Si el voleu, lhauríeu de tenir va respondre amb amabilitat.
Em delia per tenir-lo. Era més bonic que tot el que havia somiat que podria tenir, viure-hi em semblava un autèntic somni.
El conserge era un negre imponent, seixanta anys, alt, fornit, sens dubte molt guapo temps enrere; encara tenia un físic impressionant, amb una veu potent i greu. Si aquell dia anava guarnit com la majoria de les vegades que el vaig veure, devia dur una granota. Em va fer entrar a la seva sala destar. Aquell diumenge a la tarda un equip de futbol americà local jugava la Super Bowl i, quan anotaven un touchdown, de totes les cases del barri sortien xiscles; ell, en canvi, al seu televisor hi mirava homes negres que tocaven blues; el gran aparell estava col·locat sobre una taula per a ell tot sol, prop de la taula de pòquer de sis costats entapissada amb feltre verd. La llum exterior entrava filtrada per persianes velles de lamel·les amples. Quan em va allargar la sol·licitud de lloguer, em va fer un salt el cor. Li vaig dir que ja mhavia rebutjat la mateixa agència immobiliària que tenia el nom escrit a dalt de tot del formulari. Mentre jo el mirava, un dels empleats havia llençat despectivament la meva sol·licitud a la paperera al costat de la seva taula: jo no guanyava prou diners per satisfer les seves exigències mínimes.
El conserge em va dir que, si jo trobava una dona gran i respectable que em signés la sol·licitud, ell no esbombaria lengany. Vaig acceptar loferta i vaig preguntar a la meva mare, que sovint shavia negat a arriscar-se per mi, si volia signar. Aquesta vegada va dir que sí, va omplir el formulari i el va presentar. La immobiliària no va trobar sospitós que una dona blanca, propietària duna casa, que vivia a laltra banda del pont Golden Gate volgués el pis. Em sembla que ella es va empescar que així estaria més a prop de la feina perquè duia la comptabilitat duna agència artística. Li devien llogar el pis automàticament, ja que era la persona més ben situada econòmicament que havia demanat un pis petit en un barri negre.
Durant vuit anys, cada mes vaig pagar el lloguer per gir postal signant amb el seu nom. El contracte indicava que la persona que signava havia de ser la mateixa que hi vivia. Així doncs, oficialment jo no existia a casa meva, que oficialment no era meva. Si bé vaig acabar vivint-hi una pila danys, durant molt de temps vaig tenir la impressió que em podien fer fora en qualsevol moment i que mhavia de fer com més invisible millor. Això em va reforçar la tendència a dissimular, el costum, adquirit de petita, de procurar passar inadvertida. En un moment determinat, lagència immobiliària va descobrir que la persona que vivia al pis no era la mateixa que havia signat el contracte de lloguer i va demanar explicacions al conserge. Ell va assegurar que jo era una persona tranquil·la i responsable, i no va passar res més. Però encara em sentia insegura.
El nom del conserge era James V. Young, però jo sempre li deia senyor Young. Un dia va esmentar el fet que, en disset anys, jo era la primera persona blanca que vivia a ledifici. Els altres llogaters eren gairebé tots parelles de gent gran, si bé una mare soltera i la seva simpàtica filla vivien en un altre dels pisos duna sola habitació. Ledifici consistia en dues plantes damunt uns baixos de garatges; cada planta tenia set pisos i shi accedia per lescala. Encara no havia copsat el que significava traslladar-me a un barri negre; al llarg dels anys el barri em va ensenyar moltes coses. Mhi vaig estar tant de temps que, quan men vaig anar, vaig deixar un indret habitat per classe mitjana blanca; no shavien fet canvis als edificis, tret de pintar-los, però tota la resta shavia transformat i algunes coses essencials shavien perdut.
Jo també havia canviat. La persona que sen va anar dallà al segle XXI no era pas la persona que hi havia arribat anys abans. Hi ha, evidentment, un fil de continuïtat. La nena és la mare de la dona, però van passar tantes coses, van canviar tantes coses, que veig aquella dona jove esprimatxada i neguitosa com algú que vaig conèixer íntimament i que mhauria agradat ajudar més, algú per qui sento la mateixa simpatia que per les dones de la seva edat que ara conec; aquella noia de temps enrere no era ben bé jo, no era pas com jo en molts aspectes decisius, però, comptat i debatut, era jo, una inadaptada ingènua, una somiatruites, una caminant incansable.
4
El mot «adult» implica que totes les persones que han arribat a la majoria dedat legal formen una categoria coherent, però som viatgers que canvien i que, mentre avancen, travessen un paisatge que canvia. El camí és accidentat i sinuós. La infantesa sesvaeix gradualment en alguns aspectes, en daltres no acaba mai; ledat adulta arriba de mica en mica i a batzegades, si és que arriba; i cada persona segueix el seu calendari o, més ben dit, no nhi ha cap per a les nombroses transicions. Quan abandones casa teva, si és que nhas tingut cap, quan tindependitzes, durant una gran part de la teva vida has estat un nen, encara que no shagi definit clarament què significa ser un nen.
Algunes persones tenen algú que les cuida i finança i a vegades les confina durant tota la vida, algunes persones sallunyen de mica en mica, daltres tallem bruscament i ens guanyem la vida pel nostre compte, també nhi ha que ho han fet sempre. Ara bé, un cop independitzats, som immigrants acabats darribar al país dels adults, on la gent té uns costums estranys: estem aprenent a fer encaixar totes les peces de la nostra vida, intentem saber com serà la nostra vida, qui en formarà part i què farem amb lautodeterminació.
Durant la joventut, ens desplacem per un llarg camí que es bifurca sense parar; la vida és plena de decisions amb conseqüències profundes i impredictibles, ben poques vegades tenim lavinentesa de tornar enrere i triar laltre camí. Construïm la nostra vida, la nostra personalitat; és una tasca dallò més creativa, en què és possible fracassar una mica, molt, duna manera lamentable, irremeiablement. La joventut és una edat dalt risc. Si fa no fa quan em vaig instal·lar a ledifici del senyor Young, els integrants duna secta em van abordar mentre em passejava per un centre comercial prop de lajuntament. Als primers anys vuitanta, les sectes, que havien fet tant de mal durant els anys setanta, encara no havien desaparegut del tot. Semblaven la conseqüència dhaver llançat, al mig de les llibertats anàrquiques de lèpoca, unes persones educades per obeir lautoritat. Eren una opció aparentment radical de tornar al conservadorisme de lobediència cega i les jerarquies inflexibles; així van esdevenir un escletxa fonda entre dues maneres de ser, i molta gent hi va caure.
A vegades els ocells, quan veuen la porta oberta, tornen a la gàbia, a vegades les persones lliures de decidir decideixen abandonar la seva autodeterminació. Per un curt moment, al centre comercial vaig copsar clarament, visceralment i tot, el que oferien i per què era atractiu per a la gent de la meva edat: la possibilitat de renunciar al pes de la responsabilitat que comporta ledat adulta, de no haver de prendre decisions cada dia i assumir-ne les conseqüències, la possibilitat de tornar a una situació semblant a la infància i assolir una aparença de certesa, no pas conquerida amb esforç, sinó regalada. Em vaig adonar que el lliure arbitri quedava enterrat en aquest acte de rendició, però jo, per damunt de tot, apreciava la independència, la intimitat, el lliure arbitri, la solitud, fins i tot la més extrema, com la meva, i no hi havia cap possibilitat que renunciés a tot això.
He conegut persones que han crescut en famílies felices i que, quan arriben a ledat adulta, no els cal esforçar-se gaire: continuen fent el que els han ensenyat; són com aglans que no cauen lluny de larbre; es trobaven en un camí que no es bifurcava o bé no tenien cap itinerari al davant perquè havien arribat abans de sortir. Quan era jove, els envejava la comoditat de les certeses. Ara que soc gran, penso el contrari de les vides que sescolen sense capacitat inventiva ni recerques de cap mena. Espavilar-me tota sola era una forma dautèntica llibertat, i, a més, podia respirar tranquil·la perquè no havia de retre comptes a ningú.
Ara conec joves que tenen les idees clares sobre les seves necessitats i la seva evolució personal, les seves emocions i els sentiments dels altres, i són unes idees avançades, cosa que em deixa meravellada. Jo voltava pel país de la vida interior com una forastera acabada darribar, i els meus intents per orientar-me i trobar un llenguatge per descriure el que hi passava eren lents, barroers i dolorosos. Si vaig tenir sort, va ser la sort de ser capaç de continuar evolucionant, de canviar imperceptiblement de mica en mica, a vegades expressament, altres vegades amb increments i impulsos que jo no percebia. La sort de ser una aglà que continuava rodolant. En aquell piset vaig trobar el niu ideal per a les meves metamorfosis, un cau on podia estar mentre canviava i aconseguia un lloc al món situat més enllà. Vaig adquirir habilitats, coneixements i, amb el temps, un cercle damics i el sentiment de pertinença. O, més ben dit, vaig descobrir que els marges podien ser el lloc més ric, el punt de sortida entre àmbits on podies entrar i sortir.
No es tracta tan sols que tot just acabat de sortir de ladolescència, amb dinou o vint anys, arribes a ledat adulta, categoria on sinclou tothom qui no és una criatura, sinó que hi ha una altra dificultat: és un estat de canvis constants; és com si no ens adonéssim que les llargues ombres a trenc dalba i la rosada del matí són diferents de la llum clara i directa del migdia, encara que de tot això en diguem dia. Si tens sort, canvies, amb el temps reforces la personalitat i la determinació; en el millor dels casos, comences a orientar-te i a tenir les idees clares, i unes qualitats que deuen ser la maduresa i la calma van desplaçant la ingenuïtat i la fúria. Ara que em vaig fent gran, fins i tot la gent que està en la vintena em semblen criatures, no pas per la ignorància, sinó per una mena de novetat: descobreixen moltes coses per primera vegada, tenen el tros més llarg de la vida al davant i, sobretot, estan enfeinats amb lheroica tasca de levolució personal.
Ara a vegades envejo els qui es troben a linici del llarg camí de la seva vida, que encara han de prendre moltes decisions i que els espera un camí que es bifurca sense parar. Quan mimagino la seva trajectòria, veig un camí de debò, amb ombres i arbres, que es ramifica una vegada i una altra, i noto que és ple de la por i lemoció de prendre decisions, de començar el viatge sense saber ben bé on acabarà.
No em penedeixo pas dels camins que vaig agafar, però sí que sento una mica de nostàlgia per lèpoca en què la major part del camí sestenia al meu davant, per la fase en què podia esdevenir moltes coses la gran promesa de la joventut; ara ja he pres una infinitat de decisions, luna rere laltra, he arribat al final dun camí i nhe descartat molts daltres. «Possibilitat» significa que pots ser moltes coses que encara no ets, i això és embriagador i, a vegades, espaordidor. La majoria de les bifurcacions on vaig haver de triar les vaig trobar quan vivia en aquell cau lluminós que vaig poder llogar gràcies al senyor Young.
Sirenes de boira i gòspel1
Lesglésia baptista New Strangers Home es trobava a dos carrers del meu pis, cap a lest, en un edifici destil victorià de tres plantes, amb dues torretes, semblants a sitges coronades amb creus, a cada costat de ledifici. Tenia, a més, una cosa insòlita en un barri amb les cases construïdes arran de les voreres: una mica de gespa al davant i, enmig de quatre roses neulides, un rètol de fusta amb el seu nom. Any rere any, quan hi passava per davant, rumiava qui devien ser els «new strangers», els nous forasters. Lesglésia baptista Solid Rock, una mica més amunt, on començava el pendent de Lyon Street, era un dels llocs de culte del barri. A vegades maturava al seu exterior per escoltar la música gòspel que cantaven a linterior. Jo havia anat a parar a aquell barri procedent de lexterior, hi era una nova forastera, precisament perquè aquell era un barri de forasters respecte a la societat blanca i jo era lliure de moure-mhi i pertànyer-hi.
Era un barri petit, cinc illes de cases dample, sis illes de cases de llarg, amb amples bulevards a lest i a loest, lestreta faixa verda del parc Golden Gate al sud i un turó costerut al nord, que feia de mur. La meva nova llar sesqueia a la cantonada sud duna illa de cases que al nord tenia el Temple Pentecostal, fosc i baix, que també era el meu col·legi electoral. Al costat hi havia una botiga de begudes alcohòliques, propietat duna família dimmigrants procedents de lÀfrica; molts anys després vaig anar al funeral del seu fill adolescent, mort quan li van disparar des dun cotxe en marxa. El funeral es va celebrar a lEmanuel Church of God, a Hayes Street, a tres carrers de la botiga de la família, i encara més a prop de la bugaderia automàtica davant la qual van assassinar el noi.
Lesglésia era en un edifici bonic que en una època més blanca havia estat un temple mormó. El funeral va ser commovedor i musical, amb un dels millors oratoris que he sentit en ma vida. Lesglésia, ben cuidada, angular, en colors pastel i revestida destuc, feia lefecte dhaver sortit duna de les pintures del Quattrocento que representaven vides de sants. A laltra banda del carrer hi havia la botiga convertida en església on vaig entrar una vegada, durant els primers anys al barri; el crucifix damunt laltar estava fet doueres, amb la cara no plana a lexterior. Hi havia encara més esglésies negres en aquella zona. No estaves mai lluny de la devoció.
Una mansió preciosa, pintada dun blanc impecable, acollia el Centre de Meditació Brahma Kumaris. Més tard en aquella dècada, quan la sida va esdevenir un flagell a escala mundial, les Missioneres de la Caritat de la mare Teresa van obrir un hospici per a malalts de la sida en una casa de fusta destil victorià situada davant del meu cau, a laltra banda del carrer; a partir de llavors, les monges vestides amb saris de cotó blancs i prims i amb rivets blaus van formar part del paisatge del barri. La mateixa mare Teresa va venir unes quantes vegades; les monges una vegada em van ensenyar una foto della, davant la botiga de begudes alcohòliques propietat dun àrab però portada per un negre. Hi havia un centre islàmic a lest, una universitat jesuïta a loest, esglésies catòliques i episcopalianes a lextrem nord, i, al sud-est, tot just més enllà dels límits del barri, a Divisadero Street, lesglésia ortodoxa africana St. John Coltrane, amb misses amb jazz, repartiment de menjar per als pobres i pintures enormes darcàngels negres en lestil ortodox rus.
Tot això significa que era un barri de dimensions reduïdes amb una espiritualitat profunda i molt variada, on sinvocava el cel i diverses versions de Déu. Els primers anys de la meva estada al barri, la gent que assistia a aquelles esglésies hi anaven amb els vestits de gala: els homes i els nens amb americanes i pantalons de molts colors, les nenes i les dones amb vestits, les dones més grans sovint amb barrets de setí, tul o vellut que havien estat prisats, enrivetats, inclinats, realçats, coberts amb vels, decorats amb flors de roba, amb plomes o amb joies. Era un barri tan viu que, per contrast, les zones residencials on jo havia crescut em semblaven mortes i buides, ja que el seu disseny i la seva concepció buscaven evitar lespai públic i el contacte humà, on els adults es desplaçaven amb cotxe, la gent vivia tancada i les tanques entre les cases eren més altes que els nostres caps.