4.4 El globalisme autoritari
El globalisme gihadista no és lúnic tipus de globalisme darrel no occidental. Els darrers anys, sobretot a partir de lascens econòmic de la Xina, un nou conglomerat didees ha rebut la consideració dideologia separada i sha tractat com un tot únic sota letiqueta del model autoritari i antiliberal. Segons aquesta lectura, el globalisme autoritari parteix de la defensa dun model ideològic basat a contrarestar el model desregulat i antiestatal del globalisme propugnat per Occident.(10) Les seves característiques centrals són les següents:
La recuperació del control dels estats sobre leconomia i la política després de dècades dafebliment sota el poderós influx de la globalització.
El retraïment davant dels compromisos internacionals, perquè es considera que, lluny dapostar per construir un entramat institucional i normatiu global, la prioritat actual ha de ser enfortir el rol de lestat.
Lenfortiment de lestabilitat social interna de cada país, com a objectiu últim de lactuació política.
La distinció entre dos conceptes bàsics: lestat de dret (la noció dun model dordenació social basat en el principi de lobediència a la llei), un principi positiu i universalitzable, enfront del concepte de democràcia, un simple model darticulació dels processos de deliberació política que té moltes formes (entre les quals la liberal, la comunitària, la de partit únic) i que, tot i ser positiu, no pot ser vist com a universalitzable perquè depèn dels contextos culturals i institucionals de cada país.(11)
El relativisme respecte a valors com els drets humans, el respecte a les minories o els drets polítics i sindicals (no hi ha una única interpretació daquests conceptes i, per tant, és impossible universalitzar-los).
Lestabliment duna real politik a partir dels propis interessos (que recupera una visió clàssica de les relacions internacionals segons la qual aquestes han de basar-se en la preeminència de la defensa dels interessos particulars de cada país en lesfera internacional).
La discussió sobre si es tracta dun tipus de globalisme nou o no ens acompanya des de fa uns quants anys. Sí que sembla evident que determinades actituds en política internacional o pautes dactuació econòmica en política interna han trencat el consens «occidental» o «neoliberal» (segons els gustos de cadascú) al voltant de la gestió de les diferents arestes de la globalització. En làmbit dels afers interna-cionals, podem observar manifestacions daquesta ideologia en la resistència creixent de països com la Xina o Rússia a deixar-se arrossegar pels països occidentals en la resolució de conflictes com el de Síria; en làmbit econòmic, en lonada de nacionalitzacions dempreses del sector energètic en països com Argentina o Bolívia; encara en làmbit social o polític intern, en la repressió creixent o lús obert de la censura sobre els mitjans de comunicació, els opositors polítics, les minories ètniques i religioses o grups duna filiació sexual determinada en gran part dels països del món. Tot plegat ens fa veure el refermament dun model polític alternatiu.
La discussió, per exemple, sobre el model asiàtic de creixement i sobre lexistència o no duna democràcia destil oriental o confuciana, més autoritària i ben poc liberal, amb trets distintivament no occidentals, ve de lluny i actualment salimenta del desprestigi creixent o de la falta de solucions a molts dels problemes que ens afecten globalment i que arriben des dOccident.(12) Fins a quin punt hi ha un auge daquest model o si es tracta simplement dun conjunt de manifestacions més o menys efímeres és una altra qüestió per discutir.
4.5 Els grups antiglobalitzadors
El darrer grup és el calaix de sastre que formen els moviments contraris a la globalització (Steger, 2010). És un grup a part, perquè no pretén oferir un conjunt de pautes globals per respondre o afrontar les dinàmiques socials, econòmiques, ecològiques o polítiques que es plantegen sota aquest concepte paraigua que és la globalització. No hi ha un conjunt de receptes per al món i no volen entrar en diàleg ni pretenen guanyar més acòlits que els que formen part dels estats nació on operen. Les característiques daquests grups són un compendi dels elements següents:
La por, la desconfiança o el rebuig davant de tot allò que ve de fora.
Una reacció contrària a tota cessió de sobirania estatal.
Una defensa de mesures proteccionistes en les esferes comercial, identitària o migratòria.
Una visió de conjunt contrària a la globalització, fonamentada en el terreny diplomàtic en un aïllacionisme voluntari.
Una voluntat de sostenir les seves tesis en un populisme de tipus emocional, que fa còmplice de la seva proposta el ciutadà comú («diem el que pensa lhome del carrer»).
En aquest grup sinclouen grups conservadors o dextrema dreta europeus i nord-americans amb noms històrics com Le Pen o Pat Bu-chanan i, si bé amb un cert esforç dencaix, determinats moviments indigenistes o religiosos de diferents parts del planeta. Lelement central de tots aquests grups és el rebuig de la globalització i la manca de voluntat darticular propostes conjuntes per mirar de redreçar-la o conduir-la.
5. Com «llegir» el món actual?
Havent fet una primera lectura de la globalització i dels debats, les tesis, les teories i les interpretacions que giren al seu voltant, estem en condicions de mirar el present des de la perspectiva de diferents autors. Com hauríem de llegir el món actual? Lany 2008, el búlgar naturalitzat francès Tzvetan Todorov va fer una distinció interessant de països per blocs al seu llibre La por als bàrbars (2010). Segons lautor, hi ha els blocs següents:
El bloc de la fam: els qui han tingut la sensació dhaver estat deixats de banda de la generació de riquesa durant dècades o segles, i que ara volen gaudir del seu nou estatus global. Aquí hi trobaríem la Xina, lÍndia i també el Brasil, Mèxic, Sud-àfrica i Rússia.
El bloc del ressentiment: països que encara perceben la globalització com una humiliació real o imaginària que té com a culpables els països occidentals. Aquí hi ha una part important dels països musulmans, una part de lAmèrica Llatina (Veneçuela, Cuba i Bolívia) i alguns països asiàtics.
El bloc de la por: Occident. Països que tenen por dels dos primers blocs, del seu desenvolupament econòmic o de la seva capacitat real o imaginària de generar violència.
Finalment, el grup dels indecisos. Països que no salineen amb cap dels blocs anteriors, però que podrien fer-ho en funció de les circumstàncies. Mentrestant, diu Todorov, els seus recursos naturals són saquejats a causa duns líders corruptes i de conflictes ètnics.
En la mateixa línia que Todorov, i gairebé al mateix temps, situem la percepció del politòleg francès Dominique Moïsi (2009), segons el qual, més enllà de leconomia o del xoc cultural, els estats dànim tenen una importància fonamental a lhora de comprendre el món. Aquest estat dànim, que fluctua històricament, en l'actualitat ens deixa la divisió següent:
En la mateixa línia que Todorov, i gairebé al mateix temps, situem la percepció del politòleg francès Dominique Moïsi (2009), segons el qual, més enllà de leconomia o del xoc cultural, els estats dànim tenen una importància fonamental a lhora de comprendre el món. Aquest estat dànim, que fluctua històricament, en l'actualitat ens deixa la divisió següent:
El grup de la humiliació. Shi identifica una part del món genèricament associat a lIslam. La humiliació fa perdre lesperança en el futur, es tradueix en impotència, en frustració i en la sensació de perdre el control sobre el propi futur. Una sensació que, tot plegat, empeny a dipositar en els altres la responsabilitat de la pròpia situació.
El grup de lesperança, instal·lat avui a Àsia. El seu creixement i el seu cofoisme són una mostra que hi ha modernitat més enllà de loccidentalització. La Xina i lÍndia en són els màxims exponents. Una esperança que es tradueix en autoestima, en autoconfiança i en la capacitat dinteraccionar amb els altres, de manera positiva i confiada. La seva màxima és «ho vull fer i ho faré».
El grup de la por. Aquest darrer bloc engloba Occident, essencial-ment Europa i els Estats Units. Un bloc de països en plena crisi didentitat i de confiança, que perceben amenaces arreu: lamenaça de la dependència externa, la de ser envaïts per la immigració, la de lembat de la crisi sense fi, la de la incapacitat de la democràcia per atendre els seus problemes, la de la manca de líders, la de la disfuncionalitat de les seves institucions, etc.(13)
Una darrera lectura, diferent en lorigen, però similar en la categorització, arriba des de la Xina. Jiemian Yang, president de lInstitut dEstudis Internacionals de Xangai, un dels principals think tanks del seu país, feia lany 2010 una lectura prou concloent de les dinàmiques que operen en el nostre planeta (Batalla, 2010). Yang sosté que hi ha quatre grans grups:
Els que guanyen posicions: la Xina, lÍndia, el Brasil i Sud-àfrica.
Els que estan a la defensiva: els Estats Units, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.
Els que perden influència en el món: Europa, Rússia i el Japó, decadents demogràficament.
Els que no tenen poder ni influència: la resta.
Fins a quin punt les pautes que ens ofereixen els autors anteriors són alguna cosa més que una diagnosi ràpida del que està succeint a lesfera internacional? Fins a quin punt els canvis provocats per la crisi i la redistribució actual de papers i forces entre les principals potències del món han arribat per quedar-se? Fins a quin extrem aquests canvis ja detectats ens donen pautes que ens ajuden a interpretar els canvis que vindran?
Si fem una ullada a un dels principals impulsors de la globalització, el rotatiu britànic Financial Times, i a un dels seus editors estrella, Martin Wolf, podem afirmar sense por dequivocar-nos que som davant duna era de transformacions majúscules, que afectaran el model de globalització promogut fins ara des dOccident: les formes dentendre el mercat i lestat i les interaccions entre països. I això sense deixar de fer atenció als canvis que haurem daplicar per refer un sistema econòmic que encara ha daprendre del llarg nombre de crisis viscudes els darrers anys.(14) Ara ens cal entendre com hem arribat fins aquí.
1 Per a un mapa dels atemptats parcial (fins al 2007), però geogràficament rellevant, vegeu American Progress (data no disponible), a la bibliografia.
2 Un fet que sacompanya duna reducció de la diversitat a través de lassimilació, la hibridació o loccidentalització (americanització) o sinització de les cultures.
3 Tanmateix, les coses canvien. Si observem la ubicació dels centres de decisió de les grans empreses que apareixen a líndex Fortune Global 500, entre els anys 1980 i 2000 tot just 24 de les 500 empreses més grans del món estaven situades en països anomenats emergents, és a dir, un 5 %. Lany 2010, la seva presència al rànquing ja era del 17 % i les estimacions per al 2025 se situen en el 46 %. Això vol dir que les matrius de 229 de les 500 empreses més grans estarien situades en països emergents, la majoria a la Xina (McKinsey Global Institute, 2013).
4 La teoria del món-govern (World Polity Theory) també sanomena teoria neoinstitucional o mónsocietat (Lechner, 2001b).
5 En aquesta ideologia i en les dues següents, partim de lanàlisi que nha fet Steger (2010).
6 La lectura de lanàlisi anterior no ens hauria de fer perdre de vista el fet que una part important dels ciutadans dels països islàmics sí que pot donar suport a grups politicoreligiosos considerats, des dOccident, conservadors o molt conservadors. En aquesta llista, hi apareixen des dels Germans Musulmans o els corrents salafistes a Egipte, passant per Hamàs o Hesbol·là a Palestina o el Líban, fins al més moderat però igualment conservador Partit de la Justícia i el Desenvolupament, dErdogˇan, a Turquia. Conservadorisme religiós i gihadisme no són, doncs, conceptes equivalents.
7 Fem notar que aquesta és la manera com la ideologia es percep a si mateixa, no pas la manera com Steger avalua la ideologia en qüestió.
8 LIslam, a diferència del catolicisme, no té una jerarquia definida en forma dEsglésia organitzada.
9 Una anàlisi detallada del mot gihad de fet, una onomatopeia que explicita la noció desforç ens duria molt més lluny del que hem comentat fins aquí. Per a la finalitat introductòria que ens proposem, ens és suficient una idea global del terme.
10 Vegeu The Economist (2012) per a una lectura econòmica sobre la importància daquest fenomen ideològic.
11 Observem la caiguda de la confiança en la democràcia com a institució sobretot als països nouvinguts al model liberal (Pew Research Center, 2011).
12 El cas paradigmàtic el trobaríem en la proposta del que fou president i fundador de Singapur, Lee Kuan Yew, un dels veritables categoritzadors del model confucià-autoritari de creixement (Zakaria, 1994).
13 Si fem cas dels molts i variats estudis sobre la confiança elaborats als països occidentals des de linici de la crisi, no podríem sinó donar-li la raó, si més no en aquest apartat específic. A lenquesta de BVA i Gallup, França apareix com el campió del pessimisme (Le Parisien, 2011). Trobem altres exemples que reforcen aquesta idea a The Economist (2010b), aquest cop a partir de les enquestes elaborades pel Pew Research Center.