Però hi havia anat directament i a tota velocitat. Havia aparcat, havia travessat el portal rovellat i estava caminant enmig daquell herbei tan espès.
Quant de temps feia que no shi havia acostat? Un mes, com a mínim. Podia haver portat flors, però no fou conscient del que feia fins que va arribar al portal.
Aquella tristesa que venia de temps li va fer cloure els llavis. Per què no hi podia tenir la Kathy, allí, també? Per què havia obeït cegament aquells estúpids que havien promulgat aquelles ordenances tan poca-soltes durant lepidèmia? Si tan sols pogués ser al costat de la seva mare!
«No comencem», es va dir.
Quan va acostar-se a la cripta, es va estremir en veure que la porta de ferro era ajustada. «Oh, no!», va pensar, i va arrencar a córrer per lherba humida. «Si han vingut, si lhan tocada, juro davant de Déu que cremaré aquesta ciutat fins als mateixos fonaments!».
Va obrir bé la porta i el ferro va topar contra el marbre fent un soroll buit, com un retruny. Tot seguit, va mirar la llosa sobre la qual reposava el taüt segellat.
La tensió es va esvair. Va respirar. Encara estava intacte.
Llavors va veure un home ajagut en un racó de la cripta amb el cos recargolat sobre el terra fred.
Maleint-lo, en Neville se li va tirar al damunt, el va engrapar per la roba, el va arrossegar fins a la porta i el va llençar a fora, a lherba. El cos va rodolar fins a quedar de panxa enlaire, amb el rostre blanc com la cera girat cap al cel.
Sen va tornar a la cripta, respirant feixugament. Va tancar els ulls i va col·locar totes dues mans sobre la llosa.
«Soc aquí», va dir fluixet. «He tornat. Recorda-ten».
Va llençar les flors que hi havia portat lúltim dia i va recollir les fulles que el vent hi havia escampat.
Després es va asseure al costat del taüt i va recolzar el front en el metall glaçat.
El silenci el va acollir amb les seves mans fredes i amoroses.
«Si pogués morir ara mateix», va pensar; «tranquil·lament, plàcidament, sense un tremolor, sense un crit. Si pogués anar amb ella. Si pogués creure que aniria amb ella».
Els dits se li van anar crispant, va recolzar el cap sobre el pit. «Virgínia, portam allà on ets».
Una llàgrima cristal·lina va rodolar sobre la seva mà immòbil...
No tenia ni idea de quanta estona shavia passat allí. Al final, va pensar, el temps fa que fins i tot el dolor més terrible sapaivagui. La maledicció del penitent és la dacostumar-se al fuet.
Es va aixecar. «Sí, encara soc viu. El cor em batega malgrat tot, la sang em circula perquè sí, els ossos, els músculs i els teixits funcionen sense cap objectiu».
Es va quedar dret un moment mirant el taüt i finalment va sortir, va tancar la porta al seu darrere, a poc a poc, com si li fes por destorbar el son della.
Ja no es recordava de lhome. De poc que no hi ensopega. Es va apartar, mig murmurant un renec, i es va allunyar del cadàver.
Després, tot duna, es va girar.
Què havia passat? Aquell home era mort i ben mort. Com podia ser? El canvi havia estat tan ràpid que per laspecte i per lolor hauria dit que feia dies que era mort.
El cap li va començar a treballar, dominat per una gran excitació. Alguna cosa havia hagut de matar el vampir: alguna cosa extraordinàriament efectiva. El cor no estava tocat, ni rastre dalls i, en canvi...
De cop, sen va adonar. «És clar... la llum del dia!».
Neville va emprenyar-se per no haver-hi pensat abans. Feia cinc mesos que sabia amb quina cura es tancaven durant el dia i mai no havia associat una cosa amb laltra! Va tancar els ulls, sorprès de la seva estupidesa.
Els raigs del sol; els infrarojos i els ultraviolats. Havia de ser allò. Però, per què? Maleït sia, i per què ell no sabia res dels efectes de la llum solar sobre lorganisme humà?
I una altra cosa: aquell home havia estat un dels vertaders vampirs, un mort vivent. El sol, tindria el mateix efecte sobre els altres, els que encara eren vius?
Mentre tancava el portal de lentrada, es va preguntar si no shavia dhaver endut aquell cadàver. Podia ser que atragués els altres i envaïssin la cripta! És clar que no sacostarien al taüt, que era segellat amb alls. Daltra banda, la sang de lhome era morta, ara...
Li va passar pel cap una altra idea. Els rajos del sol actuaven dalguna manera sobre la sang!
Així que era possible que tot estigués relacionat amb la sang? Els alls, la creu, el mirall, lestaca, la llum del dia, la terra on dormien alguns dells? No veia com, però...
Havia de llegir molt, havia de fer moltes investigacions. Feia molt de temps que hi pensava, però últimament semblava que ho havia deixat un xic de banda. Aquella idea el tornava a esperonar.
Va engegar el vehicle, va agafar carrer amunt i, quan va arribar a la zona dhabitatges, va aparcar davant del primer edifici.
Es va acostar a la porta dentrada, però estava tancada. Amb un renec impacient, se nanà cap a la següent. La porta era oberta, va creuar la sala i va pujar de dos en dos els esglaons coberts amb una estora.
Va trobar la dona a lhabitació. Sense dubtar un sol instant, va estirar els llençols i la va agafar pels canells. Quan el cos va tocar a terra, va deixar anar un lleu gemec, i mentre lanava arrossegant per lescala feia una mena de sons guturals.
Un cop a la sala, la dona es va bellugar.
Va cloure les mans sobre els punys den Neville i el cos es va retorçar sobre la catifa. Tenia els ulls tancats, però bleixava amb dificultats i murmurava en un esforç per alliberar-se dell. Aquelles ungles negres se li van clavar a la carn. Mig rondinant, li va deixar anar els canells i la va continuar arrossegant agafant-la pels cabells. Normalment, sentia una certa recança quan pensava que aquesta gent, a part del que els hagués passat, havien estat com ell. Però ara lempenyia el desig de saber i no podia pensar en altra cosa.
Malgrat tot, va sentir una esgarrifança quan la dona va emetre un gemec ofegat de terror en arribar al carrer.
Es va quedar allà estirada, recargolant-se, obrint i tancant les mans convulsivament, prement els llavis fins que es van convertir en una ratlleta vermella. En Neville se la mirava impressionat.
Va notar un nus a la gola. No duraria gaire la sensació destar cometent una crueltat brutal. Mirant-se-la, es va mossegar els llavis. «Dacord, pateix», es disculpava a si mateix, «però és una dells, i si hagués tingut loportunitat mhauria mort amb gran plaer. Sha de veure així, és lúnica manera». Va serrar amb força les dents i va contemplar com moria.
Al cap de pocs minuts, va deixar de bellugar-se, de murmurar i danar obrint les mans, com dues poncelles que es desclouen sobre el ciment. En Robert Neville es va ajupir per comprovar-li el cor. No bategava. La carn se li estava refredant.
Es va posar dret altra vegada amb un lleu somriure. Així que era veritat que no li calien estaques. Després de tant de temps, havia trobat un mètode millor.
De sobte, es va sobresaltar. Com ho sabia, que la dona era realment morta? Com ho podia saber abans que samagués el sol?
Aquell pensament el va tornar a angoixar i a irritar. Per què cada pregunta escombrava les respostes anteriors?
Va estar donant-li voltes mentre es bevia una llauna de suc de tomata que havia agafat dun supermercat dallà a prop.
Com ho podia saber? No es podia pas quedar amb aquella dona fins que es pongués el sol.
Emportar-se-la a casa, és clar!
Va tornar a tancar els ulls, emprenyat. Avui no havia obtingut ni una sola resposta. Ara havia de refer el camí per anar-la a buscar i ni tan sols tenia clar on era la casa. Va engegar, tot donant una ullada al rellotge. Eren les tres.
Tenia temps de sobres darribar a casa abans no arribessin ells. Va prémer laccelerador i el jeep va avançar de pressa.
Va trigar vora mitja hora a trobar la casa. La dona estava en la mateixa posició, a la vorera. En Neville es va posar els guants i va obrir la part del darrere del jeep per carregar-la-hi. Mentre se li acostava, es va fixar en el seu cos. «No, no comencem, per lamor de Déu!».
Va carregar la dona, va tancar la porta i es va treure els guants. Es va mirar el rellotge. Les tres. Tenia tot el temps del món per...
Va sacsejar el rellotge i sel va acostar a lorella; de sobte, el cor li va començar a bategar fort.
El rellotge shavia aturat.
V
Mig tremolant, va fer girar la clau al contacte. Les mans van aferrar-se, tenses, al volant, mentre girava en rodó per enfilar cap a Gardena.
Si nhavia estat, de ximple! Almenys havia trigat una hora en arribar al cementiri. Shi devia haver passat hores, a la cripta. Després, anar a buscar aquella dona. El supermercat, la llauna de suc de tomata, tornar a recollir la dona. Quina hora podia ser? Ximple! Una gelor li va recórrer les venes només dimaginar-sels esperant-lo davant de casa seva. I a sobre, havia deixat la porta del garatge oberta! La gasolina, les eines... el grup electrogen!
Amb un crit sufocat, va pitjar fort laccelerador i el jeep va botar endavant; lagulla del comptaquilòmetres es va enlairar, va arribar a noranta, va pujar a cent i després a cent-vint. I si lestaven esperant? Com entraria a casa seva?
Va fer un esforç per tranquil·litzar-se. Ara sí que no es podia esfondrar; havia de mantenir el cap clar. Havia dentrar. «Cap problema, entraràs!», va assegurar-se a si mateix. Però no veia pas com.
Es va passar la mà pels cabells, tot nerviós. «Fantàstic, fantàstic!», sanava dient. «Tencares amb tots els problemes del món per preservar la teva existència i llavors un dia vas i no tornes a lhora. Ja nhi ha prou!», li va ordenar el seu cervell. Però es mereixia la mort, per no haver donat corda al rellotge la nit anterior. «No cal que tho plantegis. Ja se nencarregaran ells». Tot dun plegat, es va adonar que estava mig marejat de gana. Aquella mica de carn en conserva i el suc de tomata gairebé no li havien servit de res.
Els carrers silenciosos desfilaven al seu davant mentre ell clavava una mirada aquí i allà per veure si en veia aparèixer algun al pas de la porta. Tenia la impressió que sanava fent fosc per moments, és clar que podia ser efecte de la seva imaginació. No podia ser tan tard, no podia ser.
Acabava de passar, com un llamp, la cantonada de lavinguda Western amb el bulevard Compton quan va veure un home que sortia corrents duna casa i lescridassava. El cor se li va encongir. El crit va quedar flotant rere el jeep.
No podia agafar més velocitat i el van començar a torturar les imatges duna roda punxada, del jeep derrapant i estavellant-se contra una casa. Els llavis li tremolaven, amb gran esforç va aconseguir clourels. Les mans li perdien el tacte del volant.
Va haver de reduir la velocitat a la cantonada de Cimarron. De reüll, va veure un altre home que sortia duna casa i arrencava a córrer darrere seu.
Després del viratge i del xerricar de rodes, se li va tallar la respiració.
Tots eren davant de casa seva, esperant-lo.
Va deixar anar un gemec de pànic. No volia morir. Potser hi havia pensat, fins i tot ho podia haver desitjat. Però no volia morir. No pas daquella manera!
Va veure com tots giraven aquelles cares blanques en sentir el motor. Daltres van sortir del garatge, que ell havia deixat obert. Va serrar les dents amb una fúria desesperada. Quina manera més estúpida de morir!
Tots van arrencar a córrer cap al jeep, en fila, ocupant tot el carrer. Es va adonar que per res del món shavia daturar, ni frenar. Va clavar el peu del gas a fons i en un instant hi va ser; en va apartar tres del camí com si fossin bitlles. Va sentir que la carrosseria trontollava amb el patac. Aquelles cares lívides que anaven xisclant van passar a frec dels vidres de la porta; els crits que feien li van glaçar la sang.
Pel retrovisor, va veure com el perseguien. Va improvisar de sobte un pla: va anar reduint la marxa, frenant, fins que va tenir la camioneta a quaranta, després a trenta quilòmetres per hora.
Va veure com guanyaven terreny, aquells rostres dun blanc grisós se li acostaven, aquells ulls tenebrosos clavats al jeep, clavats en ell.
De sobte, va patir un sobresalt: va sentir un bram allà a tocar, va girar el cap i va veure el rostre enfollit den Ben Cortman a frec de la porta.
Instintivament, va pitjar el pedal de laccelerador, però laltre peu li va lliscar sobre lembragatge i, amb un bot, el vehicle es va aturar en sec.
La suor li va amarar el front en inclinar-se, desficiat, cap al contacte. En Ben Cortman el va agafar.
En Neville, amb un ronc, va apartar aquella mà freda i blanca.
Neville, Neville!
En Ben Cortman el va tornar a empaitar amb la seva grapa gèlida. En Neville sen va desfer altre cop i, tremolant tot ell, va tornar a intentar engegar el motor. Sentia com se li acostaven tots, cridant com bèsties.
El motor va començar a cantar en el precís moment que les ungles llargues den Ben li esgarrapaven la galta.
Neville!
Aquell dolor agut li va donar força per clavar un cop de puny a la seva cara; en Cortman va caure desquenes a la carretera i la camioneta va agafar velocitat. Un altre havia aconseguit pujar al darrere. En Neville va veure aquella cara cendrosa prop de la finestreta. Va donar un cop de volant i lhome va perdre lequilibri i va saltar del cotxe; es va anar esbarrant per la gespa amb els braços endavant fins que va anar a petar contra la casa.
El cor den Neville bategava tan fort que tenia la sensació que li esclataria dun moment a laltre. No li sortia lalè i es notava el cos fred i encarcarat. La galta li sagnava, però no sentia el mal. Es va passar una mà tremolosa per la ferida.
Va girar cap a la dreta sense perdre de vista el seu darrere; després, endavant. Va anar fins al carrer Haas i va tornar a trencar cap a la dreta. I si ells feien drecera i li barraven el pas?
Va afluixar la marxa fins que els va veure que giraven la cantonada, com una bandada de llops. Llavors va accelerar. Havia desperar que hi fossin tots. Cap dells no simaginaria el que tenia intenció de fer?
El jeep va fer un altre salt endavant. A setanta-cinc per hora va tornar a girar, i va arribar a Cimarron.
Va aguantar la respiració. No es veia ningú a la gespa. Encara tenia una oportunitat. Hauria dabandonar el jeep, no hi havia temps dentrar-lo al garatge.
Va baixar a la vorera i va obrir el portal; ja se sentien els crits i lesvalot a la cantonada.
Havia dintentar tancar el garatge. Si no ho feia, li podien destrossar el grup electrogen; encara no havien tingut temps de fer-ho. Se nhi va anar corrent.
Neville!
Va fer un bot enrere en veure que en Cortman sortia de la penombra del garatge.
Se li va llançar al damunt i de poc que no el tira per terra. Va notar aquelles mans fredes sobre el coll i el seu alè pudent a la cara. Tots dos van anar reculant fins a la vorera. Aquella boca, aquells ullals, li buscaven el coll.