Havent dinat, sen va anar de casa en casa i va fer servir totes les estaques. Se nhavia endut quaranta-set.
III
«La força del vampir rau en el fet que ningú no creu en la seva existència».
«Gràcies, doctor Van Helsing», va pensar en Neville mentre tancava el llibre Dràcula. Sestava assegut contemplant la biblioteca i escoltant el segon concert per a piano de Brahms, tot abatut, un got de whisky a la mà dreta i un cigarret als llavis.
Era veritat. Aquell llibre era una barreja de supersticions i de literatura barata, però aquella frase era certa. Ningú no hi havia cregut. Com es pot combatre allò que no creus que no existeixi?
Així havia anat. Una cosa fosca i nocturna que havia aparegut a lèpoca medieval. Una cosa que no tenia cap mena de consistència i que només havia ocupat un lloc a les pàgines de la literatura fantàstica. Els vampirs pertanyien al passat, com els idil·lis de Summers o els melodrames de Stoker, una entrada insignificant a lEnciclopèdia Britànica, brou de cultiu per a novel·les per entregues i per a pel·lícules de sèrie B. Una llegenda poc sòlida que sha transmès de segle en segle.
Doncs bé, era veritat.
Va fer un trago de whisky i va tancar els ulls mentre el líquid fred li anava baixant fins a escalfar-li lestómac. Era cert i, en canvi, mai ningú no havia tingut loportunitat de comprovar-ho. Oh! bé sabien que allò havia de correspondre a alguna cosa... però no pas a aquella. Allò era pura imaginació, allò era superstició, allò no podia ser.
I abans que la ciència hagués atrapat la llegenda, la llegenda havia engolit la ciència i tota la resta.
No havia trobat fusta. No havia revisat el grup electrogen. No havia recollit els trossos de mirall. No havia sopat; havia perdut la gana. No era gens estrany, la perdia tot sovint. Com podia fer tot el que havia fet aquella tarda i després asseures a taula amb il·lusió? No, encara que ja fes cinc mesos.
Va pensar en les onze... no, dotze criatures de la tarda i es va acabar el whisky amb dos glops.
Va parpellejar i la sala va vacil·lar un xic al seu davant. «Testàs torrant, tio», va pensar. «I què? Algú hi tenia més dret que ell?». Va llançar el llibre a laltra punta de la sala. «Passa daquí, Van Helsing, Mina, Jonathan, Comte dulls sangonosos i tots plegats! Tots sou fantasies, extrapolacions idiotes dun tema fosc».
La rialleta li va quedar encallada a la gola. A fora, en Ben Cortman lestava cridant. «Esperat, Benny, no ten vagis», va pensar. «Un moment, que em poso lesmòquing».
Va prémer les dents. «Ja vinc! Per què no? Per què no haig de sortir? Seria la manera dacabar amb ells!». Passar a ser un dells.
Va fer una rialleta quan va pensar si nera de simple. Es va aixecar i, mig encorbat, es va acostar al moble bar. De fet, per què no? Per què ho havia de complicar tant, si només havia dobrir la porta i fer uns passos endavant perquè sacabés tot?
Sempre hi havia la lleugera possibilitat que, en algun lloc quedés gent com ell, intentant de sortir-sen, amb lesperança de trobar-se algun dia amb els de la seva espècie. Però, com els podria descobrir si eren a més dun dia de viatge de casa seva? Va arronsar les espatlles i es va servir més whisky; feia molt de temps que bevia sense mesura! Amb els alls a les finestres, la protecció de lhivernacle, cremant els cadàvers, fent desaparèixer les pedres i, a poc a poc, a pas de puça, anar-ne reduint el nombre. Per què shavia denganyar? No nhavia trobat cap més com ell.
Es va deixar caure feixugament sobre la cadira. «Sí, senyors, vet-ho aquí que em trobo com a cal sogre, rodejat per un exèrcit de xucladors de sang que no desitgen altra cosa que sadollar-se de la meva hemoglobina dalta graduació. Facin un trago, senyors, a la meva salut!».
Una ganyota de ràbia li va deformar les faccions. «Fills de puta, us mataré un per un abans de capitular!». Va anar cloent la mà dreta fins que el got es va esmicolar.
Va mirar a terra, amb els ulls enterbolits, els vidres que havien caigut, després es va fixar en el tros de got que li havia quedat a la mà i la sang que li regalimava barrejada amb el whisky.
«Això sí que els faria venir set», es va dir. Es va aixecar duna revolada i de poc que no obre la porta per ensenyar-los aquella mà ensangonada i sentir els seus esgarips.
Va tancar els ulls i va notar lesgarrifança. «Tranquil, tio», va pensar. «Vés-te a embenar la mà!».
Mig ensopegant, va anar al lavabo, es va rentar bé la mà i, esbufegant, es va posar iode als talls que shavia fet. Després sho va embenar de qualsevol manera. Li costava de respirar i tenia el front amarat de suor. Li va semblar que necessitava un cigarret.
Altre cop a la sala, va canviar Brahms per Bernstein i va encendre un cigarret. «Què faré si algun dia se macaben els claus pels taüts?», rumiava mentre es mirava el filet blau de fum del cigarret. És clar que era difícil que shi trobés, en tenia cap a un miler de capses a larmari de la Kathy...
Va cloure fort les dents. «A larmari del rebost, del rebost, del rebost!».
Lhabitació de la Kathy.
Es va mirar amb ulls boirosos el mural mentre Lèpoca de langoixa li bategava a loïda. «Època dangoixa», va reflexionar. «Et pensaves que estaves angoixat, Lenny, eh? En Lenny i en Benny, vosaltres dos us hauríeu dhaver conegut. Compositor, li presento el cadàver. Mamà, quan sigui gran vull ser un vampir com el papà. I és clar, reiet, tho prometo».
El whisky feia gloc-gloc en el got. Va fer una ganyota de dolor i es va passar lampolla a la mà esquerra.
Va seure i va fer un trago. «Enterbolim el caire calent de la sobrietat», es va dir. «Escombrem lúltim resquitx didea clara! Però de pressa! Els odio!».
A poc a poc, la sala va començar a girar sobre el seu centre giroscòpic fent ziga-zagues i onejant sota la seva cadira. Una boirina agradable que feia els contorns borrosos ho va envair tot. Es va mirar el got, el tocadiscos. Va deixar anar el cap dun costat a laltre. A fora, rondaven, murmuraven i esperaven.
«Pobres vampirs», va pensar. «Pobres mesells rondant de puntetes, tan assedegats, tan abandonats!».
Una pensada. Va alçar líndex:
«Amics meus, vindré a discutir amb vosaltres el problema dels vampirs; una espècie minoritària, suposant que existeixi».
«Seré breu: Exposaré la base de la meva tesi, que és aquesta: els vampirs són víctimes del prejudici.».
«El nus de la qüestió del prejudici de la minoria és aquest: Els detesten perquè els temen. Així que...».
Va fer una bona tirada.
«En lèpoca més fosca de lEdat Mitjana, el poder dels vampirs era gran i el terror que inspiraven encara més. Els consideraven anatema i continuen essent-ho. La societat els odia sense treva».
«Però les seves necessitats són més sorprenents que les dels altres animals i les dels homes? Els seus actes, són més escandalosos que els dun pare que xucla la personalitat del seu fill? El vampir anima els batecs del cor i fa levitar els cabells. Però, és pitjor que un pare que ofereix a la societat un nen neuròtic que esdevé un polític? És pitjor que un industrial que crea fundacions amb els diners que ha fet venent bombes i armes a nacionalistes suïcides? Pitjor que el fabricant dalcohol que serveix material adulterat per anul·lar, encara més, els cervells daquells qui, sobris, són incapaços de concebre una idea progressista? (Perdoneu-me la calúmnia; jo maferro a la beguda, que és el meu aliment). És pitjor, de fet, que el director de diari que omple pàgines i pàgines de porqueries i de crims? De debò, feu examen de consciència, nois... tan terribles són els vampirs?».
«Tot el que fan és beure sang».
«Així doncs, per què aquest prejudici cruel, aquesta prevenció irreflexiva? Per què no pot viure on li plagui, el vampir? Per què ha de buscar amagatalls on ningú no el pugui trobar? Per què sha de destruir? Heu transformat aquest pobre innocent i confiat en un animal perseguit. No té mitjans de subsistència, ni possibilitats deducar-se, no té dret de vot. No és res destrany, doncs, que shagi vist obligat a la vida nocturna i depredadora».
En Robert Neville va deixar anar un renec amarg, «Sí, sí, és clar», es va dir, «però, deixaries que la teva germana es casés amb un dells?».
Es va arronsar despatlles. «Mhas ben enxampat, amic meu, mhas ben enxampat!».
La música es va acabar i lagulla va continuar fregant les estries negres. Es va quedar allí assegut, un lleuger tremolor li pujava per les cames. Vet aquí linconvenient de beure massa: sacaba immune a les delícies de la borratxera. No hi ha consol en el licor. Abans darribar a lestadi feliç, tesfondres. La sala ja no es movia i la fressa de fora li atacava altre cop els timpans.
Vine, Neville!
Se li va fer un nus a la gola i un esbufec convulsiu va sortir dels seus llavis. Sortir. Les dones eren allà fora, amb els vestits descordats o despullades, la seva carn esperava les seves carícies, els seus llavis esperaven...
«La meva sang, la meva sang!».
Com si es tractés de la mà duna altra persona, es va mirar el puny esgrogueït com salçava, un xic tremolós, i anava a caure sobre la seva cama. El dolor li va fer aspirar a fons aquell aire viciat. Els alls. Arreu aquella fortor dalls. A la roba, als mobles, al menjar, fins i tot a la beguda. «Una dalls amb soda!». Ell mateix va quedar desconcertat daquell intent de broma.
Es va aixecar i va començar a caminar. «I ara què faig? El de sempre, altre cop? Llegir-beure-insonoritzar la casa... les dones. Les dones impúdiques, assedegades de sang, nues, que exhibien els seus cossos calents. No, calents, no».
Un lament convulsiu es va escapar del seu pit i li va pujar gola amunt. «Maleïts siguin!». Què esperaven? Es pensaven que sortiria i capitularia?
Potser sí, potser sí. Es va trobar ja traient la barra de seguretat de la porta. «Ja vinc, noies, ja vinc, Comenceu a humitejar-vos els llavis!».
De fora, van sentir com salçava la barra i un bram dexpectació es va apoderar de la nit.
Es va girar, va aixecar primer un puny i després laltre i va començar a clavar cops a la paret fins que es va adonar que sesquerdava el guix i se li esquinçava la pell. Es va aturar i es va quedar un instant immòbil, tremolant desemparat, fent petar les dents.
Al cap dun moment, ja se sentia millor. Va tornar a col·locar la barra i sen va anar a lhabitació. Es va deixar caure sobre el llit i va enfonsar el cap en el coixí amb un xiscle ofegat. La mà esquerra va picar sense força el cobrellit.
«Déu meu!», es va dir. «Fins quan? Fins quan?».
IV
El despertador no va sonar perquè no lhavia posat, se nhavia oblidat. Va dormir profundament, quiet, el cos immòbil com un motlle de ferro. Quan finalment va obrir els ulls, eren les deu.
Amb un murmuri denuig, va posar els peus a terra i immediatament va notar els batecs de les temples, tan exagerats que li semblava que el cervell li havia de sortir del crani. «El que faltava! Ressaca!».
Com va poder, va arribar al lavabo i es va ben mullar la cara i el cap. No, no, se li queixava el cervell, això no. Em trobo fatal. En el mirall se li veia una cara demacrada, sense afaitar, dun home de més de quaranta anys. Amor, el teu encanteri màgic és arreu; duna manera frívola, les paraules batien en el seu cervell com els llençols molls en el vent.
Sen va anar a obrir la porta del carrer i va deixar anar un renec en veure un cadàver de dona ajagut a la vorera. Va notar com la ràbia el dominava i li accelerava els batecs del cor, però va mirar de no capficar-shi. «Estic malalt», va pensar.
El cel era gris, agònic. «Fantàstic!», es va dir. «Un dia més en aquest cau de rates cuirassat!». Amb un gest de mal geni, va fer petar la porta i després va recular, gemegant, el soroll lhavia acabat daclaparar. Va sentir con les últimes restes del mirall de fora queien sobre el ciment. «Perfecte!», els llavis pàl·lids van fer una ganyota de decepció.
Les dues tasses de cafè bullent encara el van fer sentir pitjor. Va deixar la tassa i sen va anar a la sala. «A la merda!», va pensar. «Em tornaré a torrar!».
Però el licor tenia gust de trementina i, rondinant, va llançar el got contra la paret. Va observar com regalimava el whisky fins a arribar a la catifa. La idea que sestava quedant sense gots encara el va fer enrabiar més.
Es va escarxofar al sofà i es va estar una estona remenant el cap lentament. Res a fer, el guanyaven, aquells malparits reconsagrats lestaven guanyant.
Altre cop aquella sensació angoixant; notava com si el cos se li anés dilatant i la casa sanés encongint, i que dun moment a laltre hagués dexplotar esmicolant la fusta, el guix i els rajols. Es va aixecar i sen va anar de pressa cap a la porta, amb les mans tremoloses.
Es va quedar un moment a la gespa, aspirant laire humit del matí, desquenes a aquella casa que odiava tant. Però també odiava les altres cases del voltant, lasfalt, les voreres i la gespa, tot el que hi havia a Cimarron Street.
De sobte, va veure clar que havia de sortir dallí. Núvol o no, se nhavia danar.
Va tancar la porta dentrada, va obrir la del garatge, aquella porta tan pesant que ni tan sols es va molestar a tornar a abaixar. Va pensar que no trigaria gaire a tornar, que només anava a fer un volt.
Va treure el jeep, va donar la volta i va pitjar fort laccelerador, cap al bulevard Compton. No sabia on anava.
Va agafar el revolt a seixanta i abans darribar a la cantonada següent ja anava a vuitanta. El vehicle botava endavant amb limpuls que li donava laccelerador, que anava prement i prement, amb la cama mig encarcarada. Les mans, al voltant, eren com un pa de glaç i tenia la cara impertorbable duna estàtua. Va baixar el bulevard buit, mort, a cent quaranta, el motor roncant tot sol en aquell gran silenci.
Lherba del cementiri havia crescut tant que es doblegava sota el pes del seu calçat. No se sentia res més que els seus passos i el cant eixelebrat dels ocells. En una altra època, en Robert Neville havia pensat que cantaven lharmonia del món. Ara veia clar que anava errat, que cantaven perquè no tenien cervell.
Havia fet més de deu quilòmetres prement a fons laccelerador abans dadonar-se don anava. Era curiós, però ni el cap ni el cos no nhavien estat conscients. De lúnic que shavia adonat era que es trobava malament, deprimit i que li calia allunyar-se de casa seva. No sabia que se nanava a veure la Virgínia.
Però hi havia anat directament i a tota velocitat. Havia aparcat, havia travessat el portal rovellat i estava caminant enmig daquell herbei tan espès.
Quant de temps feia que no shi havia acostat? Un mes, com a mínim. Podia haver portat flors, però no fou conscient del que feia fins que va arribar al portal.
Aquella tristesa que venia de temps li va fer cloure els llavis. Per què no hi podia tenir la Kathy, allí, també? Per què havia obeït cegament aquells estúpids que havien promulgat aquelles ordenances tan poca-soltes durant lepidèmia? Si tan sols pogués ser al costat de la seva mare!