Rebecca Solnit
Escriptora, historiadora i activista, ha escrit una vintena de llibres sobre feminisme, medi ambient, art, política i història cultural. Publica habitualment a The Guardian i Harpers Magazine. Lany 2010 Reader Magazine va dir que era «una de les 25 visionàries que estan canviant el món».
Angle Editorial nha publicat Els homes mexpliquen coses (2016, dues edicions), sobre la construcció de la diferència entre homes i dones, Esperança dins la foscor (2017), sobre els èxits aconseguits per lactivisme social i polític, La mare de totes les preguntes (2018), sobre els papers socials imposats a les dones, i Sobre lart de perdres (2020), quan perdres és loportunitat de trobar-se.
Foto de portada: © Jude Mooney Photography
Rebecca Solnit mira enrere i rememora els seus anys de lluita i compromís. Recorda la seva joventut en un barri marginal de San Francisco, quan la violència de gènere era habitual, i els seus anys de formació com a escriptora i feminista, en una societat que excloïa la veu de les dones en la vida cultural. I explora quines forces i quins camins la van ajudar a alliberar-se: la guia constant dels llibres; la comunitat gai, que renovava aleshores els models de gènere i família; i el seu descobriment dels vastos paisatges de lOest americà.
«He voltat per lOest americà, he dormit en prats de muntanya, en deserts, al fons de congostos, a les ribes de grans rius del sud-oest i a lÀrtic, he recorregut amb un vehicle llargues distàncies tota sola, he vagarejat de nit per moltes ciutats i alguns indrets rurals, mhe ajuntat amb rebels, he bloquejat carrers, he conegut herois i heroïnes, he escrit llibres, he encoratjat activistes, he trobat les amistats i les converses que somiava tenir quan era més jove, sempre he defensat el que considerava important, he viscut prou temps per veure una sèrie de transformacions al llarg dels anys que eren esfereïdores si es tractava del canvi climàtic i a vegades estimulants si es tracta-va de política cultural. Daltra banda, puc dir sense por dequivocar-me que jo també estic ferida i formo part duna societat que malfereix tothom, i en particular les dones.»
«Totes i cadascuna de les frases són exquisides.»
Vulture
RECORDS DE LA MEVA INEXISTÈNCIA
EL FIL DARIADNA
123
© 2020 Rebecca Solnit
© Josep Alemany, per la traducció
© 9 Grup Editorial, per ledició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B · 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de la col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: març de 2021
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Rebecca Solnit
RECORDS DE LA MEVA INEXISTÈNCIA
Traducció de Josep Alemany
Índex
Casa amb mirall
Sirenes de boira i gòspel
La vida en temps de guerra
Desaparicions
Lliure de nit
Alguns usos dels marges
Submergint-se en el naufragi
Audibilitat, credibilitat, importància
Epíleg: línies de vida
Agraïments
Casa amb mirall
1
Fa molts anys, un dia que estava dreta davant un mirall sencer, vaig veure que la meva imatge senfosquia, es difuminava i semblava que retrocedís, com si jo desaparegués del món, quan, en realitat, la meva ment lexpulsava. Em vaig agafar al marc de la porta a laltra banda del passadís davant el mirall, i llavors les cames em van fer figa. La meva imatge reflectida es va allunyar de mi cap a la foscor, com si jo fos un fantasma que fins i tot fugia de la meva pròpia vista.
Era una època en què em desmaiava de tant en tant i em marejava sovint, però aquella vegada va ser memorable perquè va semblar no pas que el món desapareixia de la meva consciència, sinó que jo desapareixia del món. Jo era la persona que desapareixia i la persona incorpòria que la contemplava dun tros lluny, totes dues i cap de les dues. En aquella època, intentava desaparèixer i aparèixer, buscava seguretat i ser algú, i aquests objectius estaven en contradicció entre ells. I em contemplava a mi mateixa, provava de descobrir al mirall què podia ser jo, si era prou bona i si totes les coses que havien dit de mi eren veritat.
Ser una dona jove significa afrontar la pròpia aniquilació, que es presenta de moltes maneres, o defugir-la o defugir el seu coneixement o totes aquestes coses alhora. «La mort duna dona bonica és, sense cap mena de dubte, el tema més poètic del món», va dir Edgar Allan Poe, que no es devia haver plantejat la qüestió des del punt de vista de les dones que prefereixen viure. Jo procurava no ser el tema de la poesia dels altres i que no em matessin; procurava trobar la meva pròpia poètica, sense mapes, sense guies, sense gaires pistes que em poguessin orientar. Potser eren en algun lloc, però encara no les havia descobertes.
Lluitar per trobar una poesia que celebri la teva supervivència i no la teva destrucció, potser trobar la teva pròpia veu per reclamar-ho, o almenys trobar la manera de sobreviure enmig dun sistema de valors que es delecta en lesborrament i el rebuig de les dones és una tasca que moltes dones joves, potser la majoria, han de fer. En aquells primers anys, no ho vaig fer gaire bé ni amb gaire lucidesa, però sí aferrissadament.
Sovint no era conscient de contra què ni per què resistia i, per tant, el meu desafiament era confús, incoherent, irregular. Aquells anys en què lluitava per no sucumbir, o en què sucumbia com algú que senfonsa en un aiguamoll i després es debat per sortir-ne, em venen a la memòria quan veig al meu voltant dones joves que lliuren el mateix combat. La lluita no era tan sols per sobreviure físicament, cosa que podia demanar molts esforços, sinó per sobreviure com a persona posseïdora de drets, incloent-hi els drets de participar, gaudir de dignitat i tenir veu pròpia. Era per més que sobreviure, doncs: per viure.
La directora, escriptora i actora Brit Marling ha escrit fa poc: «Si et quedes asseguda a la cadira en una habitació i aguantes que un home amb poder tassetgi o et maltracti, és, en part, perquè ben poques vegades has vist un final diferent per a les dones. A les novel·les que has llegit, a les pel·lícules que has vist, a les històries que than explicat des de petita, les dones ben sovint tenen un final desastrós».
El mirall on em vaig veure desaparèixer era al pis on vaig viure durant un quart de segle, a partir dels darrers mesos dels meu dinou anys. Els primers anys allà van ser lèpoca de les meves batalles més aferrissades; en vaig guanyar algunes, daltres em van deixar cicatrius que encara conservo, moltes em van formar tal com soc. No puc dir, doncs, que magradaria que tot hagués estat diferent, perquè llavors jo seria una altra persona, i aquesta persona no existeix. Jo, en canvi, sí. Però magradaria que les dones que han vingut després de mi puguin evitar alguns vells obstacles. Amb una part dels meus escrits he volgut contribuir a aconseguir-ho; almenys hi esmento els obstacles.
2
Una altra anècdota de miralls: quan tenia gairebé onze anys, hi havia una sabateria on la mare em comprava les botes altes que em delia per posar-me quan intentava no ser una cosa menyspreada una nena i intentava tenir una aparença ben diferent: forta, preparada per a lacció. Si recordo la botiga, però, és per un altre motiu. Si em posava davant els miralls col·locats als dos costats de lespai central, podia veure la imatge de la imatge de la imatge de la imatge de mi mateixa, o de lescambell o del que fos, cada imatge més esvaïda, més vaga, més llunyana, reflectint-se cap endins, més enllà, aparentment sense fi, com si hi hagués un oceà al fons del mirall i jo veiés cada vegada més lluny en les profunditats de les aigües. Llavors jo no mirava el meu jo, sinó el que hi havia més enllà.
Més enllà de cada començament hi ha un altre començament, i un altre, i un altre, però el meu primer trajecte amb lautobús Fulton 5 podria ser el punt de sortida. És la línia que divideix la ciutat en dues parts; va des del centre, a la badia de San Francisco, cap a loest fins a loceà Pacífic, passant per Fulton Street. Els fets principals daquest relat sesdevenen a la meitat daquesta ruta, a la meitat de la ciutat, però per un moment asseguem-nos a lautobús que puja pel turó, passa per davant de lesglésia jesuïta les seves torres reflecteixen la llum del matí, voreja el parc immens situat al sud del carrer i enfila avinguda rere avinguda de cases, cada vegada construïdes més espaiades sobre terra, que en realitat és sorra, fins a arribar al tram arenós arran del Pacífic, loceà que cobreix una tercera part del planeta.
A vegades, tot el mar sembla un mirall dargent martellejat, tan turbulent que nha quedat disminuïda la capacitat reflectora; la badia, en canvi, té el cel reflectit a la superfície de les seves aigües. Els dies més bonics, no tenim paraules per descriure els colors de la badia de San Francisco i del cel al damunt. A vegades, laigua reflecteix un cel que és alhora gris i daurat, i laigua és blava, és verda, és argentada, és un mirall del gris i el daurat, agafa la calidesa i la fredor dels colors amb les onades, és tots els colors i, alhora, cap dells, és tan subtil que el llenguatge que tenim fa curt a lhora de descriure-la. A vegades, un ocell es capbussa al mirall de laigua, desapareix dins el seu propi reflex, i la superfície reflectora impossibilita veure el que hi ha a sota.
A vegades, al naixement i a la mort del dia, el cel opalí és dun color per al qual no tenim mots, el daurat es torna gradualment blau sense la intervenció del verd, que es troba a mig camí entre aquests colors; els colors càlids pujats que no són lalbercoc, ni el daurat ni el carmesí, la llum els transforma cada segon, i el cel exhibeix més tons de blau dels que som capaços de comptar: el blau va perdent intensitat des don hi ha el sol fins al costat contrari del cel, on apareixen altres colors. Si apartem la vista un instant, ens perdem un to, per al qual no hi haurà mai cap mot, que es transforma en un altre to i en un altre. Els noms dels colors a vegades són gàbies que contenen el que no hi hauria danar, i això també passa sovint amb el llenguatge, amb paraules com ara dona, home, nen, adult, segur, fort, lliure, veritable, negre, blanc, ric, pobre. Necessitem els mots, però quan els utilitzem hem de ser conscients que són contenidors que contínuament vessen i es trenquen. Sempre hi ha alguna cosa més enllà.
3
A vegades, quan es fa un regal, ni el qui el dona ni el qui el rep no en saben les autèntiques dimensions; al principi sembla una cosa i al final nés una altra. Com els començaments, els finals tenen tot un seguit de replecs, capes damunt capes, conseqüències que originen més conseqüències. Un diumenge dhivern, quan era jove, ignorant, pobra i gairebé no tenia amics, vaig anar a mirar un pis per llogar. Havia trobat ladreça als anuncis del diari, quatre ratlles dinformació a la graella grisa atapeïda de lletres. La majoria de les ofertes descrivien pisos que no estaven al meu abast. La gent sen reia de mi quan els deia que buscava un pis per dos-cents dòlars al mes, fins i tot llavors un preu baixíssim, però, en el tercer any de la meva independència econòmica, no em podia permetre pagar més perquè encara estudiava (em faltava lúltim semestre de la meva educació universitària).
A lèpoca en què buscava pis, vivia en una habitació esquifida amb una finestra que donava a un celobert; malgrat això, era una cambra de luxe perquè disposava de quarto de bany, mentre que les altres habitacions daquell hotel apartament compartien un quarto de bany al final del passadís. Tot ledifici compartia una sola cuina, mal il·luminada, on et robaven el menjar de la nevera o el trobaves ple descarabats o totes dues coses. Els altres hostes, pel que semblava, sallotjaven allà perquè la seva vida havia anat per mal camí. Jo tenia dinou anys i la meva vida encara no havia agafat cap camí; em trobava a la fase inicial del procés de saber què volia ser i com arribar-hi, la recerca habitual en aquella edat. (Havia acabat linstitut als quinze anys, em vaig matricular a una universitat comunitària als setze i al cap dun any em vaig canviar a una universitat de quatre cursos; als dinou anys feia el darrer curs a la San Francisco State University, la universitat de la classe treballadora, al sud-est de la ciutat, un indret fuetejat pel vent.)
Vaig agafar lautobús Fulton 5 prop de lajuntament. Vam passar per davant dhabitatges socials, duna església de Fillmore Street on un grup de negres amb cara seriosa i vestits amb terns saplegaven a lexterior per a un funeral, per davant de velles cases de fusta decorades profusament i botigues de begudes alcohòliques; després vam pujar per Lyon Street, on vaig baixar. Lautobús va continuar fins al Pacífic. Vaig trobar la casa, un edifici amb una porta dentrada enfonsada a la façana que, com molts edificis del barri, tenia un reixat de ferro forjat per reforçar la seguretat. La catifa de linterior estava lligada a la ranura de la bústia amb una cadena rovellada i un pany. Vaig pitjar el timbre del conserge i, després que em deixés entrar, vaig pujar un ram descala i el vaig trobar a la porta del seu pis, a la primera planta. Em va enviar tot seguit a la segona planta, a veure el pis, situat damunt el seu.
La bellesa del lloc em va deixar bocabadada. Era un pis duna sola habitació, a la cantonada, amb dues finestres mirador luna donava al sud i laltra a lest per on entrava un devessall de llum. El terra de roure i daurat, sostre alt en forma de volta, parets de plafons rectangulars blancs amb motllures. Portes de plafons de vidre amb poms de cristall. Una cuina separada amb una altra finestra orientada a lest que resplendiria amb la claror del matí quan el sol senlairés per damunt de la casa situada a laltra banda del carrer. Era un pis lluminós, semblava dun altre món, lescenari dun conte de fades. Era immens i preciós comparat amb els pisos duna sola habitació on havia viscut gairebé sempre després danar-men de la casa dels pares als disset anys. Mhi vaig passejar una estona i en acabat vaig anar al pis de sota a dir al conserge que el volia llogar.