu pare i amb els quals em vaig anar familiaritzant ràpidament. Alguns encara no he pogut oblidar-los, però almenys allò va servir per poder passar força estones amb el meu pare, o el que en quedava.
La veritat és que no em va resultar gaire complicat relacionar-me amb tots aquells aparells. No és que fos una nena precoç en aquest aspecte, però havia après a conviure amb tota mena de ginys electrònics des de ben petita, fins i tot per sobre de la mitjana duna generació especialment digitalitzada. La passió per la tecnologia del meu pare i els invents de la seva empresa neren els principals responsables. Sempre havia viscut envoltada de tota mena deines i experiments robòtics, alguns exitosos i altres no tant.
Jo mateixa vaig haver dincorporar una tecnologia que quan me la van implantar semblava de ciència-ficció, encara que avui dia ja sigui dús habitual. Des de ben petita, tant que ni ho recordo, vaig haver de dur una pròtesi ocular per substituir un ull que vaig perdre en un accident domèstic. Mai em van voler donar gaires detalls de com va passar. En qualsevol cas, sempre he gaudit duna visió normal, de fet millor que la de qualsevol persona de la meva edat. El meu ull biònic es pot distingir de lorgànic si es mira de ben a prop, però sempre lhe dut amb tanta naturalitat que de petita tenia dificultats per recordar si era el dret o lesquerre. Ara ja no em costa gens recordar-ho: quan no duc les ulleres posades, lull «bo» és lull amb què hi veig malament.
A banda daquest fet, del qual només men recordava un cop lany, quan tocava revisar lull sintètic, vaig créixer envoltada de tota mena de prototips tecnològics. La mateixa casa on vivíem nera un bon exemple. Va ser un habitatge pioner en la domotització de llars. El meu pare, ja dadolescent, havia demostrat ser un fanàtic de la tecnologia puntera. A ningú del seu entorn, doncs, el va sorprendre que volgués que la casa on aniria a viure amb la seva companya incorporés tots els nous avenços en domòtica. Així, amb el temps, ma mare i jo, però sobretot ella, ens vam acabar convertint en els conillets dÍndies de tota mena deines més o menys útils i eficaces.
Dentre tots els aparells i ginys automàtics de casa, però, el que més sorprenia els visitants era la unitat central domotitzada, capaç docupar-se de tot sense cap intervenció humana. Sencarregava de tota mena de tasques, des de regular les pautes de temperatura segons les nostres necessitats i hàbits fins a fer la compra online sense que haguéssim de pensar què feia falta. Podia contractar serveis per a petites reparacions o per al manteniment del jardí, i sol·licitava pressupostos per a les intervencions més complexes. Portava lagenda personal dels meus pares, encarregava el sopar si arribaven tard, em buscava un cangur, i fins i tot ens avisava quan lautobús escolar girava per la cantonada del nostre carrer.
Però la unitat que teníem a casa no era com les altres. Va deixar de ser-ho a partir del moment en què el meu pare i en Frank Soto, el seu soci, van instal·lar-hi un dels darrers invents de Lahun Biotech, lempresa que havien creat conjuntament ja al darrer any de la carrera.
La nostra va ser la primera casa on es va instal·lar un sistema que van batejar com a «àngel de la guarda». Era un programa pioner capaç de detectar productes caducats o en mal estat a linterior de la nevera i avisar-nos per evitar que els consumíssim. Periòdicament recollia mostres de la saliva que llençàvem a la pica del lavabo després de rentar-nos les dents i les enviava a un laboratori on les analitzaven. Ens programava revisions al metge o al dentista, estudiava la nostra dieta i ens feia recomanacions si algú, sobretot el meu pare, es desviava dels estàndards. Monitoritzava la qualitat de laire condicionat i podia filtrar les partícules més nocives si en detectava un augment per sobre dels nivells recomanats per lOMS. Fins i tot podia fer un seguiment la meva temperatura corporal mentre dormia i avisar els meus pares si tenia febre. La llista era inacabable, i tots ho vàrem anar assumint amb normalitat, encara que al principi costés una mica.
Durant lany posterior a laccident del meu pare, però, no vam tenir més remei que acostumar-nos-hi. La meva mare no arribava sempre a tot i, suposo que amb el temps va anar descobrint els avantatges duna llar intel·ligent, encara que no crec que ho reconegui mai. Tenir «algú» que lajudés a casa amb les tasques més quotidianes, però també amb mi, devia ser força útil mentre el pare estava ingressat a lhospital. Alguns cops mhe preguntat si la convivència amb aquell sistema no va servir-li dentrenament per a un futur que ningú podia imaginar-se aleshores.
Alguns cops, quan hi penso, madono que durant aquell període tots els membres de la família teníem una vida més o menys dependent de la tecnologia puntera. Jo necessitava un ull sintètic per veure-hi bé; la meva mare es recolzava cada cop més en l«àngel de la guarda» i la unitat central domotitzada per mirar de dur ella, i fer-me dur a mi, una vida el més normal possible en aquelles circumstàncies; i el meu pare... ell sí que era realment dependent. Les màquines i aparells als quals estava connectat, com el respirador artificial, eren lúnica cosa que el mantenia viu, si és que del seu estat sen podia dir estar viu.
Ha plogut molt daleshores ençà. A dia davui només la meva situació és la mateixa. Jo encara depenc del meu ull sintètic. La situació dels meus pares, però, ha canviat força des daleshores. Per començar, ni tan sols no estic del tot segura que «dependència» sigui el terme idoni per explicar el que van viure després daquell període. Per mi, dependència significa necessitat, però també manca de llibertat, i aquesta definició, afortunadament, no sajusta gens al cas dels meus pares.