13 Llúcia
Llúcia, la il·luminada. SantaLlúcia, la bisbal; dotze dies per Nadal
Aquest dia a Barcelona era costum, i encara ho és ara, visitar les oques del claustre de la catedral. La llegenda conta que aquests animals van avisar Llúcia que lanaven a empresonar. Doques, nhi ha dhaver tretze, que representen els anys que tenia Llúcia quan va ser martiritzada.
A lhivern el pas del temps es fa present per les poques hores de llum. A partir de la tardor els dies sescurcen i les nits sallarguen, fins que arriba el 22 de desembre. Quan a les cases encara no hi havia llum elèctrica, les nits eren llargues i els dies durs; els homes comptaven el pas de les hores amb lesperança que el dia es fes més llarg i la nit sescurcés. Per expressar aquest seu desig, compongueren uns auguris màgics que havien de servir per a aquest propòsit. Aquesta mena de conjurs, en forma dadagi, comencen sempre amb lexpressió «Per (tal festivitat)», i diuen: «Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; per Ninou [Cap dAny], un pas de bou; per Sant Antoni, un pas de dimoni»; fins a arribar al dia de la Candelera, en què es diu: «per la Candelera, el sol ja corre per la carretera».
Lescudella de Gelida
Cap a la dècada dels quaranta, a Gelida es restaurà el costum de cuinar una gran escudella a la plaça de lEsglésia que se servia gratuïtament a tothom que shi acostava. Shi arrimaven sobretot les persones necessitades i, com ja sabem, cap als anys quaranta les persones necessitades eren moltes. Actualment, lescudella de Gelida ha perdut el component dassistència pública i sha convertit en un gran acte festiu que atreu una gernació, sobretot provinent del Penedès, la comarca on se situa la vila.
Nit de Santa Llúcia
Des de 1950, Òmnium Cultural convoca els premis literaris de la Nit de Santa Llúcia, la festa de les lletres catalanes. Aquesta nit és considerada la vetllada més important de les lletres en llengua catalana i, encara que no hi trobarem gaires elements constituents de la festa popular, he cregut que era pertinent incloure-la entre les festes de cada dia. El lector sabrà disculpar-me si considera la inclusió massa esbiaixada, però lautor bé ha de disposar dalguna llicència, oi?
El pessebre
Avui és un dia indicat per inaugurar el pessebre de casa. El pessebre és un univers en petit que, en la cultura cristianomediterrània, es porta a les llars quan la casa es converteix en un refugi per protegir-se de les llargues nits i del clima enutjós. Encara que el centre sigui el naixement dun déu, el pessebre, en ell mateix, és un món, el nostre món complex de grans contrastos. El pessebre també és un joc, ara nhauríem de dir un joc de rol. Muntant-lo, juguem a portar un bocí de natura silvestre dins la casa, en lespai urbà. Juguem, quan som petits, a crear un univers a la nostra mida, un univers on una caseta de suro pot cabre, en difícil equilibri, dalt duna muntanya del mateix material; un riu de paper de plata pot néixer al costat dun paller i desembocar al caire duna taula. Un món ple de caminets nevats amb farina, plens duna humanitat romàntica i bigarrada de pastors, dones amb càntirs i gerres, caçadors i pescadors, capellans i llenyataires... i també algun click de plàstic que sembla haver-se perdut en un univers encantat.
Figura 1. Gravat del caganer. (Arxiu Comarcal Conca de Barberà. Col·lecció de goigs de mn. Josep Torres i Rosell.)
Lhome que caga
Al pessebre, hi ha figures molt destacades. Quina, però, és la que hi destaca més? Lheu encertada: lhome que caga! I don deu haver sortit, aquesta figura tan escatològica que, a primer cop dull, sembla fora de lloc? Doncs és molt senzill, lhome que caga ens mostra que el món és complex i que està compost de grans contrastos, des de la meravellosa nativitat dun déu fins a lhome que, en aquell moment prodigiós, ha dobeir a les seves inexcusables necessitats humanes. Conec persones a les quals els causa molta estranyesa trobar al pessebre un element, segons el seu punt de vista, tan i tan vulgar. Doncs no ha destranyar gens ni mica. Primer, perquè el nostre pessebre, el que fem a cada casa, parteix del fons de la cultura popular, la qual, en les seves expressions més genuïnes, és plena de referències escatològiques: en el parlar, en la gesticulació, en la literatura, en la cançó, arreu. En la cultura popular, els excrements, lúltim estadi dels aliments, no són tabú. Parlar-ne, i fins fer-los servir, ja sigui com a adob o amb altres utilitats (que en tenen), forma part de la normalitat rutinària de cada dia. Al contrari, el distanciament sistemàtic en el vocabulari per referir-nos-hi o en altres esferes de la vida quotidiana no és altra cosa que una afectació esnob o pedant, petitburgesa, o potser fruit duna educació victoriana. Altrament, en la gran literatura, en els clàssics, sobretot els grecs, aquest aspecte de la vida diària no hi és gens absent. Mikhail Bakhtin destaca un episodi dÈsquil en el qual es llença un bací pudent al cap dUlisses. I, seguint amb els clàssics però duna altra època, Rabelais, a Gargantua i Pantagruel, al llibre primer, entre molts altres episodis on lassumpte escatològic hi és abundós, fa que Gargantua orini damunt de tots els curiosos de París que shan aplegat per contemplar-lo.[2]
[2] Mikhail Bakhtin, La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento.
Tercera setmana dAdvent
21 Tomàs (solstici dhivern)
Avui és el solstici i comença lestació de lhivern. Avui és el dia més curt de lany. Per semblança amb la curtedat daquest dia, hom escarneix els toixos amb un cruel «Ets més curt que un [dia de] Sant Tomàs!»
Fira avícola del Gall de pota blava al Prat de Llobregat
Les primeres fires del Gall de pota blava daten de la primeria del segle xx, quan la Mancomunitat i lInstitut Agrari de Sant Isidre organitzaren els primers concursos. Actualment aquesta fira se celebra el cap de setmana abans de Nadal. Paral·lelament a la fira, la ciutat de laeroport celebra activitats de caire festiu i cultural. De tota manera, lògicament, lactivitat més destacada de la fira és la compra dun bon gall de pota blava, que sens dubte ha de satisfer el més exquisit gormand.
La Fira del Gall a Vilafranca del Penedès
Lactual Fira del Gall de Vilafranca del Penedès, com altres fires daviram daquesta època de lany, és un record de les antigues fires de Sant Tomàs que shavien celebrat aquests dies fins ben entrada la dècada dels seixanta. Avui aquesta fira daviram de Vilafranca torna a atraure un ampli sector de la població, que vol celebrar la festa de Nadal amb un bon àpat a lestil tradicional, ja sigui amb un gall rostit, un ànec, un capó, un faisà, una pularda o qualsevol altra bèstia de ploma. No cal dir que, pels volts daquestes dates, també es poden adquirir bons exemplars avícoles, que ompliran de goig la taula nadalenca, a Olot, a Castelló dEmpúries i a Barcelona mateix.
Quarta setmana dAdvent
24 La Nit de Nadal
La Fia-faia. Bagà i Sant Julià de Cerdanyola
Al capvespre de la Nit de Nadal, dalt duna muntanya propera a totes dues viles, des don sha post el sol, shi encén una gran foguera. Daquesta foguera, els faiers en recullen el foc en les seves faies; tot seguit, cadascú baixa cap al seu poble per entre els boscos i la neu. A lentrada de la població, els reben altres faiaires. Amb el foc de les faies que baixen de la muntanya, sencenen les dels que els reben. La festa és més recòndita a Sant Julià de Cerdanyola, més íntima per la dimensió del poble. A Bagà, els faiaires, després de seguir per diversos carrers, fan cap a la plaça porxada, on acabaran de cremar-les totes, però abans els més agosarats juguen a llançar-se-les els uns als altres en un arriscat i bell exercici de destresa. La festa fineix amb un tast dallioli de codony i la cançó de la nit:
Fia faia, fia faia!
Nostro Senyor ha nascut a la paia.
Cal fer notar que la pronunciació faia per falla i paia per palla es deu a un fenomen propi del català oriental en què la ll dalguns mots, depenent del seu origen etimològic, es pronuncia com una i.
El tió
Ramon Violant i Simorra fou un dels etnòlegs que més temps va dedicar a recollir dades, i alhora a reflexionar, sobre la festa i el seu entorn social. En El Llibre de Nadal, ens conta, sobre la cerimònia del tió de Nadal, el següent: «En altre temps, tant en els llogarrets rurals com en les ciutats de la nostra terra, els nostres avis no haurien pas concebut una vetlla de Nadal si no hagués anat acompanyada de la cerimònia ritual de lencesa i farciment del tió» (el subratllat és meu). És a dir, el tió no és altra cosa que el tronc primordial darbre que aquella nit encenien els antics per escalfar-se i il·luminar-se. Al tió de la Nit de Nadal, duna forma vaga o no tan vaga, hom li atribuïa una virtut de renovellament com la del Nen Jesús, que naixia aquella mateixa nit amb la prometença, un any més, dactuar de Salvador. El tió, doncs, aquell tronc que hom encenia per primera volta, concentrava, en les mentalitats paramàgiques de la gent antiga, els mateixos efectes que dispensava la fe. Vet aquí el motiu pel qual el tió de Nadal caga (ja hem fet menció de lús de lescatologia en la cultura popular), o raja, miraculosament, tot de productes benèfics, des de torrons fins a joguines i altres regals. És, també, el motiu pel qual larbre de Nadal, que en definitiva té la mateixa procedència que el tió, el bosc primordial, proporciona regals aquesta nit.
El cant de les nadales
La cultura popular ha creat una música i un cant per a cada moment i sentiment humà, i, així com ha compost dolces cançons de bressol i alegres tonades per ballar, també ha compost cançons campestres que ens conten laïllament dels ramats i el patiment dels pastors i altra gent del camp a causa de la neu i el fred, i el goig que pogueren sentir en conèixer larribada dun ésser miraculós precedit per una estrella al cel. Les nadales catalanes corresponen als villancicos castellans, a les pastorelle italianes, a les natalendas portugueses, etc.
La Missa del Gall
És lofici religiós cristià que se celebra la mitjanit del 24 de desembre per rebre el dia de Nadal commemorant el naixement del Nen Jesús. Aquest ofici també era conegut com la Missa dels Pastors, perquè durant la seva celebració se simulava, o representava, ladoració dels pastors al portal de Betlem. En el transcurs de la missa es canten nadales i, en algunes esglésies, en el moment de leucaristia tenien el costum damollar ocells que, amb la seva piuladissa, omplien el temple de connotacions bucòliques. A les esglésies de Mallorca i a les de lAlguer (a Sardenya) sha conservat de forma ininterrompuda la interpretació del Cant de la Sibil·la, una peça medieval de cant gregorià que anuncia larribada de Jesús i el Judici Final:
Lo jorn del Judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal,
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel davallarà;
mars, fonts i rius, tot cremarà.
Daran los peixos horribles crits
perdent los seus naturals delits. [...]
En lactualitat, el Cant de la Sibil·la sha recuperat a Santa Maria del Mar, a la catedral de Barcelona i a la de la Seu dUrgell, al Principat; i a Ontinyent, Gandia i Xeraco, al País Valencià. El Cant de la Sibil·la de Mallorca ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Figura 2. El Cant de la Sibil·la de la Catedral de Mallorca. (© Capítol Catedral Mallorca. Foto: Jaume Gual.)
25 Nadal
Làpat de Nadal
Per referir-nos a làpat nadalenc tornem a donar la paraula a Violant i Simorra. Extrec la informació del seu Llibre de Nadal, en el qual, en una acurada edició de leditorial Alta Fulla a càrrec de Josep Molí, hi podem llegir: «Les viandes i begudes que antany es consumien en aquesta data, sobretot en el dinar, segueixen un ritual darrel tradicional molt pregona i llunyana», i entre galls, lletons, galls dindi, cabrits i anyells, ens relata què es menjava aquell migdia en una casa benestant de la Barcelona de principi del segle xx. «La clàssica sopa de macarrons escorreguts amb unes cullerades de formatge ratllat a sobre, escaldums [...], el gall farcit amb prunes, panses, pinyons, salsitxes, cansalada, etc. I per postres torrons i neules sucades amb vi ranci.» Després menciona un curiós i consistent beuratge daquests dies, el piment, i ens conta com el cambrer dun convent de Banyoles preparava aquest piment en època medieval: «Primerament lo die de Nadal entren al piment xxiv (24) justeyes de vin e aquell die lo Camarer met miga [mitja] lliura de pebra e tres lliures de mel.» Daquesta beguda tan vigoritzadora, sen donava un «enap [vas per beure] i mig a cada monjo i clergue».
Larbre de Nadal i el vesc de la sort
En referir-nos al tió, ja hem mencionat larbre de Nadal. El costum de larbre, ja molt consolidat a casa nostra, com un símbol del Nadal, ens arriba, no cal dir-ho, dels països del nord europeu, on la verdor de les forests ressalta enmig de la gèlida capa nivosa. Aquest arbre de les selves nevades dóna fe que el món és viu, raó per la qual el festegem, el duem a casa i el guarnim, i larbre, com antany la roja flama del vell tió, a part de la promesa de vida, ens aporta màgics regals. Vet aquí el significat de larbre de Nadal. Un altre element vegetal que sha introduït en lactual imaginari nadalenc és el vesc, aquesta mena de raïm que, al bosc, adorna les balbes branques dels arbres amb la seva aèria vida parasitària; i també shi ha introduït lacerat boix grèvol, i el galzeran de fruits vermells. Tots ells combinats amb llaços, espelmes o llumets de colors, ens recorden lalegria del dia de Nadal enmig del depressiu hivern.