No puc culpar la doctora Tuttle dels seus nefastos consells. Al capdavall, jo vaig decidir ser la seva pacient. Em donava tot el que li demanava, i això em feia estar-li agraïda. Estic segura que hi havia més metges com ella, però la facilitat amb què lhavia trobada i lalleujament immediat que em van procurar les seves receptes em van fer sentir com si hagués descobert un xaman farmacèutic, un mag, un bruixot, un savi. De vegades em preguntava si la doctora Tuttle era realment de carn i ossos. Si hagués estat un producte de la meva imaginació, mhauria semblat estrany haver optat per ella en comptes de preferir algú que sassemblés més a un dels meus herois; la Whoopi Goldberg, per exemple.
Si alguna cosa va malament, truca al telèfon demergències em va dir la doctora Tuttle. Quan et sembli que pots, fes servir el seny. No hi ha manera de saber com tafectaran, aquests medicaments.
Al principi del tractament, buscava a internet totes les pastilles noves que ella em donava per intentar assabentar-me del temps que era probable que dormís un dia concret. El fet de llegir coses sobre un medicament, però, nestroncava la màgia. Feia que el son semblés trivial, una simple funció mecànica del cos, com esternudar, cagar o flexionar una articulació. Els apartats d«Efectes secundaris i precaucions» dinternet eren descoratjadors, i les angoixes que suscitaven apujaven el volum dels meus pensaments, cosa que era justament el contrari del que esperava que fessin les pastilles. Així doncs, anava a comprar coses com Neuroproxin, Maxiphenphen, Valdignore i Silencior, i de tant en tant les afegia al còctel, però la majoria de les vegades prenia grans dosis de pastilles per dormir, amb un suplement de seconols o nembutals quan estava irritable, de valiums o huberplex quan sospitava que estava trista, i de placidyls, noctecs o miltowns quan intuïa que em sentia sola.
Al cap de poques setmanes havia acumulat una col·lecció de productes psicofarmacològics impressionant. Totes les etiquetes tenien el símbol de lull somnolent, el de la calavera i els ossos encreuats. «No prengui aquest medicament si es queda embarassada», «Prengui-sel amb menjar o llet», «Guardil en un lloc sec», «Pot produir somnolència», «Pot produir nàusees», «No prengui aspirina», «No trenqui la càpsula», «No mastegui el comprimit». Qualsevol persona normal shauria preocupat per lefecte que els fàrmacs tindrien sobre la seva salut. Jo no era del tot ignorant pel que feia als perills potencials. Al meu pare se lhavia menjat viu el càncer. A la meva mare lhavia vist a lhospital plena de tubs, en mort cerebral. Havia perdut una amiga de la infantesa, a linstitut, per una fallida hepàtica després que es prengués paracetamol i GripaVicks. La vida era fràgil i fugaç i calia vigilar, per descomptat, però jo estava disposada a arriscar-me a morir si daquesta manera aconseguia dormir tot el dia i convertir-me en una persona completament nova. I vaig pensar que era prou intel·ligent per saber per endavant si les pastilles em matarien. Abans que passés això, abans que em fallés el cor o que el cervell mesclatés, se mhi fes una hemorràgia o mimpulsés a llançar-me per la finestra del meu pis de la setena planta, començaria a tenir malsons premonitoris. Confiava que tot plegat sortiria bé sempre que pogués dormir tot el dia.
Mhavia traslladat al pis del carrer 84 Est el 1996, un any després de llicenciar-me a Columbia. Lestiu de 2000 encara no havia mantingut ni una sola conversa amb cap dels meus veïns: gairebé quatre anys de silenci absolut a lascensor, totes i cadascuna de les incòmodes pujades i baixades una representació de desconnexió hipnotitzada. La majoria dels meus veïns eren parelles de quaranta i tants anys, casades i sense fills. Tothom tenia cura de laparença i era professional. Molts abrics de pèl de camell i maletins de cuir negre. Bufandes de Burberry i arracades de perla. Hi havia unes quantes dones malparlades i solteres de la meva edat, a qui veia de tant en tant xerrant pel mòbil i passejant els seus caniches minúsculs. Em recordaven la Reva, però diria que tenien més diners i sodiaven menys a si mateixes. Allò era Yorkville, lUpper East Side. La gent era rígidament convencional. Quan travessava el vestíbul arrossegant els peus en pijama i sabatilles per anar a la botigueta em sentia com si cometés un crim, però mera igual. Els únics inquilins malgirbats com jo eren jueus dedat avançada que vivien en pisos de renda limitada. Però jo era alta, prima, rossa, bonica i jove. Fins i tot quan anava tan deixada com era possible, sabia que continuava tenint bon aspecte.
El meu edifici tenia vuit plantes, era de formigó amb tendals borgonya, una façana anònima en una illa de cases que, amb lexcepció del meu bloc, estava formada per impecables cases senyorials de diverses plantes, cadascuna amb un rètol que advertia la gent de no deixar pixar el gos a les escales del davant perquè el gres es faria malbé. «Honorem els que ens han precedit i també els que ens succeiran», deia un dels rètols. Els homes agafaven cotxes llogats per anar a treballar al centre, i les dones es posaven bòtox, soperaven les mamelles i sestrenyien la vagina per conservar la figa estreta per als marits i per als entrenadors personals, o això em deia la Reva. Jo havia pensat que lUpper East Side em mantindria a recer dels concursos de bellesa i les baralles de galls del cercle artístic en què havia «treballat» a Chelsea. Però viure a la part alta de la ciutat mhavia infectat amb el virus autòcton, al principi de traslladar-mhi. Havia intentat ser una daquelles dones rosses que feien marxa ràpida per lEsplanade en roba de licra, amb el dispositiu Bluetooth a lorella com una imbècil pomposa, parlant amb... qui? La Reva?
Els caps de setmana, al principi, em dedicava al que se suposava que es dedicaven les dones joves de Nova York com jo: manava a fer irrigacions colòniques, tractaments facials i reflexos als cabells, feia exercici en un gimnàs de preu desmesurat, mestava ajaguda al bany turc del gimnàs fins que deixava de veure-hi i sortia de nit amb sabates que em feien talls als peus i em provocaven ciàtica. De tant en tant, a la galeria coneixia homes interessants. Tenia històries duna nit a ratxes: ara sortia més, després menys. En afers amorosos no rutllava mai res. La Reva parlava sovint de «trobar una parella estable». Això sonava com una sentència de mort, per a mi.
Prefereixo estar sola abans que ser la prostituta resident dalgú vaig dir a la Reva.
I, tanmateix, una ànsia romàntica es manifestava de tant en tant amb en Trevor, un ex-xicot recurrent, el primer i lúnic que havia tingut. Jo només tenia divuit anys i feia el primer any de carrera quan el vaig conèixer en una festa de Halloween, en un àtic vora Battery Park. Hi vaig anar amb una dotzena de noies de la sororitat a la qual volia entrar. Com la majoria de les disfresses de Halloween, la meva era una excusa per córrer per la ciutat vestida com una puta. Hi vaig anar disfressada dagent Rizzoli, el personatge de la Whoopi Goldberg a Bellesa mortal. Com que a la primera escena de la pel·lícula treballa infiltrada fent veure que és una meuca, jo, per copiar-la, em vaig estarrufar els cabells, em vaig posar un vestit ajustat, sabates de taló, una jaqueta de lamé daurat i unes ulleres de sol blanques en forma dulls de gat. En Trevor anava dAndy Warhol: una perruca rossa i curteta, ulleres negres gruixudes i una camisa de ratlles ajustada. La meva primera impressió dell va ser que era un esperit lliure, intel·ligent, divertit. Va resultar ser completament equivocada. Ens en vam anar plegats de la festa i vam estar caminant durant hores, ens vam mentir mútuament sobre les nostres vides felices, vam menjar pizza a mitjanit, vam agafar el ferri de Staten Island danada i de tornada i vam veure sortir el sol. A la residència destudiants li vaig donar el meu número de telèfon. Quan per fi em va trucar, dues setmanes més tard, jo ja mhavia obsessionat amb ell. Em va tenir lligada amb una corretja llarga i ferma durant mesos: àpats cars, de tant en tant una òpera o un ballet. Em va desflorar en un refugi de muntanya de Vermont el dia de Sant Valentí. No va ser una experiència plaent, però, com que em feia lefecte que ell era més versat en sexe que jo, quan va rodolar cap al costat i va dir: «Ha estat fantàstic», mel vaig creure. Tenia trenta-tres anys, treballava al Fuji Bank del World Trade Center, portava vestits fets a mida, enviava cotxes a recollir-me a la residència, i després a la casa de la sororitat del segon curs, em portava a sopar i em demanava sense vergonya que li fes mamades al seient del darrere dels taxis que carregava al compte de lempresa. Jo magafava tot això com una prova de la seva vàlua masculina. Les meves «germanes» hi estaven totes dacord; en Trevor era «fi». I a mi madmirava que li agradés tant parlar de les seves emocions, una cosa que no havia vist fer mai a cap home. «Ma mare és una fumeta, ara; és per això que tinc aquesta tristesa tan profunda.» Viatjava sovint a Tòquio per feina i a San Francisco per visitar la seva germana bessona. Jo tenia la sospita que ella intentava dissuadir-lo de veures amb mi.
La primera vegada va trencar amb mi, durant el primer curs, perquè jo era «massa jove i immadura. No puc ser la persona que tajudi a superar els problemes que et provoca la sensació dabandonament», em va explicar. «És una responsabilitat massa gran. Et mereixes algú que realment et pugui oferir suport durant el teu desenvolupament emocional.» Aquell estiu, doncs, mel vaig passar a casa dels meus pares, al nord de lestat, i em vaig ficar al llit amb un noi de linstitut, que era molt més sensual i estava molt més interessat en «com funcionava» el clítoris, però que no acabava de ser prou pacient per interactuar de manera reeixida amb el meu. No obstant això, em va resultar útil. El fet de no sentir res per aquell noi, de fer-lo servir, em va permetre recuperar una mica de dignitat. A principis de setembre, quan em vaig traslladar a la casa de la Delta Gamma, en Trevor i jo ja tornàvem a estar junts.
Durant els vuit anys següents, en Trevor esgotava periòdicament les seves reserves dautoestima amb dones més grans, és a dir de la seva edat, i després tornava amb mi per reiniciar-se. Jo sempre estava disponible. De tant en tant sortia amb nois, però no vaig tenir mai cap altre «xicot» seriós, si és que es podia anomenar així en Trevor. Ell no hauria volgut portar aquest títol. A la universitat vaig tenir moltes històries duna nit mentre estàvem de morros, però no res que valgués la pena repetir. Quan em vaig llicenciar i vaig anar a parar de cop i volta al món dels adults ja òrfena, la desesperació em va tornar agosarada, i sovint demanava a en Trevor que tornés amb mi. Sempre que li trucava i li suplicava que vingués a abraçar-me podia sentir com se li enduria la cigala mentre parlàvem. «A veure si mho puc manegar per venir una estoneta», deia ell. Llavors venia, i jo li tremolava entre els braços com la nena que encara era, desfeta dagraïment per la seva atenció, delectant-me en notar el seu pes al llit, al meu costat. Era com si fos un missatger diví, la meva ànima bessona, el meu salvador o una cosa daquestes. En Trevor estava molt content de passar una nit al meu pis del carrer 84 Est, recuperant tota la fanfarroneria que havia perdut durant el seu darrer idil·li. Jo no suportava veure com li venien aquells rampells. Una vegada mhavia dit que li feia por fotrem un clau «massa apassionadament» perquè no em volia trencar el cor. Així doncs, mels feia amb eficiència, amb egoisme, i un cop havia acabat es vestia, es mirava el busca, es pentinava, em feia un petó al front i se nanava.
Una vegada li vaig preguntar:
Si haguessis de triar entre només mamades i només coits durant la resta de la teva vida, què preferiries?
Les mamades va respondre ell.
Això és una mica de gais, no? vaig preguntar jo. Això destar més interessat per les boques que per les figues?
Es va estar setmanes sense parlar-me.
Però en Trevor feia metre noranta. Era net, estava en forma i era segur de si mateix. El preferia un milió de vegades als hipsters setciències i asocials que veia per la ciutat i a la galeria. A la universitat, el departament dhistòria de lart anava ple daquella espècie concreta de mascle jove. Aquells marrecs estudiosos, intel·lectuals i privats dencant eren una alternativa als tabolaires i faldillers habituals de les fraternitats, i als paios rectes i formals que feien els primers cursos de medicina. Com a estudiant dhistòria de lart, jo no podia escapar-men. «Xavals» que llegien Nietzsche al metro, que llegien Proust, que llegien David Foster Wallace, que escrivien les seves agudes reflexions en quaderns negres Moleskine de butxaca. Panxuts i camaprims, vestits amb dessuadores de caputxa i cremallera, tabards blau marí o parques verd militar, vambes New Balance, gorres de punt, bosses de tela, mans petites, artells peluts, potser un cap de cérvol tatuat sobre un bíceps flàccid. Es cargolaven ells mateixos els cigarrets, no es rentaven prou les dents, gastaven cent dòlars a la setmana en cafè. Venien a Ducat, la galeria on vaig acabar treballant, amb les seves xicotes, més joves que ells i normalment asiàtiques. «Una xicota asiàtica vol dir que el paio té la cigala petita», em va dir un dia la Reva. Els sentia dir collonades sobre les obres dart. Es planyien de lèxit dels altres. Pensaven que volien adoració, ser influents i honorats pel seu enginy, que es mereixien ser venerats, però amb prou feines es podien mirar al mirall. A mi em feia lefecte que tots prenien Rivotril. Gairebé tots vivien a Brooklyn, una altra raó per la qual malegrava viure a lUpper East Side. Allà dalt ningú no escoltava els Moldy Peaches. Allà dalt a ningú no li importaven una merda la «ironia», Dogma 95 ni en Klaus Kinski.
La cosa pitjor era que aquells paios intentaven fer passar la seva inseguretat per «sensibilitat», i sen sortien. Serien ells, els qui portarien els museus i les revistes, i només em contractarien si pensessin que jo potser mels tiraria. No obstant això, quan havia estat en festes amb ells, o de copes als bars, no em paraven gens datenció. Es prenien tan seriosament a si mateixos, estaven tan absorts en la conversa que mantenien amb altres nois clavats a ells, que semblava que es debatessin amb una decisió tan crucial que el món hauria pogut esclatar. Em volien fer creure que no pensaven deixar-se distreure per «una xona». La veritat devia ser que les vagines simplement els atemorien, que tenien por de no poder-ne entendre una de tan bonica i rosada com la meva, i que les seves pròpies incapacitats sexuals els avergonyien, tenien por de la seva cigala, tenien por de si mateixos. Se centraven, doncs, en «idees abstractes» i acabaven desenvolupant addiccions a la beguda per esmorteir el fàstic que sentien envers si mateixos, i que ells preferien anomenar «tedi existencial». Era fàcil imaginar-se aquells paios masturbant-se pensant en la Chloë Sevigny, la Selma Blair, la Leelee Sobieski. La Winona Ryder.
En Trevor es devia masturbar pensant en la Britney Spears. O en la Janis Joplin. No vaig entendre mai la seva duplicitat. I ell no volia mai «posar-se de genolls». Podia comptar amb una sola mà les vegades que mhavia menjat la figa. Quan ho havia intentat no tenia ni idea del que havia de fer, però semblava aclaparat amb la seva pròpia generositat i la seva passió, com si el fet de posposar que li xuclessin la cigala fos tan obscè, tan insensat, hagués exigit tant de coratge, que shagués deixat esbalaït a si mateix. La seva manera de fer petons era agressiva, rítmica, com si shagués estudiat un manual. Tenia la mandíbula estreta i angulosa, i una barbeta que semblava un trist afegitó dúltima hora. La seva pell era dun to uniforme i ben hidratada, més suau fins i tot que la meva. Gairebé no shavia dafaitar. Sempre feia olor de grans magatzems. Si lhagués conegut ara, hauria pensat que era gai.
Però en Trevor, com a mínim, tenia larrogància sincera necessària per fer valer la seva fanfarroneria. Ell no sacovardia davant la seva pròpia ambició, com aquells hipsters. I sabia com manipular-me: per això, com a mínim, havia de respectar-lo, encara que lodiés pel mateix motiu.
Quan vaig començar la hibernació, en Trevor i jo no ens parlàvem. Segurament li vaig trucar en algun moment, al principi, sota el vel negre de lAmbien, però no sé si em va agafar mai el telèfon. Mel podia imaginar perfectament endinsant-se en la vagina duna dona complicada de quaranta anys i escaig, espolsant-se qualsevol pensament de mi com qui passa pel costat dels paquets de macarrons amb formatge i de cereals de núvol deshidratat en el prestatge dun supermercat. Jo era cosa de criatures. Jo era una poca-soltada. Eren calories que no valien la pena. Ell deia que li agradaven més les morenes. «Em donen espai per ser jo mateix», mexplicava. «Les rosses distreuen. Pensa en la teva bellesa com un taló dAquil·les. Quedes massa a la superfície. No ho dic en un sentit ofensiu, però és la veritat. Costa mirar més enllà del teu aspecte.»