A la fi, Pere el Cruel va ser expulsat de Castella de resultes de lentrada en acció de les Grans Companyies de mercenaris pagades pel Cerimoniós, per França i pel papat. Tot i que més endavant el Cruel va tornar amb ajuda anglesa, va acabar morint a mans dEnric de Trastàmara. Aquest darrer, una vegada coronat rei de Castella, no va complir la promesa de lliurar al Cerimoniós diversos llocs que feien frontera amb els regnes dAragó i de València. La Crònica sesforça a dibuixar amb tons feliços el final de la guerra i la derrota de Pere el Cruel. El monarca català subratlla, després de veures obligat a casar la seva filla Elionor amb el fill dEnric de Trastàmara, que el jurat primogènit de Castella «és net nostre». Amb aquest èxit familiar intenta dissimular que el nou rei Enric sha convertit en un contrincant tan perillós com lanterior.
Més enllà de la lectura crítica que sen pugui fer com a font històrica, el capítol dedicat a la guerra dels Dos Peres ofereix un relat apassionant. Des de la visió providencialista esmentada més amunt, el text caracteritza Pere el Cruel com una autèntica encarnació del mal: descendent dun rei blasfem, assassí de mitja família, el monarca castellà està condemnat a ser lúltim rei del seu llinatge perquè una vella maledicció divina li pesa al damunt. És un personatge que, en més duna ocasió, no gosa presentar batalla perquè és conscient que la guerra que promou és injusta i Déu el castigarà. Solitari com tots els maleïts, Pere el Cruel afirma que amb un petit tros de pa en tindria prou per atipar tots els homes lleials que hi ha a Castella.
Enfront daquest enemic arquetípic, el Cerimoniós defensa una causa justa, beneïda per lAltíssim, i per tant té la victòria assegurada, però no és de cap manera un ésser avorridament bondadós. Viu immers en una atmosfera tenebrosa de desconfiances i conxorxes, i en el seu cas la justícia divina és compatible amb lengany i amb tota mena de violències. Ho podem comprovar en lescena de lempresonament i lassassinat de linfant Ferran: considerant-lo deslleial, el rei el fa venir sense notificar-li cap acusació, el tanca per sorpresa en una cambra i, quan el germanastre senfurisma i oposa resistència, el fa matar; de seguida el terror sapodera dels acompanyants de Ferran, que demanen al monarca si han de témer per les seves vides, mentre que les tropes mouen un gran aldarull perquè es pensen que algú ha mort el rei. És una escena duna notable vivacitat, com moltes altres daquest mateix capítol: latac de larmada castellana sobre Barcelona i la defensa ferma i benhumorada dels seus habitants; linoblidable moment en què el Cerimoniós, trobant-se a Aragó, rep la notícia que el rei de Castella assetja València, arrenca a plorar amb «tots» els seus ulls, «tant mentals com corporals», i corre com un llamp a alliberar la ciutat; el diàleg del rei de Castella amb els seus consellers, travessat dambicions i sospites, en el qual un conseller lanima a conquerir Aragó i proclamar-se «emperador dEspanya» i ell, parlant cap enfora però girat cap endins, en la seva solitud malvada, es plany de no poder confiar en ningú.
En les pàgines que segueixen hi trobareu una versió íntegra, en català modern, del capítol sisè i últim de la Crònica, el relat complet de la guerra dels Dos Peres. Per fer-la he partit de ledició de Ferran Soldevila, publicada inicialment el 1971 per lEditorial Selecta i reeditada per lInstitut dEstudis Catalans lany 2014, amb revisions de Jordi Bruguera i Maria Teresa Ferrer i Mallol. He actualitzat tota la morfologia i bona part del lèxic, fora dalgunes paraules que mhan semblat alhora transparents i evocatives. Pel que fa a la sintaxi, he procurat conservar-ne la severitat cancelleresca, si bé he eliminat algunes repeticions poc significatives i he alleugerit unes quantes frases; també he suprimit bona part de les fórmules de tractament medievals. Daltra banda, he mantingut lús ocasional dalgunes formes aragoneses, com ara el nom Ferrando amb què el Cerimoniós es refereix sempre al seu detestat germanastre. El meu desig és que aquesta versió permeti assaborir, com el text original, la glòria i la duresa, la força i la crueltat del poder. Seria una lectura instructiva en qualsevol època, però ho és especialment en la nostra.
Raül Garrigasait
LA GUERRA CONTRA EL REI DE CASTELLA (1356-1366)