De seguida van aparèixer crítiques a aquesta proposta. La de més anomenada va ser la de Carol Gilligan, que va treballar amb Kohlberg fins que els resultats dels estudis sociològics van acabar suggerint que les dones mostraven un procés devolució moral més lent que els homes. Segons Gilligan, aquestes dades en realitat posaven de manifest que Kohlberg depenia de criteris morals masculins, com ara una idea de la justícia massa estricta o una concepció dels drets massa impersonal. Gilligan creia que, a diferència del pensament moral masculí, que és formal, legal i imparcial (o sigui, kantià), el pensament moral femení es deixa modular per la interrelació, la cura i lempatia. La moral masculina persegueix a qualsevol preu allò que és correcte, mentre que la femenina es guia per la preocupació pels altres, especialment pels més propers. Lètica masculina és poc sensible als diferents plans i projectes de vida dels individus i a la singularitat de les seves demandes. Per superar les seves limitacions, caldria ensenyar una moral orientada en direcció inversa a la de Kohlberg cap a la sensibilització de les particularitats i complexitats de cada història humana.
Gilligan probablement ha tingut una incidència directa molt petita en les nostres escoles, però tinc la impressió que la seva defensa de la superioritat de lètica de la cura per sobre de lètica de la justícia ha acabat impregnant les pràctiques docents, perquè forma part daquesta pedagogia New Age que està tan de moda i que tant ha contribuït al predomini de lemoció com a instrument protagonista de la individualització contemporània. Sigui com sigui, el cert és que lescola ha acabat valorant més lètica de la cura que la del deure.
El fracàs de les posicions de Kohlberg davant de les de Gilligan (entenent-les duna manera molt ampla) posa en relleu la manca de ressò pedagògic dels projectes deducació moral contraris al relativisme i partidaris destablir lligams forts entre leducació intel·lectual i la moral. Efectivament, la teoria de Kohlberg ens diu que la moralitat es desenvolupa seguint un ordre genètic necessari, com si estigués dirigida per una matriu estructural. En aquest sentit, els valors que en cada moment reflecteix la conducta duna persona ens mostrarien la seva situació en lescala del desenvolupament moral. Això fins i tot tindria una aplicació sociològica. El relativisme de les societats modernes seria expressió duna fase de transició de la consciència moral col·lectiva des duna moral convencional fins a una moral de principis. Pot ser entès com el símptoma duna crisi necessària per al creixement moral, atès que, en posar en qüestió els límits de la moral tradicional, obriria la possibilitat de la intuïció dels principis morals absoluts (Kohlberg, 2010). Massa optimisme ben intencionat, sens dubte.
Kohlberg afirmava lexistència duna relació entre el desenvolupament intel·lectual i el moral, tan estreta que una cultura analfabeta no podria assolir els nivells superiors de la moralitat. Cada nou estadi de desenvolupament moral necessitaria un desenvolupament paral·lel de lintel·lecte, perquè es construiria sobre operacions intel·lectuals específiques. Així, doncs, el judici moral es correlacionaria fil per randa amb el judici lògic com les dues cares duna mateixa moneda. Cal ser intel·lectualment madur per raonar bé moralment, però nhi ha prou amb això per ser bona persona?
Ho confesso de bon començament: no magrada la tendència actual a substituir la norma per una emoció més benvolent que eficient, que deixa els alumnes exposats a linflux dels sentiments immediats i al caprici dels estats dànim i que no els ajuda gaire a relacionar-se interpersonalment en lespai públic. Avui es veu amb reticència la imparcialitat, lèxit, la independència i labsència de sentimentalisme. Soblida fàcilment que la voluntat i la capacitat de mantenir relacions formals educades amb persones amb les quals no sentim cap necessitat dintercanviar emocions formen part de leducació cívica. És propi duna persona educada tenir recursos per tractar de manera cordial coneguts i estranys. La cura de la impersonalitat és essencial per a la convivència democràtica.
Educar no té per què ser sinònim de feminitzar els alumnes i la docència dacord amb la imatge esbiaixada que tenen de la condició moral femenina certes persones convençudes que la raó té sexe. Si ho creuen així, que ho explicitin a lentrada dels seus centres perquè els pares puguin triar escola amb coneixement de causa.
Fer de les escoles un lloc de vida no té per què significar convertir-les en guarderies morals.
Vivim en una societat hiperemotiva en la qual la conquesta de la distància justa entre les persones sha convertit en una qüestió terapèutica que ha de ser educada, perquè el desvergonyiment no ens ajuda a comunicar-nos. Volem amorcràcia, deia una pancarta dels indignats de la Porta del Sol a Madrid. Així estan les coses: a més desafecció política, més mobilització de lemoció.
Segons MacIntyre (1987), la deriva emotivista de la moralitat contemporània té lorigen en el politeisme axiològic dominant. Jo no tinc tan clara aquesta relació causal. Em sembla observar que el procés de desracionalització de la moral està donant lloc a diferents modes de vida que ja no cerquen un suport teòric (una veritat) que els justifiqui, sinó una intensitat emotiva que els faci autèntics, amb la qual cosa els arguments estan desapareixent de lespai públic. Ocultats pel bosc de les ofertes de sentiments genuïns, els arguments es confonen sota els llums publicitaris amb loferta de terapeutes de tota mena que sofereixen com a reparadors del jo que sha quedat sense autoestima per tal de retornar-lo a la seva autenticitat. Els terapeutes són els camells del poble.
La indignació moral és lexpressió postmoderna de la moralitat. La podem definir com lemotivisme ètic que troba més noble la nàusea que lapetit. I ho fa de manera tan impúdica que fins i tot hi ha rutes turístiques que inclouen entre els seus reclams publicitaris excursions a la pobresa extrema, com les faveles de Rio o el cementiri dEl Caire. És fàcil entendre que la indignació moral no pot ser una bona consellera, es disfressi com es disfressi. La persona moralment indignada no tindrà cap problema a experimentar emocionalment la seva bona voluntat. Però la raó sexperimenta en les conclusions dels raonaments, no en lemotivitat de les premisses.
Recuperar una certa formalitat en el tracte no és fàcil en un món que sospita de la falta dautenticitat de tot artifici. Per aspirar a tenir èxit en aquesta pretensió també cal recuperar la dimensió educadora de lartifici i la racionalitat terapèutica de la distància republicana. Tampoc no és fàcil defensar la relació entre ètica i intel·ligència. Sigui fàcil o no, en aquestes pàgines defensaré el deure moral de ser intel·ligent, perquè la moralitat depèn de la nostra capacitat per projectar-nos més enllà de nosaltres mateixos.
Lexhibició de la manca de valors és un valor?
No cal ser gaire perspicaç per comprovar que a la nostra societat hi ha un consens sentimental molt gran a lhora de reconèixer la manca col·lectiva de valors. Molt més gran que per definir una moralitat col·lectiva.
El programa electoral de CiU per a les eleccions al Parlament de Catalunya de lany 2010 feia esment duna crisi de valors, de referents, que afecta lactitud dels ciutadans i lautoestima nacional. Uns mesos abans lagrupació de Lleida del PSC havia promogut una campanya titulada Els valors no poden estar en crisi, en què defensava la igualtat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat, la llibertat i la democràcia, principalment. Paral·lelament, larquebisbe de Barcelona, el cardenal Martínez Sistach, sostenia que la moral podria haver evitat la crisi econòmica. No ha estat lúnic. Jordi Gual va publicar al diari Avui un article titulat Una crisi de valors (13 de setembre de 2009), en què sostenia que, a mesura que la magnitud de la crisi econòmica sha anat fent palesa, comencem a entendre que és la conseqüència dun llarg procés derosió dalguns valors socials que són fonamentals per al correcte funcionament de leconomia de mercat. Les queixes sobre la manca de valors són constants a les seccions de cartes al director dels diaris i, en conjunt, als mitjans de comunicació. Vivim en un lament permanent de la manca de valors. Al llarg dels dies que els indignats van ocupar la plaça de Catalunya, un gran cartell publicitari, amb les dimensions de la façana dun edifici de set plantes dun lateral de la plaça, deia: El valor de tenir valors. Al costat daquest eslògan hi havia dos grans pebrots i, és clar, el logo duna coneguda multinacional dequipament esportiu.
Lexhibició de la manca de valors és un valor?
No cal ser gaire perspicaç per comprovar que a la nostra societat hi ha un consens sentimental molt gran a lhora de reconèixer la manca col·lectiva de valors. Molt més gran que per definir una moralitat col·lectiva.
El programa electoral de CiU per a les eleccions al Parlament de Catalunya de lany 2010 feia esment duna crisi de valors, de referents, que afecta lactitud dels ciutadans i lautoestima nacional. Uns mesos abans lagrupació de Lleida del PSC havia promogut una campanya titulada Els valors no poden estar en crisi, en què defensava la igualtat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat, la llibertat i la democràcia, principalment. Paral·lelament, larquebisbe de Barcelona, el cardenal Martínez Sistach, sostenia que la moral podria haver evitat la crisi econòmica. No ha estat lúnic. Jordi Gual va publicar al diari Avui un article titulat Una crisi de valors (13 de setembre de 2009), en què sostenia que, a mesura que la magnitud de la crisi econòmica sha anat fent palesa, comencem a entendre que és la conseqüència dun llarg procés derosió dalguns valors socials que són fonamentals per al correcte funcionament de leconomia de mercat. Les queixes sobre la manca de valors són constants a les seccions de cartes al director dels diaris i, en conjunt, als mitjans de comunicació. Vivim en un lament permanent de la manca de valors. Al llarg dels dies que els indignats van ocupar la plaça de Catalunya, un gran cartell publicitari, amb les dimensions de la façana dun edifici de set plantes dun lateral de la plaça, deia: El valor de tenir valors. Al costat daquest eslògan hi havia dos grans pebrots i, és clar, el logo duna coneguda multinacional dequipament esportiu.
En la majoria dels casos les queixes sobre la manca de valors es poden entendre com una reivindicació una mica estentòria de les bones maneres i de tot allò que rebia el nom durbanitata lescola antiga (que no necessàriament antiquada). De fet, els bons modals no són altra cosa que un conjunt de fórmules relacionals que, precisament perquè són arbitràries, ens permeten substituir lespontaneïtat egoista per un llenguatge comprensible per a tothom. Ens molesta que els joves i els que no ho són tant no cedeixin el seient en els transports públics a les persones grans o necessitades, que per parlar per telèfon mòbil en un lloc públic calgui ser estridentment indiscret, que no es respectin els espais comuns, que els propietaris de gossos no siguin més cívics, etc. Hi ha raons objectives per a la molèstia, però pedagògicament les hem de portar a la reflexió crítica perquè podria ser que, almenys en part, aquestes conductes siguin el producte duna educació que ha sobrevalorat lespontaneïtat i lemotivitat i ha menystingut la cura dels petits gestos de la convivència diària.
Lús de fórmules de cortesia com ara si us plau, gràcies o perdó no es pot perdre sense pagar un preu elevat en la calidesa de la nostra convivència. Per això recuperar-les amb decisió pot funcionar hi ha magnífiques experiències escolars que ho confirmen com una mena de talismà per regenerar el teixit degradat de la copertinença. Res més lluny de la veritat que la tesi segons la qual les fórmules de cortesia eren pròpies de leducació franquista. A moltes escoles públiques europees els alumnes encara saixequen quan el professor entra a classe. I ho fan sense cap complex. La millor manera dalliberar la moral de la seva condició subalterna de Maria és situar-la en el centre de la vida quotidiana, en els petits gestos que modelen les conductes fins a transformar-les en hàbits.
Oscar Wilde feia dir a un dels seus personatges manners before morals. Però les bones maneres són en realitat indissociables de la moralitat. Allà on comencen és on hi ha el llindar de la moralitat.
La demanda de grans valors, si no va acompanyada duna atenció als petits valors quotidians, es redueix a fariseisme, a mera indignació moral. Per aquesta mateixa raó, és preocupant que la crítica de la mancança de valors sigui un dels pocs consensos clars que sembla capaç de produir la nostra heterogènia societat moderna.
Lescola és a lalçada dallò que se li demana?Els principis i les conseqüències
Deia Dewey, amb raó, que per si mateixos tots els principis són abstractes i només es concreten en les conseqüències que resulten de la seva aplicació. En educació, les conseqüències, òbviament, són els alumnes. El nostre sistema educatiu en general i cada escola en particular es troben pel que fa a la moral exactament a la mateixa alçada que la conducta dels seus alumnes. Ara bé, les escoles catalanes no crec que només ho facin elles, però és a elles a qui em dirigeixo tendeixen a autoavaluar-se dacord amb els seus grans objectius, retardant sine die lavaluació dels resultats. Hi ha molts centres que actuen com si la noblesa dels ideals els exonerés de la responsabilitat de retre comptes a la societat que els sustenta.
Ja fa mig segle que Bogdan Suchodolski va definir leducació tradicional com aquella que, com que es mou en lesfera dels nobles ideals irrealitzables, és més apta per suscitar el cinisme dels joves que no pas per temperar-ne la voluntat. Hi ha, doncs, moltes maneres de ser tradicional.
Sé molt bé de què parlo. Més duna vegada mhan criticat per resultadista en defensar en públic aquestes idees. Si ser resultadista vol dir que es té present la coherència entre propòsits i resultats (la claredat moral en pedagogia), ho confesso, en sóc.
Els pares que visiten diversos centres en època de matriculació amb la intenció de triar la millor escola per als seus fills dacord amb les seves conviccions es troben invariablement amb la mateixa conducta: les persones que els reben es limiten a mostrar-los els principals objectius del seu ideari o projecte pedagògic, que curiosament solen presentar poques diferències amb els dels altres centres.
Quines són les conseqüències dels grans ideals de les nostres escoles, unes escoles que contínuament es mostren preocupades per leducació en valors? Dividiré la meva resposta en tres parts, tenint presents els alumnes, els docents i els reptes que té plantejats la societat catalana.
Els alumnes
El nostre fracàs escolar, amb petites fluctuacions al llarg dels darrers deu anys, arriba a un terç del total dels alumnes. No és només descàndol, sinó dun escàndol estructural, enquistat. Un dels majors dEuropa. Un país que conviu amb normalitat amb aquestes dades es troba en una situació demergència. Als països de lOCDE només Turquia i Malta tenen resultats pitjors. La diferència és que Turquia els està millorant, mentre que el nostre nivell dabandonament és equivalent al que hi havia cap a la meitat dels anys 90. Es pot parlar de fracàs estructural perquè es pot detectar molt aviat. A les proves de 4t de primària ja sanuncia clarament el terç dels alumnes que acabarà fracassant. Això vol dir que la nostra escola és incapaç de compensar les mancances culturals daquesta part de lalumnat. El que és determinant per a lèxit escolar dun alumne català és el nivell cultural de la seva família. El paper que juga lescola com a factor de promoció social és, per dir-ho caritativament, pobre.