El capítol 2, «Prohibició, psicoanàlisi i la producció de la matriu heterosexual», ofereix una lectura selectiva de les explicacions de lestructuralisme, la psicoanalítica i el feminisme sobre el tabú de lincest com a mecanisme que intenta imposar identitats diferenciades i coherents internament dins el marc heterosexual. La qüestió de lhomosexualitat sassocia invariablement, en algun discurs psicoanalític, amb formes dinintel·ligibilitat cultural i, en el cas del lesbianisme, amb la dessexualització del cos femení. Daltra banda, els usos de la teoria psicoanalítica per explicar les identitats de gènere complexes es fa mitjançant una anàlisi de la identitat, la identificació i la mascarada en Joan Rivière i altra bibliografia psicoanalítica. Un cop sha sotmès el tabú de lincest a la crítica de Foucault sobre la hipòtesi repressiva dHistoire de la sexualité, sevidencia que aquesta estructura prohibitiva o jurídica estableix lheterosexualitat obligatòria dins una economia sexual masculinista i, alhora, permet un desafiament crític a aquesta economia. La psicoanàlisi és una recerca antifundacional que afirma el tipus de complexitat sexual que desregula efectivament codis sexuals rígids i jeràrquics?, o manté un conjunt de supòsits no reconeguts sobre les bases de la identitat que treballen a favor daquestes mateixes jerarquies?
Lúltim capítol, «Actes corporals subversius», comença amb una consideració crítica de la construcció del cos maternal en Julia Kristeva per mostrar les normes implícites que governen la intel·ligibilitat cultural del sexe i la sexualitat a la seva obra. Tot i que Foucault socupa de fer una crítica de Kristeva, si sexaminen atentament algunes obres del mateix Foucault es revela una indiferència problemàtica a la diferència sexual. La seva crítica de la categoria de sexe, tanmateix, ofereix una reflexió sobre les pràctiques reglamentadores dalgunes ficcions mèdiques contemporànies destinades a designar un sexe unívoc. La teoria i la ficció de Monique Wittig proposen la «desintegració» dels cossos constituïts culturalment, i suggereix que la morfologia mateixa és conseqüència dun esquema conceptual hegemònic. La part final daquest capítol, «Inscripcions corporals, subversions performatives», considera la frontera i la superfície dels cossos construïda políticament, partint de la feina de Mary Douglas i Julia Kristeva. Com a estratègia per desnaturalitzar i ressignificar les categories corporals, descric i proposo un conjunt de pràctiques paròdiques basades en una teoria performativa dels actes de gènere que són disruptives amb les categories de cos, sexe, gènere i sexualitat, i en provoquen la proliferació i la ressignificació subversiva més enllà del marc binari.
Sembla que tots els textos tenen més fonts de les que poden reconstruir en els seus propis termes. Són fonts que defineixen i informen el llenguatge mateix del text de tal manera que caldria desembullar exhaustivament el text mateix per entendre-les, i evidentment no hi hauria cap garantia que sacabés de desembullar mai. Tot i que per començar aquest prefaci he explicat una història dinfantesa, és una faula irreductible als fets. De fet, lobjectiu més general aquí és detectar com les faules sobre el gènere estableixen i fan circular noms inadequats dels fets naturals. Està clar que és impossible recuperar els orígens daquests assajos, localitzar els diversos moments que han fet possible aquest text. Els textos shan reunit per facilitar la convergència política del feminisme, les perspectives gais i lesbianes sobre el gènere, i la teoria postestructuralista. La filosofia és el mecanisme disciplinari predominant que mobilitza actualment aquesta autora-subjecte, tot i que rarament, si és que es dona el cas, apareix separada daltres discursos. La recerca pretén reforçar aquestes posicions sobre els límits crítics de la vida disciplinària. Lobjectiu no és continuar sent marginal, sinó participar en la xarxa o en les zones marginals que sorgeixin daltres centres disciplinaris i que, conjuntament, constituïm un desplaçament múltiple daquestes autoritats. La complexitat del gènere requereix un conjunt de discursos interdisciplinaris i postdisciplinaris per poder resistir-se a la domesticació dels estudis de gènere o dels estudis feministes dins lacadèmia i radicalitzar la idea de crítica feminista.
Sha pogut escriure aquest text gràcies a unes quantes formes de suport institucional i individual. LAmerican Council of Learned Societies va atorgar una beca de recerca per a doctorats recents el semestre de tardor de 1987, i lEscola Superior de Ciències Socials de lInstitut dEstudis Avançats de Princeton va oferir una beca de recerca, allotjament i converses provocadores durant lany acadèmic 1987-88. La beca de recerca de la Universitat George Washington també va donar suport a la meva recerca durant els estius de 1987 i 1988. Joan W. Scott ha estat una crítica incisiva i valuosíssima durant diferents fases del manuscrit. El seu compromís amb el repensament crític dels termes pressuposicionals de la política feminista mha suposat un repte i una inspiració. El «Seminari sobre gènere» organitzat a lInstitut dEstudis Avançats i dirigit per Joan Scott mha ajudat a aclarir i elaborar les idees gràcies a les divisions importants i provocadores en el nostre pensament col·lectiu. Per tant, dono les gràcies a Lila Abu-Lughod, Yasmine Ergas, Donna Haraway, Evelyn Fox Keller, Dorinne Kondo, Rayna Rapp, Carroll Smith-Rosenberg i Louise Tilly. Els estudiants del meu seminari «Gènere, identitat i desig», ofert a la Universitat Wesleyan i a Yale el 1985 i el 1986, respectivament, van ser imprescindibles perquè estaven molt disposats a imaginar mons amb altres gèneres. També agraeixo la varietat de respostes crítiques que he rebut en presentacions de parts daquest treball al Princeton Womens Studies Colloquium, el Humanities Center a la Universitat Johns Hopkins, la Universitat de Notre Dame, la Universitat de Kansas, lAmherst College, i la Facultat de Medicina de la Universitat Yale. També compten amb el meu reconeixement Linda Singer i el seu radicalisme persistent valuosíssim; Sandra Bartky, per la feina i les oportunes paraules de suport; Linda Nicholson, pels consells editorials i crítics, i Linda Anderson, per les intuïcions polítiques agudes. També dono les gràcies als següents individus, amics i col·legues, que han anat formant el meu pensament i hi han fet costat: Eloise Moore Aggar, Inés Azar, Peter Caws, Nancy F. Cott, Kathy Natanson, Lois Natanson, Maurice Natanson, Stacy Pies, Josh Shapiro, Margaret Soltan, Robert V. Stone, Richard Vann i Eszti Votaw. Dono les gràcies a Sandra Schmidt per la gran feina en ajudar-me a preparar aquest manuscrit, i a Meg Gilbert per lajuda. També dono les gràcies a Maureen MacGrogan per encoratjar aquest projecte i daltres amb el seu humor, la seva paciència i el seu bon guiatge editorial.
Igual que anteriorment, dono les gràcies a Wendy Owen per la seva imaginació incansable, la crítica entusiasta i la provocació de la seva feina.
Igual que anteriorment, dono les gràcies a Wendy Owen per la seva imaginació incansable, la crítica entusiasta i la provocació de la seva feina.