El gènere humà, com tots els animals que santicipen a larribada de la catàstrofe fugint-ne, sap que en el fons ha arribat al límit del seu model de desenvolupament i que la humanitat amb prou feines sortirà indemne del tsunami que sacosta. Davant lacumulació incessant de problemes, la pregunta que es fa la bona gent, com diuen a Andalusia, és la següent: ¿què és el que hem fet malament? O en la seva versió cinematogràfica: ¿Qué he hecho yo para merecer esto? Aquest llibre pretén respondre aquesta pregunta. Però necessàriament respondrà també algunes preguntes prèvies que oblidem ben sovint: ¿com funciona el planeta blau on vivim? ¿Com funciona el cervell de lHomo sapiens, la nostra adorada espècie?
En qualsevol cas, no puc estar-me de confessar al lector que aquest llibre no té la voluntat de donar cap lliçó. Tan sols obeeix a la necessitat daferrar-me a escriurel com un acte necessari, més aviat com una daquelles bones obres que ens exigien al col·legi per redimir els nostres entranyables pecats infantils. En aquest cas es tracta dels meus pecats actuals, que són molts i més greus. I potser el pitjor de tots és mantenir-me en lescepticisme i no pas situar-me del tot en lacció responsable, que és lúnic que ara mateix ens podrà ajudar. Animo el lector, sempre que senti el mateix que jo, a abandonar la seva zona de confort i comprometres amb un canvi de model. En lacció responsable també hi viu una estranya felicitat, i algunes idees del llibre potser poden ajudar-lo en aquest immens desafiament que tenim tots davant.
2
Et convido a conèixer la teva nova casa
El planeta blau que lApollo 11 va fotografiar des de la Lluna lany 1969 ha canviat molt poc des que els humans vam aparèixer en el seu escenari fa 200.000 anys, però en els últims cinquanta anys la visió que en té la ciència ha canviat profundament. Avui sabem que la Terra és un organisme viu i que tot el que la compon està en una transformació permanent, com passa daltra banda en el conjunt de lunivers. Els continents es desplacen, els fons oceànics es renoven i les roques es transformen les unes en les altres al llarg del temps geològic. Laire atmosfèric, les aigües oceàniques, la terra sòlida, els gels polars, la vida en el seu conjunt, intercanvia matèria i energia constantment, de manera que no podem considerar-les ja com unitats destudi aïllades, sinó com un tot integrat del que anomenem Sistema Terra.
Aquesta nova forma de veure el planeta com un ésser viu, fa molt poc temps que és vigent i respon a la consolidació de les teories de mobilitat de continents i oceans, sorgides cap al 1970. Aquestes teories, de fet, havien estat objecte de debat durant gairebé tot el segle XX. De totes les àrees de la ciència, el coneixement de la Terra ha estat lúltim a desenvolupar-se. Quan la química disposava de la idea de làtom; la física, de la mecànica quàntica, i la biologia, de levolució i més tard de la genètica, lestudi del temps i la dinàmica del planeta es trobava encara aferrat a moltes conviccions religioses. A Grècia la ciència es va mantenir tancada en gairebé una sola àrea de coneixement, es va diversificar en algunes especialitats durant el Renaixement i sobretot la Il·lustració, però es va mantenir fragmentada en compartiments isolats fins encara el segle passat. Certament, la geologia ha estat lúltima àrea de la ciència a sortir de lou.
El descobriment de lexpansió dels fons oceànics com a grans cintes transportadores i la fragmentació de lescorça terrestre en un conjunt de plaques han significat un moment capital en levolució del pensament científic. En aquests últims cinquanta anys, tot ha canviat, des de la globalització del Sistema Terra a la globalització dels mercats, de leconomia, del clima i dels problemes ambientals, potser amb lexcepció de la globalització del nostre pensament.
Cal recordar que ens vam passar gairebé vint segles convençuts que la Terra jeia immòbil i que tenia tan sols sis mil anys dantiguitat. Per comprendre la teva nova casa, hauràs de començar a pensar de manera molt diferent. El nostre cervell, el teu i el meu, no accepta amb gaire facilitat aquesta visió global perquè està dissenyat per seguir fragmentant el coneixement, amb la finalitat de fer la realitat més entenedora. Aquest ha estat un dels esculls que ha hagut de superar la ciència des de fa molts segles. Érem feliços separant els regnes de la natura, els animals dels vegetals, el bé del mal, el blanc del negre, la vida de la matèria inerta i la ment del cos, però avui dia la ciència ja ha entrat en la complexitat, i tots els sistemes i processos que abans sestudiaven de forma aïllada ara sabem que es troben entrellaçats. Les causes i els seus efectes ja no estan tan clarament dividits perquè, com veurem ben aviat, es retroalimenten. Lunivers, el planeta Terra i tu mateix sou un bon exemple daixò, encara que la major part de nosaltres prefereixi viure amb visions simplificades de la realitat, la qual cosa és el que hem fet durant milers danys i encara fem en el dia present. Saber més no ens fa necessàriament més feliços, però probablement sí que ens fa més lliures.
Lenigma del temps que amaga la Terra
Si treus el cap per la finestra, és ben probable que a lhoritzó del paisatge apareguin les velles muntanyes de sempre. Aquestes muntanyes blavisses i immòbils han estat aquí des de lorigen del temps i formen part dun antic escenari familiar. Les muntanyes, les valls, els deserts, les selves i les costes no sembla que canviïn gaire mentre vivim, i no obstant això el fet és que, sense que ho sospitem gens ni mica, es mouen constantment. Aquesta immobilitat aparent de la superfície terrestre ha dificultat enormement la comprensió dels seus fenòmens evolutius. I tot això es deu a una raó tan essencial com senzilla: lescala del temps en què sesdevenen els fenòmens a la Terra està molt allunyada de lescala del temps de la teva vida. La vida de tota la nostra espècie és un simple parpelleig en la història de la Terra.
Passa una cosa semblant amb la física de lunivers. ¿Pots arribar a imaginar que 300.000 quilòmetres per segon (la velocitat de la llum) és una velocitat irrisòria a escala de lunivers, en què per arribar a algunes galàxies llunyanes hauries de viatjar a aquesta velocitat durant milers de milions danys? ¿Oi que és difícil imaginar-ho? Sí, en efecte, és bastant més fàcil imaginar déus, pàtries, nacions, fronteres, societats o diners, és a dir, entitats abstractes, les quals no tenen cap existència real en lunivers, només en el teu cap. Encara que sembli estrany, és una estratègia que utilitza el cervell per facilitar-nos la supervivència. I també per permetre la seva, és clar, perquè tots dos sou una mateixa cosa, encara que de vegades ens esforcem a separar-los.
Per comprendre com treballa el temps en els canvis que sesdevenen a la Terra, posem els Pirineus com a exemple. Vistos des dun satèl·lit, semblen un llangardaix escamós que sestén de la Mediterrània al País Basc i es perllonga cap a lAtlàntic per sota del golf de Biscaia. La seva longitud sobrepassa els 1.000 quilòmetres; lamplada mitjana és de 200 quilòmetres, i la profunditat supera sobradament els 100 quilòmetres. Unes dimensions respectables per utilitzar els Pirineus de laboratori, que és el que hem de fer els geòlegs a còpia de caminar quilòmetres.
¿Com sha format aquesta cadena de muntanyes que senfonsa així en lescorça de la Terra? Avui sabem que els Pirineus són una serralada de col·lisió continental entre dues plaques tectòniques, però quan vaig acabar la carrera de geologia, lany de lApollo 11, no hauria sabut respondre aquesta pregunta de cap manera. Aleshores els geòlegs, encara que sembli un acudit, no sabíem com es formaven les muntanyes, la qual cosa ens provocava una certa vergonya que dissimulàvem disfressant-nos de savis esotèrics, amb barba, barret, brúixola i martell, de savis que vivien fora de la realitat des de feia milions danys.
Per entendre les muntanyes, el millor és simplificar les coses. Podem veure els Pirineus com la manxa dun acordió gegantí que sha anat comprimint durant 60 milions danys, fet que ha provocat un escurçament de lescorça terrestre de 100 quilòmetres de mitjana (figura 1). Aquest plegament pirinenc no és perceptible. Si divideixes els 100 quilòmetres descurçament pels 60 milions danys, temps en què la serralada sha anat plegant, obtindràs una velocitat de moviment d1,7 mil·límetres cada any. ¿Qui pot afirmar que un paisatge es desplaça si ho fa a una velocitat duna mica més dun mil·límetre i mig durant tot un any? Vet aquí el problema de la immobilitat aparent de lescorça terrestre.
Figura 1. Plegament dels Pirineus
I això passa simplement perquè tots nosaltres no som sinó uns simples espectadors nouvinguts a la llarguíssima pel·lícula de la Terra. No assumim el que representa un milió danys perquè els nostres documents més antics i els nostres primers imperis tenen escassament 6.000 anys dantiguitat, perquè la Bíblia, que per a molts és el gran llibre fundacional, té menys de 3.500 anys, i perquè lHomo sapiens, la nostra espècie, té amb prou feines 200.000 anys. Tot el nostre temps dexistència com a espècie és deu vegades inferior a la formació dun sol gra de quars duna de les bitlles de granit que veig des del meu refugi pirinenc. El nostre cas és el duna mosca que viurà tan sols un dia i, tanmateix, pretén entendre el que signifiquen la primavera, lestiu, la tardor i lhivern.
Aquest exemple pots estendrel a la resta del planeta. Duna manera o altra, la totalitat de lescorça de la Terra es mou a una velocitat que oscil·la entre molt pocs mil·límetres i desenes de centímetres cada any, i totes les roques estan sotmeses a un procés constant de transformació, sense que hi hagi cap evidència daquest fet. Més encara, tots aquests moviments són la manifestació en superfície de moviments molt més profunds que sesdevenen a linterior de la Terra. Però tot això tu no ho pots veure. El teu problema, i el meu, és la necessitat que té el cervell humà de referències fixes. Avui sabem que el nostre planeta blau està immers en una metamorfosi constant i que tot el que hi ha està relacionat, però hem trigat gairebé vint segles a bandejar la idea de la Terra com a planeta immòbil.
La Bíblia encara pesa moltes tones
El segon gran problema per entendre la Terra és el pes de les nostres conviccions i creences. En les velles tertúlies geològiques de la meva joventut, parlàvem sovint de John Lightfoot, el vicecanceller de la Universitat de Cambridge que, lany 1650, va situar la creació del món a les nou del vespre el 23 doctubre de lany 4004 abans de Crist. Dacord amb aquesta determinació denvejable precisió cronològica, basada en lAntic Testament, ledat del planeta que habitem seria avui lleugerament superior als 6.000 anys.
Algunes religions ens han ajudat a socialitzar-nos i a moderar molts dels nostres «impulsos naturals més primaris», tot i que veient algunes de les realitats actuals podríem dubtar-ho seriosament. En tot cas, la voluntat de situar lhome com a objectiu final de la creació ha estat, i encara és en molts aspectes, el problema més gran que tenim. Avui sabem, gràcies a la radioactivitat, que la Terra té al voltant de 4.500 milions danys; lunivers, una mica menys de 13.700 milions, i la vida, probablement, uns 4.000 milions. Però nosaltres vam començar a diferenciar-nos dels grans simis fa tan sols 6 milions danys i hem continuat evolucionant fins a lespècie actual, que té menys de 200.000 anys, amb un comportament molt semblant al de la resta danimals, inclosos els sentiments, si és que ens comparem amb els mamífers.
La curta presència humana en aquest planeta ens suggereix una pregunta inevitable: ¿si la humanitat és lobjectiu final de tot plegat, per què la Terra ha estat el 99,9% del seu temps devolució sense nosaltres? ¿Com ha pogut evolucionar tant de temps aquest planeta blau, tan ple daigua i de vida i tan buit dintel·ligència? Podem donar dues respostes a aquesta pregunta, incòmoda per a molta gent. La resposta més amable ens la brinda la ciència: la Terra ha evolucionat sense nosaltres com ho ha fet sempre, mitjançant transformacions del món de la física, de la química i de la biologia, cap a una complexitat més gran de la matèria dacord amb el refredament progressiu de lunivers. Laltra resposta pots donar-la tu mateix, vist el panorama general: la Terra ha evolucionat perfectament sense nosaltres, almenys pel que fa a la biosfera, precisament gràcies a la nostra absència. Pots triar entre totes dues respostes, segons els teus interessos i conviccions.
En realitat, la predicció que va fer John Lightfoot lany 1650 sobre ledat de la Terra venia de molt més temps enrere i obeïa a la necessitat de reinterpretar la Bíblia. El Gènesi parlava dels sis dies de la creació, en què lhome apareix el sisè dia, just abans de la setena jornada, moment en què Déu va descansar. Això podria semblar una metàfora, com tantes altres de lAntic Testament, però cap a mitjan segle III després de Crist Sext Juli Africà va interpretar el relat bíblic, seguint les referències jueves, dacord amb el que va anomenar la Setmana Còsmica, en la qual cadascun dels set dies té una durada de mil anys. Daquesta manera, els sis dies de la creació van esdevenir sis mil anys, i aquesta és ledat de la Terra reconeguda per lEsglésia, la qual es va mantenir fins gairebé al segle XIX.
Tampoc no podem oblidar que, en aquest llarg camí, el pes de la Inquisició i de la foguera sempre hi va ser present. Quan lescocès James Hutton (1726-1797) va declarar que «el temps de formació del nostre planeta és tan immensament llarg que no podem intuir-ne ni un principi ni un final, i en qualsevol cas no té cap relació amb la cronologia bíblica»,1 i ho va demostrar experimentalment mitjançant la transformació pausada de les roques, va ser declarat herètic per lEsglésia. Hutton va salvar el prestigi i la pell pel seu origen escocès, un país de majoria protestant on el lliure pensament no era jutjat per cap tribunal inquisitorial.
El llarg viatge de la religió a la ciència
Les idees sobre el nostre planeta van canviar poquíssim des de lantiguitat fins al segle XVIII. Lestudi de la Terra i el seu temps de formació van ser matèria reservada a la filosofia i a la religió. La lenta velocitat dels canvis en el seu relleu, juntament amb el pes de la Bíblia en les consciències, van ser els dos factors determinants en lacceptació general de la Setmana Còsmica. I, no obstant això, durant els segles XVI i XVII va produir-se la primera gran revolució en el pensament posterior a Aristòtil. Copèrnic (1473-1543) i Galileu (1564-1642) van inaugurar la ciència moderna en situar la Terra en lòrbita solar, juntament amb la resta de planetes. Aquest va ser el primer avís dun fet essencial: lhome no estava disposat a renunciar, en benefici de la fe, a lestudi dels fenòmens observables que formaven part de la seva vida.