El llibre es va tancar amb gran estrèpit.
Per què no el deixaven tranquil? Es pensaven que tots el podrien trobar? Endur-sel? Tan estúpids eren? Per què continuaven venint cada nit? Després de cinc mesos, ja ho podien haver deixat córrer i anar a provar sort en un altre lloc!
Sen va anar fins al moble bar i es va servir un altre trago. Quan es tornava a asseure, va sentir com les pedres rodolaven pel teulat i anaven a parar als arbusts del costat de la casa. I per sobre daquells sorolls, la veu den Ben Cortman, que cridava com sempre:
Vine, Neville!
«Algun dia lempaitaré, a aquest malparit», va pensar en empassar-se un glop daquella beguda amargant. «Li clavaré lestaca al bell mig del pit. En faré una despecial per a ell, de trenta-cinc centímetres, i hi posaré cintes i tot... malparit!».
Demà. Demà insonoritzaria la casa. De tant cloure els punys, els nusos li havien quedat ben blancs. No havia de pensar més en les dones. Si no les sentís, potser pararia de pensar-hi. Demà. Demà.
La música es va acabar. Va agafar la pila de discos amb la intenció danar-los col·locant a lestoig. Sentia molt més clar el soroll del carrer. Va agafar el primer disc que va trobar, va posar-lo al tocadiscos i va apujar el volum al màxim.
Lany de la pesta, de Roger Leie, va ressonar a la sala. Els violins bregaven, gemegaven; el timpà transmetia una remor sorda com els batecs dun cor moribund; les flautes tocaven una melodia estranya, atonal.
Amb un rampell de ràbia, va prendre el disc i va trencar-lo sobre el seu genoll. Feia molt temps que ho volia fer. Amb les cames encarcarades, sen va anar fins a la cuina a llençar els trossos de disc a les escombraries. Després es va quedar una estoneta en la foscor, amb els ulls ben tancats, les dents serrades i tapant-se les orelles amb les dues mans. «Deixeu-me tranquil, deixeu-me tranquil, deixeu-me tranquil!».
Res a fer. A la nit no els podia guanyar. No valia la pena dintentar-ho; la nit era dells. Es comportava com un estúpid, intentar guanyar-los! I si mirava una pel·lícula? No, no tenia ganes dinstal·lar el projector. Se naniria al llit i es posaria taps a les orelles. En definitiva, era el que feia cada nit.
Ràpidament, mirant de no pensar en res, va anar fins a lhabitació i es va despullar. Es va posar els pantalons del pijama i va entrar al lavabo. Mai no es posava la jaqueta del pijama: era un costum que havia agafat a Panamà, durant la guerra.
Mentre es rentava, es va mirar aquell tors tan ample al mirall; va anar repassant el pèl fosc que tenia al voltant dels mugrons i al bell mig del pit. Es va aturar en la creu que li havien tatuat una nit de borratxera a Panamà. «Que nera, de beneit, en aquella època!», va pensar. Ara que, potser aquella creu li havia salvat la vida.
Es va raspallar les dents a consciència i va passar-shi el fil dental. Havia danar amb molt de compte amb les dents ara que shavia convertit en el seu propi dentista. Podia enviar a rodar certes coses, però no pas la seva salut. «I per què no plegar de beure alcohol?», va rumiar. «I per què no acabar amb tot aquell infern?».
Va donar una volta per la casa per tancar els llums. Es va quedar uns minuts mirant el mural, intentant creures que allò era realment loceà. Però, qui sho podia creure amb aquell enrenou, aquells patacs, aquells crits, aquells rugits i xiscles en la nit?
Va apagar el llum de peu de la sala destar i sen va anar a lhabitació.
Va deixar anar un renec de contrarietat en veure el llit cobert de serradures. Les va anar traient amb la mà, rumiant que hauria de fer una separació entre el taller i el llit. Valdria més fer això, valdria més fer allò, anava pensant, de mal humor. Nhi havia tantes, de coses a fer, i mai no solucionaria el problema bàsic.
Es va posar els taps a les orelles i es va submergir en el silenci. Va apagar el llum i va començar-se a agitar entre els llençols. Va mirar lesfera fosforescent del rellotge i va veure que tot just eren les deu i cinc. «Tant se val!», es va dir, «així em llevaré abans». Allí estirat, va aspirar profundament la foscor amb lesperança dadormir-se. Però no nhi havia prou amb el silenci. Encara els veia allà a fora, aquells homes de cares lívides, rondant al voltant de la casa, buscant sense parar la manera dentrar, darribar fins on era ell. Segur que alguns estaven mig ajupits, com gossos, amb els ulls clavats a la casa, fent carrisquejar les dents endavant i endarrere, endavant i endarrere.
I les dones...
Hi havia de tornar a pensar? Es va posar de bocaterrosa i va enfonsar el cap al coixí, ofegant una maledicció. Es va quedar una estona en aquesta posició, respirant feixugament, retorçant lleugerament el cos entre els llençols. «Que arribi lendemà», va pronunciar mentalment les paraules de cada nit. «Déu meu, que arribi lendemà!».
Va somiar amb la Virgínia i va cridar enmig del somni, amb els dits clavats als llençols com si fossin urpes.
II
El despertador va sonar a dos quarts de sis. Robert Neville va estirar un braç mig balb en la foscor de la matinada per aturar-lo.
Va agafar els cigarrets, va encendren un i es va asseure al llit. Al cap de poc es va aixecar, va anar fins a la sala destar, encara ben fosca, i va obrir lespiell.
A la gespa de davant la casa aquelles siluetes fosques semblaven sentinelles silenciosos. Mentre els observava, alguns van anar-se retirant i els va sentir com murmuraven fastiguejats. Sacabava una altra nit.
Va tornar a lhabitació, va encendre el llum i es va vestir. Quan sestava posant la camisa va sentir que en Ben Cortman cridava:
Vine, Neville!
I això fou tot. Després, ja ho sabia, se nanirien, més febles que quan havien arribat llevat que no nhaguessin atacat un dels seus, cosa que feien sovint. No hi havia cap mena dunió entre ells. Lúnic que els motivava era la seva pròpia necessitat.
Un cop vestit, en Neville va seure al llit a escriure el programa del dia:
Torn, a Sears
Aigua
Comprovar el generador
Troncs (?)
Habitual
Va esmorzar de pressa: un got de suc de taronja, una torrada i dues tasses de cafè. Li hauria agradat tenir més paciència per a menjar més a poc a poc.
Va llençar el plat i la tassa de cartró a les escombraries i es va rentar les dents. Si més no, li quedava aquell bon costum, pensava en fer-ho.
La primera cosa que va fer quan va obrir la porta va ser mirar el cel. Era clar, quasi no hi havia cap núvol. Avui podria sortir. Que bé!
Davant de la porta, va ensopegar amb uns trossos de mirall. És clar, ja ho tenia previst, que cauria. Ja ho recolliria més tard. Hi havia un cos estirat sobre la vorera i un altre de mig amagat pels arbusts. Eren dues dones. Gairebé sempre eren dones.
Va obrir la porta del garatge i va treure el Willys. Va baixar a obrir la porta del darrere. Es va posar uns guants gruixuts i es va acostar a la dona que hi havia a la vorera.
Mentre arrossegava aquells cossos per la gespa i els carregava, pensava que a la llum del dia realment no tenien cap atractiu. No els devia quedar ni una gota de sang. Totes dues tenien laspecte dun peix fora de laigua. Va tancar la porta del darrere del vehicle.
Va fer una revisió a la gespa, va recollir les pedres i els totxos i els va posar en un sac de tela que també va col·locar al jeep. Es va treure els guants, va entrar a la casa, es va rentar les mans i es va preparar el dinar: dos entrepans, unes quantes galetes i un termo de cafè calent.
En acabat, sen va anar a lhabitació i va agafar una maça i un sac destaques. Es va carregar el sac a lesquena i, en sortir, va tancar la porta amb gran precaució.
Aquest matí no buscaria pas en Ben Cortman; tenia massa feina. Li va passar pel cap allò dinsonoritzar la casa, però també ho va deixar córrer. Ho podia fer demà, o qualsevol altre dia núvol. Es va ficar a la camioneta i va comprovar la llista. La primera cosa era el torn a Sears. És clar que abans shavia de desfer dels cadàvers.
Va engegar i va girar cap al bulevard Compton. Dallí va agafar direcció est i va anar circulant entre cases silencioses i cotxes aparcats, buits i morts.
La mirada den Robert Neville va anar baixant fins al nivell del combustible. Encara li quedava mig dipòsit, però no estaria de més aturar-se a lavinguda Western i acabar-lo domplir. Valia més no haver de recórrer a la gasolina del garatge, fora den cas de necessitat.
Es va aturar a la silenciosa estació i va posar el fre al vehicle. Va agafar un barril i, amb un sifó, va anar omplint el dipòsit fins que aquell líquid ambrat va començar a vessar i a fer un regueró en el ciment.
Va comprovar loli, laigua, la bateria i els pneumàtics. Tot estava bé; sempre solia estar-ho, perquè tractava molt bé el seu vehicle: no es podia exposar a una avaria que el retingués a fora quan caigués nit.
És clar que no shi havia de trencar gaire el cap; si li passava alguna vegada, seria la fi.
Va continuar pel bulevard Compton i va passar pel davant de les torres de perforació de petroli al llarg daquells carrers morts. No es veia ni una ànima enlloc.
Però en Robert Neville sabia on eren.
El foc encara cremava. Quan hi va ser més a prop, es va posar els guants i una màscara de gas i, a través de les escletxes de la màscara, va contemplar aquella cortina de fum negre com el carbó que pujava del pou que shavia excavat el juny de 1975.
En Neville va aparcar el jeep i va baixar ràpidament, amb ganes dacabar com més aviat millor aquella feina. Va obrir al darrere, va treuren un dels cadàvers i el va abocar al fons del pou.
El cos va lliscar pel pendent i es va aturar sobre la pila de cendra bullent del fons.
En Robert Neville va tornar a la camioneta respirant amb dificultats. Sempre que era allí li feia la impressió que sestava ofegant, per més que dugués la màscara.
Va arrossegar el segon cadàver fins a la vora del pou i el va empènyer avall, després hi va llençar el sac de pedres, va tornar a la camioneta i va arrencar.
Quan ja havia fet un quilòmetre, es va treure la màscara i els guants i els va tirar al darrere. Va aspirar una gran glopada daire fresc. Va agafar la petaca que tenia a la guantera i va fer un bon trago de whisky. Després va encendre un cigarret i va aspirar profundament el fum. De vegades havia danar al pou cada dia durant setmanes senceres, i era una cosa que el posava malalt.
Allà baix hi havia la Kathy.
Anant cap a Inglewood es va aturar en una botiga a agafar aigua mineral.
Només dentrar en aquella botiga silenciosa una terrible olor a podrit li va donar un cop de puny a la cara. Sense pensar-shi gaire, va agafar un carret i va avançar pels passadissos silenciosos i empolsats, respirant amb la boca i aguantant-se amb penes i treballs la nàusea que li produïa aquell tuf de descomposició.
Va trobar les ampolles daigua mineral al fons, prop duna porta que donava a lescala. Va carregar-les al jeep i va pujar escales amunt. El propietari de la botiga devia ser a dalt.
Nhi havia dos. Una dona duns trenta anys, amb una bata vermella, estirada al sofà de la sala destar. El pit li feia un moviment lent, tenia els ulls tancats i les mans agafades sobre lestómac.
En Robert Neville va buscar a les palpentes lestaca i la maça. Sempre era un tràngol quan els trobava vius, sobretot les dones. Tornava a experimentar aquell impuls irracional que li tensava els músculs. Va provar de calmar-se, pensant que allò era absurd.
Ella gairebé no va fer soroll, només va deixar anar un sospir apagat. Quan anava cap a lhabitació va sentir una fressa que li va recordar la de laigua corrent. No es va pas girar. «Què més hi puc fer, jo?», es va preguntar, per acabar-se de convèncer que feia el que calia.
Es va aturar un moment al pas de la porta de lhabitació contemplant el llitet que hi havia prop de la finestra; el pit se li havia alterat, respirava amb dificultats. Es va col·locar davant del llitet per mirar la petita.
«Com és que totes em fan pensar en la Kathy?», es deia mentre, amb mans tremoloses, agafava la segona estaca.
Va conduir a poc a poc fins a Sears; mirava de pensar en una altra cosa, de treure-sho del cap pensant per quin motiu només li servien les estaques de fusta.
Va corrugar un xic el front. Circulava pel bulevard buit i lúnica remor que sentia era el rondineig somort del motor. Li semblava totalment fora de lloc haver trigat cinc mesos a plantejar-sho.
Aquesta pensada nhi va portar una altra: Com sho feia per encertar sempre el cor? Era imprescindible, això li havia dit el doctor Busch. Però ell, en Neville, no tenia ni idea danatomia.
Va arrufar les celles. Lirritava pensar que fes tant de temps que passava per aquell repulsiu procés sense haver-se aturat ni un sol dia a plantejar-sho.
Va remenar el cap. No, no, hi havia de pensar amb calma, havia de plantejar-se tots els problemes abans dintentar-los resoldre.
Les coses shavien de fer duna manera metòdica, científica.
Sí, sí, sí, lesperit del vell Fritz. El vell Fritz era el seu pare. En Neville lhavia odiat i sempre havia menyspreat les seves idees lògiques. Fins a la mort, el seu pare havia negat aferrissadament lexistència dels vampirs.
A Sears va agafar el torn, el va carregar a la camioneta i després es va dedicar a fer la investigació dels magatzems.
Nhi havia cinc al soterrani, amagats en els racons més foscos. Fins i tot en va trobar un en un congelador desconnectat. Quan va veure aquell home ajagut en aquell bagul esmaltat, li van venir ganes de riure; no estava malament, lamagatall.
Un xic després se li va ocórrer que ja tenia ben poca gràcia un món en què no trobaves altres ocasions per a riure...
Cap a les dues, va aparcar i va dinar. Tot li semblava que tenia gust dall.
Això el va fer a rumiar quin efecte els devia fer, lall. Havia de ser lolor, el que els feia fugir, però, per què?
Tot plegat era ben estrany: el fet que samaguessin de dia, que no suportessin lall, que shaguessin de matar amb lestaca, que, pel que semblava, temessin les creus i els miralls.
Els miralls, precisament. Segons la llegenda, la seva imatge no es reflectia en els miralls, i en canvi ell sabia que no era veritat, de la mateixa manera que no era veritat que es transformessin en ratpenats. Eren supersticions que la lògica i lobservació desmentien a lacte. I encara era més ridícula la creença que es podien transformar en llops. Sens dubte hi havia gossos vampirs: els havia vist i sentit de nits al voltant de casa seva. Però no eren res més que gossos.
En Robert Neville va arronsar els llavis. «Deixa-ho córrer», es va dir. «Encara no estàs prou preparat». Ja arribaria el dia que resoldria totes aquelles qüestions una per una; però encara era aviat. Tenia qüestions més urgents per a solucionar, ara.
Havent dinat, sen va anar de casa en casa i va fer servir totes les estaques. Se nhavia endut quaranta-set.