Portadeta
Ambient, territori i paisatge
Valors i valoracions
Ramon Folch
Josepa Bru
Barcelona, 2016
Crèdits
La col·lecció Observatori dels
Valors és una iniciativa de la
Fundació Carulla i la
Càtedra LideratgeS i Governança
Democràtica dESADE
1a edició: octubre de 2016
© Del text: Ramon Folch i Josepa Bru
© Daquesta edició:
Editorial Barcino SA
Acàcies núm. 15
08027 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
Coordinació editorial
Jordi Quer i Alba Vinyes
Correcció doriginals
Maria Cabrera
Disseny de la col·lecció
Jordi Casas
Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.
Advertiment legal: són
rigorosament prohibides, sense
lautorització dels titulars del
copyright, la reproducció total
o parcial daquesta obra per
qualsevol procediment,
incloent-hi la reprografia i el
tractament informàtic.
Dedicatòria
A Fernando González Bernáldez,
avançat hermeneuta del paisatge,
in memoriam
Entradeta
Todo necio confunde valor y precio
ANTONIO MACHADO
«Proverbios y cantares», LXVIII. Campos de Castilla (1917)
El problema no és el problema, sinó la nostra actitud davant del problema
JACK SPARROW (TED ELLIOTT & TERRY ROSSIO)
Pirates del Carib (2004-2017)
Pròleg
Goso posar els meus mots al davant segons letimologia de pròleg daquells que ofereixen els autors en el llibre, molt més per honorar i agrair el gest amistós del seu encàrrec que per convenciment de poder-hi aportar algun valor rellevant. Amb tot, el neguit per la gosadia dhaver acceptat la invitació aviat troba consol a gaudir del viu interès i sentir latracció de la lectura, que no para de suggerir-me idees amb les quals dialogar des daquesta posició regalada de privilegi.
Els autors han encarat el repte descriure sobre un tema tan aparentment eteri i subtil com els valors, però no en abstracte, sinó referits a un altre tema complex, que és tan material, omnipresent i vast com el territori i la seva expressió perceptible, el paisatge. El viatge entre els dos extrems, lespiritual i el material, el cobreixen eficaçment i àgilment, però no pas amb celeritat, sinó amb intensitat, sense deixar res per verd, valgui la dita també per la connotació ecològica, que tanta importància té en el llibre o, per ser més exactes, socioecològica, que és el terme que Ramon Folch adopta com a definidor de la seva principal ocupació professional, i que té lavantatge, entre daltres de més científics, de connectar netament amb el de la geògrafa Josepa Bru. El resultat de la seva col·laboració, des dinstàncies alhora diferents i properes, és un llibre en què es trenen de forma sòlida perspectives múltiples, en un exercici excepcional per bo i per infreqüent de transversalitat intel·lectual.
Em consta, per feliç experiència personal, que tant en Ramon com la Josepa, cadascú per la seva banda, ja havien incorporat de fa temps el «gen transdisciplinari»; el resultat, en compartir un mateix projecte, no es queda en una suma respectable però modesta, sinó que assoleix una multiplicació veritable i fecunda. Aquesta és una primera nota de valoració que em permeto de fer de linterès del llibre. Perquè no és només un llibre de tarannà naturalista, ni socioecològic, ni geogràfic, ni ètic, ni estètic, ni literari, ni econòmic, ni polític, sinó tots això alhora i de forma harmònica, no amuntegada com en un magatzem, ni tampoc a lestil dun patchwork de juxtaposicions més o menys equilibrades en la diversitat. És una fusió constant de saviesa integrada, nodrida amb ingredients dels diferents tarannàs esmentats, però de percepció conjunta completament unitària.
En llegir-lo, shi troben moltíssimes expressions que, una per una, serien bones mostres sintètiques, com microcosmos o condensacions del conjunt, daquest resultat que, sense deixar de ser unitari, revela la pluralitat de perspectives perfectament articulades i fins i tot fusionades. Triar-ne una és difícil i fins i tot una mica injust, de tantes de bones com nhi ha, però encara seria més injust no triar-ne cap; perquè una funció del pròleg, de les diverses que solen esperar-sen, és anticipar amb algun petit tast el gust i linterès del conjunt que espera a qui es disposa a la lectura. En trio, doncs, una, trobada gairebé a la meitat exacta del text, que diu:
«El món camina vers una insosteniblitat creixent. Una insostenibilitat social, una insostenibilitat econòmica, una insostenibilitat ambiental. O sigui: una insostenibilitat política (...). La insostenibilitat que ens angoixa a la primeria del segle XXI és la insostenibilitat de la pràctica política, mancada dun sistema de valors que ens permeti gestionar el present i encarar el futur amb un mínim de solvència.»
Parem atenció al que podríem anomenar «mots clau» del fragment, que són gairebé tots, daltra banda, i que ho són també del llibre. Són, ni més ni menys: món, insostenibilitat(s), pràctica política, valors, present, futur, solvència. És a dir, un material conceptualment de pes en el sentit més positiu del terme, valent, fins i tot ambiciós. Tot i que el fragment conté de forma ben explícita un diagnòstic pessimista «insostenibilitat que ens angoixa», voldria remarcar que no representa que tot el llibre sigui un plany general, un rèquiem desconsolat. El llibre no és pessimista en absolut, però tampoc és banalment optimista; tant el pessimisme com loptimisme són predisposicions prejudicis? de lànim que tenen el problema que són molt poc «científiques», en el sentit que responen més a una actitud fideista «creure» més en el mal o en el bé futurs que a un coneixement crític resultat de bones anàlisis, ponderacions precises, proves sòlides. En canvi, són aquestes darreres qualitats de procediment esmentades les que amaren i configuren lesperit del llibre. I és que el procediment, el camí, el mètode etimològicament, com se sap, camí a través del qual és lànima de la ciència, és la ciència mateixa. I la base científica del llibre, amb un gran suport bibliogràfic, és indiscutible, brillant; però no es conforma amb la clàssica exposició descriptivista, positivista, de perfils i tons suposadament neutrals, sinó que, com els antics grecs creadors de lesperit científic dAnaximandre a Aristòtil, per dir-ne només dos, ambicionen comprendre, apreciar i comprometres eticopolíticament amb objectius valuosos deduïts dallò que estudien. El secret és que ells encara integraven en un de sol el coneixement que avui, en molts casos, apareix tràgicament escindit entre el que es coneix com a «ciència» i el que es coneix com a «filosofia». Doncs bé, en el text citat, de seguida sintueix que sota la diagnosi dinsostenibilitat glateixen ho puc ben assegurar una pila de ponderacions i debats estrictament científics, carregats a més danàlisis històriques de la constitució i levolució dels diversos conceptes principals, consciència dhistoricitat que multiplica el valor de qualsevol ciència.
Però, a més, en el breu text citat sapel·la als registres social, econòmic i ambiental, que, com rius afluents, arriben al punt daiguabarreig natural: la política. I no pas, per descomptat, la política politiquera, la referida en exclusiva als combats per guanyar el poder i perpetuar-shi, sinó la «pràctica política» bona i imprescindible que necessita, com els camps de conreu necessiten laigua, un «sistema de valors» que la nodreixi. I aquesta és la clau de volta de tot el llibre: detectar lemergència, al llarg de la història, dels valors i les valoracions del territori i del paisatge que èpoques diferents, cultures diferents, científics diferents, escriptors diferents, països diferents, governants diferents, instàncies diferents amb múltiples encreuaments de les unes amb les altres, han anat fent emergir, i que ens situen finalment davant del repte majúscul, ètic i polític a més destrictament ambiental i social, de la sostenibilitat. Un repte de base ètica fer possible vides humanes justes i felices ara i en el futur que, en una societat complexa com la que tenim i tindrem, té un marc polític que, a més, com el mateix problema ambiental, ja és definitivament de dimensions mundials; un repte tot just entrellucat per molts, però encara no, malauradament, portat a una pràctica operativa per tots. I el que té dinterès com a posició que podríem anomenar de compromís és que el «sistema de valors» es considera indispensable per a la solvència de qualsevol pràctica política. Perquè, encara que els autors no hi entrin tampoc és un fil que els pertoqui destirar, almenys no en aquest context, sentén que implícitament pensen el que molts altres compartim amb ells: la política sense un sistema de valors ètics, socials, avui també ambientals es redueix a un exercici regit per la pura llei de la selva, un exercici de lluita descarnada i «descarnadora» sit venia verbo per obtenir posicions i desplegar pràctiques dun poder molt més a prop del concepte de domini que del de govern, i no diguem ja del de bona governança.
En la línia demmarcar la pràctica política en un «sistema de valors», després de tancar un capítol, el 3.3, proclamant obertament que els valors ho determinen tot i que lètica és capital, proposen «no perdres en discursos confusos i fer palès el repte, moral i també científic, que suposa proposar una ètica veritablement ecològica, no vagament naturalística o sacralitzadora». La idea, que subscriurien els clàssics de la democràcia de diverses èpoques, des dAristòtil a Stuart Mill, Rawls, Habermas, Touraine o Flores dArcais, és el que podem anomenar «vincle ètic» de la política compatible amb el científic, que, a més, com a tret propi de la nostra època, cerca la dimensió socioecològica més enllà de naturalismes o de sacralitzacions poc o molt líriques, però de baix compromís integral i social.
Per precisar aquest «compromís integral i social» genèric, és bo de mostrar algunes de les perspectives concretes, ben estructurades als darrers capítols del llibre, que permeten fer-se càrrec dels múltiples abordatges transdisciplinaris a què ja hem fet al·lusió com a tret propi de lobra. En efecte, de forma perfectament argumentada en cada cas, els autors plantegen la perspectiva ecològica la més natural, com és lògic en argumentar el valor de lhomeòstasi, que hauríem de saber apreciar com un mecanisme funcional de la natura, i fins i tot organitzar-nos políticament per saber-la «comprar al millor preu possible», pensant significativament en el nostre propi interès com a espècie. O la perspectiva cívica, que dedica una crítica fina i perfectament justificada a la denominació durbanitzacions per designar unes agressions paisatgístiques que són, ben analitzades, dallò més incívic, en evident contradicció entre els dos ètims, que no es contradeien pas en origen: civitas i urbs. O la perspectiva educativa, en lapartat dedicat al paisatge educador, en el context de la idea de «ciutat educadora», materialitzada avui en dia en una associació internacional de ciutats compromeses amb un plantejament obert i no reduccionista de leducació, que apel·la a compromisos educadors de múltiples agents, no confon leducació amb lensenyament i aprofita totes les fonts en aquest cas, també el paisatge per impulsar el creixement cognitiu, però també estètic, ètic i social de tota la ciutadania de qualsevol edat i condició. O la perspectiva econòmica i patrimonial, tenint en compte que el dany ambiental és una externalitat que acaba provocant disfuncions econòmiques importants. Cal conèixer i poder comptar, fins a monetaritzar-les, totes les variants de danys ambientals, que responen a una gran diversitat de funcions naturals tingudes fins ara gairebé per intangibles, però que no ho són i mereixen ser econòmicament valorades per poder-ne exigir el control i el respecte. O la perspectiva constructiva, amb una anàlisi de les múltiples formes dintervenir en la construcció, lordenació o l«arquitectura» mateixa del paisatge. I, finalment, la perspectiva jurídica, que analitza els instruments amb què, des dàmbits globals fins a làmbit català, es concreta la salvaguarda legal del paisatge, molt necessària però encara insuficient o incompleta en molts aspectes.
El llibre, doncs, conté una gran riquesa conceptual, informativa, argumental, de perspectives i de tractaments polièdrics i transversals sobre la important qüestió plantejada: valors i valoracions del territori i del paisatge. No hi ha ni una ratlla estèril, ni indiferent, ni encara menys mediocre. Lestímul intel·lectual que sentirà qui el llegeixi és dalta tensió però procedent denergia neta i renovable, com voldrien els autors...; la intel·ligència del lector pot acomplir aquí el seu destí, el que li marca la doble etimologia possible del mot: intus i legere, que seria llegir endins, o inter i legere, que seria triar entre; per fidelitat tant a un ètim com a laltre, aquesta lectura és intel·lectualment rica, perquè fa entendre per dins i resulta molt de bo per triar. I, a més, cal destacar una qualitat que no té res de superficial, contra el que molts pensen: està magníficament ben escrit, amb la qual cosa els autors fan honor i un bon servei al molt desitjable retrobament del rigor científic amb la qualitat lingüística, lelegància estilística, fins i tot la bellesa literària i, al capdavall, lòptima comunicació, de què tan mancat està en general el discurs científic. Aquesta altra excepcionalitat també per bona i per infreqüent, com la de la transdisciplinarietat és, doncs, molt especialment dagrair.
Joan Manuel del Pozo
Síndic i professor de Filosofia de la Universitat de Girona
Exconseller dEducació i Universitats de la Generalitat de Catalunya
Introducció
En termes de paisatge, la collita daquests darrers anys és més que notable, a casa nostra. Potser sí que ens normalitzem com a país, també en aquest terreny. I és que el paisatge és un indicador excel·lent per valorar el nivell de cultura, de civilitat i durbanitat dun territori, a qualsevol escala. I encara més: és un indicador idoni per captar lestima duna societat pel seu territori i el nivell didentificació que hi manté. La publicació del llibre que el lector té a les mans seria una mostra daquest procés de normalització, de maduració de la nostra societat, que en la darrera dècada ha estat capaç de legislar sobre paisatge, ha endegat màsters i cursos de formació especialitzats en la matèria i ha publicat cada cop més llibres sobre la qüestió, a més de dedicar-hi una atenció especial en els mitjans de comunicació, des de documentals i reportatges a la televisió fins a números monogràfics en diaris de gran tiratge, per no parlar de debats, taules rodones i conferències a tort i a dret, moltes de les quals han estat impulsades per la societat civil.