Ramon Muntaner
LEXPEDICIÓ DELS CATALANS A ORIENT
EDITORIAL BARCINO, S.A.
Barcelona
Versió de Jordi Llavina
TAST DE CLÀSSICS, 9
Primera edició digital: setembre 2015
© de ladaptació i de la introducció, Jordi Llavina, 2015
Reservats tots els drets daquesta edició:
EDITORIAL BARCINO, S. A.
Acàcies, 15. 08027 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
Edició núm. 835
Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.
Roger de Llúria, 24
08812 Sant Pere de Ribes
INTRODUCCIÓ
Ara que es parla tant de la literatura del jo un terme prou ampli, que engloba des dels dietaris fins als llibres de memòries, sembla un moment idoni per llegir o rellegir aquests documents excepcionals de la nostra literatura medieval que coneixem com Les quatregrans cròniques catalanes: la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós. Amb aquest llibret que el lector té a les mans, avui oferim un tast de la de Ramon Muntaner, un home que, segons explica Lluís Nicolau dOlwer en la introducció de la seva edició de Lexpedició dels catalans a Orient per a la col·lecció Els Nostres Clàssics daquesta mateixa editorial, essent un vailet de nou anys, va conèixer el rei Jaume, dit el Conqueridor. Aquest darrer, «ja vell i feixuc de glòria, va allotjar-se a lalberg del seu pare, Joan Muntaner, al cap de la plaça» (a Peralada, el poble del cronista). És per aquest motiu que «la seva imaginació dinfant [això és: la de Ramon Muntaner] restà colpida sempre més». No és gens estrany: jo mateix havia sentit explicar moltes vegades al meu avi, nascut lany 1910, com, essent ell un jovenet, va viure lemoció de seguir el president Macià, lAvi, en una visita que va fer al seu poble, la Selva del Camp. La seva imaginació de noi la del meu avi en restà, també, colpida sempre més. Amb la diferència, respecte al temps de Muntaner, que el meu parent, que era aficionat a la fotografia, va poder retratar lAvi dels catalans en diversos punts de la seva visita, en la qual va acompanyar-lo en tot moment el poeta i conspicu conseller del seu govern, selvatà de lany 1893, Ventura Gassol.
Daltra banda, lescaiença del 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner fa, encara, més agradable la trobada o la retrobada amb aquesta obra.
Deia, però, això de la literatura del jo. En el cas de la Crònica de Muntaner, potser caldria adaptar aquesta expressió tan recent per dir-ne més aviat literatura del nosaltres, per bé que el jo hi fa tothora, per descomptat, una funció de servidor. De servidor, sí, perquè amb el seu llibre lautor deixa constància, com a bon cronista, duns fets darmes molt remarcables que van tenir lloc a lantic Imperi Bizantí a la Romania, que sen deia en aquell temps, i que sense el jo muntanerià shaurien ben perdut. Què us diré?: aquesta és la fórmula constant, repetida una vegada i una altra, que renova el pacte de lautor amb el lector. O el lligam necessari entre el discurs tan primmirat del narrador i latenció imprescindible del llegidor.
Muntaner va ser mestre racional i personatge protagonista de la Companyia catalana que va fer estralls a la Romania en els primers anys del segle xiv. Procurador general de Roger de Flor, el cavaller amb el qual comença aquest relat, Ramon Muntaner va saber casar les armes i les lletres, bé que aquestes segones probablement van passar inadvertides per a molts dels que van acompanyar-lo en aquella llarga i treballada aventura a lOrient. El podríem definir com un autèntic capità o, encara més, sobirà de lescriptura: només pel centenar llarg de pàgines daquesta Expedició, a fe que ja mereix el denominatiu!
Cronista minuciós, o notari ben escrupolós, duns fets. El lector apreciarà de seguida la pruïja de Muntaner per la precisió, que sembla una de les obsessions del seu relat:
Llavors, quan va arribar el matí, que era dissabte, vint-i-dos dies abans de la festa de Sant Pere de lany 1306, ells van venir contra nosaltres, i eren vuit mil homes de cavall, disposats per a la batalla. I en van deixar dos mil amb els peons a les tendes, perquè ja donaven per segura la victòria.
Diríem que no sestà per orgues, i que va directe al gra. De turcs o de genovesos, que són dos pobles molt castigats pels nostres, la Companyia catalana, amb aquest pulmó de gran capacitat que era el contingent dels almogàvers, narriba a matar a balquena. Però Muntaner no es complau mai en descripcions dantesques (sí, a la seva època ja ho podien ser, això de dantesques, a diferència de sàdiques o kafkianes). Només es refereix a esquarteraments dhomes, posem per cas, quan devia considerar que no hi havia manera descapar-sen per la magnitud de la tragèdia sense mancar a la veritat. En un passatge, llegim això:
I, encara, vam obtenir ben bé tres mil cavalls que havien sobreviscut els altres eren morts o vagarejaven pel camp de batalla arrossegant el budellam.
No, lautor no es rabeja, ni de bon tros, en el sang i fetge. Més aviat al contrari. En canvi, els números lapassio nen. És un home, en efecte, travessat pel que en podríem dir una mena damor natural per les xifres. En una segona batalla contra el pèrfid fill de lemperador ens assabentem del següent:
Però no sen van escapar tants que no en morissin més de deu mil homes de cavall i una infinitat de soldats de peu. Dels nostres, en canvi, no en van morir més donze de cavall i vint-i-set de peu.
Cal reconèixer que la comparació de xifres resulta odiosa, en aquest recompte de morts: dels enemics, deu mil de muntats i molts més perquè sempre són molts més entre els peons, enfront de només onze soldats de cavall i vint-i-set de peu dels propis. La hipèrbole és un recurs que Muntaner usa ben sovint, i hem dadmetre que procura, al seu relat, un to èpic especial i, encara que sigui a pilota passada (demano excuses per lanacronisme, i també pel que estic a punt descriure), molt esperonador per als futurs combatents en aquestes ràtzies de la gran campanya militar a lOrient que, naturalment, no van veure publicat el relat, perquè el van viure en primera persona.
Lexageració, però, no sols es refereix al nombre de baixes, en especial dels bàndols contraris. Les conquestes, que són moltes i variades, també mereixen lús daquest recurs: «Havien pres a lemperador més territori del que es podria fer en un mes de viatge.» En un mes de viatge, si sen podrien arribar a cavalcar, de milles! De vegades, el recurs té una plasmació gairebé poètica:
Llançaven tants projectils de ballesta que gairebé tapaven el cel! I aquest xàfec de projectils va durar ben bé fins a mitja tarda, per la qual cosa el castell en va quedar ben ple.
Per què passa, però, que els catalans sembla que tinguin sempre la sort de cara i, en canvi, els seus enemics, del color que sigui, han de patir tota llei de rigors? La resposta és molt clara: els catalans gaudeixen del favor de Déu. La Providència els empara. I és que hi ha una dita que afirma:
«quan Déu vol castigar algú, primer de tot li lleva el seny». En efecte, els grecs shan guanyat la ira de Déu: ells, que no valen res, es pensen que són qui sap què, i, així mateix, no mostrant gens de pietat vers el proïsme, és ben clar que Déu els ha llevat el seny.
No, no es pot anar contra Déu. La supèrbia és indefectiblement castigada per Ell. Que li ho expliquin, si no, a un dels cavallers catalans, lorgullós Bernat de Rocafort, que va acabar tancat en una cripta, mort de fam, per la seva incorregible arrogància i pel seu capteniment arbitrari i tirànic.
En el record més alt per Déu, també hi ha, de retruc, el desig de voler rebaixar les admirables i, sovint, increï bles victòries dels catalans damunt els seus enemics:
I si us he explicat aquesta bella aventura és perquè entengueu que no hi ha més poder que el de Déu. I que, si tot plegat va arribar a bon port, no va ser per causa del nostre valor, sinó per virtut i gràcia de Déu.
La prioritat del cronista és, en tot moment, donar compte de les proeses dels catalans en aquells territoris extrems per servar-ne memòria. Hi ha, doncs, molt dinventari bèl·lic: «I encara mantenen aquest mateix estil de vida, perquè sense guerra no podrien viure.» Però el temps va passant, i les estacions se succeeixen amb la seva immutable repetició, amb el seu acompliment universal. Si aquí els rigors de lhivern són màxims:
I és que, en aquell país, fa més fred que enlloc del món, i hi cauen les neus més espesses: que, un cop comença a nevar, ja no para fins a labril
en aquest altre passatge, en canvi, les temperatures han pujat per mor de lestiu:
Un dia de juliol que feia molta xafogor, tots els del castell estaven els uns buscant lombreta, els altres fent la migdiada i els de més enllà fent-la petar. I així, en el moment de més calda, quan tot el món bullia de calor, mentre els altres dormien, Ferran Eiximenis vetllava, com algú que portava un gran pes damunt les espatlles.
El valor exemplificatiu de la Crònica, però, fa que, en remembrar la cruesa hivernal, lautor insisteixi en la importància de la previsió i, doncs, de la provisió (poca broma, amb això!). Passar lhivern a lArtaqui és cosa dura:
I ho van arreglar de la següent manera: cada amfitrió havia de donar al seu hoste pa, vi, civada, cansalada, formatges, verdura, un llit i tot allò que hagués de menester. Lhavia de proveir de tot el que calgués, fora de carn fresca i salses.
Daltra banda, la calorada del juliol pot ser el millor aliat per dur a terme un atac, perquè els enemics fan la migdiada o, perquè, simplement, en aquell moment de pesantor digestiva, no estan per ràtzies ni cançons.
Més amunt mhe referit a la pruïja de la precisió. Hi ha també i això fa que Muntaner es vulgui cofar amb el barret dhistoriador la pruïja de la veritat:
en endavant, mestaré de referir-mhi perquè, dençà que he tornat a Calàbria i a Catalunya, em queden tan lluny que, per parlar dels seus fets, ho hauria de fer a les palpentes, i jo no vull que aquest llibre contingui sinó la pura i estricta veritat.
«Em queden tan lluny que, per parlar dels seus fets, ho hauria de fer a les palpentes»: simposa, doncs, relatar allò que és a tocar. I què hi ha més a prop que batalles i conquestes, segrestos i segells que cal encunyar de pressa i corrents, casaments sàviament arreglats o investidures de nous cavallers? «Jo no vull que aquest llibre contingui sinó la pura i estricta veritat»: oi que no es pot formular duna manera més clara?
En aquest mateix afany de no mancar mai a la veritat, hi ha el convenciment de lautor que el seu llibre pot ser un útil mirall de prínceps. I no sestà de reconèixer-ho:
Tot i això, vull explicar-vos encara lhonor que el bon duc dAtenes, que va deixar els seus territoris al comte de Brienne, va fer a Bonifaci de Verona. I us ho vull relatar, això, perquè reis i nobles en prenguin exemple.
Literatura del jo, si sem permet la facècia, en funció del nosaltres. Perquè, més encara que un mirall de prínceps que també ho és, aquesta és una obra per a la gent: un llibre compost perquè els que vindran recordin bé, i sempre més, aquestes encomiables proeses catalanes. Per això, a parer meu, el cronista resulta encara més versemblant quan ens explica què li ha passat a ell, en primera persona, actor principal de la gesta:
Durant aquella operació del desembarcament, el meu cavall va fer figa, i, finalment, un dels meus escuders va baixar del seu i mel va oferir. I, encara que em vaig apressar, el cavall que jeia a terra i jo vam acabar amb tretze nafres entre tots dos.
Tretze nafres! No dotze, ni set, ni una de fonda i vuit de superficials: tretze.
Com que lautor és, a més dun admirable cronista, i, abans que això en el temps, un magnífic estrateg militar i un consumat planificador de batalles, sap molt bé com pot treure rendiment de la poca host que té dins un castell. I és que, en aquest cas, el temps és or:
Vaig disposar que, a tots els carrers, hi hagués mitges bótes plenes dun vi suau amb tassons per poder-ne beure, i molt de pa perquè qui volgués en mengés. I és que sabia que els enemics que ens assetjaven eren tan forts que no tindríem temps ni danar a menjar a casa.
Cal no fer broma, amb això del menjar: hi ha més dun sopar presumptament amistós en què els catalans han caigut fatalment en lemboscada dels seus enemics.
Muntaner estima molt la pròpia companyia, però és un home expert que sap, igualment, reconèixer el valor en lenemic. En aquest sentit, un dels episodis més intensos daquesta Expedició és lencalç que tres catalans fan dun cavaller alà i la seva dona. El lector farà bé de no entretenir-se més amb aquest proemi i començar, doncs, la marxa per les terres dOrient, amb un guia excepcional com és Ramon Muntaner. Algú que tenia el cap molt ben moblat, i organitzat talment com un immens arxiu (a banda els llibres de registre ben al dia):
Tot això feia que ningú, només jo mateix, sabés quants homes formaven lexèrcit en cada moment. I jo tenia el registre del que cadascú cobrava per cavall armat o alforrat, i també els peons. Així doncs, el botí de les nostres batalles shavia de repartir segons el meu llibre de registre.
El lector comprovarà que, a aquest home, res no se li escapa: ni al camp de batalla ni en lescriptura. I mabelleix, per acomiadar aquest proemi, citar un darrer fragment, que em sembla duna gran bellesa:
Quan vam haver fet tres dies de camí, tal com va plaure a Déu, ens vam aturar a dormir al peu duna muntanya, i ells dormien justament a laltre vessant, tot i que els uns no vam ser conscients de la proximitat dels altres fins que va fer-se mitjanit i vam veure una gran claror que naixia de les seves fogueres.
També és una gran claror narrativa, aquesta de Muntaner, que continua cremant per a goig dels lectors aquest any que en fa exactament 690 que lautor va començar a redactar la seva cèlebre Crònica, ja retirat del tot, en una alqueria valenciana.
Per a la meva adaptació, mhe servit de ledició de lEditorial Barcino (1951) i de la magnífica traducció anglesa de Robert D. Hughes, The Catalan Expedition to the East: from the Chronicle of Ramon Muntaner, amb una introducció de J. N. Hillgarth (Barcino-Tamesis, 2006), que mha aclarit, no poques vegades, referències del context i que mha fet llum damunt determinats passatges de lobra.