El territori mediterrani, complex, fràgil i fortament antropitzat, està molt necessitat daquesta actitud projectativa. Cal projectar lambient, a la conca mediterrània més que a la majoria dels altres llocs. Hem de projectar la matriu ambiental, o sigui el procés transformador de les preexistències biofísiques. La matriu ambiental no pot ser una conseqüència, sovint indesitjada de tan negativa com resulta. La matriu ambiental ha de ser un objectiu projectat i executat, de la mateixa manera que projectem i executem els artefactes infraestructurals o urbanístics que hi construïm al damunt.
La matriu ambiental no és una qüestió decòlegs. És una qüestió de projectistes territorials que, això sí, ha de ser analitzada amb òptica ecològica. Lecologia ens ha ensenyat a comprendre millor el món mediterrani, però no lha construït. Sha indignat amb els que ara el destrueixen, però no té eines pròpies per reconduir el procés. La reconducció de la matriu ambiental mediterrània és un objectiu sostenibilista que només es podrà atènyer mitjançant la implementació de projectes adequats. La sostenibilitat territorial mediterrània ha de ser més que un desig naturalístic: ha de ser un projecte tecnocientífic que superi les disfuncions generades per les externalitzacions del model industrialista neoliberal. Un projecte respectuós amb lanisotropia espacial, històricament informat, econòmicament viable i socialment sensible.
1.4 Paisatge: laspecte del territori
Durant molt de temps, el terme paisatge ha tingut un significat merament escenogràfic, sense a penes altre contingut que els referents estètics. Era emprat en el sentit llatí de locus amœnus, més que no pas en el de prospectus. Però les modernes ciències del paisatge han canviat radicalment aquesta percepció. En efecte, actualment diem que qualsevol fragment de territori, natural o intervingut pels humans, configura un paisatge, és a dir, un conjunt de referents físics i funcionals, susceptible de ser considerat com un fenomen en si mateix. El paisatge reflecteix la realitat ambiental de cada indret, alhora que compendia la història del procés antròpic que shi hagi pogut desenvolupar. És per tot això que el concepte paisatge és en realitat un algorisme socioecològic.
1.4.1 El concepte de paisatge
El terme paisatge es va incorporar a les llengües europees pels volts del segle XV. La difusió del terme sembla lligada a la difusió de la pintura de les escoles italiana i flamenca. Als quadres dels mestres italians del Quattrocento, el paisatge hi apareix com un fons vers el qual convergeixen les línies de fuga, que dóna profunditat, equilibri i realisme a lescena representada (realisme compositiu, sentén, si bé les escenes representades poden ser del tot irreals). A poc a poc, i de la mà dartistes com Sandro Botticelli,(11) aquest rerefons va anar guanyant protagonisme, fins a esdevenir, segles més tard, el tema del quadre (Burckhardt, 1860). Lescenari, el lloc on passaven les coses, acabà essent la cosa en ella mateixa. Des daleshores, el paisatge va anar esdevenint gradualment la imatge del territori, un tros de món tal vegada només imaginat, però fet delements geogràfics reals (López Silvestre, 2003).
Tanmateix, si hom cerca la veu «Paysage» a LEncyclopédie (Diderot & dAlembert, 1751-1772),(12) tot el que shi diu està referit a la pintura, mentre que les al·lusions als paisatges reals, contingudes en descripcions de territoris i escrites per diferents naturalistes, sempre tenen el caràcter despectacles més o menys escenogràfics.(13) No costa gaire veure la connexió entre lactitud amb la qual contemplem els quadres de paisatges i la manera com habitualment ens col·loquem davant els paisatges o les vistes a les quals donem valor estètic: les expressions «sembla un quadre» o «sembla una postal» són prou eloqüents. Diguem de passada que els enquadraments fotogràfics, fixats en les postals i en les fotos dels catàlegs de viatges o en els nostres propis àlbums de fotos, constitueixen una versió moderna i estandarditzada dels quadres de paisatges, a més de configurar, juntament amb les imatges filmades, un imaginari col·lectiu del qual ens ocuparem més endavant.
Convinguem, doncs, que el paisatge correspon a la imatge o fesomia dun fragment de territori. De fet, més enllà del significat, letimologia de la paraula paisatge en la major part de llengües europees reflecteix aquesta vinculació amb el territori. El prefix land- de les llengües germàniques (landscape, Landschaft, landschap...) o la partícula pais- de les llatines (paisatge, paisaje, paysage, paesaggio...) fan referència a un territori singular, identificable i delimitable. Daquí la vinculació que sestableix, no només entre paisatge i territori, sinó també, i de manera encara més concreta, entre paisatge i «lloc». En paraules del geògraf Joan Nogué (2010): «Els llocs són els punts que estructuren lespai geogràfic, que el cohesionen i li donen sentit. No són simples localitzacions [...]. Els éssers humans creem llocs en lespai, els vivim i els omplim de significació.»
El tema ha estat tractat a bastament per lecòleg Fernando González Bernáldez (1981; 1985; 2011, apartat «Paisajes canónicos»). Fa notar la naturalesa més o menys antròpica dels paisatges que contemplem i, especialment, la manera sovint no premeditada amb què shan anant configurant: «Només una ínfima part del nostre paisatge és el resultat dun paisatgisme voluntari, fet de forma intencionada i conscient per a la promoció de característiques estètiques i visuals.» En efecte, la gran majoria dels paisatges no responen a cap propòsit previ, i menys encara a una intenció estètica deliberada. Són el resultat dintervencions funcionals orientades a un millor aprofitament del territori. Per «crear» llocs i paisatges no cal ni tan sols intervenir-hi materialment, nhi ha prou a projectar-hi significat a fi que sintegrin en limaginari paisatgístic col·lectiu. Els paisatges són expressió del territori i, alhora, per la singularitat i la dimensió cultural i emocional, elements essencials de la configuració dels llocs. Per tot plegat, en definitiva, el paisatge és el consecutiu, no il·latiu, aspecte no premeditat del territori.
Un cas paisatgístic particular seria el del mar. El paisatge marí és un no-paisatge. El mar té història, però a penes memòria, perquè es desfà constantment en lhoritzontalitat resilient. El mar reflecteix les condicions ambientals del moment, que esborra de seguida del registre perceptiu per raó de la seva deliqüescent inconsistència paisatgística: després de la tempesta, torna la calma. Com a màxim, són els fons marins que ja no són el mar, sinó la terra submergida o bé els humans que exerceixen de mariners o de pescadors, qui conserva els records i els registres històrics, és a dir, la memòria. Per descomptat que en la composició de les aigües poden rastrejar-se una infinitat de dades històriques reveladores, però això ens situa en un pla perceptiu diferent del pròpiament paisatgístic. El mar, un dels paisatges pictòrics més apreciats, és un no-paisatge socioecològic. En el millor dels casos, és un paisatge efímer, invariablement substituït per ell mateix sota un altre aspecte, a cada segon.
1.4.2 Del paisatge al paisatge passant pel territori(14)
Al principi va ser el paisatge. Van ser diferents paisatges, en realitat. En efecte, hi ha hagut una llarga seqüència de paisatges preantròpics (és a dir, anteriors a laparició dels humans), deliciosament recreats, amb més o menys fortuna, en representacions fascinants. «Paisatge del Carbonífer», diu el cartellet museístic sota un diorama inquietant ple denormes falgueres que regalimen humitat. «Paisatge del Juràssic», diu un altre en què diversos dinosaures sesbatussen. Tots aquests quadres són evocacions del paisatge dabans del paisatge. Paisatges de territoris que, dacord amb les actuals convencions, no eren tals territoris, en la mesura que no hi havia hagut encara aprehensió ni regiment humans. Però eren paisatges, composicions espacials daquelles realitats extintes.
Després van venir els paisatges dara. Vam aprendre a valorar-los gràcies a mirades exquisides, necessàriament «de lletres», ja que a la ciència experimental li faltaven encara alguns segles de cocció. Paisatges antropitzats, vistos i descrits pels clàssics, resumibles en qualsevol apunt infantil espontani: una casa, un camí, un camp i un bosc. Ara els nens shan tornat estadísticament urbans i dibuixen altres coses, però en el fons és el mateix: una casa, un carrer, diversos cotxes, una fàbrica... Com hem vist, amb el Renaixement, el paisatge europeu entra en lart, indici dun interès territorial incipient. Després va arribar el frenesí geogràfic i la descoberta de mons intactes, cosa que va portar el gust per lescenografia paisatgística. Daquesta manera, el paisatge esdevingué un objectiu pictòric grandiloqüent.
Fins que vam rescatar el paisatge quotidià. Fins que vam veure el paisatge com a algorisme, no només com postal. Aleshores ens vam adonar que el paisatge és laspecte del territori, la façana de la realitat. Així va néixer una nova idea del paisatge expressable en llenguatge parametritzat. Territori i paisatge esdevingueren conceptes correlatius: el territori, un sistema; el paisatge, un algorisme. Tot això construït sobre una matriu biofísica consistent, sense la preexistència de la qual estaríem parlant de virtualitats.
Per a la majoria dels estudiosos del tema, el territori és lespai conformat pels humans, percebut en termes de paisatge. Geògrafs i naturalistes diversos han assimilat sovint territori a matriu biofísica o, com a màxim, a matriu ecològica; relliscada desitjablement corregible i en tot cas menor que la dels seus oponents dialèctics o simplement competidors gremials, els quals tendeixen a ignorar lexistència, o almenys el pes, daquestes matrius. O sigui, no hi ha pròpiament territori sense transformació antròpica, però menys encara sense matriu subjacent. Sobre la matriu (clima, substrat, sòl, relleu, hidrografia, vegetació, fauna...), hi opera la capacitat transformadora humana que, de fet, no passa de manifestació sofisticada daquesta mateixa matriu, però val més no perdres en subtileses i conforma un espai territorial. Un espai sotmès a múltiples usos (extractius, agrícoles, residencials, industrials, viaris) que justament per això diversifica fins al deliri laspecte o, el que és el mateix, multiplica els paisatges.
1.4.3 El paisatge algorísmic
Els paisatges contemporanis de la majoria dels països en tot cas, de la totalitat dels països industrialitzats són paisatges construïts. El procés sinicià molts segles enrere, de la mà de les transformacions introduïdes per lactivitat agrícola i ramadera. Modernament sha arribat a nivells molt avançats en aquest procés de construcció del paisatge mitjançant la presència dominant dedificis i infraestructures. Aquesta construcció de paisatge edificat és un element capital de la reflexió socioecològica moderna, però no ha de fer perdre de vista el procés secular de construcció paisatgística no edificativa dut a terme pel món rural tradicional i, actualment, per lactivitat agropecuària de caràcter industrial.
Hom pot parlar de paisatge tropical o de paisatge medioeuropeu sabent que darrere aquestes locucions es compendia molta informació climàtica, edàfica i àdhuc geològica, biològica i antropològica, és a dir, històrica, agronòmica, urbanística, social i política. És per això que expressions com «paisatge anglès» són menys frívoles que no poden semblar, perquè al darrere shi parapeten el clima medioeuropeu i atlàntic, els boscos planocaducifolis, els relleus suaus i la continuïtat de la catifa vegetal elements que signifiquen escàs risc derosió hídrica indesitjada i productivitat forestal i agropecuària elevades, és a dir, lagricultura extensiva de vegetals herbacis no irrigats, els prats amb closes i també les carreteres estretes i resseguides per tanques, les casetes amb teulades a dues aigües i tota la filosofia socioeconòmica que es deriva duna forma ancestral dexplotació daquest espai, amb manors i cacera de la guineu inclosos.
Més encara. Darrere daquesta expressió samaga una determinada concepció de la propietat que, a través duna estructura cadastral concreta, fa possible lexistència de finques de proporcions i disposició precises, hi ha una forma dentendre lús de lespai privat que en certa manera el converteix en usufructuable per part de tercers, en la mesura que les dimensions dels camps i la distribució de les tanques permet la permeabilitat circulatòria dels senyors que munten a cavall, però potser no dels camperols que es desplacen a peu. Quan parlem de «paisatge anglès», en realitat parlem de tota la forma de concebre lapropiació del territori i lactivitat econòmica que és pròpia de la cultura britànica. Passa el mateix quan parlem de «paisatge mediterrani», expressió que remet a una manera destructurar el territori que, a grans trets, ja fou explicitada per Marc Porci Cató Censorí, Cató el Vell, en el segles III-II aC (Cató, 1927; Boada, 2009). Mantenir un tipus determinat de paisatge equival a mantenir una manera determinada dentendre les relacions dels humans amb lentorn, és a dir, mantenir un algorisme socioecològic determinat com a expressió i suport material dun algorisme socioeconòmic determinat (Folch, 1999).
Però les actuals ciències del paisatge van més enllà daquesta relectura de la terminologia literària per construir tot un edifici cognitiu que permet dinterpretar millor la realitat territorial. El paisatge és la interfície que permet «visualitzar» el territori. El paisatge, que es veu, és una derivada segona del territori, que és subjacent sota el paisatge.
1.4.4 Les tipologies paisatgístiques
Dacord amb les consideracions anteriors, pot establir-se una primera diferenciació entre paisatges naturals i paisatges construïts.
Els paisatges naturals o espontanis coincidirien sensiblement amb la matriu biofísica. Serien els paisatges dabans dels paisatges, és a dir, laspecte del territori abans del territori, perquè correspondrien a espai no sotmès a lacció antròpica ni objecte dapropiació humana. Són els paisatges «verges» que tant fascinen els viatgers o els lectors de novel·les. En realitat, aquests paisatges no existeixen, o quasi no existeixen. En efecte, a penes queda un racó del planeta que no hagi experimentat lacció humana de manera més o menys intensa. Tanmateix, lembadaliment per lespai extraurbà en una societat hiperurbanitzada com la nostra fa que qualsevol territori escassament edificat sigui percebut com a «natural» o «verge». Els abusos dialèctics en relació amb això són constants, fins i tot exagerats, car hom arriba a qualificar de naturals o verges zones manifestament silvopastorals o àdhuc agropecuàries. És la mateixa manera esbiaixada de veure que considera que «viure a la natura» és tenir una casa a pagès.