En aquest text, com en altres llocs, he intentat entendre quina pot ser lagència política, ja que no es pot aïllar de les dinàmiques de poder en què es forja. La iterabilitat de la performativitat és una teoria de lagència, que no pot rebutjar el poder com a condició de la seva pròpia possibilitat. Aquest text no explica prou la performativitat en termes de les seves dimensions socials, psíquiques, corporals i temporals. En certa manera, el treball continuat per aclarir-ho, en resposta a nombroses crítiques excel·lents, guia la majoria de les meves publicacions posteriors.
Al llarg daquesta darrera dècada han sorgit altres preocupacions sobre el text, i he intentat respondre-hi a través de diverses publicacions. Sobre lestat de la materialitat del cos, he ofert una reconsideració i una revisió de les meves opinions a Bodies that Matter. Sobre la qüestió de la necessitat de la categoria «dones» per a lanàlisi feminista, he revisat i ampliat les meves opinions a «Contingent Foundations», que es troba al volum que vaig coeditar amb Joan W. Scott, Feminists Theorize the Political (Routledge, 1993), i a Feminist Contentions (Routledge, 1995), dautoria col·lectiva.
No crec que el postestructuralisme comporti la mort de lescriptura autobiogràfica, però sí que crida latenció sobre la dificultat del jo per expressar-se a través del llenguatge que té disponible, perquè aquest jo que llegiu és en part conseqüència de la gramàtica que regula la disponibilitat de les persones al llenguatge. No estic fora del llenguatge que mestructura, però tampoc em determina el llenguatge que fa possible aquest «jo». Aquest és el problema de lautoexpressió, tal com lentenc. El que vol dir és que no em rebeu mai a mi a banda de la gramàtica que estableix la meva disponibilitat per a vosaltres. Si tracto aquesta gramàtica com a pel·lúcida, deixo de cridar latenció precisament sobre aquesta esfera del llenguatge que estableix i desestableix la intel·ligibilitat, i això seria precisament frustrar el meu propi projecte tal com us lhe descrit aquí. No intento ser difícil, sinó només cridar latenció sobre una dificultat sense la qual no hi pot aparèixer cap jo.
Aquesta dificultat adquireix una dimensió específica quan saborda des duna perspectiva psicoanalítica. En els meus esforços per comprendre lopacitat del jo en el llenguatge, mhe dedicat cada vegada més a la psicoanàlisi des de la publicació de Problemes de gènere. Lesforç habitual de polaritzar la teoria de la psique amb la teoria del poder em sembla contraproduent, perquè una part del que és més opressiu de les formes socials de gènere són les dificultats psíquiques que produeixen. He tractat de considerar les maneres en què Foucault i la psicoanàlisi es podrien pensar conjuntament a The Psychic Life of Power. També he utilitzat la psicoanàlisi per frenar el voluntarisme recurrent de la meva visió de la performativitat sense minar així una teoria més general de lagència. Problemes de gènere de vegades es llegeix com si el gènere fos simplement una invenció pròpia o com si el significat psíquic duna presentació de gènere es pogués llegir directament des de la seva superfície. Amb el temps ha calgut refinar tots dos postulats. A més, la meva teoria de vegades divaga entre entendre la performativitat com a lingüística i considerar-la teatral. He arribat a pensar que totes dues coses estan relacionades invariablement, quiasmàticament, i que una reconsideració de lacte de parla com a exemple de poder invariablement crida latenció tant en la seva dimensió teatral com lingüística. A Excitable Speech, intentava demostrar que lacte de parla és performatiu (i, per tant, és teatral, es presenta a un públic, està subjecte a interpretació) i és alhora lingüístic, induint un conjunt defectes a través de la seva relació implícita amb les convencions lingüístiques. Si ens preguntem com es relaciona una teoria lingüística de lacte de parla amb els gestos corporals, només cal considerar que la parla en si és un acte corporal amb conseqüències lingüístiques específiques. Per tant, la parla no pertany exclusivament ni a la presentació corporal ni al llenguatge, i la seva condició de paraula i fet és necessàriament ambigua. Aquesta ambigüitat té conseqüències per a la pràctica de sortir de larmari, per al poder insurreccional de lacte de parla, per al llenguatge com a condició tant de la seducció corporal com de lamenaça de dany.
Si hagués de reescriure aquest llibre en les circumstàncies actuals, hi inclouria una discussió sobre el fet transgènere i la intersexualitat, la manera com funciona el dimorfisme de gènere ideal en tots dos tipus de discursos, les diferents relacions amb la intervenció quirúrgica que mantenen aquestes preocupacions relacionades. També hi inclouria una discussió sobre la sexualitat racialitzada i, concretament, sobre com els tabús contra el mestissatge (i la romantització de lintercanvi sexual entre races) són essencials per a les formes naturalitzades i desnaturalitzades que adopta el gènere. Continuo tenint lesperança duna coalició de minories sexuals que transcendirà les categories simples didentitat, que rebutjarà que sesborri la bisexualitat, que lluitarà contra la violència imposada per les normes corporals restrictives i la dissiparà. Magradaria que aquesta coalició es basés en la irreductible complexitat de la sexualitat i en com està implicada en diverses dinàmiques de poder discursiu i institucional, i que ningú corregués a reduir el poder a la jerarquia i a rebutjar-ne les dimensions polítiques productives. Tot i que crec que aconseguir el reconeixement, per la pròpia condició de minoria sexual, és una tasca difícil dins dels discursos imperants de la llei, la política i el llenguatge, continuo considerant que arribar-hi és una necessitat per a la supervivència. La mobilització de categories identitàries a efectes de politització continua estant sempre sota lamenaça de la possibilitat que la identitat esdevingui un instrument del poder al qual soposa. Aquesta no és raó suficient per no utilitzar la identitat, ni per no deixar-se utilitzar per la identitat. No hi ha cap posició política purificada de poder, i potser aquesta impuresa és la que produeix lagència i la possible interrupció i reversió dels règims reguladors. Els qui són considerats irreals, tanmateix, prenen possessió del que és real, una presa de possessió que passa en comú, i aquesta sorpresa performativa produeix una inestabilitat vital. Aquest llibre està escrit, per tant, com a part de la vida cultural duna lluita col·lectiva que ha tingut, i continuarà tenint, un cert èxit a lhora daugmentar les possibilitats duna vida vivible per a qui viu, o intenta viure, als marges sexuals.15
JUDITH BUTLER
Berkeley, Califòrnia Juny de 1999
Prefaci (1990)
Els debats feministes actuals sobre què significa el gènere porten contínuament a una certa sensació de problemàtica, com si la indeterminació del gènere pogués acabar culminant en el fracàs del feminisme. Potser la problematització no ha de carregar necessàriament un valor tan negatiu. En el discurs dominant de la meva infantesa, crear problemes era una cosa que no havies de fer mai precisament perquè podia portar-te problemes. La rebel·lió i la seva repressió semblaven atrapades en els mateixos termes, un fenomen que va fer sorgir la meva primera visió crítica dels estratagemes subtils del poder: la llei imperant tamenaçava amb problemes, fins i tot de portar-te problemes, tot per evitar-te problemes. Per tant, vaig concloure que els problemes són inevitables i que lobjectiu havia de ser com crear-ne de millors, com tenir-ne de millors. Amb el pas del temps, van arribar altres ambigüitats a lescena crítica. Vaig fixar-me que els problemes de vegades eren un eufemisme per referir-se a alguna qüestió fonamentalment misteriosa, normalment relacionada amb el suposat misteri de tot el que és femení. Vaig llegir Beauvoir, que explicava que ser una dona en els termes duna cultura masculinista vol dir ser una font de misteri i incapacitat de coneixement per als homes, i dalguna manera em va semblar que això quedava demostrat quan vaig llegir Sartre, per a qui tot el desig, suposat problemàticament com a heterosexual i masculí, es definia com a problema (en francès, trouble). Per al subjecte masculí de desig, el problema es convertia en un escàndol amb la intrusió sobtada, amb lagència imprevista, dun objecte femení que inexplicablement torna la mirada, inverteix la mirada i qüestiona el lloc i lautoritat de la posició masculina. La dependència radical que té el subjecte masculí de lAltre femení de cop deixa al descobert que lautonomia dell és il·lusòria. Aquesta inversió dialèctica concreta del poder, tanmateix, no em va copsar latenció, tot i que daltres sí. El poder havia de ser alguna cosa més que un intercanvi entre subjectes o una relació dinversió constant entre el subjecte i lAltre; de fet, el poder semblava operar en la producció daquest mateix marc binari per pensar sobre el gènere. Vaig preguntar: quina configuració de poder construeix el subjecte i lAltre, aquesta relació binària entre «homes» i «dones», i lestabilitat interna daquests termes? Quina restricció hi opera? Són termes que desproblematitzen només en la mesura en què sadapten a una matriu heterosexual per conceptualitzar el gènere i el desig? Què passa amb el subjecte i amb lestabilitat de les categories de gènere quan el règim epistèmic de la presumpta heterosexualitat es desemmascara com el que produeix i reïfica aquestes categories aparentment ontològiques?
JUDITH BUTLER
Berkeley, Califòrnia Juny de 1999
Prefaci (1990)
Els debats feministes actuals sobre què significa el gènere porten contínuament a una certa sensació de problemàtica, com si la indeterminació del gènere pogués acabar culminant en el fracàs del feminisme. Potser la problematització no ha de carregar necessàriament un valor tan negatiu. En el discurs dominant de la meva infantesa, crear problemes era una cosa que no havies de fer mai precisament perquè podia portar-te problemes. La rebel·lió i la seva repressió semblaven atrapades en els mateixos termes, un fenomen que va fer sorgir la meva primera visió crítica dels estratagemes subtils del poder: la llei imperant tamenaçava amb problemes, fins i tot de portar-te problemes, tot per evitar-te problemes. Per tant, vaig concloure que els problemes són inevitables i que lobjectiu havia de ser com crear-ne de millors, com tenir-ne de millors. Amb el pas del temps, van arribar altres ambigüitats a lescena crítica. Vaig fixar-me que els problemes de vegades eren un eufemisme per referir-se a alguna qüestió fonamentalment misteriosa, normalment relacionada amb el suposat misteri de tot el que és femení. Vaig llegir Beauvoir, que explicava que ser una dona en els termes duna cultura masculinista vol dir ser una font de misteri i incapacitat de coneixement per als homes, i dalguna manera em va semblar que això quedava demostrat quan vaig llegir Sartre, per a qui tot el desig, suposat problemàticament com a heterosexual i masculí, es definia com a problema (en francès, trouble). Per al subjecte masculí de desig, el problema es convertia en un escàndol amb la intrusió sobtada, amb lagència imprevista, dun objecte femení que inexplicablement torna la mirada, inverteix la mirada i qüestiona el lloc i lautoritat de la posició masculina. La dependència radical que té el subjecte masculí de lAltre femení de cop deixa al descobert que lautonomia dell és il·lusòria. Aquesta inversió dialèctica concreta del poder, tanmateix, no em va copsar latenció, tot i que daltres sí. El poder havia de ser alguna cosa més que un intercanvi entre subjectes o una relació dinversió constant entre el subjecte i lAltre; de fet, el poder semblava operar en la producció daquest mateix marc binari per pensar sobre el gènere. Vaig preguntar: quina configuració de poder construeix el subjecte i lAltre, aquesta relació binària entre «homes» i «dones», i lestabilitat interna daquests termes? Quina restricció hi opera? Són termes que desproblematitzen només en la mesura en què sadapten a una matriu heterosexual per conceptualitzar el gènere i el desig? Què passa amb el subjecte i amb lestabilitat de les categories de gènere quan el règim epistèmic de la presumpta heterosexualitat es desemmascara com el que produeix i reïfica aquestes categories aparentment ontològiques?
Però com es pot qüestionar un règim epistèmic/ontològic? Quina és la millor manera de problematitzar les categories de gènere que sostenen la jerarquia entre els gèneres i lheterosexualitat obligatòria? Fixem-nos en el fat dels «problemes de dones», aquesta configuració històrica duna indisposició femenina innombrable, que velava mínimament la idea que ser dona és una indisposició natural. Tot i que la medicalització dels cossos de les dones és un tema molt seriós, el terme també fa riure, i riure davant de les categories serioses és indispensable per al feminisme. Sense cap mena de dubte, el feminisme continua necessitant les seves pròpies maneres de jugar seriosament. Female Trouble («Problemes de dones») és, així mateix, el títol duna pel·lícula de John Waters en què surt Divine (lheroi/heroïna de Hairspray, també), que amb la seva encarnació de les dones suggereix implícitament que el gènere és una mena dencarnació persistent que passa per realitat. La seva actuació desestabilitza les distincions mateixes entre natural i artificial, profunditat i superfície, interior i exterior, mitjançant les quals gairebé sempre opera el discurs sobre els gèneres. El drag és una imitació del gènere, o dramatitza els gestos significants mitjançant els quals sestableix el gènere mateix? Ser dona constitueix un fet natural o una performance cultural?, o la naturalitat es constitueix a través dactes performatius constrets discursivament que produeixen el cos mitjançant les categories de sexe, i dins daquestes categories? A banda de Divine, les pràctiques de gènere en les cultures gai i lèsbica sovint tematitzen allò que és natural en contextos paròdics que posen en relleu la construcció performativa dun sexe original i veritable. Quines altres categories fundacionals de la identitat (el binarisme del sexe, el gènere i el cos) es poden mostrar com a produccions que creen lefecte del que és natural, original i inevitable?
Exposar les categories fundacionals de sexe, gènere i desig com a efectes duna formació específica de poder exigeix una forma de recerca crítica que Foucault, reformulant Nietzsche, designa com a genealogia. Una crítica genealògica es nega a buscar els orígens del gènere, la veritat profunda del desig femení, o una identitat sexual autèntica que la realitat ha amagat a la vista; més aviat la genealogia investiga els interessos polítics de designar com a origen i causa les categories identitàries que de fet són efectes dinstitucions, pràctiques, discursos amb punts dorigen múltiples i difosos. La tasca daquesta recerca és centrar (i descentrar) aquestes institucions definidores: fal·logocentrisme i heterosexualitat obligatòria.
Precisament perquè femení ja no sembla que sigui una idea estable, el seu significat queda tan problematitzat i variable com el de dona, i com que tots dos termes assoleixen les seves significacions problematitzades només com a termes relacionals, aquesta recerca pren com a centre el gènere i lanàlisi relacional que suggereix. A més, ja no està clar que la teoria feminista hagi de resoldre qüestions didentitat primària per poder abordar la tasca política. El que hauríem de preguntar és, en canvi, quines possibilitats polítiques són conseqüència duna crítica radical de les categories identitàries. Quina nova forma de política sorgeix quan la identitat com a terreny comú ja no constreny el discurs sobre les polítiques feministes? I fins a quin punt lesforç per trobar una identitat comuna com a base per a una política feminista impedeix una recerca radical sobre la construcció política i la regulació de la identitat mateixa?
El text es divideix en tres capítols que recullen una genealogia crítica de les categories de gènere en tres camps discursius molt diferents. El capítol 1, «Subjectes de sexe/gènere/desig», reconsidera lestatus de «dona» com a subjecte del feminisme i la distinció entre sexe i gènere. Lheterosexualitat obligatòria i el fal·logocentrisme sentenen com a règims de poder/discurs que sovint tenen maneres divergents de respondre la qüestió central del discurs de gènere: com construeix el llenguatge les categories del sexe? «El que és femení» es resisteix a la representació dins del llenguatge? El llenguatge es considera fal·logocèntric? (Pregunta de Luce Irigaray.) «El femení» és lúnic sexe representat dins un llenguatge que fusiona allò femení i allò sexual? (Argument de Monique Wittig.) On i com convergeixen lheterosexualitat obligatòria i el fal·logocentrisme?, on són els punts de ruptura? Com produeix el llenguatge mateix la construcció fictícia del sexe que sosté aquests règims de poder diversos? Dins un llenguatge de presumpta heterosexualitat, quina mena de continuïtats sassumeix que existeixen entre sexe, gènere i desig? Són termes diferenciats? Quina mena de pràctiques culturals produeixen discontinuïtat subversiva i dissonància entre sexe, gènere i desig, i posen en qüestió les seves suposades relacions?