Ara deixarem estar això i tornarem al rei dAragó, que shavia quedat a Saragossa embargat per raó de les demandes que li feien els gentilhomes de les viles dAragó.
Com el rei En Pere dAragó tingué parlament a Saragossa amb els homes dAragó
Quan el rei havia estat tant de temps a la ciutat de Saragossa que ja sacostava la festa de Rams, i veia que no es podia avenir en cap cas amb els aragonesos, cridà un dia tots els gentilhomes dAragó i els ciutadans de Saragossa al seu palau, i els digué així:
Barons, he estat molt de temps en aquesta terra per tal de poder-me avenir amb vosaltres sobre les demandes que em feu. Però això no pot ser, a parer meu, i no pas per culpa meva, sinó vostra, que cada dia em feu demandes noves. Així, em fa lefecte que, encara que hi estigués cent anys, tindria sempre coses a resoldre. Però ara jo no em puc aturar per res, perquè sé del cert que el rei de França, amb totes les seves forces, i amb lajuda del papa, es prepara per venir en breu contra mi i la meva terra, és a dir, Catalunya. I jo ja he trigat massa a aparellar-me per poder esperar i defensar-me de dues guerres tan grans. No em puc endarrerir més, que el rei de França ja és amb totes les seves hosts a Tolosa per venir sobre Catalunya. I, si jo perdés la terra de Catalunya, ja no en cobraria altra de tan bona. Per això jo he de partir daquí, i no puc pensar què podria donar-vos, sense perjudici meu, perquè us sentíssiu contents de mi. Amb tant, us encomano a Déu, i, si voleu defensar-vos, i la meva terra, que vostra és, contra els meus enemics, que vostres són, feu-ho gallardament, i si no, jo no hi puc fer més. Però tinc fe que vosaltres fareu el vostre deure envers mi, ara i sempre.
I, havent dit això, el rei salçà i anà a menjar. I en pocs dies sen vingué de jornada en jornada cap a Lleida, on arribà el diumenge de Rams, mentre es deien les misses. Aquí va ser rebut amb molt gran honor pels homes de la ciutat, i llavors va entrar al seu palau. Hi sojornà dos o tres dies, i en acabat partí cap a Barcelona.
Com el rei En Pere dAragó anà contra el seu germà, el rei de Mallorca
Quan el rei Pere va haver passat les festes de Pasqua a Barcelona i posat ordre a la ciutat, partí daquí amb bona companyia de cavallers cap a Girona. I cavalcà pel Gironès i lEmpordà amb aquells cavallers, entre els quals hi havia el comte de Pallars, i En Ramon Folc, vescomte de Cardona, i amb gran quantitat de servents darmes que reclutà a Girona i més enllà. I ningú no li sabia el propòsit, sinó que la gent deien i es pensaven que anava a establir guarnició en un pas que hi ha entre el Rosselló i la terra del rei de França, per tal que el rei francès i les seves hosts no poguessin entrar ençà quan vinguessin cap a Catalunya. Però el rei tenia una altra intenció, com veureu.
I heu de saber que En Jaume, que era llavors rei de Mallorca, germà del rei En Pere, no estava en aquella saó en bones relacions amb el seu germà, el rei. Per la qual raó el rei dAragó el tenia en sospita per moltes coses que havia sabut del cert que aquell rei En Jaume havia tractat amb el rei de França i amb el papa en contra seva. Per això es temia el rei En Pere que el rei En Jaume no li fos contrari en la guerra que esperava sostenir amb el rei de França i que no donés als francesos, quan vindrien sobre Catalunya, pas i entrada per la seva terra, és a dir pel Rosselló, que es troba entre la terra del rei de França i la del rei dAragó. La qual terra del Rosselló aquell rei En Jaume tenia en bon dret, amb la resta dels seus territoris, en feu del rei dAragó. Però, per les coses que el rei En Pere havia sentit, això és, que aquell shavia entrevistat moltes vegades amb el senescal del rei de França i amb NAmalric de Narbona, i que havia tramès a Roma i a França els seus missatgers per recaptar algunes coses que més endavant sentireu, el rei dAragó en recelava fortament. Per la qual cosa, quan va haver cavalcat per tot el Gironès i lEmpordà amb cavallers i amb companyies de peu, segons que ha quedat dit, savançà fins a arribar en un lloc que és a prop de la vila que hi ha enmig del Rosselló i que du el nom de Perpinyà, en la qual era el damunt dit rei En Jaume, amb la muller i els fills. I quan fou en aquell lloc, el rei dAragó de seguida va fer donar civada als cavalls i a les altres bèsties.
Quan el rei i els altres cavallers i totes les companyies van haver dormit una mica a la nit, va fer armar els cavallers i els soldats i ensellar els cavalls, i muntaren i partiren daquell indret, i van travessar per camins i per dreceres fins que van ser molt a prop de Perpinyà. I encara ningú del seguici no sabia on volia anar el rei ni quina intenció tenia. Mentrestant, els cavallers anaven tots parlant entre ells que seria bo que demanessin al rei què volia fer, però li coneixien el cor i ningú no li ho gosava dir, tret dun cavaller anomenat NAlbert de Mediona. Aquest era un home de la seva confiança, i era cavaller expert i noble i savi, i el rei lestimava molt, per la qual cosa ell hi tenia més accés que ningú. Aquest cavaller digué als altres:
Barons, jo faig la mateixa cavil·lació que vosaltres, que no puc endevinar quina voluntat té el rei ni què té en cor de fer, que no me nha dit res a mi ni a ningú més, crec. Per la qual cosa, si voleu, mhi aventuraré jo i li ho demanaré.
Sí van fer els cavallers, que Déu us doni bona ventura. Demaneu-li-ho, que millor us estarà a vós que a ningú.
Amb això, sacostà NAlbert al rei i li digué:
Senyor, tots aquests gentilhomes i cavallers us preguen que els digueu quin és aquest ardit que teniu en cor de fer, que ningú no ho sap ni sho pot imaginar.
I el rei, en sentir-ho, somrigué i li digué, en escarni:
Sapigueu, NAlbert, que si podem cavalcar prou i la nit ens permet que en venir el dia hàgim guanyat la font de Salses, farem tal ardit com en molt de temps no nheu vist de tan bell.
NAlbert, en sentir-ho, en tingué un gran goig, i convençut que el rei li havia dit la veritat i desvelat la intenció, vingué a dir als altres cavallers allò que el rei li havia dit.
Però si de primer ja havien fet cabòries, encara més en van fer llavors, perquè els uns es pensaven i deien que el rei volia anar a la ciutat de Narbona a fer-se-la lliurar; els altres deien que més aviat anaven al Carcassès a saquejar la terra; els altres, que es volia entrevistar amb el rei de França. I, així, tots en tenien opinions diferents. I, caboriant, tant cavalcaren que a la fi ja no eren a més de dos trets de ballesta de Perpinyà. Llavors digué el rei:
Via, soldats, endavant! I estigueu tots aparellats, homes de cavall i de peu, que aquí farem la nostra jornada!
Amb això, tots van conèixer la voluntat del rei i es van meravellar molt de la seva saviesa, que havia amagat talment el seu propòsit que ningú no li havia endevinat la intenció, sinó que, quan algú es pensava que feia una cosa, ell en feia una altra ben lluny daquella.
I, quan En Ramon Folc, el damunt dit vescomte de Cardona, va haver entès i conegut que el rei tenia intenció dentrar a Perpinyà, i de prendre la vila de grat o per força, sacostà al rei i li digué:
Senyor, cert és que jo he vingut amb vós amb cor i voluntat de fer el vostre manament ara i sempre, i de seguir-vos en tot lloc on vulgueu anar i contra tot enemic. Però, segons que jo veig i que per vós he entès, ara voleu entrar a la vila de Perpinyà; i jo sé, i vós també ho sabeu, que el rei En Jaume de Mallorca i madona la reina i els seus fills són dins la vila, i la reina és parenta meva i molt pròxima, i no em sembla que fos cosa honesta ni convenient que jo consentís un tal estratagema contra ella ni en lloc on ella fos, i menys encara si jo hi hagués de ser present. I no us penseu pas que això ho digui perquè tingui intenció de retirar-me del vostre servei, sinó que us lliuraré tota la meva companyia de cavall i de peu per fer la vostra voluntat, mentre jo, si a vós plau, mestaré a fora i us esperaré tot sol amb un company, o així com a vós plagui.
I respongué el rei:
Sempre heu estat cortès, En Ramon Folc, i sobretot en fets on hi hagués dones afectades. I jo estic dacord amb això que heu dit, i doncs facis així mateix, que bé em plau.
I En Ramon Folc li digué:
Senyor, grans mercès!
I llavors li besà la mà. I, així, es mantingué enfora amb dos o tres companys. El rei, amb el comte de Pallars i amb tota laltra companyia de cavall i de peu, sacostà a la vila de Perpinyà. Ell mateix al capdavant, amb quatre o cinc companys, vingué a les portes de la vila, amb els perpunts vestits i amb una llança a la mà, sense altres armes, i les trobà tancades, perquè encara no era dia clar. El rei cridà al guaita que li fes obrir, i el guaita va respondre que no ho faria fins que fos de dia, i que es fes enrere, si no volia que li costés car. I el rei el pregà benignament que li obrís de tot en tot, i el guaita que era dalt la porta cridà els altres guaites que servien la muralla, i nhi van venir ben bé deu o dotze, i van demanar al rei qui era, que així volia entrar amb tanta pressa. El rei respongué que li obrissin, que no venia per fer-los cap mal. Els guaites respongueren que no ho farien, si no deia qui era. I ell els digué que era el rei dAragó, que venia per al seu bé i que li obrissin. I els guaites, en sentir que era el rei dAragó, el van reconèixer i en van tenir gran goig, car lestimaven més, ells i tota la gent del Rosselló, que cap altre senyor del món, perquè era sense falla el seu senyor natural. Però els guaites, per tal que no els poguessin reptar per traïció, van cridar:
A mort, a mort!
I van tirar pedres i cairells de ballesta, i van fer grans crits. El rei, en veure-ho, cridà tota la companyia que li eren a prop, i vingueren tots. Els servents sacostaren a les portes amb els escuts abraçats i descarregaren amb les destrals grans cops a les portes, talment que van trencar les portes i les barreres i les cadenes i tot quant hi havia, a desgrat daquells que eren dins, que els ho combatien.
El rei entrà per la vila i, abans que la meitat de la gent se nhagués adonat ni hagués sentit el brogit, semparà amb la seva gent del castell del rei En Jaume, son germà. I, així, mentre pujava cap al castell, es donava el cas que aquell matí NAmalric de Narbona i el nebot de larquebisbe de Narbona havien vingut a Perpinyà per veure el rei de Mallorca, que estava malalt. En ser a la porta del castell, lhavien trobat tancada, i havien picat amb grans cops perquè els obrissin. Però els del castell no els havien volgut obrir, perquè sentien el brogit de la vila i havien sabut que el rei dAragó era aquí. I aquests es van estar tant de temps a fora, esperant que els obrissin, que la companyia del rei dAragó i els cavallers arribaren al castell i els trobaren a la porta, amb alguns cavallers i escuders que eren de la seva companyia. I els agafaren tots i els conduiren al rei, que els va fer guardar bé.
I, després que el rei arribà a la vila i hi hagué estat tot aquell dia i fet el que li plagué, lendemà va cavalcar pels carrers abans de menjar, sense armes. Tota la gent de la vila que el veien en tenien gran goig, i li besaven la mà i el saludaven com a senyor. I després ell va anar a la casa del Temple, i hi va trobar el ric tresor de son germà, el rei de Mallorca, que era aquí en custòdia, i el va fer pujar al castell, i va obrir els cofres on era. I, entre altres coses, hi trobà una carta escrita en pergamí, segellada amb dues boles de plom pendents, una del rei de França i laltra del papa, en la qual es contenia que el rei En Jaume de Mallorca prometia ajudar i valdre amb totes les seves forces per mar i per terra el rei de França contra el rei dAragó, fins que el rei francès hagués conquerit tota la terra del rei dAragó. I, per raó daquesta promesa que feia, el rei de França li donava el regne de València, quan lhagués conquerit i pres al rei dAragó. I aquesta donació laprovava i sancionava el papa de Roma.
Quan el rei dAragó va veure la carta, sen va sentir molt agreujat en si mateix, però no en va voler dir res a ningú en aquell moment, i la desà bé. I aleshores va trametre els seus homes per tots els hostals de la vila de Perpinyà i va fer prendre molts mercaders que hi havia de la terra del rei de França i agafar i consignar tota la seva roba i les seves mercaderies, que valien una gran infinitat dor. Després va fer prendre dos consellers del rei En Jaume de Mallorca que hi va trobar, que sempre havien estat contra ell: lun era En Ramon Batlle i laltre En Puig dOrfila. I els va fer guardar bé i els prengué tot quant tenien i els pogué trobar.
Després, quan el rei hagué entrat al castell de Perpinyà, on era son germà, el rei En Jaume, i hi hagué estat dos dies, va saber del cert que el dit rei En Jaume estava malalt i no volia sortir de la cambra on jeia allitat. El rei dAragó semparà de tot el castell, i posà els seus guaites i els seus sentinelles arreu de les muralles, de tal manera que no semblava pas que un sol ocell, per petit que fos, pogués sortir per cap banda sense ser vist. Quan això va ser fet, va trametre dos cavallers a la cambra on son germà jeia en un llit, i els digué que parlessin amb ell, i que li donessin a entendre que el rei dAragó havia vingut, no pas a dany ni deshonor daquell rei En Jaume, sinó per profit i honor i protecció dell i dels seus fills i de tota la seva terra. Encara els ordenà que li diguessin i li fessin memòria que aquell rei En Jaume estava obligat amb el rei dAragó a ajudar-lo i valdrel contra tothom del món, fos qui fos, tant per la proximitat que hi havia entre tots dos, perquè eren germans, com per raó del jurament i el pacte que el lligava amb ell, perquè tot quant tenia ho tenia per ell. Encara, va fer que li diguessin, de part del rei, que, per les esmentades raons, ell el requeria per fidelitat, i pel jurament que li havia fet i per la proximitat de sang, que li lliurés o li fes lliurar totes les fortaleses i els castells que tenia al Rosselló, per tal que ell els hi pogués guardar, i alhora esquivar que en pogués venir cap dany a Catalunya i a la terra del rei dAragó, i que els francesos sen poguessin servir contra el rei dAragó i la seva terra en la guerra que tenien intenció de moure contra ell.
I, quan el rei hagué dit als dos cavallers el que els havia de dir, ells es van arribar a la cambra on jeia malalt el rei En Jaume, i van parlar amb ell i li van dir les damunt dites paraules i moltes altres. De manera que el rei, després que li diguessin i latabalessin anant i tornant, concedí al rei dAragó ladmissió del que volia, i prometé que seguiria el seu camí i la seva voluntat per sempre, i que lajudaria contra tothom, com a bon germà i honrat, amb totes les seves forces. I, quan tot va quedar ben convingut, sen van fer cartes en forma pública, i, un cop les cartes fetes, les va firmar el rei dAragó. I lescrivà tornà a la cambra del rei En Jaume per tal que també ell les firmés, com shi havia compromès de primer. Trucà a la porta de la cambra que li obrissin, però no li volgueren obrir, i li digueren que el rei shavia fatigat tot aquell dia en parlar i en altres coses, i que llavors shavia adormit, de manera que no gosaven despertar-lo per res. Lescrivà sen tornà al rei dAragó, i li digué que no havia pogut veure el rei En Jaume de Mallorca, i que no havia firmat la carta. El rei dAragó li digué que hi tornés quan hagués passat una estona.
Amb això, va arribar el vespre, i lescrivà tornà altra vegada a aquella cambra, però encara no li volgueren obrir, amb aquella mateixa excusa. I lescrivà sen tornà de nou al rei dAragó i li ho contà tot. I ell li va dir que hi tornés, al cap duna mica, altra vegada. I lescrivà ho va fer, però encara no li volgueren obrir, i se nexcusaren daquella mateixa manera. Lescrivà va tornar davant el rei dAragó, i li va dir que ja hi havia anat tres vegades, i que no hi havia pogut entrar de cap de les passades. El rei va respondre a lescrivà: