Un paper pintat de vinil, que tenia totxos com a motiu decoratiu, havia cobert les parets de la cuina; sen veien algunes juntures a la paret darrere els fogons. Un dia les vaig estirar: va ser com treure lembenat duna ferida. Es va desenganxar amb grans trossos i va arrossegar la capa següent de paper pintat. A sota daquest nhi havia un altre, més bonic, que tenia una retícula dheura com a motiu decoratiu. Quan vaig veure lheura, vaig notar la vívida presència de les persones que hi havien viscut abans que jo, més fantasmes, daltres temps, dabans de la guerra, quan el barri era una altra mena de lloc amb altres menes de gent en una altra mena de món.
Després vaig somiar que feia el mateix, però en la versió onírica, sota el paper pintat vell apareixia un collage de fulls de diaris i revistes, retalls de roba, un tou dimatges florals, totes en tons roses, fascinants i estrambòtics, un jardí de retalls. En el somni vaig saber que era un recordatori duna altra dona que havia viscut al pis abans que jo, una dona negra i gran, dotada de talent creador.
Ledifici era situat prop del centre de la ciutat, i quan ara hi penso el veig com leix al voltant del qual es mou lagulla duna brúixola, un lloc obert als quatre punts cardinals. No hi vaig crear una llar, sinó que ell em va crear a mi, mentre jo observava comunitats i a vegades mhi afegia, recorria al llarg dels anys milers de quilòmetres a peu per la ciutat, a vegades per itineraris coneguts per anar al cine, a les llibreries, a les botigues de queviures o a la feina; a vegades, quan pujava als turons, per descobrir nous indrets; i altres vegades, per tenir un respir de la densitat i lenrenou, anava a Ocean Beach, on, com recordava cada cop que hi era, moltes històries arribaven al final i, més enllà del vast Pacífic, daltres començaven.
Lesvalotat oceà i la llarga platja de sorra eren una altra mena de llar i una altra mena de refugi, i en aquella immensitat, els meus neguits i les meves angúnies em semblaven poca cosa en comparació del cel, el mar, lhoritzó llunyà, els ocells salvatges que volaven. El pis de Lyon Street era el meu refugi, la meva incubadora, la meva conquilla, la meva àncora, la meva línia de sortida, i el regal dun foraster.
La vida en temps de guerra1
Una amiga em va regalar un escriptori poc després dinstal·lar-me al pis. Un escriptori petit de dona o un tocador, el mateix on encara escric ara. És un moble elegant destil victorià, amb dos calaixos estrets a cada costat i un de més ample al mig, sobre lespai per estirar-hi les cames, i una ornamentació variada: les potes, fixades amb espiga, tenen unes protuberàncies com genolls i més adorns circulars, els calaixos tenen la part inferior fistonada i els poms en forma de borla o llàgrima.
Sota els calaixos laterals hi ha dues parelles de potes al davant i dues al darrere. Malgrat la refinada decoració, aquest escriptori antic és fonamentalment sòlid i resistent, una bèstia de càrrega de vuit potes que durant dècades ha portat moltes coses a sobre, o potser dues bèsties de càrrega acoblades pel tauler. Aquest moble ha canviat de domicili amb mi tres vegades. És on he escrit milions de paraules: més de vint llibres, ressenyes, assajos, cartes damor, milers de correus electrònics a la meva amiga Tina durant els anys dintercanvi epistolar gairebé diari, molts més correus uns quants centenars de milers, panegírics i necrologies, incloent-hi les dels meus pares; en aquest escriptori vaig fer els deures quan era estudiant i em vaig preparar les classes quan era professora; ha estat una porta oberta al món i un trampolí tant per llançar-me cap a lexterior com per endinsar-me en el meu interior.
Més o menys un any abans de regalar-me lescriptori, un exnòvio havia clavat quinze punyalades a la meva amiga. Era la seva manera de castigar-la perquè lhavia deixat. Ella va estar a punt de morir dessagnada, li van fer transfusions durgència i va quedar amb el cos recobert de llargues cicatrius. Quan les vaig veure, no vaig reaccionar, tenia esmorteïda la capacitat de sentir, potser perquè a casa mhavia acostumat a la violència o potser perquè ens deien que teníem lobligació de prendrens-la amb calma i mantenir-nos impertorbables, anys enrere, quan ben poques de nosaltres teníem un llenguatge per parlar daquesta classe de violència o un públic disposat a escoltar.
La Tina va sobreviure. Li van donar la culpa del que havia passat; en aquella època era habitual culpar les víctimes. Laspirant a assassí no va haver dafrontar conseqüències jurídiques. Ella sen va anar a viure lluny de lescenari dels fets; va treballar per a una mare soltera, que havia estat desnonada i que li va pagar amb lescriptori en comptes de diners. I després mel va regalar a mi. Es va traslladar a un altre lloc i vam estar molts anys sense contacte. En acabat el vam restablir i em va explicar la història sencera, una història que cala foc al cor i congela el món.
Algú va provar de silenciar-la. I ella em va regalar un trampolí per fer sentir la meva veu. Ara em pregunto si amb els meus escrits he volgut fer de contrapès a aquell intent de reduir una dona jove al no-res. Tots els meus textos tenen el seu origen, en el sentit literal de la paraula, en aquest escriptori.
Mentre treballo en aquest llibre, asseguda a lescriptori, consulto el web de la biblioteca pública de San Francisco, que té un arxiu de fotografies de la ciutat, amb lesperança de recordar laspecte que tenia el meu barri. La quarta fotografia del carrer on vaig viure és del 18 de juny de 1958; shi veu una casa una travessia i mitja més enllà de la meva, amb el peu: «Transeünts encuriosits contemplen un carreró prop de Lyon Street, 438, on avui han trobat el cos de Dana Lewis, de vint-i-dos anys, nu excepte uns sostenidors negres. La policia, després dun primer examen, ha dit que els blaus al coll de la víctima indiquen que la devien escanyar amb una corda». És evident que la seva mort també és un espectacle per al diari, perquè en fa una descripció excitant i qualifica els transeünts dencuriosits, no pas de trasbalsats per la visió del cadàver.
Dana Lewis també era coneguda pel nom de Connie Sublette. La premsa es va fer ressò de la notícia. La majoria dels articles la culpaven de la seva pròpia mort perquè era una dona jove sexualment activa que es movia pels ambients bohemis i, a més, bevia. MARINER PARLA DE MORT ACCIDENTAL, deia un titular, amb lafegitó: VÍCTIMA: UNA PLAYGIRL. Un altre titular: ASSASSINAT POSA FI A SÒRDIDA VIDA DE PLAYGIRL, on «sòrdida» sembla que vulgui dir que tenia relacions sexuals, aventures i preocupacions, i «playgirl» significa que es mereixia aquell final. Tenia, segons els diaris, vint o vint-i-quatre anys. El seu exmarit vivia a Lyon Street, 426, i ella hi havia anat a buscar consol després que el seu xicot, un músic, hagués caigut mort en una festa.
Al Sublette no era a casa, o no va contestar. Ella es va quedar plorant a lescala fins que el propietari li va dir que se nanés. Un mariner, segons va explicar ell mateix, es va oferir a demanar-li un taxi i, en canvi, la va matar. Els diaris, això és el que sembla, es van creure la seva versió: lassassinat va ser un accident i, encara que aclaparada per la pèrdua del músic, Connie Sublette havia accedit a tenir relacions sexuals amb ell en un carreró. NOIA BEATNIK ASSASSINADA PER MARINER A LA RECERCA DAMOR, deia un altre titular, com si matar una dona escanyant-la fos una manera normal de buscar amor. «Ho veia tot de color rosa i sempre es volia divertir», va dir el seu exmarit. Allen Ginsberg, que havia fet fotos dAl però no de Connie Sublette, va esmentar la seva mort, sense afegir-hi cap comentari, en una carta a Jack Kerouac, el 26 de juny de 1958. Ella era coneguda, però no la va plànyer gairebé ningú.
No sé pas què va passar a Lyon Street, 438, però sí que sé que la poeta i escriptora Maya Angelou va viure no gaire lluny dallà, en la direcció nord-est, quan era jove, una mica després destar muda durant cinc anys com a reacció al fet de ser violada moltes vegades quan en tenia vuit. I també sé que uns quants carrers en laltra direcció del meu, a Golden Gate Avenue, 1827, hi ha el pis on van ficar en un cubell descombraries de cent quinze litres Patty Hearst, lhereva dun imperi periodístic, després de ser segrestada, al principi del 1974, a punt de complir vint anys, per lExèrcit Simbiòtic dAlliberament, un grupuscle de sonats amb pretensions revolucionàries. Segons el seu testimoniatge, la van tenir lligada i amb els ulls tapats durant setmanes en un armari daquell pis, i abans en un altre, i dos dels seus segrestadors la van violar. Els diaris van esbombar aquestes dues notícies. Però no es fan ressò de la majoria de fets semblants o bé els redueixen a una informació anodina de les pàgines del darrere.
Nhe presenciat alguns. Una nit, bastant tard, de la finestra de casa estant vaig veure un home que amb un ganivet enorme acorralava una dona a lentrada de la botiga de begudes alcohòliques, a laltra banda del carrer. Quan va aparèixer silenciosament un cotxe de la policia i els agents van enxampar lhome amb el ganivet a la mà, ell va llençar larma a la vorera i, mentre se sentia el soroll de lacer rebotant sobre el formigó, va dir: «No passa res. És la meva nòvia».
Lescriptor Bill deBuys va començar un llibre amb aquesta frase: «Hi ha una forma innegable desperança en la possibilitat de veure una cosa, un fenomen o una essència tan clarament i tan totalment que la llum de la comprensió il·lumini la resta de la vida». I tot seguit comença amb lescriptori de pi on està assegut i, a partir de la descripció de les vetes i el color de la fusta, senvola cap als arbres i els boscos i després parla de lamor, la pèrdua i lencís dalguns llocs. És un viatge fascinant. Em puc imaginar molts boscos on magradaria anar a partir del meu escriptori, fet darbres tallats abans que nasquessin les meves àvies, en comptes dendinsar-me en la violència contra el meu gènere.
Però lescriptori on estic asseguda mel va regalar una dona que un home va intentar matar, i em sembla que ja és hora que expliqui el que per a mi va significar créixer en una societat on molta gent preferia que les persones com jo fossin mortes o callessin; també explicaré com vaig trobar una veu i com per fi va arribar el moment de fer-la servir la veu que sexpressa millor quan sec tota sola a lescriptori enraonant en silenci a través dels dits per narrar les històries que fins llavors shavien silenciat.
Les autobiografies, en la seva forma més convencional, són arcs dun triomf final després de superar moltes dificultats: els problemes personals es resolen mitjançant levolució i solucions personals. El fet que molt homes volguessin i encara vulguin fer mal a les dones, en especial a les dones joves, que molts shi delectessin, fent-los mal, i que molts daltres sen desentenguessin em va afectar profundament duna manera personal, però el remei no era pas personal. No podia modificar la meva psique ni la meva vida perquè aquest problema esdevingués acceptable o desaparegués de la terra, i no hi havia cap lloc on pogués fugir per perdrel de vista.
Els problemes estaven incrustats en la societat i potser en el món on em trobava, i lesforç per sobreviure-hi era també lesforç per entendre-la i a la llarga transformar-la en benefici de tothom, no tan sols en benefici meu. Vaig trobar, però, la manera de trencar el silenci el silenci formava part del sofriment i em vaig rebel·lar per despertar a la vida i adquirir la capacitat dexplicar històries, tant meves com dels altres. Un bosc dhistòries en comptes darbres aïllats, i lescriptura com la meva eina per traçar camins a través del bosc.
2
En aquells anys era una cosa omnipresent. I encara ho és avui dia. La dona podia rebre ferides lleus produïdes per insults i amenaces que li recordaven que no era lliure ni es podia sentir segura enlloc ni tenia drets inalienables, ferides greus causades per la violació, o encara més greus causades per violació-segrest-tortura-empresonament-mutilació, o la pitjor de totes, lassassinat, encara que la possibilitat de la mort sempre planava sobre les altres agressions. Podien esborrar una mica la dona, de manera que tingués menys presència, menys confiança en ella mateixa, menys llibertat, li podien retallar els drets, li podien envair el cos de manera que fos menys i menys seu, la podien suprimir del tot, i cap daquestes possibilitats no era gens remota. Les pitjors coses que els havien passat a altres dones perquè eren dones et podien passar a tu perquè eres una dona. Encara que a tu no et matessin, mataven alguna cosa al teu interior: el sentiment de llibertat, igualtat i confiança en tu mateixa.
La meva amiga Heather Smith em va remarcar fa poc que sexhorta les dones joves a «no parar mai dimaginar-se el seu assassinat». Des de petites ens diuen una sèrie de coses que no hem de fer: no anar aquí, no treballar allà, no sortir a segons quines hores, no enraonar amb determinades persones, no portar aquest vestit, no tastar aquella beguda, no buscar aventures, ni la independència ni la solitud. La renúncia era lúnica forma devitar una matança. Al final de ladolescència i en els anys següents em van assetjar sexualment al carrer i a vegades en altres llocs, constantment, encara que el mot «assetjament» no expressa lamenaça que sovint comportava.
David J. Morris, exsoldat de marina i autor dun llibre sobre trastorns per estrès posttraumàtic (TEPT), subratlla que els trastorns són molt més freqüents i molt menys estudiats entre les supervivents duna violació que entre els veterans de guerra. Em va escriure: «Les dades de la ciència són ben clares: segons el New England Journal of Medicine, la violació té quatre probabilitats més de donar lloc a un diagnòstic de TEPT que combatre en una guerra. Cal tenir en compte que ser violada és quatre vegades més pertorbador psicològicament que entrar en combat i que et disparin bales o et llancin bombes. I, com que avui dia no hi ha relats culturals duradors que permetin a les dones considerar la seva supervivència com un fet heroic o honorable, és molt més probable que les terribles conseqüències durin molt de temps».
En una guerra, els qui et volen matar solen ser els de laltre bàndol. En el feminicidi, són el marit, el teu xicot, amics, amics damics, algun home del carrer, de la feina, duna festa, de la residència destudiants. I, la mateixa setmana en què escric això, lhome que va trucar a Lyft per compartir un cotxe i va matar a punyalades la conductora embarassada, lhome que va entrar en un banc i va disparar contra cinc dones, i lhome que va disparar contra la dona jove que el va recollir quan els seus pares el van fer fora de casa, per esmentar uns pocs exemples del carnatge, són notícia als diaris. Morris descriu així el TEPT: «Viure a la mercè dels pitjors records». I afegeix que la guerra és un ambient en què el soldat viu amb la por de ser atacat, mutilat o aniquilat, mentre al seu voltant daltres pateixen aquests mals; per això la guerra el pot traumatitzar encara que en surti físicament intacte, i les pors esmentades el poden turmentar molt temps després dhaver-ne desaparegut la causa. La majoria dels autors que escriuen sobre el trauma de la violència de gènere, la presenten com un fet o una relació terrible però excepcional, com si de cop i volta caiguessis dins laigua; però què passa si has de nedar-hi durant tota la vida sense terra a la vista?