La idea que la pràctica sexual té el poder de desestabilitzar el gènere va sorgir de la meva lectura de «The Traffic in Women», de Gayle Rubin, i vaig intentar establir que la sexualitat normativa reforça el gènere normatiu. En resum, una és dona, segons aquest marc, en la mesura en què funciona com a dona dins del marc heterosexual dominant, i posar en qüestió el marc potser és perdre una part del sentit del lloc que socupa dins el gènere. Suposo que aquesta és la primera formulació de «problemes de gènere» en aquest text. Volia intentar entendre part del terror i lansietat que algunes persones pateixen en «fer-se gais», la por de perdre el teu lloc dins el gènere o de no saber qui seràs si tenllites amb algú que sembla del mateix gènere. Això constitueix una certa crisi ontològica experimentada tant en làmbit de la sexualitat com del llenguatge. Aquesta qüestió sha aguditzat si tenim en compte diverses formes noves de gènere que han sorgit arran del transgenerisme i la transsexualitat, la criança per part de lesbianes i gais, i les noves identitats butch i femme. Quan i per què, per exemple, algunes lesbianes butch que tenen criatures es converteixen en «pares» i daltres en «mares»?
Què passa amb la idea, suggerida per Kate Bornstein, que una persona transsexual no pot ser descrita amb el substantiu dona o home, sinó que sha dabordar a través de verbs actius que acreditin la transformació constant que és la nova identitat o, de fet, el fet intermedi que posa en dubte ser duna identitat de gènere? Tot i que algunes lesbianes argumenten que les butch no tenen res a veure amb ser home, daltres insisteixen que la seva expressió butch és o era només un camí cap a lestatus desitjat dhome. Aquestes paradoxes sens dubte han proliferat en els darrers anys, i han ofert proves duna mena de problemes de gènere que el text mateix no preveia.2
Però quin vincle he volgut subratllar entre gènere i sexualitat? Certament, no vull afirmar que determinades formes de pràctica sexual produeixin determinats gèneres, sinó només que, en condicions dheterosexualitat normativa, de vegades controlar el gènere sutilitza com una manera dassegurar lheterosexualitat. Catharine MacKinnon ofereix una formulació daquest problema que ressona amb la meva, alhora que hi ha, crec, diferències crucials i importants entre nosaltres. Escriu:
Aturada com a atribut duna persona, la desigualtat sexual pren la forma de gènere; en moviment com a relació entre persones, pren la forma de sexualitat. El gènere emergeix com a forma congelada de la sexualització de les desigualtats entre homes i dones.3
Segons aquesta visió, la jerarquia sexual produeix i consolida el gènere. No és la normativitat heterosexual la que produeix i consolida el gènere, sinó la jerarquia de gènere el que es diu que sustenta les relacions heterosexuals. Si la jerarquia de gènere produeix i consolida el gènere, i si la jerarquia de gènere pressuposa una idea operativa del gènere, llavors el gènere és el que causa el gènere, i la formulació culmina en tautologia. Potser MacKinnon només vol resumir el mecanisme dautoproducció de la jerarquia de gènere, però no és el que diu.
Nhi ha prou amb la «jerarquia de gènere» per explicar les condicions per a la producció del gènere? Fins a quin punt la jerarquia de gènere serveix una heterosexualitat més o menys obligatòria, i amb quina freqüència es controlen les normes de gènere precisament al servei dapuntalar lhegemonia heterosexual?
Katherine Franke, una teòrica del dret contemporània, fa un ús innovador de les perspectives feminista i queer per assenyalar que, assumint la primacia de la jerarquia de gènere en la producció del gènere, MacKinnon també accepta un model presumptament heterosexual per pensar sobre sexualitat. Franke ofereix un model de discriminació de gènere diferent del de MacKinnon, i argumenta efectivament que lassetjament sexual és lal·legoria paradigmàtica de la producció del gènere. No tota discriminació es pot entendre com a assetjament. Lacte dassetjament pot ser aquell en què «sobliga una persona a ser» dun gènere determinat. Però també hi ha altres maneres dimposar el gènere. Així, per a Franke és important fer una distinció provisional entre discriminació de gènere i discriminació sexual. Les persones gais, per exemple, poden ser discriminades a la feina perquè no «semblen complir» les normes de gènere acceptades. I és possible que lassetjament sexual de persones gais no serveixi per reforçar la jerarquia de gènere, sinó per promoure la normativitat de gènere.
Tot i que MacKinnon ofereix una crítica potent de lassetjament sexual, instaura una regulació duna altra mena: tenir gènere significa haver entrat ja en una relació heterosexual de subordinació. Des dun punt de vista analític, fa una equació que ressona amb algunes formes dominants dargumentació homòfoba. Aquesta visió prescriu i aprova lordenació sexual del gènere, i manté que els homes que siguin homes seran heterosexuals, i les dones que siguin dones seran heterosexuals. Hi ha un altre seguit de punts de vista, que inclou el de Franke, que ofereix una crítica precisament a aquesta forma de regulació del gènere. Hi ha, doncs, una diferència entre les opinions masclistes i feministes sobre la relació entre gènere i sexualitat: la visió masclista afirma que una dona només exhibeix la seva condició de dona en lacte del coit heterosexual en què la seva subordinació nesdevé el plaer (de la subordinació sexualitzada de les dones emana i es confirma una essència); una visió feminista defensa que el gènere hauria de ser derrocat, eliminat o convertit en fatalment ambigu precisament perquè sempre és un signe de subordinació de les dones. Aquesta última visió accepta el poder de la descripció ortodoxa de la primera, accepta que la descripció de la primera ja funciona com a ideologia poderosa, però intenta oposar-shi.
Ataco aquest punt perquè alguns teòrics queer han establert una distinció analítica entre gènere i sexualitat i rebutgen que tinguin un vincle causal o estructural. Això té sentit des duna perspectiva: si el que vol dir aquesta distinció és que la normativitat heterosexual no hauria dordenar el gènere, i que cal oposar-se a aquesta ordenació, hi estic fermament a favor.4 Si, tanmateix, el que vol dir és que (descriptivament parlant) no hi ha una regulació sexual del gènere, crec que precisament els que més ganes tenen de combatre lhomofòbia no reconeixen una dimensió important, però no exclusiva, de com funciona. Tanmateix, per a mi és important acceptar que performar una subversió del gènere pot no indicar res sobre la sexualitat o la pràctica sexual de qui la performa. El gènere es pot fer ambigu sense alterar ni reorientar en absolut la sexualitat normativa. De vegades, lambigüitat de gènere pot funcionar amb precisió per contenir o desviar la pràctica sexual no normativa i, per tant, treballar per mantenir intacta la sexualitat normativa.5 Per tant, no es pot establir cap correlació, per exemple, entre el fet drag o transgènere i la pràctica sexual, ni es poden preassignar les tendències hetero-, bi- ni homo- pels viatges que flexibilitzen o canvien el gènere.
He dedicat gran part de la feina dels darrers anys a aclarir i revisar la teoria de la performativitat que es descriu a Problemes de gènere.6 És difícil dir què és exactament la performativitat, no només perquè les meves pròpies opinions sobre què podria significar performativitat han canviat amb el pas del temps, sovint com a resposta a crítiques excel·lents,7 sinó perquè tants altres lhan assumit i hi han donat les seves pròpies formulacions. Originalment vaig agafar la pista de com llegir la performativitat del gènere a partir de la lectura que Jacques Derrida fa de Kafka a «Before the Law». Allà, qui espera la llei sasseu davant la porta de la llei, atribueix una certa força a la llei que espera. Lanticipació duna revelació autoritzada del significat és el mitjà pel qual satribueix i sinstaura aquesta autoritat: lanticipació nevoca lobjecte. Em vaig preguntar si no treballem sota una expectativa similar pel que fa al gènere, que funciona com una essència interior que es podria revelar, una expectativa que acaba produint el fenomen mateix que anticipa. En primer lloc, doncs, la performativitat del gènere gira al voltant daquesta metalepsi, la manera en què lanticipació duna essència de gènere produeix el que planteja com si fos extern. En segon lloc, la performativitat no és un acte singular, sinó una repetició i un ritual, que aconsegueix els seus efectes naturalitzant-se en el context dun cos, entès, en part, com una durada temporal sostinguda culturalment.8
He dedicat gran part de la feina dels darrers anys a aclarir i revisar la teoria de la performativitat que es descriu a Problemes de gènere.6 És difícil dir què és exactament la performativitat, no només perquè les meves pròpies opinions sobre què podria significar performativitat han canviat amb el pas del temps, sovint com a resposta a crítiques excel·lents,7 sinó perquè tants altres lhan assumit i hi han donat les seves pròpies formulacions. Originalment vaig agafar la pista de com llegir la performativitat del gènere a partir de la lectura que Jacques Derrida fa de Kafka a «Before the Law». Allà, qui espera la llei sasseu davant la porta de la llei, atribueix una certa força a la llei que espera. Lanticipació duna revelació autoritzada del significat és el mitjà pel qual satribueix i sinstaura aquesta autoritat: lanticipació nevoca lobjecte. Em vaig preguntar si no treballem sota una expectativa similar pel que fa al gènere, que funciona com una essència interior que es podria revelar, una expectativa que acaba produint el fenomen mateix que anticipa. En primer lloc, doncs, la performativitat del gènere gira al voltant daquesta metalepsi, la manera en què lanticipació duna essència de gènere produeix el que planteja com si fos extern. En segon lloc, la performativitat no és un acte singular, sinó una repetició i un ritual, que aconsegueix els seus efectes naturalitzant-se en el context dun cos, entès, en part, com una durada temporal sostinguda culturalment.8
A aquesta doctrina shi han plantejat diverses qüestions importants, i nhi ha una que sembla especialment important desmentar aquí. La idea que el gènere és performatiu buscava demostrar que el que considerem una essència interna del gènere es fabrica a través dun conjunt sostingut dactes, plantejats a través de lestilització del cos segons el gènere. Daquesta manera, demostrava que el que considerem una característica interna de nosaltres mateixos és una característica que anticipem i produïm a través de certs actes corporals; si ens nanem a lextrem, un efecte al·lucinatori de gestos naturalitzats. Això vol dir que tot el que sentén com a intern sobre la psique, per tant, sevacua, i que la internalitat és una metàfora falsa? Tot i que Problemes de gènere bevia clarament de la metàfora duna psique interna en la seva primera argumentació sobre la malenconia de gènere, aquest èmfasi no saplicava al pensament de la performativitat en si.9 Tant The Psychic Life of Power (Stanford, 1997) com diversos dels meus articles recents sobre temes psicoanalítics han mirat daclarir aquest problema, i molts ho han vist com una ruptura problemàtica entre els primers capítols daquest llibre i lúltim. Encara que negaria que tot el món intern de la psique només és un efecte dun conjunt estilitzat dactes, continuo pensant que és un error teòric significatiu donar per feta la internalitat del món psíquic. Algunes característiques del món, com ara les persones que coneixem i perdem, es converteixen en característiques internes del jo, però es transformen a través daquesta interiorització, i aquest món interior, com en diuen els kleinians, es constitueix precisament com a conseqüència de les interioritzacions que realitza una psique. Això suggereix que bé pot haver-hi una teoria psíquica de la performativitat que caldria explorar millor.
Tot i que aquest text no respon a la pregunta de si la materialitat del cos és totalment construïda, ha estat el focus de gran part del meu treball posterior, que espero que sigui aclaridor per a qui ho llegeixi.10 La pregunta de si la teoria de la performativitat es pot transposar a qüestions de raça ha estat explorada per diverses persones de lacadèmia.11 Jo assenyalaria aquí no només que les presumpcions sobre la raça invariablement permeen el discurs sobre el gènere de maneres que cal fer explícites, sinó també que la raça i el gènere no han de ser tractats com a analogies simples. Per tant, suggereixo que la pregunta que cal fer no és si la teoria de la performativitat és transposable a la raça, sinó què passa amb la teoria quan intenta aplicar-se a la raça. Molts daquests debats shan centrat en lestatus de la construcció, si la raça es construeix de la mateixa manera que el gènere. La meva opinió és que no hi serveix cap relat únic sobre la construcció, i que aquestes categories sempre funcionen com a fons luna de laltra, i sovint la seva articulació més poderosa és a través de laltra. Així, la sexualització de les normes racials de gènere cal llegir-la des de moltes perspectives alhora, i lanàlisi certament il·lumina els límits del gènere com a categoria exclusiva danàlisi.12
Tot i que he enumerat algunes de les tradicions acadèmiques i debats que han impulsat aquest llibre, no és el meu propòsit oferir-ne una defensa completa en tan poques pàgines. Hi ha un aspecte sobre les condicions de la producció del text que no sempre sentén: es va produir no només a partir de lacadèmia, sinó a partir de moviments socials convergents dels quals he format part, i en el context duna comunitat lèsbica i gai a la costa est dels Estats Units on havia viscut durant catorze anys abans descriure aquest llibre. Malgrat que el text disloca el subjecte, aquí hi ha una persona: vaig anar a moltes reunions, bars i manifestacions, i vaig veure molts tipus de gèneres; em vaig veure a mi mateixa allà on alguns sentrecreuen, i vaig experimentar la sexualitat en diversos dels seus límits culturals. Vaig conèixer moltes persones que intentaven trobar el seu camí dins un moviment significatiu per al reconeixement sexual i la llibertat, i vaig sentir lalegria i la frustració que comporta formar part daquest moviment tant en lesperança com en la divisió interna. Alhora que mobria pas a lacadèmia, també feia la meva vida fora daquelles parets, i encara que Problemes de gènere és un llibre acadèmic, va començar, per a mi, en un moment de canvi, asseguda a la platja de Rehoboth, preguntant-me si podia enllaçar les diverses facetes de la meva vida. Que pugui escriure de manera autobiogràfica no reubica, crec, el subjecte que soc, però potser dona a qui ho llegeix un cert consol que aquí hi hagi algú (de moment deixaré de banda el problema que aquest algú es doni dins el llenguatge).
Que el text continuï avançant fora de lacadèmia fins avui ha estat per a mi una de les experiències més gratificants. Alhora que el llibre era assumit per Queer Nation, i algunes de les seves reflexions sobre la teatralitat de lautopresentació queer ressonaven en les tàctiques dACT UP, va ser un dels materials que també van contribuir a empènyer els membres de lAssociació Americana de Psicoanalítica i lAssociació Americana de Psicologia a reavaluar algunes de les opinions que tenien sobre lhomosexualitat. Les arts visuals es van apropiar de moltes maneres de les qüestions sobre el gènere performatiu, a les exposicions del Whitney, i a lOtis School for the Arts de Los Angeles, entre daltres. Algunes de les formulacions del text sobre el tema de les dones i la relació entre sexualitat i gènere també van fer el seu camí en la jurisprudència feminista i en la beca jurídica contra la discriminació, en el llegat de Vicki Schultz, Katherine Franke i Mary Joe Frug.
Posteriorment, mhe vist obligada a revisar algunes de les meves posicions en Problemes de gènere pels meus propis compromisos polítics. Al llibre, tendeixo a concebre la reivindicació de la universalitat en termes exclusivament negatius i excloents. Amb tot, vaig arribar a veure que el terme té un ús estratègic important, precisament com a categoria no substancial i oberta, quan vaig treballar amb un grup extraordinari dactivistes primer com a membre de la junta i després com a presidenta de la Comissió Internacional Gai i Lesbiana de Drets Humans (1994-97), una organització que representa les minories sexuals en una àmplia gamma de qüestions de drets humans. Allà vaig arribar a entendre com lafirmació de la universalitat pot ser prolèptica i performativa, conjurant una realitat que encara no existeix, i mantenint la possibilitat duna convergència dhoritzons culturals a què encara no sha arribat. Així, he arribat a una segona visió de la universalitat en què es defineix com una feina de traducció cultural orientada al futur.13 Més recentment, mhe vist obligada a relacionar la meva obra amb la teoria política i, de nou, amb el concepte duniversalitat en un llibre escrit conjuntament amb Ernesto Laclau i Slavoj Žižek sobre la teoria de lhegemonia i les seves implicacions per a una esquerra teòricament activista (que publicarà Verso lany 2000).