Pere el Cerimoniós
Aquesta edició ha rebut un ajut de:
TAST DE CLÀSSICS, 16
Primera edició: juliol de 2019
© de ladaptació i de la introducció,
Raül Garrigasait, 2019
Reservats tots els drets daquesta edició:
EDITORIAL BARCINO, SA
Via Augusta, 252-260, 5è. 08017 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
Edició núm. 859
Edició i revisió de loriginal: Raquel Parera
Correcció de proves: Natàlia Cerezo
Preimpressió: Tono Cristòfol
www.tonocristofol.myportfolio.com
Dipòsit legal: B. 16069-2019
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
LA GUERRA CONTRA EL REI DE CASTELLA (1356-1366)
Preàmbul
Els desencadenants de la guerra amb el rei de Castella
Els preparatius de la guerra
Història abreujada dEnric de Trastàmara
La mediació papal i linici de les hostilitats
La treva negociada pel legat papal
Arribada de linfant Ferran, germanastre del rei
Cerca de finançament i continuació de les hostilitats
La ruptura de la treva
Incursió del Cerimoniós a Castella i batalla naval de Barcelona
Desplaçament de la guerra a Mallorca
Convocatòria de corts catalanes
Continuació de les hostilitats a Aragó i signatura de la pau
Arribada de tropes franceses de mercenaris
Desplaçaments de la família reial per fugir de la pesta
Ruptura de la pau i convocatòria de corts generals
Desplaçament de la guerra al regne de València
Empresonament i mort de linfant Ferran
Trobada amb el rei de Navarra i traïció de Bernat de Cabrera
El setge de la ciutat de València
Continuació de la guerra al regne de València
La condemna de Bernat de Cabrera
Els moviments de tropes al voltant dOriola
Nova convocatòria de corts catalanes
Recuperació de diversos llocs del regne de València
La vinguda de les grans companyies de França
Recuperació de les terres de Pere el Cerimoniós
Lascens dEnric de Trastàmara al tron de Castella
El matrimoni de la infanta Elionor
Conclusió
ARBRE GENEALÒGIC DE LES DINASTIES DE CASTELLA-LLEÓ I DE CATALUNYA-ARAGÓ
INTRODUCCIÓ
La Crònica del rei Pere el Cerimoniós és la quarta i última de les grans cròniques catalanes medievals. Com la de Jaume el Conqueridor, redactada uns cent anys abans, és escrita en una primera persona on es fonen les figures del monarca, el narrador i el protagonista. Des daquest punt de vista, com a llibre on es plasma la personalitat dun actor històric de primera magnitud, constitueix una obra única en lEuropa occidental del segle xiv. Les lluites de poder, les ànsies de legitimar-se amb paraules, la violència i les lleis de lhonor i lart de lengany: tot shi explica amb una cruesa sofisticada que impressiona.
El cos del llibre consta de sis capítols. Comença amb uns quants episodis de la vida dAlfons III, el pare del Cerimoniós, i continua amb la narració de laccés de Pere al poder lany 1336. Tot seguit tracta extensament de la reintegració a la Corona dAragó per mitjà del dret, lastúcia i la força del regne de Mallorques i els comtats de Rosselló i Cerdanya, que el testament de Jaume I havia adjudicat a una altra branca del Casal de Barcelona. Després sexpliquen les revoltes que van esclatar a Aragó i al regne de València quan Pere va voler reconèixer com a hereva del tron la seva filla Constança, frustrant les esperances de linfant Jaume, el germà petit del rei. A continuació venen laliança amb els venecians per combatre els genovesos i lexpedició a Sardenya per sufocar-hi una altra revolta. Lúltim capítol exposa la guerra amb Pere el Cruel de Castella, llarga i plena de giragonses. En conjunt la Crònica abraça un període que va aproximadament del 1319 al 1375.
Així, es pot afirmar que el llibre gira al voltant de tres grans temes. El primer és la lluita del Cerimoniós per fer prevaldre lautoritat reial a les seves terres: el sobirà senfronta a les ambicions dels seus germanastres especialment de linfant Ferran, el més gran, i a nobles, ciutats i viles que lluiten per preservar i ampliar els seus espais de poder o de llibertat, mentre que alguns consellers del rei defensen una visió de la monarquia que ja anuncia labsolutisme que ha de venir. El segon tema és la voluntat dafermar la presència catalana a la Mediterrània: el Cerimoniós sapodera de Mallorca, es confedera amb els venecians, salia amb els grecs, consolida el domini sobre lilla de Sardenya. El tercer tema és lamenaça que representa el veïnatge del regne de Castella, és a dir la vella i novíssima qüestió de lhegemonia peninsular.
Per comprendre don surt la Crònica va bé tenir al cap alguns aspectes de la personalitat del rei Pere. Gran orador, interessat en lastronomia i el dret, el monarca va compondre versos i va promoure traduccions i obres originals, va impulsar la redacció de la versió definitiva del Llibre del Consolat de Mar, el codi legal marítim català, i també les Ordinacions de la Casa i Cort, unes disposicions àuliques que van contribuir a formar un cos de funcionaris competents. En aquests cercles funcionarials es va forjar un nou estil de prosa cancelleresca que va impregnar la literatura catalana de lèpoca, dins i fora de la cort.
Però, per sobre de tot, al rei Pere li interessaven la història, la memòria i lús polític que sen pogués fer. Ell, que llegia les cròniques dels seus predecessors i dels regnes veïns, va fer instal·lar al palau reial divuit estàtues dalabastre que representaven els seus avantpassats del Casal del Barcelona; dret a la vora de les escultures, el monarca es mostrava com la viva continuació duna tradició que el legitimava i li donava autoritat. Una de les seves iniciatives amb una repercussió històrica més profunda va ser lorganització rigorosa de larxiu reial. El Cerimoniós fins i tot es preocupava perquè shi emprés un tipus de paper que resistís bé el pas del temps. Els arxivers no solament havien de conservar els documents del passat, sinó també facilitar-ne al rei perquè en pogués treure partit políticament. A Pere li agradava fer referència a la història de la casa reial en els seus parlaments i també shi inspirava a lhora demprendre accions. Passats els seixanta anys, va encarregar a labat de Poblet que construís al monestir una biblioteca per conservar-hi tots els seus llibres. Ledifici havia de ser de pedra tallada, «que fos honor de Déu e nostra», i el monarca volia que «ab bones letres e grosses» shi llegís: «Aquesta és la llibreria del rei En Pere III». El sobirà tenia una aguda consciència de la imatge que volia deixar a les generacions futures.
La Crònica sorgeix daquesta concepció de la monarquia. Dentrada, cal dir que és fruit de la col·laboració de diversos oficials de la cancelleria reial, a alguns dels quals podem posar nom: Bernat Descoll, Arnau de Torrelles i, amb un paper menor, Ramon Descavall. Però tenim ben documentada la feina de supervisió que va dur a terme el Cerimoniós mateix, que sinteressava constantment pel progrés de lobra i en controlava lestructura i els detalls. El rei, a més dimposar un ordre cronològic estricte, exigia màxima precisió en el relat. En molts moments retrobem en la Crònica lestil característic dels seus discursos, i sovint shi relaten anècdotes que preserven o representen lexperiència del monarca, com quan explica que unes figues massa madures li van fer mal o que una nit de novembre, abans danar-sen a dormir, llegia el Llibre dels fets del rei Jaume. Per això, tot i la feina burocràtica que hi ha al darrere, lobra té una evident empremta personal.
Daquí ve una certa dualitat estilística de la Crònica. Duna banda, és una exhibició de rigor cancelleresc: de vegades lestil és auster i enumeratiu, com en la relació dels itineraris reials, registrats amb tota exactitud; de vegades explica fets històrics complexos amb llargues frases de sintaxi segura, o exposa arguments jurídics i teològics de gran subtilesa; les cartes, exemple extrem de llenguatge burocràtic, semblen escrites per un escrivà brillant que fa anys que no llegeix res que no siguin actes notarials. Perfectament controlades, les paraules donen fe de labast dun poder secular, de la capacitat de senyorejar fredament un tros de món. Així, sovint, més que la veu dun home, sentim la veu duna institució, la monarquia amb la seva maquinària dominadora.
De laltra banda, al llibre hi abunden les pinzellades personals i les descripcions vivaces; justament perquè lessència de lobra és cancelleresca, aquests moments ens admiren com clarianes de bellesa inesperada enmig dun bosc espès. Llegim algunes escenes amb la sensació que els escrivans o el rei no van poder estar-se de consignar aquell gest, aquella atmosfera, aquells crits que tenien gravats a la memòria. En latac sobre Mallorca, la galera reial toca la costa, el sobirà puja amb els seus homes dalt duna muntanya tan rocosa que els destrossa les sabates, i a dalt de tot, victoriós, beu vi duna bota que hi han deixat els soldats desbaratats del rei de Mallorques, sense oblidar-se de fer-lo tastar abans. En escenes com aquesta hi intuïm el goig de perpetuar coses viscudes i de sentir-les encara vives. No és una virtut menor de la Crònica que encara avui ens pugui fer aquest efecte.
Aquesta amalgama doficialitat i vividesa, expressada a través dun nós majestàtic que és alhora institucional i individual, construeix un personatge literari de gran interès. El rei que parla és un home feble de cos i vehement desperit. Neix setmesó, però amb tanta gana que de seguida esgota set dides. Orfe de mare als vuit anys, creix envoltat dincerteses i amenaces: veu com els seus germanastres tenen el favor de la seva madrastra, Elionor de Castella, i sospita que aquesta dama el vol emmetzinar. Coronat als disset anys, tot el seu llarg regnat és ple de dissensions i dificultats econòmiques, de guerres internes i externes. Expert en lart de la simulació, acompanyat de consellers enfrontats, mostra una tirada a imaginar complots i a atribuir-los als seus enemics per poder-los desbancar, i sembla que alguna vegada ell mateix sarriba a creure els rumors que ha fet córrer. Com va observar Ferran Soldevila, lluny devitar els conflictes del seu temps, el rei els suscita i els enverina. Tenaç i irascible, algun cop ens revela els seus pensaments més negres: després duna revolta, vol que la ciutat de València sigui cremada i destruïda i llaurada amb sal perquè mai més no hi visqui ningú, però de seguida refrena la ira; als revoltats, això sí, els fa beure el metall fos de les campanes amb què han convocat les seves assemblees. Alhora és un monarca aficionat a les formalitats jurídiques; cada cop que ha de cridar a les armes els catalans del Principat per defensar el rei i la terra esmenta lusatge que li permet fer-ho, el Princeps namque. Tot i la seva passió per la dignitat de la reialesa, quan ha recuperat el Rosselló baixa a ballar amb els perpinyanesos i semborratxa de vi i dalegria.
Paral·lelament, enmig de tota aquesta massa descenes enèrgiques, adversitats, maquinacions i victòries precàries, el rei es concep a si mateix com un instrument de la justícia divina. El providencialisme és un tret general de la visió medieval de la història, però la Crònica del rei Pere destaca per la seva insistència en aquesta idea i per lelaboració teològica que en fa. El llibre comença amb una citació del salm 113 de la Vulgata («Senyor, no ens donis glòria a nosaltres, sinó al teu nom») i es presenta com una exposició de les «moltes gràcies que el nostre Creador ens ha fet per la seva infinita misericòrdia i bondat». El pròleg, de fet, és una disquisició al voltant de tres proposicions teològiques, enunciades solemnement, que venen a dir que Déu és creador i conservador del món, que a Déu cal atribuir-li tots els béns humans, i que el rei ha de lloar sempre Déu perquè ho rep tot de la bondat divina. Pere es descriu com un nou David, sempre assetjat com ell per amenaces internes i externes. En la Crònica pot escriure que tal cosa o tal altra va succeir «per la gràcia de Déu i per les nostres negociacions»: entén la seva voluntat individual com un esforç per ajustar-se a la voluntat més alta. Déu, jutge i senyor de les batalles, supervisa el món com el rei Pere supervisa els seus regnes.
Tots aquests trets es plasmen perfectament en lepisodi recollit en el volum que teniu a les mans: el de lanomenada guerra dels Dos Peres, és a dir lenfrontament entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel de Castella que es va produir entre el 1356 i 1366, una lluita costosa i estèril per a la Corona dAragó i de conseqüències especialment desastroses a les zones limítrofes. El conflicte tenia diversos motius de fons: hi havia disputes frontereres a Múrcia entre les corones dAragó i de Castella; hi havia també el suport que rebien de Castella els germanastres de Pere; hi havia, més profundament, la qüestió de lhegemonia peninsular. La Crònica, tanmateix, imputa lesclat de la guerra a un fet anecdòtic: la tripulació duna nau armada a Barcelona comet al port de Sevilla un delicte de robatori i segrest que indigna el rei de Castella, o que el rei de Castella fa servir dexcusa per atiar un enfrontament que li interessa. El llarg conflicte sexplica amb un grau notable de detall, però amb un punt de vista personal que segueix litinerari del Cerimoniós i deixa a lombra els fets en què no va participar. Naturalment, tot es relata amb la pretensió de presentar sota una llum favorable lacció de Pere; per exemple, sesmenten tres treves que segons la Crònica van sorgir de la por que tenia el rei castellà, però que potser es van deure més aviat a necessitats tàctiques de la Corona dAragó: conscient de la feblesa de les seves forces, el Cerimoniós (o el seu conseller Bernat de Cabrera) volia evitar batalles que poguessin resultar fatalment decisives.
A la fi, Pere el Cruel va ser expulsat de Castella de resultes de lentrada en acció de les Grans Companyies de mercenaris pagades pel Cerimoniós, per França i pel papat. Tot i que més endavant el Cruel va tornar amb ajuda anglesa, va acabar morint a mans dEnric de Trastàmara. Aquest darrer, una vegada coronat rei de Castella, no va complir la promesa de lliurar al Cerimoniós diversos llocs que feien frontera amb els regnes dAragó i de València. La Crònica sesforça a dibuixar amb tons feliços el final de la guerra i la derrota de Pere el Cruel. El monarca català subratlla, després de veures obligat a casar la seva filla Elionor amb el fill dEnric de Trastàmara, que el jurat primogènit de Castella «és net nostre». Amb aquest èxit familiar intenta dissimular que el nou rei Enric sha convertit en un contrincant tan perillós com lanterior.