Paral·lelament als problemes dordenació del territori, era cada cop més evident que estàvem provocant de forma accelerada lesgotament dels recursos materials i energètics del planeta mitjançant un consum tan abusiu com sovint gratuït, així com una alteració dels mecanismes de regulació del clima que podia arribar a condicionar el futur de la nostra vida sobre la Terra. Però aquests problemes no formaven part de les preocupacions de la ciutadania per raons diverses. En primer lloc, per la dificultat de comprendre el funcionament del nostre planeta i del sistema climàtic; també per la lenta evolució daquests canvis en les etapes inicials, però sobretot per la dificultat dacceptar un fenomen que semblava comprometre el futur de la nostra economia i dallò que vam batejar com lestat del benestar.
La manca duna acció política internacional clara i unànime sobre la reducció demissions de gasos defecte hivernacle com demostraven, una rere laltra, totes les cimeres sobre el clima ens ha conduït finalment a una situació demergència climàtica que ja està afectant greument el nostre futur immediat. Entendre com funciona la Terra, el seu clima i els humans, és comprendre també la gravetat del problema i la nostra urgència dactuar. Aquest ha estat el motor que ha impulsat aquest llibre a volar. Explicar de forma senzilla com funciona el nostre planeta i com funciona el nostre cervell, per recuperar la consciència de la nostra vulnerabilitat.
No podem seguir actuant al marge de totes les lleis físiques i biològiques i hem de refer de nou el nostre encaix en el medi natural. Hem dassumir aquesta realitat inexorable amb els menors costos humans possibles, i evolucionar cap a un nou model, promovent el coneixement i utilitzant la ciència en la millor direcció. No tenim cap altra sortida i aquesta és una tasca que haurem de fer plegats. La gravetat de la nostra situació actual hauria de convertir-se en una crida global a la responsabilitat de cadascun de nosaltres. Encara que no acabem de creure-ho estem davant del moment més crític que ha viscut la humanitat en tota la seva història. Com es diu en el llibre: ara ja no es tracta duna revolució social per millorar les condicions de vida, la llibertat o la cultura, es tracta de lluitar per seguir habitant aquest planeta en unes condicions humanes dignes de ser viscudes, sense haver denfrontar-nos els uns als altres per la supervivència o sense quedar reduïts a un rosari de grups humans testimonials habitant els espais menys afectats de la Terra. Ara o mai.
1
Un planeta blau desconegut
Aquest petit llibre va passar molt de temps hivernant, tal com els ossos a la cova. Dentrada va ser només una acumulació de fulls dispersos en una vella capsa de galetes que amagava en un racó de les golfes de la meva cabana pirinenca, a laltra banda de la frontera. Allà sestava la capsa, plena de pols i excrements dels ratpenats que es refugiaven entre les lloses del sostre. Si vius al camp i et cauen del cel uns ratpenats a la teulada, lúltim que has de fer és foragitar-los: vivint amb ratpenats pots estar ben segur que mai no tindràs insectes a casa. Els avantpassats dels ratpenats van ser els primers mamífers que van gosar viure entre els dinosaures, que tenien una vista terrible, i per aconseguir amagar-se dels seus ulls van inventar la vida nocturna orientant-se amb un radar biològic. Encara que sembli una broma de mal gust, amb el coronavirus a laguait de les nostres cèl·lules tots nosaltres estem emparentats amb els ratpenats a través dun llarg camí evolutiu.
Aquest refugi del Pirineu francès va ser un petit miracle. Va néixer per evadir-me dun excés de civilització i eliminar el greix acumulat al cervell. Un dia vaig parlar amb mi mateix seriosament, cosa que faig molt poques vegades, com potser tu també evites de fer, i simplement em vaig dir que estava en perill. Daquestes coses un dia o altre te nadones; el problema és que de seguida les amagues sota un grapat durgències, no sigui cas que acabin burxant-te massa la consciència, com la nosa duna pedra a la sabata.
Aquests avisos solen arribar-me quan em llevo al matí. És increïble la quantitat didees que em sorgeixen com un guèiser al cap a aquesta hora primerenca, en què la gent decent de la meva edat aprofita per continuar dormint. Però les coses més importants de lexistència gairebé sempre ens brollen com espurnes fugaces en moments així. Són moments de lucidesa que et permeten mirar-te des de fora, sense la caputxa del fotut egocentrisme que sempre ho embolcalla tot. La felicitat opera duna manera semblant: de cop i volta sesvaeix la por i lombra de la mort que sempre ens acompanya i, sense cap motiu explicable, et sents immortal.
Vaig passar un any i mig voltant per muntanyes anònimes per localitzar el refugi que havia vist en el meu somni matinal, fins que finalment vaig trobar-lo. Era un vell paller que estava abandonat en un poble perdut del sud del Pirineu francès. Un poble que cavalcava sobre un majestuós rusc de pedres arrossegades per una antiga glacera i que amagava mig centenar de persones i vaques lleteres. Els únics visitants eren uns quants cérvols i guineus mendicants que gosaven baixar de les penyes durant els dies més freds de lhivern, i algunes gallines que, els dies més assolellats de lestiu, es passejaven ufanoses pel carrer. I ho feien amb el permís del capellà, que els llançava un grapat de grans de blat de moro a la sortida de la missa de diumenge, a fi que elles també combreguessin.
Sobre les bigues velles del paller daquell refugi estimat, que havien sobreviscut bé a les dues grans guerres però havien emmalaltit amb el metà de les vaques, podia veure de nit les estrelles que despuntaven entre les lloses de pissarra, i somiava que la neu cobriria ben aviat, com un bàlsam farinós, tots aquells forats pels quals el fred sescolava sense pietat. El fred dalgunes nits, molt més cruel que la neu, era simplement una pluja de ganivets esmolats que es clavaven a la pell. El vell termòmetre que havia heretat de la sala noble de la casa del meu pare va marcar una nit olímpica el rècord absolut de 18 graus sota zero. Ara, amb els «creuers de la teva vida» i els «vols davió a preu de butaca de cinema», que treballen a favor dels gasos defecte hivernacle, anem tots més abrigats i aquests freds medievals semblen oblidats.
Transformar aquell munt de pedres de granit gelades en alguna cosa habitable no va trigar gaire, només un parell danys. Treballar amb les mans i el cap, com feia el meu avi amb les botes de vi que venia als indians, sempre mha provocat una felicitat directa i elemental, que no sé ben bé com explicar. No em va costar gens fer nous amics: el paisatge de davant de la finestra que canviava cada dia de vestit; el bosc humit ple danimals ocults, ombres i misteris; la desfilada constant de cels, núvols, tempestes, estrelles, planetes... I també vaig fer ben aviat contactes de geologia amb la Universitat de Perpinyà.
Viure als Pirineus, i molt pocs dels que hi viuen en són ben bé conscients, és viure en un passat molt antic. Allà pots donar cada dia una ullada a les velles entranyes del planeta, que han tret el cap perquè puguem veure-les. Davant de casa meva, sobre un pou a laire lliure de més de trenta quilòmetres de profunditat, per les parets del qual desfila bona part de la història de la Terra, almenys la dels últims cinc-cents milions danys. Daquest pou obert i profund, que no és sinó el paisatge actual, van anar sorgint els fulls escrits de la vella capsa de galetes, que esperaven el seu millor moment. I segurament ara, amb el repòs obligatori dels cossos, les pors i les preguntes que samunteguen a les ànimes, és el moment més adequat per publicar-los.
No sé si ho recordes, perquè han passat massa coses en molt poc temps i la memòria acostuma a amagar sempre les pitjors, però el 2019 va ser un any terrible que va marcar el primer pas evident cap al desconegut, linevitable o lirreversible, no sé ben bé com dir-ho. El nostre vell i pacient planeta de loxigen i laigua, cansat de tantes agressions, va començar a exhibir el que encara no coneixíem del seu caràcter. Les temperatures hivernals van superar en desenes de graus els registres històrics; les restes de lhuracà Dorian, després darrasar les Bahames, van arribar a la Mediterrània convertides en una gota freda i van provocar aiguats mai no vistos fins aleshores; el continent australià va esdevenir un braser gegantí i a la selva amazònica el foc va destruir milions dhectàrees... però el pitjor daquest primer any bíblic no van ser el foc ni laigua, dos elements apreciats pels grecs, sinó un cop més la dèria humana dignorar-los.
La condició humana, de la qual ens sentim tan orgullosos, és el que ens està foragitant del paradís i, ben mirat, sense la col·laboració de cap condemna bíblica, i ens confirma que no som sinó un altre animal presoner dels seus gens. Austràlia cremava de cap a cap mentre el seu govern reafirmava la voluntat de fer servir fins a lúltima tona de carbó i amenaçava amb convertir en delictes les accions dels grups ecologistes. I el president feréstec del Brasil, Jair Bolsonaro, el mateix que ha declarat que un policia que no ha matat no és un bon policia, anunciava el seu dret a explotar les reserves naturals de tota lAmazònia, incloses les reserves indígenes daquell territori. Malauradament, els milers de milions de tones de plàstic convertides en illes artificials i els bilions de partícules daquest material repartides per tots els sistemes del planeta, des de lestratosfera superior fins a les fosses oceàniques, no semblaven interessar a ningú.
Lany 2019 va ser també lany que se celebrava el cinquantè aniversari de la conquesta per part de lhome de la Lluna, el petit satèl·lit de les nostres marees i els nostres estiuejos nostàlgics. Tinc encara inalterables al cervell aquelles imatges de la Terra vista des de la Lluna que la NASA va publicar poc temps després (de fet, la primera imatge icònica del nostre planeta vist des de lòrbita lunar lhavia fet lApollo 8 un any abans). Van ser les imatges del naixement duna nova consciència planetària, una consciència que sha anat esvaint amb el temps. Laportació fonamental del vol dels Apollo no va ser tant lèxit de la tecnologia humana, tal com es va voler destacar, com simplement assenyalar-nos on vivíem. No va ser tan determinant poder veure la Lluna des de ben a prop com veure la nostra casa des de tan lluny i giravoltant per lespai.
Aquelles fotografies, fetes des de lhoritzó de la Lluna, van deixar tothom estupefacte. Es tractava duna cosa tan simple i al mateix temps tan essencial que mai abans no lhavíem considerat amb prou lucidesa. Resulta que vivíem, des de lorigen del nostre temps, en una fascinant bola blava i blanca, lluminosa, que no sassemblava a cap altra cosa de lunivers més proper. Havíem vist tantes vegades el mateix petit fragment de Terra davant dels ulls que ara sens feia estrany contemplar aquella imatge que feia lefecte de ser la bola de vidre duna fada de la galàxia. ¿Realment vivíem aquí des de sempre? ¿Per què la Terra era tan diferent dels altres planetes, foscos i tristos? ¿On recoi eren els països, les nacions, les fronteres daquells vells atles que encara guardem en algun prestatge de la biblioteca?
Tot i que la fotografia ens causava una certa estranyesa, aquella era la nostra única i veritable pàtria, i la seva imatge radiant sobre lunivers fosc era el fruit de levolució de la vida (no pas de la nostra) durant milers de milions danys. Quan els humans havíem arribat a aquesta bola de vidre ja estava tot enllestit, però ningú no ho havia disposat tot per a nosaltres com un regal dels déus, tal com ens han volgut fer creure durant molts segles.
Tampoc no havíem pensat mai que aquella imatge esplèndida del planeta Terra havia canviat constantment durant milions danys, que havia passat de ser una bola de foc a esdevenir una bola de gel, que els seus continents i oceans no havien parat de viatjar, que els seus pols shavien invertit moltes vegades i que leix de rotació també giravoltava per lunivers. Els mamífers humans sestimaven més pensar que el planeta sempre havia estat com el vèiem ara perquè el seu destí era simplement acollir-nos, de manera que el món anterior a la nostra existència no havia format part encara dels nostres pensaments.
El mateix any de lApollo 11, jo havia acabat la llicenciatura de geologia i passejava cavil·lant que aquella meravellosa esfera blava i blanca dalguna manera em pertanyia i faria que mhi guanyés la vida. I, daltra banda, constatava la paradoxa que la major part de la humanitat no sabia gairebé res daquesta pàtria singular on habitava. Tampoc, cal reconèixer-ho, no li importava gens ni mica. Aquest planeta antic sens estava quedant ja molt menut, cada cop més ple dofertes de felicitat, més sembrat de parcs temàtics, més embolicat en cintes de vols transoceànics... però, malgrat això, en general la Terra no despertava cap desig que se la conegués millor. Només se sentia, en els darrers anys, una mica maleïda per posar-nos en perill lestat de benestar i la supervivència.
Vaig començar a escriure aquest llibre lany 2019, al refugi pirinenc, acompanyat dels meus ratpenats protectors, i el vaig acabar el 2020, davant de la platja de Vilanova, durant el confinament forçat per la Covid-19, de la qual també parlaré. El motor que va posar en marxa lescriptura van ser els fenòmens ambientals del 2019, avui gairebé oblidats, vista la realitat del present, però que al meu parer van traçar una via sense retorn. La gasolina per seguir el viatge literari va sorgir de les reflexions tancades a la vella capsa de galetes del refugi i de trenta anys i escaig explicant històries de geodinàmica a la Universitat Autònoma de Barcelona. Daquells anys docents, me nhe quedat tan sols algunes restes del meu cadàver de professor estimat, que mhan servit per no oblidar allò essencial en qualsevol relat que pretengui transmetre coneixement. Són aquestes:
1. Les coses més essencials passen gairebé sempre desapercebudes.
2. Res no saprèn sense que desperti prèviament alguna emoció.
3. Tots els coneixements són als llibres, però no hi ha cap llibre que expliqui com es potencien les ganes de descobrir-los.
4. El saber és sempre parcial i fragmentari; cada cosa que sabem ens obre noves preguntes.
5. El mateix llenguatge és ben sovint el primer enemic del coneixement, de la mateixa manera que la veritat és la primera víctima de la guerra o del poder en general.
6. A pesar de la famosa frase de Napoleó sobre el poder de la paraula enfront de lespasa, cap llibre, per ell mateix, ha aconseguit canviar el món, si bé molts llibres han ajudat a assenyalar un camí.
El gènere humà, com tots els animals que santicipen a larribada de la catàstrofe fugint-ne, sap que en el fons ha arribat al límit del seu model de desenvolupament i que la humanitat amb prou feines sortirà indemne del tsunami que sacosta. Davant lacumulació incessant de problemes, la pregunta que es fa la bona gent, com diuen a Andalusia, és la següent: ¿què és el que hem fet malament? O en la seva versió cinematogràfica: ¿Qué he hecho yo para merecer esto? Aquest llibre pretén respondre aquesta pregunta. Però necessàriament respondrà també algunes preguntes prèvies que oblidem ben sovint: ¿com funciona el planeta blau on vivim? ¿Com funciona el cervell de lHomo sapiens, la nostra adorada espècie?