Sinopsi
La ciutat sense veïns és el retrat cru duna Barcelona on el dret a lhabitatge està cada cop més vulnerat. La concentració de la propietat, la manca de lleis per intervenir el mercat i lempobriment de les persones dibuixen un escenari en què accedir a un pis acostuma a ser una quimera.
La investigació del periodista Andreu Merino parteix de casos particulars per explicar situacions compartides per milers de barcelonins: des de limpagament del lloguer fins al desnonament i la connivència del sistema judicial, passant per la vergonya de les màfies de locupació.
La pandèmia de la Covid-19 ha posat laccés a lhabitatge encara més al centre del debat polític i social, i ha portat al límit molts veïns que veuen com la ciutat els expulsa.
Dedicatòries
Al pare i a la tieta.
A la Claudia, la mare, el Marc i el Cesc.
Al Francisco, la Raquel, la Nohemi,
el Joan i la María Jesús.
Taula
Sinopsi
Equilibri per atacar el drama
Ferran Casas
President del Grup de Periodistes Ramon Barnils
Introducció. Una ciutat de primera divisió
Lhabitatge, un bé de mercat
Catifa vermella per als fons dinversió
La Sareb, una oportunitat perduda
Concentració de la propietat
Habitatges de lloguer
Francisco Sánchez, una història de resistència
Lloguers disparats
El camí per regular els lloguers
Les resistències del lobby immobiliari
Retrets entre administracions
Un mercat de lloguer volàtil
20.375 desnonaments entre el 2013 i el 2020
Quan el desnonament no és lúltima pantalla
«Mhan arrencat de la meva vida»
Una història despeculació
Lleis de paper mullat
Quan la llei deixa de ser «100 % útil»
Capitalisme o «altres models que garanteixin els drets»
Quan el Tribunal Constitucional et tanca la porta
Bloc Llavors: quan la llei queda en paper mullat
Unes sancions que poden sortir a compte
Lhabitatge, un dret no fonamental segons la Constitució
LONU com a última opció
Lestira-i-arronsa de lAjuntament de Barcelona i el TSJC
«Els Mossos no desnonen»
Màfies, pobresa i necessitat: quan locupació és lúnica via
De la solidaritat a labús
Dels 500 als 3.000 euros
Amb les maletes a la porta
Seguir les pautes del «carrer»
«Ho faria per caritat, però hi ha un risc»
La necessitat de regular les ocupacions
Més precarietat i més pisos buits
Un estiu dedicat als okupes
El moviment per lhabitatge: de la reacció a lofensiva
El moviment okupa, motor de la lluita per lhabitatge
Els inicis de la PAH
De la PAH als sindicats
Laposta estratègica de lesquerra independentista
Campanyes conjuntes de camí al congrés
Lorigen del primer Congrés dHabitatge
Estructures populars: de la Buenos Aires a lantiga Massana
Sota el focus de la repressió
Epíleg. Barcelona, 2030: una distopia
Índex onomàstic
Equilibri per atacar el drama
Ferran Casas
President del Grup de Periodistes Ramon Barnils
Aquest llibre és una seqüela. Una seqüela i una panoràmica necessària per entendre el què i el perquè dun fenomen que sha convertit en un maldecap per a centenars de milers de catalans. Un fenomen que té molt a veure amb les desigualtats de la nostra societat i que també les explica. El «gent sense casa i cases sense gent» que es crida als carrers té cares, dades, lleis, responsabilitats i també irresponsabilitats que serveixen per explicar-lo.
Quan Andreu Merino va guanyar, el desembre de 2019, el Premi de Periodisme dInvestigació Ramon Barnils amb un article de recerca publicat a Nació Digital sobre les màfies que revenien claus de pisos ocupats a 700 euros a famílies en risc dexclusió, leditor de Saldonar, Francesc Gil-Lluch, em va venir a buscar. Va ser la mateixa nit que entregàvem el premi a El Born Centre Cultural: «De tot això nhem de fer tant sí com no un llibre de la col·lecció Periodistes», em va dir convençut.
Acabàvem de publicar Feixisme persistent, dAlba Sidera, sobre lextrema dreta a Itàlia perquè ja intuíem que nhauríem de parlar més del que hauríem volgut per larribada del neofeixisme explícit a les institucions. Era evident que calia seguir en la línia de picar pedra amb els temes més candents i conflictius. Us enganyaria si us digués que va costar convèncer lAndreu per fer el llibre. És un assumpte que sempre lha interpel·lat i al qual ha dedicat bona part de la seva trajectòria com a periodista. Encaixava, a més, amb la col·lecció que fa anys que impulsem el Grup Barnils i Saldonar: grans temes dactualitat en format de reportatge escrits per barnilaires i que necessiten un treball de fons, documentat i reposat per poder-se explicar millor.
Quan llegim els diaris o consultem les xarxes veiem sovint, amb menys profunditat de la que seria desitjable, notícies de desnonaments, de plans de les administracions per fomentar lhabitatge públic, de moviments dels fons voltor, de canvis legislatius Però cal més context, més periodisme i més mètode per endreçar-ho tot plegat. Per posar les coses a lloc i buscar larrel del conflicte amb una mirada compromesa i, alhora, fonamentada. És impossible afrontar bé el problema sense un retrat acurat.
Abans de la pandèmia, el preu mitjà del lloguer a Barcelona havia superat ja els 1.000 euros. Lhabitatge digne és un dret que la sacralitzada Constitució espanyola reconeix de forma explícita i que afronta la contradicció destar sotmès a les lleis del mercat i a una especulació que els darrers anys ha estat salvatge. Les escasses mesures que shan pres per posar-hi solució han estat massa prudents o purament cosmètiques. Els decrets de la Generalitat i les mesures dels grans ajuntaments, sovint voluntaristes i directament relacionades amb la pressió del moviment per lhabitatge, han topat amb la legislació estatal i amb una Justícia que ens ha acostumat a dubtar poc quan sha de triar entre qui pateix i qui fa patir. Que no guanyin els segons és lexcepció. Les llacunes legals, quan hi són, es resolen normalment a favor dels grans propietaris i en contra de qui pitjor sho passa.
Com deia, el preu del lloguer, i també el de lhabitatge en propietat, està directament vinculat a levolució de leconomia global, a la salut del sistema capitalista. Segons dades de la Generalitat, el 2008, en el zenit de la bombolla immobiliària, a la capital catalana la mitjana del lloguer era de 813 euros. La crisi va marcar un descens fins als 682 lany 2013. El 2018 ja érem als 930 i pujant. És un «fenomen» molt barceloní, però no només: la més barata dentre les grans ciutats era Manresa, amb 432 euros de mitjana.
Dacord que som davant un problema global i que no és nou. Fa cent cinquanta anys a la Comuna de París van començar a posar-hi fil a lagulla pel preu poc assequible de lhabitatge, però els catalans hi hem posat tant com hem pogut per accentuar-lo encara més els darrers anys: una orgia hipotecària que va sobreendeutar les famílies primer, convertir després els bancs i les caixes en grans tenidors, i finalment donar entrada a fons voltor; un parc públic dhabitatge que representa un testimonial 2 % de loferta; lincrement de les desigualtats com a comú denominador de la crisi financera de 2008 i de la pandèmica actual; un marc legal que ha liberalitzat el sòl i laccés a lhabitatge, i un model productiu que ha prioritzat el turisme, una indústria depredadora que ha gentrificat les nostres ciutats. El que abans era comú pagar-se un pis amb una pensió o amb una feina de vuit hores ara sovint no ho és.
El drama és cada dia al carrer. A Ciutat Meridiana, coneguda com a Vila Desnonament, sí, però també en barris de classe mitjana o en persones grans que havien estat benestants. No és només una qüestió de famílies «desestructurades», amb problemes o poc formals, tal com ens volen fer creure algunes campanyes polítiques i mediàtiques.
És evident que les institucions han dabordar el problema per fer valdre el dret a un habitatge digne. I que daquesta situació el periodisme nha densenyar les conseqüències en forma de cares. Però sobretot les seves causes. Daixò va aquest llibre quan, a partir de casos concrets, fa la feina dobrir el focus. En això ha consistit també la trajectòria periodística dAndreu Merino els darrers anys, que he tingut la sort de compartir en el dia a dia.
Al nostre país molt pocs admeten ser «de dretes». A lhora dautoubicar-se a les enquestes guanya lesquerra. La de la «dreta» és una etiqueta que sempre es va associar al franquisme i que tradicionalment només el PP, poc popular a Catalunya, havia acceptat sense manies. Cap dels darrers presidents de la Generalitat, alcaldes de Barcelona o presidents de les diputacions ha estat insensible a la problemàtica de lhabitatge, com tampoc al fracàs escolar o al drama dels refugiats. No és, però, qüestió de si el problema interpel·la o de si es pren alguna cosa per fer-lo menys dolorós.
El debat és entre laproximació caritativa o política a lassumpte. Si les administracions es queden només en lescuma que pot ser dramàtica però també fotogènica de les llastimoses conseqüències, o bé se nataca larrel i les causes, i sopta per promoure solucions estructurals pròpies dun país que valgui la pena.
Aquest llibre convida a prendre el segon camí i ho fa amb un tarannà que és clau en la nostra feina, en la nostra vocació. Andreu Merino és un periodista compromès, desproveït de cinisme i valent perquè fiscalitza com cal i sense concessions a qui té a la seva disposició més mecanismes per modificar la realitat a favor del seu interès econòmic o corporatiu.
Exercir el periodisme de forma compromesa i a favor de tenir més drets i no pas menys no vol dir guardar al calaix la visió crítica, el rigor, el contrast i lexigència amb tots els implicats perquè ens diguin que «la causa» ho demana i que toca mirar cap a una altra banda. Desconfieu del periodisme que només es preocupa de ser asèptic perquè és el que sovint acaba sent innocu, i també de lactivisme que el perverteix valent-se dels seus recursos i potencialitats mentre nobvia el mètode, la independència o lhonestedat, contraforts de la credibilitat periodística. En aquest llibre hi trobareu un equilibri necessari i enriquidor; és barnilaire a cor què vols.
Introducció.
Una ciutat de primera divisió
Esperat aquí, que de seguida tatendrà.
Desenes de treballadors omplen unes oficines prefabricades, penjats del telèfon mentre intenten fer realitat la venda dalguna casa. Lempresa ha crescut tant que molts dels empleats gairebé es toquen colze amb colze amb el company del costat. Viuen pendents de la pròxima trucada i estan repartits per loficina en funció de làrea geogràfica de la ciutat de què shan dencarregar. A les parets hi ha missatges motivacionals per fer la jornada més suportable.
Ja veuràs que en sap un munt i sexplica superbé insisteix el col·laborador abans que el cap aparegui.
De seguida em fan passar dins un despatx. Una sala de reunions amb una taula gran i allargada de fusta fosca rodejada de cadires molt còmodes. Per la porta de darrere apareix el cap. Un home a mig camí de la joventut i la mitjana edat nascut en un poble de Catalunya i que té a les mans el timó duna de les immobiliàries amb més volum de negoci de tot lEstat. A ell li agrada definir-se com a emprenedor. És el chief executive officer (CEO) de lempresa. Ara està de moda dir-ho en anglès però és el que tota la vida ha estat un cap. El que mana, vaja.
Tu vius de lloguer o thas comprat un pis? pregunta.
Per al CEO, el lloguer no té sentit i assegura que això a la llarga sacabarà demostrant.
Per què anar pagant cada mes per una cosa que mai serà teva? es pregunta.
Ho diu amb un somriure de qui està convençut que té raó i amb una mirada seductora de qui no dubta que acabarà tancant un pacte.
Segons ell, lhabitatge és la pedra angular del full de ruta de qualsevol administració. També a Barcelona. La capital catalana ha de «decidir», assegura, si vol ser una ciutat de primera divisió. I les polítiques dhabitatge seran claus a lhora de coneixen la resposta. El CEO insisteix en la necessitat de seguir el camí de Londres. I què ha de passar perquè això sigui així? Molt senzill: cal aconseguir que el màxim nombre possible dempreses de capital estranger aterrin a la ciutat. Si ho fan, hi portaran milers dexecutius, que viuran a Barcelona de manera temporal o permanent. I és aquí on comença a girar la roda.
Aquests executius podran pagar molt més per un pis al centre de la ciutat.
Però què passa amb la gent que hi viu ara?
La gent sha de ficar al cap que viure aquí no vol dir només fer-ho a la ciutat. Viure a Barcelona també vol dir viure a Badalona, Sabadell, Terrassa o Santa Coloma de Gramenet.
Parla de la perifèria amb el somriure de qui pensa que està explicant una obvietat. Els dos primers botons oberts de la camisa i el braç recolzat al respatller de la cadira, confortable. És el CEO, sí, però vol transmetre proximitat i fer de la seva oficina un Silicon Valley nostrat. Economia digital al servei del capital, però amb camisa arremangada i texans.
Es mostra convençut que la voluntat del sector immobiliari sacabarà imposant. I així ho va comunicar a tots els caps de llista dels partits que ara tenen representació al ple municipal, amb qui es va reunir durant la campanya de les eleccions municipals del 2019. Barcelona ha de ser la Londres del sud dEuropa.