Jordi Llavina
I. Lexpedició dels catalans a OrientI. Sobre els inicis de fra Roger
Heu de saber que lemperador Frederic II de Sicília va tenir un falconer alemany que es deia Ricard de Flor, un home excel·lent. I, a la ciutat de Bríndisi, li va procurar una muller: una donzella que era filla dun home honrat, i ric, de la ciutat. De manera que, entre el que li va donar lemperador i el que va prendre de lesposa, lhome es va fer molt ric. Daquella dona, en va tenir dos fills: el gran es va dir Jaume de Flor, i laltre, el petit, Roger de Flor. En el temps que Conradí va arribar al regne de Sicília, el fill gran encara no tenia quatre anys, i Roger amb prou feines en comptava un. El pare dels nens era home darmes i va voler participar en la batalla de Conradí contra Carles dAnjou, i hi va morir. Quan el rei Carles I va conquerir el regne, es va apropiar tot allò que hagués estat dels cortesans fidels de lemperador o del rei Manfred, de manera que ni a aquests fadrins ni a la seva mare no els restà més que allò que la mare havia aportat en dot. De la resta, en van ser desheretats.
En aquell temps, les naus dels ordes del Temple i de lHospital feien cap a Bríndisi, i també hi venien a passar lhivern aquelles altres de Pulla que volien treure del regne pelegrins i provisions. Els dos ordes esmentats tenien molta propietat, tant a Bríndisi com a Pulla, i arreu del regne. I, així, les naus que hivernaven a Bríndisi, a la primavera carregaven pelegrins, oli, vi, greix i blat, i se nanaven cap a Acre. Bríndisi és, segurament, el lloc més idoni de tota la cristiandat per fer la travessia dultramar i també la terra més abundosa de béns. I, a més, és prou a tocar de Roma, i el millor port del món. I la ciutat, que envolta el port, és bella, i sembla que les cases baixin fins a mar.
Al cap dun quant temps, quan aquest noiet, Roger, tenia, si fa no fa, vuit anys, va passar que un membre del Temple que era frare sergent i que responia al nom de fra Vassall nadiu de Marsella, també era comanador duna nau del Temple i un mariner consumat va venir a passar lhivern a Bríndisi amb la seva nau, que va deixar inclinada de costat perquè la reparessin. I, mentre reparaven la nau, aquell noiet Rogeró trescava per la nau i per leixàrcia, lleuger com un mico. I no sallunyava gaire dels homes que feinejaven per allà, per tal com la casa de sa mare era a prop del lloc on tenien la nau de gairell. I aquell noble home, fra Vassall, sencapritxà tant daquell vailet que se lestimava com si fos el seu propi fill. I així fou que va preguntar a la mare de Rogeró si li confiava el noiet, que ell faria mans i mànigues perquè esdevingués un home de bé dins lorde del Temple. La mare, convençuda de la noblesa de lhome, lhi va lliurar encantada, i ell va acollir Roger. Eren les primeres passes del més expert dels joves mariners, que grimpava on fos i a qui res no feia por. De manera que, a ledat de quinze anys, ja era considerat un dels millors mariners del món, tant per la seva força com per la destresa que mostrava en la navegació. És per això que fra Vassall va donar corda llarga al noiet dins la nau.
El mestre del Temple, com que el va veure valent i bo, li va imposar el mantell de frare i el féu frare sergent de lorde. I, poc després daixò, lorde del Temple va comprar als genovesos la nau més grossa que shagués construït mai a lèpoca. Duia per nom El Falcó, i va ser lliurada al frare sergent Roger de Flor. Durant molt de temps, va navegar en aquesta embarcació amb molta saviesa i valor, per la qual cosa, gràcies a aquesta nau, lorde va estar tan ben proveït a Acre com no ho havia estat mai amb totes les altres naus juntes. Fra Roger era lhome més generós que es coneixia, i només el rei jove resistia la comparació amb ell. I tot el que guanyava, ho repartia entre els honrats cavallers de lorde i entre la bona colla damics que sabia sempre com guanyar-se.
Això va ser en aquell temps que els cristians van perdre Acre, i ell es trobava al port de la ciutat, amb la nau, i va treuren dones i donzelles, tot carretejant grans tresors i molta bona gent. Després va treure, igualment, gent de Mont Pelegrí, per la qual cosa aquell viatge li aportà uns guanys enormes. I, quan va fer amarrar la nau, va donar en abundància al mestre i a tots els poderosos del Temple. Fet això, uns quants envejosos el van acusar davant el mestre dient que, de resultes de la proesa dAcre, shavia quedat amb un gran tresor. Així, el mestre va confiscar-li tot el botí que va poder aplegar, i després el volgué capturar en persona. Però Roger sassabentà daquests moviments i va abandonar la nau al port de Marsella, i, tot seguit, es va dirigir cap a Gènova. Aquí va trobar Ticino Doria i altres amics que havia fet, i els va demanar un préstec prou gran per poder-se comprar una galera anomenada LOliveta, que va aparellar la mar de bé.
Amb aquesta galera sen va anar a Catània a veure el duc Robert dAnjou, i es va oferir a ajudar-lo, en la guerra, amb la seva nau i la seva tripulació. Però el duc no el va acabar de rebre bé, ni de fets ni de paraules, i el va fer passar amb cançons durant tres dies. Al quart, Roger se li plantà al davant i li va dir:
Senyor, veig que no us acaba de complaure que jo sigui servidor vostre, per la qual cosa prenc comiat de vós i men vaig a buscar un altre senyor a qui faci més gràcia.
El duc li va respondre que se nanés amb bona fortuna. I, tot seguit, va posar rumb a Messina, on va trobar el senyor rei Frederic III. Es va presentar davant seu, i shi va oferir, tal com havia fet amb el duc. El senyor rei el va acollir generosament, li va agrair molt la proposta i de seguida el va fer de la seva cort, amb una assignació bona i honorable. I tant ell, Roger, com els seus, van retre homenatge al rei.
II. Com fra Roger va trobar-se amb el rei Frederic
Veient lacolliment tan esplèndid i honrós que el senyor rei li dispensava, fra Roger es va considerar molt ben pagat. I, després dhaver-hi passat vuit dies i dhaver proveït la seva gent, sacomiadà del rei i va fer cap a Pulla. En la travessia, va capturar una nau del rei Carles II que anava plena de provisions a Catània, on sestava el duc. Hi va ficar tripulació de la seva galera, com també en la seva galera molts dels de la nau, i llavors va enviar la nau a Siracusa: una nau de tres cobertes, plena a vessar de blat i altres provisions. Tot seguit es va apoderar de deu barquetes de càrrega, igualment molt ben proveïdes, que el rei Carles trametia al duc. I, amb aquestes barquetes, va anar a Siracusa, on hi havia una gran escassetat de menjar, i va abastir amb la galera el castell dAugusta. Què us diré? Daquella captura va proveir Siracusa i el castell dAugusta, igual que Lentini i tota la resta de llocs que reconeixien la sobirania del rei Frederic, com és ara Avola i altres llocs. I se li va acudir de vendre les provisions a preu reduït a Siracusa, i també en va enviar a Messina. Amb aquests diners pagava els soldats que hi havia als castells de Siracusa i per tota la ciutat, i també a Augusta, a Lentini i arreu. Va pagar tothom per sis mesos, uns en moneda, daltres en espècie, i així ho va endreçar tot. I quan ho va tenir enllestit, encara lin sobrà un guany de vuit mil unces. Llavors es dirigí a Messina, i va enviar al senyor rei mil unces en fins carlins, i encara va pagar igualment en moneda i en espècie, i per sis mesos els mercenaris que sestaven amb Huguet dEmpúries, comte de Squillace, a Reggio de Calàbria, i a Calanna, i a La Motta, i al castell de SantAgata, i a Pentedattilo, i a Amendolea, i a Gerace.
I, tot seguit, va aparellar quatre galeres, a més de la seva, que havia pres de la drassana. I quan les va haver aparellat, va tornar a posar rumb a Pulla, i a Òtranto va prendre la nau de Berenguer Samuntada, de Barcelona, que estava ben carregada de blat del rei Carles era una senyora nau, de tres cobertes, que el rei Carles havia enviat a Catània, i va embarcar-hi la tripulació i lenvià a Messina. I aportà gran riquesa a la ciutat en forma daltres naus i barques, més de trenta, que havia anat capturant i que envià plenes fins dalt de provisions. En definitiva: amb tot això, Roger va guanyar-hi molt i va ser molt gran el bé que va fer a Messina, a Reggio de Calàbria i a tota la redolada.
A continuació, va adquirir cinquanta cavalls de primera qualitat per proveir de cavalcadura escuders catalans i aragonesos de la seva companyia, i va ficar deu cavallers catalans i aragonesos al seu alberg. Ben carregat de moneda, anà cap al rei, que sesqueia a Piazza Armerina, i li lliurà més de mil unces en moneda, i també donà diners a don Blasco dAlagó, a Guillem Galceran i, encara més, a Berenguer dEntença, amb qui va lligar una amistat tan estreta que en endavant es van fer germans i ho compartiren tot. Què us diré? No hi havia noble ni cavaller que no apreciés els seus regals. I, en tots els castells on feia cap, pagava als soldats sou de sis mesades. Així enfortí el poder del senyor rei i va encoratjar tant la seva gent, que féu que un home valgués per dos.
El senyor rei, que havia vist la vàlua de Roger, el va fer vicealmirall de Sicília i membre del seu consell, i a més a més li va donar els castells de Tripi i de Licata i les rendes de Malta. Conscient dels honors que el rei li feia, fra Roger va deixar amb ell la seva companyia muntada, sota el comandament de dos cavallers, Berenguer de Mont-roig i Roger de la Macina, amb prou diner per cobrir totes les despeses. Va acomiadar-se del rei i es dirigí cap a Messina, on va aparellar cinc galeres i una barca, i es va llançar a batre tota la costa de Nàpols, Roma, Pisa, Gènova, Provença, Catalunya, Espanya i nord dÀfrica. I tot allò que trobava que fos moneda o bones provisions que pogués estibar en galeres, ell ho prenia, tant si era damics com denemics: als amics els feia a mans uns pagarés amb què es comprometia a satisfer el deute així que arribés la pau; dels enemics en prenia tot allò que trobava de profit, però sense tocar ni les barques ni les persones, que no feia mal a ningú, i així tothom en sortia ben pagat i content. En aquell viatge, hi va guanyar un bé de Déu dor, dargent i altres tresors... Tant, de fet, com les galeres en podien transportar. I amb aquest botí tan esplèndid sen tornà a Sicília, on tota la seva gent soldats de cavall o de peu lesperaven amb candeletes com els jueus esperaven el Messies.
Quan va ser a Trapani, va sentir dir que el duc shavia dirigit a Messina i que la tenia assetjada per mar. Llavors va fer cap a Siracusa, i aquí va amarrar la nau. I si els soldats lesperaven dallò més confiats, ell sescarrassà encara més per ajudar-los, que a tots els homes que reclutava, ja fossin de cavalleria, dinfanteria o guàrdies de castell, tant a Sicília com a Calàbria, els pagava més de sis mesos de sou. Daquesta manera va encoratjar tant tots els soldats, que ara cada un valia més del que haurien valgut dos abans. Tot seguit féu venir la seva companyia, i també la va recompensar. Finalment, va enviar una gran provisió de moneda al rei i a tots els nobles.
III. Sobre el setge de Messina i com va ser aixecat per fra Roger
Certament, el duc Robert sabia que a Messina hi havia escassetat de menjar, i va pensar descanyar encara més la ciutat: només que ell i el seu exèrcit fessin cap a Catona i que la seva flota sestigués en aigües de lestret de Messina, de manera que ni barques ni bots no hi poguessin entrar, ni tampoc a Reggio de Calàbria, podia mantenir dos setges alhora. I daquesta manera podia, sobretot, escanyar Messina, perquè per terra no hi arribaria ajut de cap mena, del moment que ell havia pres Milazzo, Monforte San Giorgio, Castiglione, Francavilla, Acireale i Catània. Per tant, va reforçar les fronteres, tot deixant tropes a Catània, Paternò, Adernò, Cesarò i altres llocs, i va anar cap a Messina amb tota la seva flota més dun centenar de galeres i va desembarcar a Roccamadore. Tot seguit, van fer cap a Borgo, allà on fan mercat, i lassolà i hi va calar foc. En acabat, sen va anar a la drassana, on va incendiar dues galeres, mentre que les altres les hi van poder defensar. Què us diré? Que cada dia lliurava una gran batalla, i us ho puc dir ben de veres, perquè vaig ser present en el setge del primer dia a lúltim, i tenia sota el meu comandament làrea que sestenia des de la torre de Santa Clara fins al palau reial. I us puc assegurar que, en aquest últim, shi combatia més que en cap altre indret de la ciutat. Què us diré? Que ens donaven molta guerra, tant per mar com per terra!
El senyor rei de Sicília va ordenar a don Blasco i al comte Galceran que sembarquessin i, amb set-cents homes de cavall, lescut al coll, i dos mil almogàvers, els va enviar a socórrer Messina. I aquests homes eren fets duna tal pasta que no pensaven entrar a la ciutat fins que no haguessin lluitat primer contra el duc, i de debò que no tenien res més al cap, que tots arribaven amb la mateixa intenció. Quan van ser a Tripi, ens van poder comunicar que lendemà, a punta de dia, serien davant Messina, i que nosaltres podíem atacar una part de les forces del duc per una banda i que ells atacarien per laltra.
Així, plens doptimisme, a trenc dalba ens vam posar ja en dansa per a latac. Però a la nit el duc en va sentir tocar campanes, i quan es va fer de dia van passar tots a Calàbria, i no nhi va quedar ni un: només algunes tendes que no es van poder endur perquè el dia els havia sorprès. O sigui que, quan va despuntar el dia, don Blasco i el comte, amb tots els seus homes disposats per a la batalla, eren a la muntanya damunt el castell Matagrifone. Tots els homes de la ciutat estaven a punt per sortir, però, quan shi van fixar bé, no hi van trobar ningú, perquè tots els assetjants havien marxat cap a Calàbria i shavien instal·lat a Catona, a laltra banda de lestret.
Daquesta manera, doncs, don Blasco i el comte Galceran van entrar a Messina amb les seves tropes, i tothom va quedar molt descontent de no arribar a combatre. Per aquesta raó, Eixiverre de Josa, que portava la bandera del comte Galceran, va enviar a Catona un joglar amb unes cobles per notificar-los que tenien les tropes preparades, i que, si volien tornar a Messina, ho podien fer sans i estalvis, i que, tot seguit, els combatrien. Però no van voler fer res daixò, car no hi havia al món ningú que temessin tant com aquests dos nobles. I no anaven pas desencaminats, perquè eren uns cavallers consumats, de gran vàlua, i havien vençut en moltes batalles.
Va durar tant, el setge, que Messina va estar a punt de ser abandonada per la fam. I, tot i això, el rei Frederic hi va entrar dues vegades, i en cada una va introduir a la ciutat més de deu mil mules carregades de blat i farina, i molt de bestiar. Però tot era ben poc: el blat que arriba per terra equival a no res, perquè la cavalleria i els homes que lacompanyen se nhan menjat molt, al final, quan sen tornen. Per això la ciutat es trobava en un destret.
Fra Roger, que va tenir notícia de tot això, disposava de sis galeres a Siracusa, i en comprà quatre més a genovesos que hi havia entre Palerm i Trapani. Per tant, tot plegat feia deu galeres. A Sciacca va carregar-les de blat, i sen va anar cap a Siracusa, on esperà tempesta que dugués vents de xaloc o de migjorn. I, quan va arribar, la tempesta va ser tan colossal que tota la mar es va tenyir dun color de sang. Ningú que no fos un mariner tan bo com fra Roger no hauria gosat pensar de fer-se a la mar. Però ell, havent reposat després dun dia intens, va salpar des de Siracusa i, a lalba, va arribar a lestret de Messina. I aquest estret és una cosa increïble, que cap vaixell no hi dura gens quan hi ha tempestat de xaloc o de migjorn, perquè els corrents són tan forts i la mar és tan alta que res no ho pot aguantar.