Crònica de la croada contra Catalunya - Bernat Desclot

Bernat Desclot

CRÒNICA DE LA CROADA CONTRA CATALUNYA, LANY 1285

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Barcelona

TAST DE CLÀSSICS, 8

Primera edició digital: març 2015

© de ladaptació i de la introducció, Miquel Desclot, 2015

Reservats tots els drets daquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S. A.

Acàcies, 15. 08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Edició núm. 831

Disseny de la coberta: LAMANERA

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24

08812 Sant Pere de Ribes

INTRODUCCIÓ

Les quatre grans cròniques (la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós) constitueixen un capítol central de la nostra literatura medieval, com la poesia trobadoresca dins loccitana, la novel·la cavalleresca en vers dins la francesa, o la saga en prosa dins lescandinava. I si ho són és perquè els nostres autors no es van conformar a enfilar una mera relació de fets i gestes per salvar-los mecànicament de loblit, com era habitual en el gènere dels annals, sinó que en van saber fer literatura de primera magnitud.

Amb lúnica excepció de la de Desclot, les nostres cròniques majors tenen un innovador component autobiogràfic molt important, que potser nexplica lafany delaboració literària que es troba a faltar en tantes cròniques medievals de mena perfuntòria i utilitària.

Però justament la de Bernat Desclot es caracteritza per la qualitat esmunyedissa de lautor, que al llarg de lobra té tanta cura a mantenir-se al marge del que conta que aconsegueix esborrar-se pràcticament del text i esdevenir un enigma per al lector.

Això ha fet que durant segles només hagin surat conjectures sense gaire fonament sobre la personalitat del cronista més llegit i respectat de la nostra historiografia medieval. Perquè, aparentment, no tan sols shavia fos de la seva crònica, sinó que fins i tot havia aconseguit desaparèixer de labundosa documentació de lèpoca. No va ser fins lany 1949 que Miquel Coll i Alentorn, a lextens estudi que precedeix la seva edició de la crònica de Desclot dins la col·lecció Els Nostres Clàssics (Barcelona, Barcino, 1949), va proposar una identificació plausible, minuciosament estudiada i documentada. Segons la seva proposta, acceptada ja universalment, el misteriós Bernat Desclot que havia historiat el regnat de Pere el Gran podia ser el curial Bernat Escrivà, que segurament devia preferir signar la seva crònica amb un cognom alternatiu de la família, en una època en què els cognoms eren encara vacil·lants (Escrivà remetia a la professió del cap de família, i Desclot al lloc dorigen pairal), amb la probable intenció de deslligar la seva obra literària dels productes de la seva professió descrivà de la Cancelleria Reial. Bernat Escrivà apareix sovint als documents de la cort, i per tant sabem força coses dels seus anys de funcionari reial, però no coneixem gaires detalls més de la seva vida: ni lloc ni data de naixement, i només una data imprecisa de defunció (final de lany 1288). Els Escrivà potser eren dorigen narbonès i potser van fer arrels en un llogarret del Rosselló anomenat Les Clots, derivat probablement dun Es Clot que explicaria el nom del cronista. El primer document que esmenta inequívocament el nostre personatge és del 24 de maig de lany 1273, i ens el presenta com a justícia del port de València, és a dir com a magistrat. Però daltres documents es desprèn que anteriorment havia estat titular de lescrivania de Gandia, i que ho va tornar a ser dençà del 31 dagost del 1276. En lendemig va servir encara com a majordom del comte dEmpúries. A partir del gener del 1282 el trobem a la tresoreria reial. Lany següent, a València, i després a Albarrasí i a Tarassona, formant part del seguici del rei Pere, que acabava de tornar de la campanya de Sicília. Lany 1285 el sabem assentat a Barcelona com a tresorer reial, i desplaçant-se sovint entre el Cap i Casal i els campaments on el rei organitzava la defensa de Catalunya contra lexèrcit francès. El 10 dabril del 1287, quasi un any i mig després de la mort del rei Pere, el trobem en un nou càrrec dimportància, com a cambrer del rei Alfons, probablement fins a la seva pròpia mort, cosa dun any i mig després. En suma, Bernat Escrivà va gaudir duna posició destacada, en particular els darrers anys de vida, a la cort reial, com a home de confiança dels reis Pere el Gran i Alfons el Franc. Una posició de privilegi per reunir informació de primera mà i per consultar sense entrebancs els arxius reials. Per ser, en definitiva, lil·lustre Bernat Desclot.

Bernat Desclot és, doncs, un contemporani de Ramon Llull, i encara que el volum de les obres respectives no sigui equiparable, la qualitat de la crònica de Desclot el fa tan pare de la nostra prosa clàssica com el genial mallorquí, a menys dun segle de distància de les remotes Homilies dOrganyà. Desclot és el primer gran escriptor sorgit de lempresa de normativització lingüística de la Cancelleria Reial, força abans de lesplendor que assolirà al cap dun segle.

Lexistència dun manuscrit amb un text diferent de la resta ha permès a Stefano M. Cingolani demostrar que Desclot va treballar en lelaboració del seu text en dues tongades. La primera redacció devia tenir lloc entre lany 1280 i el 1286; la segona, amb revisions importants respecte a la primera, devia començar lany 1286, quan Escrivà es va veure lliure de les obligacions a la tresoreria reial, i va quedar inacabada a la seva mort, a la darreria del 1288.

A linici del pròleg, lautor declara les seves intencions en els següents termes: «Aquí comença el llibre que En Bernat Desclot dictà i escriví dels grans fets i de les conquestes que feren, sobre sarraïns i sobre altres pobles, els nobles reis dAragó que foren de lalt llinatge del comte de Barcelona.» Amb la qual cosa ja ens fa saber, duna banda, que només li interessa relatar les gestes glorioses de la corona, i, de laltra, que només li importen els reis sorgits del casal comtal de Barcelona, que per a ell tenien una noblesa de sang superior a la del casal reial aragonès abans de la unió.

En realitat, el que més li interessa és explicar i, sobretot, enaltir el regnat del rei Pere, que ja lhavia distingit amb la seva confiança quan només era encara lhereu del tron. Per a això comptava amb els seus dots dobservador i danalista, duna banda, i amb les relacions detallades de testimonis oculars i els nombrosos documents generats a la Cancelleria Reial, duna altra. Ara bé, per donar raó del regnat del seu rei li calia remuntar-se poc o molt als precursors, i per a això comptava amb relats anteriors diversos, que tot indica que coneixia bé: el Llibre dels fets, de Jaume I, enllestit pocs anys abans que Desclot comencés a escriure; les Gestes dels comtes inicialment redactades en llatí i traduïdes al català feia poc; el Llibre dels reis, escrit també molt poc temps abans, i altres fonts menors, no sempre identificables. Menys dun terç de la crònica és dedicat als precursors, des del que ell anomena el Bon Comte (una figura que tan aviat es refereix a Ramon Berenguer IV com al seu pare, Ramon Berenguer III) fins a Jaume I, passant per Alfons el Cast i Pere el Catòlic. Els més de dos terços restants, doncs, es concentren en els nou anys del regnat de Pere el Gran, que de fet ja adquireix molt de protagonisme als capítols dedicats als darrers anys del regnat de Jaume I. Com els tres altres cronistes, Bernat Desclot està molt més interessat en els fets contemporanis o recents que no pas en el passat remot, la qual cosa esdevé justament una de les qualitats més innovadores i característiques de les nostres cròniques, i sens dubte en constitueix un dels màxims atractius.

Les dues grans gestes de Pere el Gran van ser la conquesta de Sicília, usurpada al seu sogre Manfred per Carles dAnjou, i la defensa de Catalunya contra la gran invasió francesa de Felip lArdit, sancionada pel papa francès Martí IV com a croada, arran de la desfeta angevina a Sicília. Aquests, doncs, són els dos episodis centrals a la crònica de Desclot, de to èpic el primer i molt més dramàtic el segon, i els que donen la mesura de la seva categoria literària. Si, en la forma de construcció, les tres altres grans cròniques són equiparables a uns llibres de memòries, la de Desclot és equiparable a una novel·la: lautor reuneix el seu material i el selecciona amb un designi narratiu i ideològic no gens atzarós, i a continuació sen serveix per edificar una composició dun efecte ben premeditat. En la consecució del seu pla, Desclot narra amb vivacitat, inventa o oculta amb astúcia (menteix en favor de la veritat, com tot escriptor mereixedor daquest nom) i, en els grans parlaments dels seus personatges, demostra una eficàcia retòrica digna dels millors clàssics del seu gènere (de Tucídides, per exemple, que de ben segur el nostre autor no coneixia).

La informació nova que aportava, però sobretot lelaboració literària amb què la vehiculava, van fer de la crònica de Desclot un llibre dèxit, com ho demostra la remarcable quantitat de còpies manuscrites que se nhan conservat. Una circumstància que naturalment ha dificultat lempresa destablir-ne un text canònic. La primera edició que ho va intentar va ser la ja esmentada de Coll i Alentorn, lany 1949. La més recent, la de Cingolani (Barcelona, Barcino, 2010), encara shi basa, tot i laportació de múltiples esmenes.

La present adaptació, equivalent al darrer terç de tota la crònica, recull el relat de lèxit inicial i el fracàs final de la invasió francesa del Principat, que cobreix els vuit mesos compresos entre la festa de Pasqua i la mort del rei Pere, la vespra de Sant Martí daquell any 1285. Això és, des del capítol 131 fins al 168, inclusivament, amb lexcepció del 133, que he omès tot sencer, a desgrat del seu interès intrínsec, per no trencar el fil de la narració principal. Amb aquesta excepció, he seguit sempre el text original de manera escrupolosa, mirant de deixar-lo parlar al seu aire en un català que no sallunyi de la llengua medieval que mereix el títol de clàssica sinó per tal desdevenir suficientment intel·ligible per al lector actual. Així, doncs, nhe respectat lestil sintàctic fins on mha estat possible, i només hi he passat la llima per suavitzar-ne la insistent tendència paratàctica i per evitar un excés de repeticions provocades per una pruïja gairebé notarial dexactitud. He modernitzat tota la morfologia, i he procurat guardar un cert equilibri entre el passat perfet i el perifràstic. Pel que fa al lèxic, lhe modernitzat mínimament, procurant retenir tantes paraules i expressions dèpoca com mha semblat prudent i esquivar lús de les que poguessin sonar més anacròniques: per exemple, he conservat «servent» (o «servent darmes») per no haver dintroduir «soldat ras»; però he utilitzat «gentilhomes» en comptes de loriginal «rics hòmens», que pot resultar desorientador per a un lector modern; he mantingut «cairell» per a les fletxes dels ballesters amb el simple afegit «de ballesta»; he conservat «atzembles», aclarint que es tracta de bèsties de càrrega, però alhora he gosat introduir esporàdicament «exèrcit» per lhabitual «poder» de la llengua medieval. He conservat encara lús medieval de verbs com «ferir» (per «atacar» o «escometre»), «barrejar» (per «saquejar»), «guiar» o «donar guiatge» (per «donar salconduit»), o «assegurar» (per «garantir seguretat»), amb els quals espero que el lector es familiaritzarà sense entrebanc. Etcètera. Pel que fa als noms, he modernitzat els antropònims, com «Jaume» per «Jacme» o «Alfons» per «Anfós», i els topònims, com «Girona» per «Gerona», «Besalú» per «Besuldó» o «Vilobí» per «Vilalbí», però he conservat larticle salat dalguns que modernament lhan perdut, com «Sa Jonquera» o «Sa Roca» (tot i que el mateix Desclot vacil·la entre «Es Voló» i «El Voló»). Espero que, malgrat tota aquesta cirurgia lingüística, hagi sabut conservar lessència del sabor de lestil dun dels nostres primers clàssics, i que les cicatrius resultants es puguin considerar irrellevants.

Miquel Desclot

Com el rei de França reuní tot el seu pertret, per terra i per mar, per venir contra el rei dAragó i la seva terra

Quan el rei de França va saber que el rei dAragó havia pres el castell dAlbarrasí i després li havia corregut i saquejat tot Navarra, que li era fidel, es va enfurir molt. I llavors, com que ja feia dos anys que preparava homes i viandes per venir amb tot el seu poder contra la terra del rei dAragó, apressà més el fet. Va fer construir cent cossos de galeres a la ribera dun riu de Provença que es diu Roine, i alhora va fer fer una gran armada en altres llocs, vora mar, és a dir a Narbona, a Marsella, i per tota la costa dels seus dominis i del rei Carles, fins a la ribera de Gènova. I va fer posar taula a molts llocs de la costa per assoldadar mariners i tota mena dhomes darmes, de qualsevol llengua que fossin, que volguessin anar a la seva armada. I així aconseguí, en breu temps, pel gran sou que donava, dotar dhomes tota larmada, entre provençals, narbonesos, marsellesos, pisans i molta altra gent.

Ell, daltra part, saparellà per venir per terra amb el més gran exèrcit que de cent anys ençà la corona de França hagi reunit. Entre els que enrolà per força, els que hi anaren de grat i els que assoldadà, va reunir disset mil homes a cavall, tots de paratge, i assoldadà divuit mil ballesters de peu, i ben bé altres cent mil homes de peu o més. Era tan gran el parament que cal haver-ho vist per creure-ho. I havia fet portar, al llarg dels dos darrers anys, tanta vianda per mar i per terra com havia pogut reunir des dAlemanya fins a Narbona, Carcassona i Tolosa, i als llocs veïns del rei dAragó, és a dir, prop de Catalunya. Llavors partí de França amb tota aquella multitud de gent i sen vingué a Tolosa.

De manera que, en arribar la Pasqua, era a Tolosa amb tota la seva gent, i la host era tan gran que, si un dia volien partir plegats dun lloc per anar a un altre, no podien avançar una llegua per res del món, que no podien cabre en cap ciutat, per gran que fos, car només les bèsties, entre els cavalls i les atzembles de càrrega que duien, ocupaven mitja llegua tot al volt del camp on estaven atendats. Hi havia francesos i picards, tolosans i llombards, bretons i flamencs, borgonyons i alemanys, provençals i anglesos, i gascons i de quasi totes les llengües de cristians, homes i barons. A Tolosa, per manament del rei de França, van ser inscrits tots els que hi havien danar. I van sojornar allí alguns dies fins passades les festes de Pasqua.

Ara deixarem estar això i tornarem al rei dAragó, que shavia quedat a Saragossa embargat per raó de les demandes que li feien els gentilhomes de les viles dAragó.

Com el rei En Pere dAragó tingué parlament a Saragossa amb els homes dAragó

Quan el rei havia estat tant de temps a la ciutat de Saragossa que ja sacostava la festa de Rams, i veia que no es podia avenir en cap cas amb els aragonesos, cridà un dia tots els gentilhomes dAragó i els ciutadans de Saragossa al seu palau, i els digué així: