La majoria de paisatges, per no dir tots, són paisatges construïts, és dir, paisatges resultat de lalteració antròpica de la matriu biofísica. Aquesta alteració pot revestir graus i intensitats molt diversos, des de la recol·lecció habitual quasi imperceptible i discreta, fins a la transformació profunda que representa un artefacte urbà. Òbviament, «construït» no equival a «edificat». En els paisatges urbans, i en molts de rurals, la construcció comporta edificació, naturalment, però hi ha moltes construccions paisatgístiques que no tenen res dedilici. Les rompudes, les artigues, els conreus, els boscos secundaris, els prats pasturats, etc. són formes de construcció paisatgística que no comporten edificació o que, en tot cas, comporten edificacions dimpacte escàs (cabanes de pastors, tanques, etc.). La gradació de situacions és enorme, tanmateix. Així, les feixes agrícoles o els marges de pedra seca són construccions contundents que fins poden arribar a ser titàniques (andenes andins, terrasses arrosseres asiàtiques o feixes de muntanya a la Mediterrània), baldament responguin a la mateixa idea que qualsevol modest muret de contenció, imperceptible en uns conreus a penes ondulats. Els paisatges construïts, doncs, despleguen un crescendo antròpic que va des dels paisatges (construïts) rurals menys intervinguts i escassament edificats, o no edificats en absolut, fins als paisatges (construïts) urbans dedificació intensiva, on quasi tot és obra de la mà humana (fins i tot larbrat viari o els jardins, és clar).
A causa del protagonisme paisatgístic creixent de les ciutats, cada vegada prenen més significació els paisatges de contacte o de dissolució urbana en lespai rural circumdant. Per això val la pena de dedicar-los una atenció especial. En efecte, la ciutat moderna es dilueix en el territori. La imatge dun espai urbà nítidament separat del camp per unes muralles poderoses pertany a un passat ja gairebé remot. Però fins i tot ja lliures de muralles, les ciutats «sacabaven» de manera relativament neta fins fa poques dècades o, a tot estirar, presentaven una banda de transició de proporcions modestes. Això no és així en lactualitat. Cal parlar dun cada cop més dilatat espai paraurbà, en què prosperen activament almenys tres tipus de paisatges abans desconeguts (Folch 2003, apartat «Las tipologías paraurbanas»).
En primer lloc, hi ha el paisatge periurbà, que seria un espai urbà incipient i poc estructurat, ubicat precisament a la perifèria urbana (de fet, lespai paraurbà es va reduir al periurbà durant molt de temps) i que constitueix una corona de geometria diversa, normalment descassa qualitat urbana: acull els barris perifèrics poc estructurats, els grans equipaments esportius o comercials que hom retira del centre de la ciutat, els cinturons de ronda viària, etc., de manera que seria lespai perifèric on la ciutat comença a deixar de ser-ho. En segon lloc, hi ha el que anomenem paisatge rururbà, que suposa la presència delements dorigen o tipologia urbans en ple ambient rural (Bauer & Roux, 1976); és un paisatge dhivernacles, línies de conducció elèctrica, magatzems agrícoles, basses i canals de reg, etc., o fins i tot dinstal·lacions ja del tot apartades de les necessitats agropecuàries, com plantes de tractament daigües residuals, carreteres i autopistes, circuits permanents de motocròs, etc. I, finalment, també hi ha el que nosaltres anomenem paisatge vorurbà, que correspon a un àmbit marginal dínsules intersticials de mida insuficient, naufragades en un mar dautopistes, ciutats difuses, hivernacles, etc., entre periurbà i rururbà, destinat a confondre-shi a la llarga, però temporalment molt estès en totes les perifèries urbanes.
Ultra aquesta classificació diguem-ne genètica, es poden considerar moltes altres tipologies paisatgístiques. Són particularment interessants les de caràcter biogeogràfic. Shan fet molts esforços en aquesta línia, recollits en una generosa bibliografia. Hi remetem el lector.(15)
1.4.5 Les diferents maneres de mirar el paisatge
Què dóna el caràcter singular a un paisatge? Quins són els trets que permeten reconèixer un paisatge i distingir-lo dun altre? I, finalment, com es delimita un paisatge i com podem copsar-ne els límits?(16) Aquestes qüestions ens ocuparan més endavant, però duna forma general podem dir que la producció artística, plàstica o literària a propòsit del paisatge les ha resolt amb respostes ad hoc.
Cada autor, cada obra que interpreta o descriu un paisatge, inevitablement, el recrea. No només això: la seva interpretació ressona i interactua amb la sensibilitat, lexperiència i el bagatge cultural de cada lector o espectador. Per contra, lanàlisi científica ha tractat de donar respostes objectives, generalitzables, que permetin filtrar fins i tot els elements que configuren la mateixa percepció. La mirada filosòfica, o simplement epistèmica, se situa entre ambdues lectures i, partint duna complexa tradició centrada en la recerca estètica i de la raó de ser de la sensibilitat, tracta de pensar la manera com pensem el paisatge. Darrerament, professionals de disciplines molt variades shan unit a la cohort tradicional dobservadors i interpretadors del paisatge. És axí com el paisatge ha estat objecte de noves lectures, com les de caràcter semiòtic (Farina, 2009) o les que el relacionen amb la capacitat dels ecosistemes de mantenir-se mitjançant autopoesi (Maturana & Varela, 1980).
En resum, i recapitulant, les mirades sobre el paisatge han evolucionat des duna visió estètica basada en la panoràmica i en la perspectiva, fins a una percepció que correspon a la imatge dun lloc, dun fragment de territori. Avui, coexisteixen la mirada creativa, associada a les arts i als àmbits destudi de la sensibilitat, i la percepció subjectiva, amb la mirada analítica pròpia de lanàlisi científica, basada en la parametrització i la modelització o, encara, amb la reflexió filosòfica, ocupada a trobar el sentit de tot plegat. Totes elles confegeixen un panorama ric i complex de representacions, discursos i propostes sobre la idea de paisatge. Fan de molt mal entendre sense saber les arrels històriques de les diferents aproximacions. Per això tractarem de considerar-les.
6 Alumnes dels cursos del Màster en Desenvolupament Sostenible de FLACAM (Foro Latinoamericano de Ciencias Ambientales), a La Plata (Argentina).
7 En català, medi ambient és un pleonasme, una reiteració innecessària. Basta dir medi o, si es prefereix, ambient. El terme ambient ve del llatí ambire, que significa envoltar. Lexpressió medi ambient és una traducció literal i servil de la castellana medio ambiente, forçada en aquest cas per lamfibolisme del terme medio, que tant vol dir medi, com mitjà, com mig. En francès es recorre al terme environnement, en anglès es parla denvironment, en italià, dambiente, i en alemany, dUmwelt.
8 Es diu dun espai que és isotròpic quan no presenta variacions sensibles es recorri en la direcció que es recorri; és anisotròpic en cas contrari.
9 Segons Soja (1989), «spatiality is socially produced and, like society itself, exist in both substantial forms (concrete spatialities) and as a set of relations between individuals and groups, an embodiment and medium of social life itself».
2
El recorregut històric dels conceptes de paisatge i de territori