A les pel·lícules, a les cançons, a les novel·les i a la vida real mataven una infinitat de dones, i cada mort era una petita ferida, una petita càrrega, un petit missatge que em deia que la víctima podria haver estat jo. Una vegada vaig trobar un sant budista que duia a sobre les penyores que li donaven els seus seguidors; el seu pes va anar augmentant, duna en una, fins que traginava, enmig duna gran dringadissa, quilos i quilos de penes. Nosaltres portem a sobre aquestes històries esgarrifoses com un pes secret, uns grillons que arrosseguem pertot arreu. El seu soroll ens diu sense parar: «Podries haver estat tu». En aquella època em vaig desempallegar de lúnica televisió que he tingut en ma vida, un aparell en blanc i negre de la meva àvia materna, procedent de la seva residència; el vaig llençar després de veure un vespre, fent zàping, que a tots els canals mataven una dona jove. Podria haver estat jo.
Em sentia encerclada, perseguida. Una vegada i una altra, les dones i les noies eren atacades no pas pel que havien fet, sinó perquè un home les tenia a labast de la mà quan les volia «castigar» (és el mot que se macudeix), i llavors evidentment calia preguntar-se: per què? No pas per qui eren, sinó pel que eren. Pel que érem. Però, en realitat, per qui era ell, un home que tenia el dret de fer mal a les dones. Per demostrar que el seu poder era tan il·limitat com la impotència della. Totes les arts presentaven sempre la tortura i la mort duna dona bonica o jove, o totes dues coses alhora, com un espectacle eròtic, excitant, satisfactori. Encara que els polítics i els mitjans dinformació repetien amb insistència que els crims violents eren actes excepcionals, aquest desig era una constant a les pel·lícules dAlfred Hitchcock, Brian De Palma, David Lynch, Quentin Tarantino, Lars von Trier, com també a les pel·lícules de terror i en molts films, novel·les, videojocs i novel·les gràfiques, en què el cadàver o lassassinat duna dona, presentats amb detalls morbosos, eren un ingredient inevitable de la trama i un objecte estètic. Laniquilació de la dona era la realització de lhome. El públic daquestes obres tot això ho trobava eròtic, ja que a la vida real les dones eren assassinades en els crims sexuals, i la por duna agressió i duna violació era també la por duna mort violenta.
Això deixava ben clar que jo, que nosaltres, no érem pas el públic a què anava destinada una gran part de lart, incloent-hi les obres mestres considerades canòniques. A vegades els protagonistes masculins protegien les dones, en especial dones blanques joves i guapes, daltres homes, però ser protector era una cara del seu poder, laltra cara era ser destructor, i en tots dos casos el destí de la dona estava en mans masculines. Ells protegien el que era seu, i que creien que podien protegir o destruir. A vegades la trama es basava en el dolor de lhome que havia fracassat com a protector o bé en la seva venjança contra altres homes, i a vegades ell mateix destruïa la dona, i també llavors largument girava entorn dell.*
La dona era morta fins i tot abans de ser un cadàver; era una superfície, un satèl·lit, un accessori. En els còmics, la mort violenta duna dona era un recurs narratiu tan habitual dhistòries que tenien un home com a protagonista que les dones van encunyar un mot nou, «fridging» («frigorificar»), quan, el 1999, el web Women in Refrigerators va documentar la gran quantitat de personatges femenins que tenen una fi esgarrifosa. En el món dels videojocs, les dones que criticaven la misogínia daquests jocs van ser assetjades durant anys amb insults i amb amenaces de violació i de mort. Algunes, després damenaces de lesions cruels i detallades, van haver de canviar de domicili i adoptar mesures de seguretat extraordinàries; és a dir, van haver de desaparèixer. Protegir les dones de la vigilància, les amenaces i lassetjament a Internet va esdevenir el passatemps preferit de les persones expertes en ciberseguretat feminista.
Mentre escric aquest llibre, shan estrenat més sèries de televisió sobre el crim horrorós de torturar-matar-esquarterar dones. Una es mou per la perifèria de la tortura i la mort dElizabeth Short, de vint-i-dos anys, a Los Angeles, el 1947, fets coneguts amb el nom elegant i no gens adient d«assassinat de la Dàlia Negra»; una altra és sobre el torturador, violador i assassí en sèrie Ted Bundy, actiu als anys setanta, que interpreta un actor jove i ben plantat. No és pas la primera pel·lícula sobre Bundy; lassassinat dElizabeth Short, per la seva banda, ha originat una petita indústria com a reclam publicitari. Quan Givenchy va presentar el perfum Dàlia Negra, anunciat amb leslògan «la flor fatal», em vaig preguntar si això significava que les dones havien daspirar a fer la pudor dun cadàver mutilat. Però fins i tot a les balades antigues hi trobem una pila de violacions, assassinats i mutilacions cruels, com també a les cançons pop, des de Johnny Cash als Rolling Stones i Eminem.
Les primeres feministes van insistir en això: que la violació és una forma dexercir el poder, no pas un plaer eròtic, encara que hi hagi homes per a qui el seu poder o la impotència de la dona sigui la cosa més eròtica imaginable. Algunes dones pensen el mateix, i ens han educat dient-nos que la nostra indefensió i el perill són eròtics; nosaltres acceptem, rebutgem o ens barallem amb aquesta concepció del jo i les històries que lacompanyen. El 2018, Jacqueline Rose va escriure: «Lassetjament sexual és el gran acte performatiu masculí, per mitjà del qual lhome es proposa convèncer la seva víctima no sols que ell és qui té el poder (i això és veritat), sinó també que el seu poder i la seva sexualitat són una sola cosa».
La gent considerava que cada incident que em passava era un cas aïllat i excepcional, però nhi va haver moltíssims i formaven part de lstatus quo, no hi anaven en contra ni sorgien fora del seu àmbit. Quan jo en parlava, tothom se sentia incòmode, la majoria reaccionaven explicant-me els errors que jo cometia. Alguns homes em van dir que es delien per ser assetjats sexualment perquè simaginaven que es tractava dinvitacions amistoses per part de persones atractives, semblaven incapaços de veure-ho duna altra manera. Ningú no em va ajudar, ningú no entenia el que jo experimentava ni acceptava que jo tingués el dret de ser lliure i sentir-me segura.
Era una mena de rentada de cervell col·lectiva. Jo vivia en estat de guerra, però al meu voltant ningú no ho reconeixia. Estic temptada de dir que això em va embogir, però ben sovint sacusa les dones de boges per desacreditar la seva capacitat de declarar com a testimonis o la veracitat del que diuen. A més, en aquests casos, «boja» és sovint un eufemisme per patiment insuportable. Per tant, això no em va embogir, sinó que em va convertir en una dona insuportablement angoixada, preocupada, indignada i extenuada.
Tenia dues opcions: renunciar per endavant a la meva llibertat o arriscar-me a perdre-la de la pitjor manera imaginable. El que fa embogir la gent és que els diguin que les experiències que viuen no han passat en realitat, que les circumstàncies que els envolten són imaginàries, que els problemes són invencions del seu cervell i que la seva angúnia és lexpressió del seu fracàs, mentre que lèxit consisteix a callar i deixar de saber el que saben. Davant aquesta situació insuportable, hi ha dues reaccions: els rebels trien el fracàs i el risc, i els presoners prefereixen resignar-se.
Als anys vuitanta, el moviment feminista tenia molta empenta i parlava en veu alta de la violència contra les dones, fins i tot organitzava les marxes Take Back the Night (Recuperem la Nit), però en aquella època això quedava fora del meu abast. Jo era massa jove, estava massa immersa en cultures allunyades del que em semblava una cultura sobretot de dones grans que parlaven un llenguatge que jo no entenia. Es trobaven a una distància que vaig travessar a poc a poc, després que tanta violència mhagués convertit en una feminista solitària. Vaig escriure sobre la violència contra les dones el 1985 en un article duna revista punk, als anys noranta en crítiques i assajos dart, el 2000 en un capítol de la meva història de la passió per caminar, en què vaig descriure tots els obstacles que les dones han dafrontar quan volten pel món.
Tenia dues opcions: renunciar per endavant a la meva llibertat o arriscar-me a perdre-la de la pitjor manera imaginable. El que fa embogir la gent és que els diguin que les experiències que viuen no han passat en realitat, que les circumstàncies que els envolten són imaginàries, que els problemes són invencions del seu cervell i que la seva angúnia és lexpressió del seu fracàs, mentre que lèxit consisteix a callar i deixar de saber el que saben. Davant aquesta situació insuportable, hi ha dues reaccions: els rebels trien el fracàs i el risc, i els presoners prefereixen resignar-se.
Als anys vuitanta, el moviment feminista tenia molta empenta i parlava en veu alta de la violència contra les dones, fins i tot organitzava les marxes Take Back the Night (Recuperem la Nit), però en aquella època això quedava fora del meu abast. Jo era massa jove, estava massa immersa en cultures allunyades del que em semblava una cultura sobretot de dones grans que parlaven un llenguatge que jo no entenia. Es trobaven a una distància que vaig travessar a poc a poc, després que tanta violència mhagués convertit en una feminista solitària. Vaig escriure sobre la violència contra les dones el 1985 en un article duna revista punk, als anys noranta en crítiques i assajos dart, el 2000 en un capítol de la meva història de la passió per caminar, en què vaig descriure tots els obstacles que les dones han dafrontar quan volten pel món.
Hi ha una classe dindignació que conec molt bé, quan algú veu que el mal que li han fet no el reconeix ningú, i una classe de trauma que converteix el qui el pateix en un narrador compulsiu duna història sense final. I la repeteix fins que algú posa fi al malefici quan lescolta i sel creu. Jo he estat aquesta persona, a vegades amb experiències de primera mà, però aquesta era també la meva actitud respecte a la violència contra les dones en general.
Temps enrere, quan la gent considerava que aquesta violència era un problema estrictament personal, maconsellaven que em traslladés a una zona més benestant (encara que alguns dels pitjors assetjaments els vaig patir en aquells indrets), que em comprés un cotxe, que em gastés uns diners que no tenia en taxis, que em tallés els cabells, que em vestís com un home o que menganxés a un home, que no anés sola enlloc, que em comprés una pistola, que aprengués arts marcials, que madaptés a la realitat tal com era i que la considerés tan natural i inevitable com lestat del temps. Però no es tractava pas de les condicions meteorològiques ni de la natura, ni era un fet inevitable ni immutable. Es tractava de la cultura, dunes persones concretes i dun sistema que els deixava les mans lliures, mirava cap a una altra banda i erotitzava, excusava, ignorava, trivialitzava la violència contra les dones o sen desentenia. Canviar aquesta cultura i aquestes condicions em semblava lúnica resposta adient. I encara mho sembla.
Em podia haver trobat en una situació en què no posseís el meu destí, ni el meu cos ni la meva vida; vaig estar al caire daquest precipici, amb la por de caure-hi, durant uns quants anys, que van tornar a modelar la meva psique duna forma que em durarà sempre. I això era, potser, lessencial: recordar-me que no seré mai del tot lliure. És una violència que es dirigeix principalment contra les noies i les dones joves, com un ritu diniciació, i ens recorda que continuem sent vulnerables fins i tot quan ja no som els objectius més freqüents. Cada mort duna dona és un missatge a totes les dones en general, i en aquells dies vaig adoptar la mentalitat de supervivent després de descobrir horroritzada que vivia una guerra no declarada. Jo volia que fos declarada, i de tant en tant lhe declarada tan bé com he sabut.
Era habitual, en els mitjans de comunicació i en les converses educades, afirmar que els assassins i els violadors eren homes marginals és a dir: ells, no pas nosaltres, però en aquells anys, a la zona residencial on vaig néixer, a uns quaranta quilòmetres al nord de San Francisco, un home blanc, vicepresident dun banc, va escanyar una treballadora sexual adolescent mentre la seva dona i les seves filles eren al campament escolta. Era lèpoca del Perseguidor Nocturn, lhome de mitjana edat conegut amb el malnom de lAssassí dels Camins Secundaris (que violava i matava les excursionistes als viaranys per on jo caminava), el Violador de les Coixineres, lAssassí de les Reines de Bellesa, lAssassí del Green River, el Violador amb Passamuntanyes i molts homes més que voltaven amunt i avall de la costa del Pacífic sense malnoms.
Dos o tres anys abans de començar aquest llibre, una noia de quinze anys que shavia escapat de casa va ser segrestada prop de San Francisco i violada. Lagressor també li va tallar els avantbraços i la va llençar en una claveguera, convençut que es moriria dessagnada. Ella va sobreviure, va testificar contra ell i va refer la seva vida. Lhome, quan va sortir de la presó, va matar una altra dona. El cas daquesta noia ens ha obsessionat, tant a mi com a lamiga que em va regalar lescriptori. Lhe trobat a Titus Andrònic, de Shakespeare, on Lavínia és violada, li tallen les mans i després, perquè no pugui enraonar, la llengua, però ella aconsegueix indicar qui és lagressor. I també lhe trobat a la mitologia grega, quan, després de violar-la, el cunyat de Filomela li talla la llengua per reduir-la al silenci.
He escoltat i llegit molts relats de dones que han estat víctimes dun atac brutal, però per a mi el més horrorós era lomnipresència daquesta violència. En aquella època em dominava la por, el sentiment que el futur immediat del meu cos podia ser dolorós i esfereïdor. Hi havia una boca rabiosa que em volia engolir i que es podia obrir de cop i volta gairebé pertot arreu.
_________________
* La convicció que els homes als marges de la societat han de ser castigats pels actes de violència sexual, en especial contra les dones blanques, i que, en canvi, els homes poderosos i privilegiats no, reforça una jerarquia de valors relatius, en què el que es protegeix no són pas les dones, sinó qui té els drets de propietat de les dones, com van evidenciar les primeres lleis que consideraven la violació una transgressió o un atemptat contra la propietat dun altre home, i també les lleis, vigents als Estats Units fins a la darreria dels anys vuitanta, que garantien el dret del marit a violar la seva dona i gairebé mai castigaven els homes blancs per haver violat dones de color.