La contestació. La globalitat és un procés qüestionat, que dóna lloc a ideologies diferents que soposen i es confronten entre elles. Nés un cas paradigmàtic el fonamentalisme islàmic, però també els moviments anti o alterglobalització que veurem més endavant.
4. Explicar la globalització. Ideologies
El darrer apartat de la teoria món-cultura de Robertson ens dóna peu a analitzar el present i a mirar de comprendre les diferents ideologies que tracten no tan sols de comprendre, sinó dorientar la globalització cap a un sentit o cap a un altre. Aquest punt és particularment important en la mesura que, tal com veurem, les ideologies són pautes que permeten donar resposta a les dinàmiques, als problemes o a les situacions apuntades per les teories que acabem de veure.
Steger (2010, 98 i següents), al seu assaig sobre la globalització, dóna una definició dideologia que ens anirà bé per encarar el propòsit que acabem de plantejar. Segons lautor, les ideologies són idees i creences àmpliament compartides i acceptades com a certes per part de grups significatius de persones en una societat. Gran part de lèxit de les ideologies, en general, es basa en la seva funcionalitat: tenen la capacitat doferir un patró dexplicació per al món, ajuden a organitzar la informació que ens arriba i converteixen la complexitat en patrons senzills i fàcils dinterpretar. Daltra banda, les ideologies són proselitistes, busquen seguidors i volen guanyar consensos. També tracten dimpregnar la societat amb els seus valors i normes. En làmbit polític públic, és important subratllar que les ideologies estableixen una agenda de temes de debat (què cal debatre i què queda fora de discussió), problematitzen unes qüestions concretes, fan assumpcions i reclamacions sobre la realitat que ens envolta, exposen veritats i qualifiquen com a bons o dolents actes o fets determinats. Subratllem, però, el fet essencial del seu caràcter proselitista: la seva dimensió política, explicitada en la voluntat de convertir els supòsits teòrics i normatius en una acció social concreta i específica.
El sociòleg William I. Thomas (1863-1947) deixava veure, al teorema que duu el seu nom, la importància que tenen les teories en làmbit de la transformació de la realitat. Segons el teorema de Thomas, si les persones defineixen una situació com a real, aquesta situació esdevé real en les seves conseqüències (Merton, 1995). Al llarg dels segles XX i XXI diversos autors han estudiat i formulat conceptes similars, com ara la circularitat, la performativitat o la doble hermenèutica en els processos socials. Respecte al que ens ocupa, el més important és el seu caràcter transformador de la realitat: adscriurens a una ideologia implica ajustar la nostra cosmovisió, els nostres valors, idees i recomanacions dactuació política, al marc que estableix la ideologia en qüestió. Vegem ara aquest punt en les diferents ideologies (o globalismes) que tracten dexplicar aquest fenomen complex i multidimensional que anomenem globalització. Tot i que la llista podria ampliar-se, esmentarem les cinc que atrauen un major nombre dacòlits i de propagandistes.
4.1 La globalització neoliberal
La globalització de tipus neoliberal reprodueix el conjunt didees, principis i valors que han ajudat més a configurar el món que vivim, des de la dècada dels vuitanta fins avui (Judt & Snyder, 2012), i que per això seran objecte duna atenció particular no tan sols en aquest apartat, sinó també en els capítols següents. Personalitzada en làmbit polític per Ronald Reagan i Margaret Thatcher, cal situar en el vessant intel·lectual de la seva formulació política economistes com Friedrich Hayek, Milton Friedman o Gary Becker. Des de la perspectiva institucional, trobaríem entre els impulsors tradicionals daquesta ideologia alguns OI com el Fons Monetari Internacional, lOrganització Mundial del Comerç o el Banc Mundial, juntament amb el Fòrum Econòmic Mundial i la major part de les grans corporacions.
La idea central en la qual convergeixen organitzacions i grups tan diversos podem resumir-la de la manera següent: lextensió de les pautes danàlisi de la realitat fetes per leconomia neoclàssica (una interpretació particular de leconomia, realitzada a partir de lobra dAdam Smith), posades al servei de lexplicació del conjunt dactuacions de lindividu en societat (des de les polítiques públiques fins a les relacions familiars, el funcionament de les organitzacions i, és clar, leconomia i les relacions internacionals). En essència, el neoliberalisme tractaria dutilitzar leconomia com a patró de mesura de la interacció dels individus, les societats i les organitzacions amb el món.
El conjunt de pautes i recomanacions per a les polítiques públiques es fonamenta en el ja esmentat Consens de Washington, que comentarem amb deteniment més endavant. Són idees que formen part de la dieta habitual de gran part de les elits econòmiques i polítiques actuals i que es transmeten de manera contínua en els mitjans de comunicació globals, cosa que genera un discurs fort, omnipresent i, per tant, difícil de resistir. Per al que ens interessa, és a dir, per a lexplicació de les dinàmiques específiques de la globalització, aquesta ideologia fa cinc grans afirmacions:(5)
La globalització es defineix com la integració i la liberalització global dels mercats.
La globalització, com a fenomen, és inevitable.
Ningú no és a càrrec de la globalització.
La globalització beneficia tothom.
La globalització promou la propagació de la democràcia en el món.
En tant que és la pauta ideològica que avui dia encara serveix per comprendre el gruix de lactuació dels agents econòmics i polítics que operen en la globalització econòmica, no és estrany que concentri la major part de latenció de la resta dopcions ideològiques, que li fan diverses crítiques. Dentre elles, nesmentem les següents:
La seva inevitabilitat: si és inevitable, per què pressiona per aconseguir un conjunt de polítiques públiques determinades que entren en contradicció amb la premissa bàsica del neoliberalisme, el qual demana la minoració de lacció dels governs sobre leconomia?
La despolitització de la globalització: realment no hi ha res a dir sobre el govern de la globalització? No hauria de ser la voluntat dels ciutadans el fonament últim del destí cap a on volem que avanci aquesta globalització?
La seva direcció efectiva: realment no hi ha ningú al càrrec? Quin paper hi tenen, doncs, els grans OI, com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o lOrganització Mundial del Comerç?
Realment, beneficia tothom? Com justifiquem llavors lincrement de la desigualtat o, tal com sostenen economistes com Stiglitz o Rodrik, loposició pública creixent als mercats, sobretot els financers?
Finalment, realment promou la democràcia? Podem establir relacions de causalitat i, per tant, unidireccionals entre globalització i democràcia? I, més enllà daixò, quin és limpacte daquesta globalització en la qualitat o lafebliment de la nostra democràcia? Per què el suport a la democràcia sembla reduir-se, precisament en països com els europeus, afectats per sotracs econòmics fills de la globalització financera?
Les manifestacions del moviment antiglobalitzador posteriorment anomenat moviment alterglobalitzador al llarg de la dècada dels noranta i la primera del nou segle, així com les dues grans crisis la de la bombolla dInternet a principi del 2000 i, sobretot, la de 2008, han posat en qüestió duna manera molt profunda aquesta ideologia, sense arribar a substituir-la, tanmateix. Una part important del seu sosteniment cal trobar-lo en la precarietat de les seves alternatives ideològiques. Observem-ho.
4.2 El moviment alterglobalitzador
Articular, en un conjunt dafirmacions, el resultat de dinàmiques so-cials i polítiques diverses com les del moviment alterglobalitzador no és una tasca senzilla. Les dinàmiques contràries a la globalització econòmica neoliberal que shan dut a terme als països de lAmèrica Llatina i de lAmèrica Central, o les que han tingut lloc als Estats Units o a Europa des dels anys noranta, per exemple en les marxes de Seattle, Gènova o Barcelona, fins a leclosió del moviment «Occupy Wall Street» o el dels Indignats a lEstat espanyol, són duna gran pluralitat. Seguint novament Steger en el seu intent darticular un ideari únic del moviment alterglobalitzador, les afirmacions i propostes que formula es podrien sintetitzar de la manera següent:
La globalització margina econòmicament per tant, deixa enrere un conjunt de països: cal promoure un gran Pla Marshall global per al món, finançat pels països desenvolupats (del Gran Nord al Gran Sud).
La globalització dels mercats financers ha perjudicat leconomia i les societats del planeta. Fent una interpretació de les tesis del Nobel deconomia James Tobin, cal posar sorra als engranatges de la globalització financera per via dun impost global als moviments de capital especulatiu (lanomenada «taxa Tobin»).
Els paradisos fiscals shan dabolir.
És urgent signar uns acords mediambientals globals i vinculants, que desenvolupin i ampliïn labast del protocol de Kyoto (UN Framework Convention on Climate Change, 2014).
Cal un desenvolupament global més equitatiu.
Sha de crear una nova institució que treballi pel desenvolupament mundial i que sigui finançada pels països rics i gestionada pels seus beneficiaris, els països en via de desenvolupament.
Sha de reformar lOIT a fi daplicar unes normes internacionals del treball més exigents i que evitin la divergència entre els estàndards laborals dels països del nord i els del sud.
Sha dintroduir més transparència i la rendició de comptes en els governs i en els OI.
La globalització ha de ser sensible a les qüestions de gènere i impulsar valors considerats principalment per lètica feminista (la cura pel medi ambient, la pau, latenció als qui pateixen, la cooperació, la solidaritat i una democràcia participativa i inclusiva).
Històricament, entre els seus principals protagonistes i impulsors, hi trobem el Fòrum Social Mundial; els grups desquerra radical, com el Moviment Zapatista o ATTAC; pensadors com Noam Chomsky, o polítics com el nord-americà Ralph Nader. Avui, el moviment dels Indignats o el d«Occupy Wall Street» en representen la continuïtat històrica. És important fer constar que, de la darrera dècada del segle XX ençà, una part important del seu ideari polític ha estat incorporat a les propostes programàtiques dels partits desquerra darreu del món, de sindicats i dalgunes de les ONG més importants que treballen per al desenvolupament (Oxfam, per exemple). També ha servit de ferment intel·lectual per a publicacions de relleu, com la francesa Le Monde Diplomatique.
Per bé que, especialment a partir de la crisi de 2008, una part important del programa del moviment alterglobalitzador ja sha incorporat en la iniciativa política de partits i institucions ben plurals des de la «taxa Tobin» fins a la persecució dels paradisos fiscals, passant per lintent no sempre reeixit denfortir les iniciatives mediambientals globals o la preocupació per lequitat, cal deixar constància de les dificultats que troba aquest programa en la seva articulació política pràctica. Una debilitat deguda, en gran part, a la distància que hi ha entre els plantejaments daquests grups i els interessos i les dinàmiques de poder que dominen lesfera internacional. Així, lambició de moltes de les reformes proposades i una certa impotència a lhora darticular polítiques precises per tal de dur-les a terme demostren que la batalla de les idees sovint està renyida amb la gestió quotidiana de la realitat. En altres paraules, identificar un problema i apostar per una solució determinada en el món real no necessàriament implica progressar cap a la seva resolució.
4.3 El globalisme gihadista
És interessant observar com ideologies com les anteriors, formulades històricament sobretot des dels països occidentals, darrerament shan vist confrontades amb altres dalternatives que han entrat en la competició intel·lectual sobre el sentit de la globalització i sobre com conduir-la. Des de la dècada dels noranta, el gihadisme sha convertit en un moviment difús que té com a nexe dunió una interpretació restrictiva i radical de lAlcorà i que se centra a combatre allò que identifica com a imperialisme occidental (Bin Laden, 2003), una forma dimperialisme cultural empobridor que promou uns valors que, en la seva opinió, xoquen amb la tradició de lIslam, com el materialisme i el secularisme, entre altres.
El globalisme gihadista sha donat a conèixer, en les darreres dècades, pel seu braç armat, Al-Qaida, que no és més que un nom de marca, una franquícia per a diferents grups armats ben poc vinculats entre ells, que operen per tota la geografia del planeta i que, si hem de fer cas dels estudis demoscòpics realitzats, té un suport popular baix o força baix entre els ciutadans daquests països (Gerges, 2009).(6) També sha donat a conèixer pels famosos atemptats als Estats Units, la Gran Bretanya, Espanya, Indonèsia, Mali o Algèria. Steger (2010, 121) ha resumit les característiques del moviment gihadista de la manera següent:(7)
Es tracta dun moviment que, en el món àrab, articula el desig popular de dotar-se de líders forts i disposats a sacrificar les seves vides com a màrtirs per una causa justa.
Té una voluntat democratitzadora: restituir el poder a les masses, usurpat per governants al servei dels interessos occidentals i dels seus propis interessos.
No té un centre definit.(8)
En la seva crida, incorpora la població musulmana que viu en països no musulmans (des dels tres milions de França fins als més de cent milions de lÍndia).
Té una estratègia global per al món: larticulació duna única comunitat humana, regida dacord amb els preceptes de lAlcorà (o, més ben dit, dacord amb la seva interpretació de lAlcorà).
Dos conceptes centrals del seu imaginari són la umma o comunitat de creients, que engloba el conjunt de musulmans del planeta, i la gihad, que és un sobreesforç suprem que, a lAlcorà, Al·là demana als creients per afrontar una situació despecial dificultat.(9) Les reaccions que ha generat aquest moviment en el planeta han marcat una part important dels esdeveniments daquests darrers anys, sobretot a lOrient Mitjà, a banda docasionar una llarga llista de pèrdues humanes: de la «guerra contra el terrorisme» del president George W. Bush a les operacions amb els avions no tripulats (drones) del president Obama i les intervencions militars a Somàlia, lAfganistan, lIraq, el Pakistan o Mali. El nostre món actual no es pot entendre al marge daquest fenomen religiós i polític tan estretament vinculat a la globalització.