En Trevor es devia masturbar pensant en la Britney Spears. O en la Janis Joplin. No vaig entendre mai la seva duplicitat. I ell no volia mai «posar-se de genolls». Podia comptar amb una sola mà les vegades que mhavia menjat la figa. Quan ho havia intentat no tenia ni idea del que havia de fer, però semblava aclaparat amb la seva pròpia generositat i la seva passió, com si el fet de posposar que li xuclessin la cigala fos tan obscè, tan insensat, hagués exigit tant de coratge, que shagués deixat esbalaït a si mateix. La seva manera de fer petons era agressiva, rítmica, com si shagués estudiat un manual. Tenia la mandíbula estreta i angulosa, i una barbeta que semblava un trist afegitó dúltima hora. La seva pell era dun to uniforme i ben hidratada, més suau fins i tot que la meva. Gairebé no shavia dafaitar. Sempre feia olor de grans magatzems. Si lhagués conegut ara, hauria pensat que era gai.
Però en Trevor, com a mínim, tenia larrogància sincera necessària per fer valer la seva fanfarroneria. Ell no sacovardia davant la seva pròpia ambició, com aquells hipsters. I sabia com manipular-me: per això, com a mínim, havia de respectar-lo, encara que lodiés pel mateix motiu.
Quan vaig començar la hibernació, en Trevor i jo no ens parlàvem. Segurament li vaig trucar en algun moment, al principi, sota el vel negre de lAmbien, però no sé si em va agafar mai el telèfon. Mel podia imaginar perfectament endinsant-se en la vagina duna dona complicada de quaranta anys i escaig, espolsant-se qualsevol pensament de mi com qui passa pel costat dels paquets de macarrons amb formatge i de cereals de núvol deshidratat en el prestatge dun supermercat. Jo era cosa de criatures. Jo era una poca-soltada. Eren calories que no valien la pena. Ell deia que li agradaven més les morenes. «Em donen espai per ser jo mateix», mexplicava. «Les rosses distreuen. Pensa en la teva bellesa com un taló dAquil·les. Quedes massa a la superfície. No ho dic en un sentit ofensiu, però és la veritat. Costa mirar més enllà del teu aspecte.»
Des de ladolescència havia vacil·lat entre voler tenir laspecte de la blanca anglosaxona protestant consentida que era i el de la perduda que sentia que era i que hauria dhaver estat si hagués tingut una mica de coratge. Havia comprat a Bergdorfs, a Barneys i a botigues vintage de gamma alta de lEast Village. El resultat era un vestuari meravellós, el principal actiu professional que tenia com a llicenciada novella. Em va resultar fàcil aconseguir la feina dempleada a Ducat, una de la dotzena de galeries de «belles arts» del carrer 21 Oest. No tenia cap gran pla darribar a ser conservadora, ni cap estratagema magnífic per anar escalant posicions en una jerarquia. Només intentava passar el temps. Pensava que si feia coses normals com per exemple aguantar una feina podria ofegar la part de mi que ho odiava tot. Si hagués estat un home, potser mhauria entregat a una vida criminal. Però tenia laspecte duna model en el seu temps lliure. Era dallò més fàcil deixar que les coses passessin fàcilment sense anar a parar enlloc. En Trevor tenia raó sobre el meu taló dAquil·les. Ser bonica només servia per mantenir-me atrapada en un món que valorava laparença més que cap altra cosa.
La Natasha, la meva cap a Ducat, tenia entre trenta i trenta-cinc anys. Quan vaig anar a la galeria per a una entrevista, lestiu que vaig acabar els estudis, em va agafar a linstant. Jo en tenia vint-i-dos. Gairebé no recordo la nostra conversa, però sé que jo duia una brusa de seda de color crema, texans ajustats negres, sabates planes per si de cas era més alta que la Natasha, i ho era, per un dit i un collaret enorme, de pedres de vidre verd, que em picava tan fort contra el pit que realment em va fer uns blaus quan vaig baixar les escales del metro corrents. Sabia que no era convenient que em posés un vestit ni que semblés massa puritana o femenina. Allò només hauria suscitat un menyspreu condescendent. La Natasha duia la mateixa mena de conjunt cada dia: una americana dYSL i uns pantalons de cuir ajustats; sense maquillatge. Era daquelles dones misteriosament ètniques que haurien pogut passar fàcilment desapercebudes en gairebé qualsevol país. Hauria pogut ser dIstanbul, de París, del Marroc, de Moscou, de Nova York, de San Juan de Puerto Rico o fins i tot de Phnom Penh en una certa llum i segons com portés els cabells. Parlava quatre llengües amb fluïdesa i en altre temps havia estat casada amb un aristòcrata italià, un baró o un comte, o això mhavien dit.
Se suposava que lart de Ducat era subversiu, irreverent, xocant, però tot plegat no era més que merdeta contracultural enllaunada, «punk, però amb diners», res que pogués inspirar més que una breu caminada per comprar un conjunt poc afavoridor a Comme des Garçons. La Natasha mhavia agafat per fer el paper de la subalterna avorrida, i, la major part del temps, amb el poc esforç que dedicava a la feina nhi havia prou. Jo era la noia de disseny. Decoració de moda. Era la mala bèstia que seia rere el taulell i no parava gens datenció a la gent que entrava a la galeria, el bombonet que feia morros i duia conjunts avantguardistes indesxifrablement sensacionals. Mhavien dit que fes la ximple si algú em demanava alguna cosa. Tu fes lorni. No els donis mai una llista de preus. La Natasha només em pagava 22.000 dòlars anuals. Sense lherència, mhauria vist obligada a trobar una feina que em donés més ingressos. I segurament hauria hagut de viure a Brooklyn, amb companys de pis. Era afortunada de tenir els diners dels meus difunts pares, ho sabia, però també era una cosa depriment.
Lartista estrella de la Natasha era en Ping Xi, un paio de vint-i-tres anys amb aspecte pubescent de Diamond Bar, Califòrnia. La Natasha pensava que era una bona inversió perquè era asiaticoamericà i lhavien expulsat de CalArts per haver disparat una pistola dins del seu taller. Aportaria certa distinció a lestabliment. «Vull que la galeria sigui més cerebral», explicava. «El mercat sestà allunyant de lemoció. Ara el que importa és el procés, les idees, la consolidació duna marca. La masculinitat està en voga, ara mateix.» La primera vegada que lobra den Ping Xi es va exhibir a Ducat va ser com a part duna exposició col·lectiva anomenada Cos de substància, i consistia en quadres desquitxos, a lestil de Jackson Pollock, fets amb el seu propi semen. Lartista afirmava haver-se entaforat una minúscula boleta de pigment de color en pols per la punta del penis i haver-se masturbat sobre unes teles enormes. Havia posat a les pintures abstractes uns títols que suggerien que cadascuna delles tenia un significat polític profund i fosc. Marea enterbolida per la sang, Hivern a la ciutat de Ho Chi Minh i Posta de sol sobre lavinguda dels Franctiradors. Nen palestí decapitat. Bombes fora, Nairobi. Tot plegat no tenia ni cap ni peus, però a la gent li encantava.
La Natasha estava especialment orgullosa de lexposició Cos de substància perquè tots els artistes tenien menys de vint-i-cinc anys i els havia descobert ella mateixa. Li semblava que allò demostraria el seu do per detectar la genialitat. Lúnica obra que magradava de lexposició era de lAiyla Marzawi, una noia de dinou anys que estudiava a Pratt. Era una catifa blanca enorme de Crate & Barrel tacada amb petjades de sang i un ample rastre de sang. Havia de fer la impressió que shi havia arrossegat un cos sagnant per sobre. La Natasha em va dir que la sang de la catifa era humana, però no va posar aquest detall a la nota de premsa. «Sembla que per internet pots encarregar qualsevol cosa de la Xina. Dents. Ossos. Parts del cos.» La catifa sanguinolenta estava valorada en 75.000 dòlars.
La sèrie «Film transparent», de lAnnie Pinker, consistia en cúmuls de petits objectes embolicats en plàstic dús alimentari. Nhi havia un amb minúscules fruites de massapà i clauers de peu de conill, un altre amb flors seques i condons. Protectors per a tanga usats i cargolats i bales de goma. Un Big Mac amb patates i rosaris barats de plàstic. Les dents de llet de lartista, o això deia ella, i xocolatines M&M de colors nadalencs. Transgressions vulgars que sortien a 25.000 dòlars la peça. I després hi havia les fotografies de grans dimensions de maniquins embolicats en teles de color carn, fetes per en Max Welch. Era un idiota integral. Jo tenia la sospita que la Natasha i ell cardaven. En un pedestal baix, en un racó, una petita escultura dels germans Brahams: un parell de micos de joguina fets de pèl púbic humà. Ambdós micos tenien una petita erecció que aflorava entre el pèl. Els penis estaven fets de titani blanc i tenien càmeres, col·locades de tal manera que retratessin lentrecuix dels espectadors. Les fotos es baixaven a una pàgina web. Una contrasenya específica per entrar-hi i veure les imatges de lentrecuix de la gent costava cent dòlars. Els micos mateix costaven un quart de milió de dòlars la parella.
A la feina, durant la pausa del dinar, anava a fer nones durant una hora al petit magatzem sota les escales. «Anar a fer nones» és un terme molt infantil, però el que feia era això. La tonalitat del meu son nocturn era més variable, en general imprevisible, però cada vegada que majeia en aquella habitacioneta mendinsava directament en una buidor negra, en un espai infinit de no-res. En aquell espai no sentia ni por ni alegria. No tenia visions. No tenia idees. Si tenia algun pensament nítid, el sentia, i el so que feia reverberava una vegada i una altra fins que la foscor labsorbia i desapareixia. No feia falta cap resposta. Cap conversa insulsa amb mi mateixa. Era una estona plàcida. Al magatzem hi havia un conducte de ventilació que anava vessant aire fresc que havia agafat lolor de la roba neta de lhotel del costat. No hi havia feina per fer, no havia dequilibrar ni de compensar res perquè no hi havia res, res en absolut. I, no obstant això, era conscient del no-res. Dalguna manera, estava desperta mentre dormia. Em sentia bé. Gairebé feliç.
Però sortir daquell son era insuportable. Tota la meva vida em passava rabent per davant dels ulls de la pitjor manera possible: la ment sem tornava a omplir de tots els records grisos, de cada petita cosa que mhavia conduït al punt on era. Intentava recordar una altra cosa una versió més bona, una història feliç, potser, o simplement una vida igual de grisa però diferent, les digressions de la qual fossin com a mínim interessants, però no rutllava mai. Sempre continuava sent jo mateixa. De vegades em despertava amb la cara humida de llàgrimes. Les úniques vegades que plorava, de fet, eren quan se marrencava daquell son, quan em sonava el despertador del mòbil. Llavors havia de pujar feixugament per les escales, fer-me un cafè a la petita cuina i fregar-me els ulls per treure-men les lleganyes. Sempre trigava una estona a adaptar-me a la llum forta dels fluorescents.
Durant més o menys un any, amb la Natasha tot semblava anar bé. La vegada que em va empipar més va ser quan vaig demanar els bolis equivocats.
Per què tenim tots aquests bolis barats que fan clic? Fan molt de soroll quan en treus la punta. No ho sents, això?
Sestava allà plantada, fent clic-clic amb el boli davant meu.
Em sap greu, Natasha vaig dir. Demanaré bolis més silenciosos.
Ja han vingut els de Fed-Ex?
Jo gairebé mai no sabia què respondre, a allò.
Un cop vaig començar a veure la doctora Tuttle dormia catorze o quinze hores cada nit entre setmana, més aquella hora extra durant la pausa del dinar. Els caps de setmana només estava desperta unes quantes hores al dia. I, quan ho estava, no ho estava del tot, sinó que em trobava en una mena de tenebra, un estat tèrbol entre la realitat i el somni. A la feina em vaig tornar deixada i mandrosa, més grisa, més buida, menys present. Allò em satisfeia, però la necessitat de fer coses era problemàtica. Quan la gent em parlava, havia de repetir-me mentalment el que mhavien dit per entendre-ho. Vaig dir a la doctora Tuttle que em costava concentrar-me. Ella va dir que segurament es tractava de «boira mental».
Ja dorms prou? em preguntava cada setmana quan anava a veure-la.
Justet contestava sempre jo. Aquestes pastilles amb prou feines em redueixen lansietat.
Menjat una llauna de cigrons em deia ella. I prova això.
Gargotejava alguna cosa al bloc de receptes. La col·lecció de medicaments que estava acumulant era digna de meravella. La doctora Tuttle em va explicar que hi havia una manera daprofitar al màxim la cobertura de lassegurança mèdica receptant medicaments pels efectes secundaris que tenien en comptes de recórrer directament als que servien per alleujar els símptomes existents, que, en el meu cas, eren «una fatiga debilitant causada per una feblesa emocional, a més a més dun insomni que deriva en una psicosi lleu i en hostilitat». Això és el que em va dir que escriuria a les seves notes. Anomenava el seu mètode prescriptiu «ecoscripting», i va dir que estava escrivint un article sobre el tema que es publicaria aviat. «En una revista dHamburg.» Així doncs, em donava pastilles que servien per curar la migranya, per evitar atacs epilèptics, per curar la síndrome de les cames inquietes, per prevenir la pèrdua. Se suposava que aquells fàrmacs mhavien de relaxar perquè pogués obtenir «un repòs molt necessari».
Un dia de març de 2000, vaig tornar a la meva taula a Ducat després duna visita a labisme infinit del magatzem i mhi vaig trobar el que va ser el primer pas en la trajectòria vers el meu futur acomiadament. «Dorm a la nit», deia la nota. Era de la Natasha. «Això és un lloc de treball.» No puc culpar la Natasha de voler-me fer fora. Aleshores ja feia gairebé un any que feia la migdiada a la feina. Al llarg dels últims mesos havia deixat darreglar-me per anar a la galeria. Seia a la meva taula amb una dessuadora amb caputxa i la màscara de pestanyes que mhavia posat tres dies enrere tota agrumollada i escorreguda al voltant dels ulls. Perdia coses. En confonia unes amb daltres. Era incompetent en les meves tasques. De vegades em proposava fer una cosa i després em trobava fent la contrària. Embolicava la troca. Els becaris mobligaven a estar per la feina recordant-me el que els havia demanat que fessin.
Què més?
Què més? No en tenia ni idea.
La Natasha va començar a parar-hi esment. La meva somnolència era útil per tractar amb rudesa els visitants de la galeria, però no pas per signar quan arribaven paquets, ni quan calia vigilar si algú havia entrat amb un gos i havia deixat tot de petjades danimal per terra, cosa que va passar unes quantes vegades. Vaig tombar uns quants cafès amb llet. Els estudiants de Belles Arts tocaven els quadres, i un cop fins i tot van recol·locar els bocins de capses de CDs esmicolades duna instal·lació den Jarrod Harvey per formar la paraula «FARSANT». Quan men vaig adonar, em vaig limitar a barrejar els trossos de plàstic i ningú no va notar res destrany. Però quan una tarda una indigent es va acomodar a la sala del fons, la Natasha sen va assabentar. Jo no tenia ni idea de quant de temps feia que la dona era allà. La gent potser havia pensat que formava part de lexposició. Vaig acabar pagant-li cinquanta dòlars de la meva butxaca perquè se nanés. La Natasha no va poder amagar la irritació.