La Reva tenia debilitat pels llibres dautoajuda i els tallers que solien combinar alguna tècnica dietètica nova amb el desenvolupament professional i les habilitats en les relacions de parella, tot plegat dissimulat rere la idea densenyar les dones joves «a assolir tot el seu potencial». Cada poques setmanes, la Reva tenia un paradigma vital del tot nou, i me lhavia dexplicar.
Aprèn a detectar quan estàs cansada mhavia aconsellat una vegada. Actualment, hi ha moltes dones que sesllomen fins a quedar esgotades.
Un consell per a la vida diària, extret dAprofiteu el dia al màxim, noies, incloïa el suggeriment de planificar els conjunts de roba per a la setmana laboral el diumenge al vespre.
Així, de bon matí, no perdràs el temps qüestionant les teves tries.
Quan parlava daquella manera realment lodiava.
I vine a Saints amb mi. És la nit de les dones. Les noies hi beuen de franc fins a les onze. Et sentiràs molt millor amb tu mateixa.
La Reva era una experta a barrejar consells prefabricats amb qualsevol excusa per beure fins a perdre el senderi.
No tinc ganes de sortir, Reva li vaig dir jo.
Ella es va mirar les mans, va joguinejar amb els anells que duia, es va gratar el coll i tot seguit va clavar els ulls a terra.
Et trobo a faltar va dir, amb la veu una mica nuada.
Potser es pensava que aquelles paraules marribarien al cor. Mhavia passat el dia prenent nembutals.
Segurament no hauríem de ser amigues li vaig dir jo, estirant-me al sofà. Hi he estat pensant, i no veig cap motiu per continuar sent-ho.
La Reva es va limitar a seure allà, prement-se les mans entre les cuixes. Al cap dun minut o dos de silenci, va aixecar els ulls per mirar-me i es va posar un dit sota el nas; un gest que feia quan estava a punt de posar-se a plorar. Era com si imités Adolf Hitler. Jo em vaig tapar la cara amb el jersei, vaig serrar les dents i vaig intentar aguantar-me el riure mentre ella barbotejava, gemegava i intentava asserenar-se.
Soc la teva millor amiga va dir ella planyívolament. No em pots deixar fora de la teva vida. Això seria una cosa molt autodestructiva.
Em vaig abaixar el jersei de la cara per fer una xuclada al cigarret. Ella es va apartar el fum de la cara amb la mà i va deixar anar una tos falsa. Llavors es va girar cap a mi. Intentava envalentir-se per fer contacte visual amb lenemic. Li podia veure la por als ulls, com si els hagués clavat en un forat negre dins del qual podia caure.
Com a mínim jo mesforço per canviar i per anar al darrere de les coses que vull va dir ella. A banda de dormir, tu què vols, a la vida?
Vaig optar per no parar esment al seu to sarcàstic.
Volia ser artista, però no tenia talent li vaig dir.
Realment es necessita talent?
Aquella potser era la cosa més intel·ligent que la Reva mhavia dit mai.
Certament vaig respondre.
Ella es va aixecar, va travessar la sala picant a terra amb les sabates de taló i va tancar la porta darrere seu amb suavitat. Jo em vaig prendre uns quants trankimazins, em vaig menjar unes quantes galetes en forma danimal i em vaig quedar mirant el seient arrugat de la butaca buida. Em vaig aixecar, vaig posar Tin Cup i me la vaig mirar desganadament mentre dormitava al sofà.
La Reva em va trucar mitja hora més tard i em va deixar un missatge de veu dient que ja mhavia perdonat per haver-li ferit els sentiments, que estava preocupada per la meva salut, que mestimava i que no mabandonaria, «passés el que passés». Mentre escoltava el missatge sem van afluixar les barres, com si hagués estat serrant les dents durant dies. Potser era així. Llavors me la vaig imaginar tirant els mocs amunt mentre es passejava per un supermercat Gristedes, triant els aliments que es menjaria i després vomitaria. La seva lleialtat era absurda. Era això, el que tirava endavant lamistat.
No tamoïnis vaig dir a la Reva quan em va dir que la seva mare començava el tercer tractament de químio.
No siguis histèrica li vaig dir quan a la seva mare el càncer se li va escampar al cervell.
No puc atribuir la meva decisió de posar-me a hibernar a cap esdeveniment concret. Al principi només volia uns quants calmants per ofegar els pensaments i els judicis, perquè amb aquell torrent constant era difícil no odiar-ho tot i tothom. Vaig pensar que la vida seria més tolerable si alentia el ritme al qual el meu cervell condemnava el món que menvoltava. La primera vegada que vaig veure la doctora Tuttle va ser al gener de 2000. Tot va començar duna manera molt innocent: matribolava la tristesa, langoixa i un desig descapar-me de la presó de la meva ment i el meu cos. La doctora Tuttle em va confirmar que allò no era cap cosa estranya. No era una metgessa com cal. Havia trobat el seu nom a la guia telefònica.
Magafes en un bon moment va dir la primera vegada que li vaig trucar. Tot just he acabat desbandir els plats. On has trobat el meu número?
A les Pàgines Grogues.
Magradava pensar que havia triat la doctora Tuttle a latzar, que el nostre vincle tenia un element de predestinació, un caràcter dalguna manera diví, però en realitat ella havia estat lúnic psiquiatre que mhavia agafat el telèfon un dimarts a les onze de la nit. Havia deixat una dotzena de missatges de contestador quan la doctora Tuttle em va contestar.
Les amenaces més serioses per als cervells, a dia davui, es troben en tots aquests forns de microones em va explicar la doctora Tuttle aquella nit per telèfon. Les microones, les ones de ràdio. Ara tenim torres de telefonia mòbil que ens bombardegen amb ves a saber quina mena de freqüències. Però aquest no és el meu camp. Jo em dedico a tractar malalties mentals. Treballes per a la policia? em va preguntar.
No, treballo per a una marxant dart, en una galeria de Chelsea.
Ets de lFBI?
No.
De la CIA?
No, per què?
Són coses que he de preguntar, simplement. Ets de la DEA? De lFDA? De la NICB? De lNHCAA? Ets una investigadora privada a sou dalguna entitat privada o governamental? Treballes per a una companyia dassegurances mèdiques? Trafiques amb drogues? Ets addicta a cap droga? Ets metge? Estudiant de medicina? Obtens pastilles per a un xicot o un cap que et maltracta? De la NASA?
Em penso que pateixo insomni. És el problema més important que tinc.
Probablement ets addicta a la cafeïna, també. Mequivoco?
No ho sé.
Val més que continuïs prenent-ne. Si la deixes ara, et tornaràs boja. Els autèntics insomnes pateixen al·lucinacions i llacunes, i solen tenir mala memòria. Tot plegat pot fer que la vida sigui molt confusa. Et sona familiar, això?
De vegades em sento morta li vaig dir, i odio tothom. Això compta?
Oh, sí que compta. I tant que compta. Estic segura que et puc ajudar. Però sí que demano als pacients nous que vinguin per una visita de quinze minuts, per assegurar-nos que ens entendrem. Gratuïta. I et recomano que agafis lhàbit descriure notes per recordar-te les visites. El termini de cancel·lació que dono és de vint-i-quatre hores. Saps què són, els post-its? Compra-ten uns quants. Mhauràs de signar alguns documents de consentiment, alguns contractes. Escriu això, ara.
La doctora Tuttle em va dir que anés a veure-la lendemà a les nou del matí.
Tenia el despatx en un bloc de pisos del carrer 13, vora Union Square. La sala despera era una habitació fosca, amb plafons de fusta, plena de mobles victorians dimitació, joguines de gat, recipients amb flors seques aromàtiques, espelmes de color morat, corones de flors seques morades i piles de vells números del National Geographic. El lavabo estava atapeït de plantes i plomes de paó artificials. A la pica, al costat duna enorme pastilla de sabó esquerdada de color lila, hi havia un bol de fusta amb cacauets en una orella de mar. Allò em va deixar perplexa. Tots els seus articles de tocador els tenia amagats en una cistella de vímet a larmari sota la pica. Feia servir diverses pólvores antifúngiques, una crema de recepta amb cortisona, xampú, sabó i locions que feien olor despígol i de violeta. Pasta de dents de fonoll. El col·lutori bucal era de recepta. Quan el vaig provar, li vaig notar gust de mar.
La doctora Tuttle em va dir que anés a veure-la lendemà a les nou del matí.
Tenia el despatx en un bloc de pisos del carrer 13, vora Union Square. La sala despera era una habitació fosca, amb plafons de fusta, plena de mobles victorians dimitació, joguines de gat, recipients amb flors seques aromàtiques, espelmes de color morat, corones de flors seques morades i piles de vells números del National Geographic. El lavabo estava atapeït de plantes i plomes de paó artificials. A la pica, al costat duna enorme pastilla de sabó esquerdada de color lila, hi havia un bol de fusta amb cacauets en una orella de mar. Allò em va deixar perplexa. Tots els seus articles de tocador els tenia amagats en una cistella de vímet a larmari sota la pica. Feia servir diverses pólvores antifúngiques, una crema de recepta amb cortisona, xampú, sabó i locions que feien olor despígol i de violeta. Pasta de dents de fonoll. El col·lutori bucal era de recepta. Quan el vaig provar, li vaig notar gust de mar.
La primera vegada que la vaig veure, la doctora Tuttle portava un collar ortopèdic descuma perquè havia tingut un «accident de taxi», i duia a coll un gat ratllat obès que em va presentar com «el meu fill gran». Em va indicar els minúsculs sobres grocs de la sala despera.
Quan entris, escriu el teu nom en un sobre i posa-hi el xec plegat a dins. Els pagaments van aquí va dir, donant uns copets a la capsa de fusta sobre lescriptori del seu despatx.
Era la mena de capsa que tenen a les esglésies per ficar-hi donacions a canvi despelmes. La chaise-longue de la consulta estava plena de pèls de gat, i en un costat shi amuntegaven tot de petites nines antigues amb la cara de porcellana esquerdada. A lescriptori hi havia barretes de cereals a mig menjar, tàpers apilats amb raïm i trossos de meló, un ordinador prehistòric i més números del National Geographic.
Quin motiu tha fet venir? va preguntar ella. Depressió?
Ja havia tret el bloc de receptes.
El meu pla era mentir. Mho havia rumiat molt. Li vaig dir que durant els darrers sis mesos mhavia costat dormir, i llavors em vaig queixar de desesperança i de nerviosisme en situacions socials. Però, mentre recitava el discurs que havia assajat, em vaig adonar que fins a cert punt allò era veritat. No era una insomne, però era infeliç. Lamentar-me davant la doctora Tuttle va ser estranyament alliberador.
Vull calmants, daixò nestic segura vaig dir amb franquesa. I vull alguna cosa que disminueixi la meva necessitat de companyia. Començo a estar desesperada vaig dir. Per acabar-ho dadobar, soc òrfena. Segur que tinc estrès posttraumàtic. La meva mare es va suïcidar.
Com? va preguntar la doctora Tuttle.
Es va obrir els canells vaig mentir.
Està bé saber-ho.
Tenia el cap pèl-roig tot estarrufat. El collar descuma que duia estava tacat amb el que semblava cafè i menjar, i li replegava la pell del coll cap a la barbeta. La seva cara recordava la dun gos de Sant Hubert, plegada i flàccida, amb els ulls enfonsats amagats rere unes ulleres molt petites, de muntura dacer i vidres de cul de got. No vaig acabar mai de veure bé els ulls de la doctora Tuttle. Sospito que els tenia esbatanats, negres i lluents, com els dun corb. El boli que feia servir era llarg i morat, i tenia una ploma morada a lextrem.
Tant el meu pare com la meva mare van morir mentre jo estudiava a la universitat vaig continuar jo. Fa pocs anys.
Va fer lefecte que ella mestudiava un moment, amb una expressió neutra i intensa. Llavors es va girar cap al bloc de receptes.
Soc molt bona amb les companyies dassegurances va dir en un to desapassionat. Sé com esquivar els seus tripijocs. Dorms en absolut?
Molt poc vaig dir jo.
Somies?
Només tinc malsons.
Ja mho pensava. El son és essencial. La majoria de la gent en necessita més de catorze hores o una cosa així. Lera moderna ens ha forçat a fer una vida antinatural. Obligacions, obligacions, obligacions. Vinga, vinga, vinga. Segurament treballes massa. Va escriure al bloc una estona. «Letícia» va dir la doctora Tuttle. Magrada més que «joia». A la consulta no magrada fer servir la paraula «felicitat». És dallò més paralitzant, la felicitat. Hauries de saber que soc una persona que aprecia les subtileses de lexperiència humana. Estar descansat és una condició indispensable, és clar. Saps què vol dir «letícia»? Ela, e, te, i, ce, i, a?
Sí. Com a La casa de la letícia vaig dir jo.
Una història trista va dir la doctora Tuttle.
No lhe llegida.
Val més que no ho facis.
He llegit Ledat de la innocència.
Ets instruïda, doncs.
Vaig estudiar a Columbia.
Està bé que jo ho sàpiga, però a tu no et servirà de gran cosa, en la teva condició. Leducació és directament proporcional a langoixa, com ja deus haver descobert, havent estudiat a Columbia. I la teva ingesta alimentària? És regular? Alguna restricció dietètica? Quan has entrat, he pensat en la Farrah Fawcett i la Faye Dunaway. Hi estàs emparentada? Deus estar uns deu quilos per sota de líndex de massa corporal ideal, no és així?
Em sembla que si pogués dormir tornaria a tenir gana vaig dir.
Era mentida. Ja dormia més de dotze hores, de vuit a vuit. Tenia lesperança que em donés unes pastilles que majudessin a dormir tot el cap de setmana seguit.
Sha demostrat que la meditació diària cura linsomni en les rates. No soc una persona religiosa, però podries intentar acudir a una església o una sinagoga per demanar consell sobre la pau interior. Els quàquers semblen gent sensata. Però vigila amb les sectes. No solen ser més que paranys per esclavitzar dones joves. Ets sexualment activa?
No gaire li vaig dir.
Vius a la vora dalguna planta nuclear? Dalguna instal·lació dalt voltatge?
Visc a lUpper East Side.
Agafes el metro?
En aquella època lagafava cada dia per anar a la feina.
Moltes malalties psíquiques es transmeten en espais públics tancats. Percebo que tens una ment molt porosa. Tens alguna afició?
Miro pel·lícules.
Aquesta és divertida.
Com van aconseguir que les rates meditessin? li vaig preguntar.
Has vist com crien en captivitat, els rosegadors? Els progenitors es mengen els petits. Bé, no els podem titllar de malvats. Ho fan per compassió. Pel bé de lespècie. Tens cap al·lèrgia?
A les maduixes.
Després dallò, la doctora Tuttle va deixar el boli a la taula i es va quedar amb la mirada perduda, absorta, pel que semblava en els seus pensaments.
Algunes rates va dir al cap duna estona probablement es mereixen que les titllin de malvades. Algunes rates concretes. Va tornar a agafar el boli, agitant-ne la ploma morada. Quan comencem a fer generalitzacions, cedim el dret de governar-nos a nosaltres mateixos. Espero que em segueixis. Les rates són molt lleials al planeta. Prova això va dir, donant-me un feix de receptes. No vagis a buscar tots els medicaments de cop. Els hem desglaonar per no despertar cap sospita. Es va aixecar rígidament, va obrir un armari de fusta ple de mostres i va deixar caure uns quants paquets de pastilles de mostra a lescriptori. Et donaré una bossa de paper perquè els portis discretament va dir. Ves a buscar el liti i lhaloperidol primer. Val més que comencis fort. Així, si més endavant hem de provar coses més extravagants, la teva companyia dassegurances no se nestranyarà.