Un diàleg imaginari 1a edició: juny de 2021
© 2021, Lluís Maria Todó
© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per ledició
Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
info@clubeditor.cat
www.clubeditor.cat
Disseny i il·lustració: Aina Bonet
Correcció: Maria Cabrera, Maria Bohigas
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
LLUÍS MARIA TODÓ
Un diàleg imaginari
CLUB EDITOR
BARCELONA
A Gabriel Oliver
I
He passat bastant de temps malalt, més dun any estirat al sofà de casa o al llit, sense energia. Durant les primeres setmanes, la medicació semblava afegir-se a la malaltia per forçar-me a la immobilitat; mesclafava una pesantor estranya, era com si aquest cos meu, tot i estar prim, pesés molt i volgués enfonsar-se, encastar-se al sofà o al matalàs. Jo sabia que no podia fer res més que abandonar-me, deixar-me aixafar sense gastar energia, i procurava no afegir cap comentari mental, cap reflexió a aquella fluixesa total. El meu cos shavia tornat així, shavia convertit en allò, jo era així, jo era allò, i hi havia molt poques coses que pogués fer: procurar mantenir la moral alta, prendrem la medicació puntualment, empassar-me el poc menjar que admetia la meva gana escassa, descansar i dormir.
Em moro, pensava.
Van passar les setmanes, vaig anar millorant, i així que em va resultar físicament possible, vaig tornar a llegir. Al començament ho intentava amb un llibre, però em pesava massa i vaig recórrer al Kindle, un aparell lleuger i pràctic que et permet llegir usant una sola mà i pràcticament a les fosques; molt indicat doncs per a un lector sense força als braços i amb poca claror al dormitori o a la sala. Haig dagrair a aquest dispositiu, menyspreat per alguns, moltíssimes hores de plaer i coneixement. Un dia vaig pensar que aquest quadret de plàstic lluminós i amical venia a ser el revers angèlic de la bibliofília, afició que tinc per perversa, diabòlica i vulgar.
Si no hagués sigut pel Kindle, difícilment hauria pogut tenir a mà les obres dels meus escriptors predilectes: primer de tot els meus clàssics, els autors que havia estudiat i ensenyat durant molts anys a la universitat, els novel·listes que mhavien ensenyat a llegir i a escriure, que mhavien fet com soc: el primer de tots, Marcel Proust, però també Balzac, Flaubert, Stendhal, Baudelaire, Dickens, Txékhov, Tolstoi, Galdós, Pla, els de sempre; tot depenia del temps que tenia per davant, de lempenta amb què encetava la lectura, de lestat dànim que tenia i del que volia propiciar. Entre els més moderns, per pocs diners vaig procurar-me alguns dels autors que més magraden, que són els que escriuen una mica com els antics: Irving, McEwan, Sebald, Coetzee. Tota la vida he sigut un lector incansable, però em penso que en aquells mesos dinactivitat forçosa vaig llegir, i sobretot rellegir, quasi tant com en la resta de la meva vida.
Al cap duns mesos, el meu cos ja responia als tractaments i va començar a experimentar millores breus i intermitents, que, interpretades pels metges, permetien entreveure una evolució positiva, una via que portava no a la mort, com mhavia temut, sinó a alguna varietat de vida encara impensable, però almenys suficient per poder continuar vivint i, si més no, llegint i escrivint. Vaig decidir que havia daprofitar aquelles primeres forces que marribaven per fer alguna cosa que magradés i em donés més energia, i també la il·lusió destar exercint una feina de profit, o almenys un simulacre de feina de profit.
Vaig descobrir que si em col·locava (o demanava que em col·loquessin) els coixins segons una disposició i altura particulars, podia exercir una altra activitat que també momplia de satisfacció, aquesta vegada una satisfacció més narcisista i dun calat intel·lectual potser inferior a la lectura dels clàssics, però que també em tenia distret i content durant hores: em refereixo a col·locar lordinador portàtil sobre la tauleta que feia servir per menjar i llegir la premsa, i recuperar textos meus.
Donades la meva edat i dedicació a la docència universitària, el disc dur del meu portàtil és un dipòsit ple de textos procedents de diferents ordinadors, i escrits originalment en tota mena de formats i llenguatges al llarg de molts anys. Pel que fa als continguts, hi tinc milers, em penso, de pàgines de diaris o dietaris, des dels anys vuitanta (els anteriors estan escrits en quaderns) fins just abans de la malaltia, i un nombre encara més gran de pàgines amb articles, notes per a cursos i seminaris, conferències, assaigs i intents dassaigs, estudis a mig fer, esbossos, esquemes i fragments, novel·les i relats.
Aviat vaig estar tip de rellegir diaris antics i vaig desviar latenció cap a les altres carpetes, les de contingut professional, segons deia letiqueta. El primer efecte daquella recuperació va ser revifar el record dels meus anys de professor; molts, des dels vint-i-cinc fins als seixanta-cinc, quan em vaig jubilar poc abans de posar-me malalt. Milers dhores parlant descriptors francesos davant de nois i noies que al començament venien bastant ben preparats i després van anar sent cada vegada més nombrosos i menys informats.
¿He sigut un bon professor?, sem va acudir un dia. Qui sap. ¿Pot ser un bon professor, algú que sha fet professor de literatura perquè ha admirat els seus professors de literatura, i perquè sap que aquest ofici li permetrà passar-se la vida entre llibres, llegir-ne molts i parlar-ne molt, i sempre amb lobjectiu mig amagat de tenir temps per escriuren algun? No ho sé. No sabré mai si he sigut un bon professor, un bon traductor, i no diguem ja si les novel·les que he escrit tenen algun valor. És la mena de pensament que més val evitar, perquè et tortura i no porta enlloc.
Sé que no vaig ser un professor popular, daquells que van a prendre cafè amb els alumnes a la sortida de classe i shi mantenen en contacte un cop acabats els estudis. També sé que durant uns anys després em va passar em preocupava la raó de ser dels estudis de lletres. La resta destudis i especialitats, pensava, impliquen un aprenentatge, la transmissió duns sabers pràctics: a la facultat de medicina tensenyen a curar malalts, a la darquitectura saprèn a aixecar edificis, a la de química a analitzar substàncies i fins i tot, si tens sort, a la dhistòria tensenyen a ser historiador. Però ¿a la meva? La ineludible realitat és que a la facultat de filologia uns professors de literatura tensenyen, no pas a escriure, sinó a ser professor de literatura. En altres paraules, el professor tentrena perquè repeteixis allò mateix que ell ha llegit als llibres o sentit dels seus mestres, i que repeteix davant dels seus alumnes. Quan hi penses no és gaire estimulant, però acabes habituant-te a aquest bucle ineludible.
Sobre el meu pas per la universitat, entre els papers antics, vaig trobar això, que em sembla que ve a tomb:
Ahir al vespre estava escoltant a la ràdio lObertura Acadèmica de Brahms i al final, quan apareix radiant i victoriós el Gaudeamus igitur, em va envair un orgull desconegut, que dentrada em va semblar ingenu i banal, potser ridícul. Em vaig aturar a pensar-hi i sem va fer present un fenomen lingüístic que podria relacionar-se amb aquell orgull: dir, o pensar, treballo a la Universitat és un sintagma amb un règim lingüístic particular, en el sentit que canvia notablement de significació i funcionament quan hi canviem el complement locatiu: diem treballar a la Universitat (que pot ser la catalana, la belga o la canadenca) però treballar en un institut, i la substitució del determinant és fonamental. De la mateixa manera, és diferent treballar a la Ford o treballar al Ministeri de Cultura o treballar al Prado o al Louvre. Sí, treballar a la Universitat és diferent de treballar + qualsevol altre complement, i és un sintagma que, almenys quan jo era jove, irradiava prestigi. Penso que, abans, aquest prestigi el percebien totes les persones cultes, però no estic gens segur que el fenomen hagi perdurat fins ara. Em sembla molt que la Universitat, així, amb majúscula i en singular, ha deixat demetre raigs de llum i il·luminar-ho tot, perfundere omnia luce, com diu, o deia, lescut de la meva antiga facultat.
En resum i recapitulació, no estic segur de com hauria de qualificar la meva carrera de professor, però, això sí, durant molts anys he tingut la gran sort de sentir la vibració del prestigi cada vegada que entrava per la majestuosa porta neoromànica que dona pas al Pati de Lletres, primer com a estudiant, després com a professor. Fins que un dia em vaig trobar al pati sense haver-hi pensat.
Van passar unes setmanes més, els especialistes em van trobar bastant millorat i vaig poder passar estones assegut a la taula del menjador, prop de la finestra que dona a un jardí. Aleshores, repassant els meus records de professor als diaris dels anys de docència, i els articles i conferències sobre els escriptors que més mestimo i més mhan ensenyat, disfrutant de forces noves i duna postura que també em resultava nova i minfonia ganes de treballar, sem va acudir la idea de recollir i refer alguns daquells papers per mirar de recordar i comentar el que havia explicat feia anys, i també explicar algunes coses que no havia explicat llavors perquè encara no les sabia. Vaig pensar que podria resultar distret per a mi, i potser profitós per a algú, narrar el que em sembla que sé i que he après llegint, ensenyant i traduint Stendhal, Flaubert i Proust, i intentar explicar el que mhan fet veure els seus llibres i com els he vist jo, tant els autors com els seus escrits.
Així va sorgir la idea daquest llibre que ara enceto. Aplega pàgines que han sigut escrites expressament, i daltres que procedeixen darticles, dietaris, conferències, pròlegs o apunts de classe. Tot ha sigut revisat i adaptat i gira entorn duns quants temes: la condició descriptor com a problema, els dubtes sobre el propi talent, lacte de posar-se a escriure viscut com a dificultat, lart com a transcendència, les relacions entre la literatura i la vida, i el valor de la felicitat enmig de tot això.
No es tracta, doncs, dassaigs originals sobre la filosofia o lestètica daquests escriptors jo he sigut un docent abnegat però un investigador més aviat absentista, sinó duna cosa molt menys ambiciosa, que espero que resulti instructiva i amena, segons mana el precepte clàssic. Són relats sobre com van viure la literatura Stendhal, Flaubert, Rimbaud, Proust, Barthes i altres, com van concebre la pràctica de lart, com van voler combinar, o com van renunciar a combinar, lescriptura i la vida, com van aprendre a coneixes escrivint, com els he llegit jo. El meu estat de salut no em permet gaire més.
Flaubert i Proust són escriptors amb qui he mantingut i mantinc una relació molt particular. Del primer he traduït al català les que solen considerar-se les seves millors obres, Madame Bovary, Leducació sentimental i els Tres contes; no he traduït la novel·la que Flaubert va deixar inacabada en morir, Bouvard i Pécuchet, que hauria arribat a ser una obra mestra, si és que ja no ho és així, inacabada, o si és possible acabar un projecte de tals dimensions, ambicions i característiques.
De Proust només he traduït, al castellà, un breu recull de màximes extretes dA la recerca del temps perdut, però és possiblement lescriptor que més importància ha tingut en la meva vida, tant professional com privada, i estic totalment dacord amb els lectors que el consideren un dels escriptors més grans de tots els temps, i també amb aquells que sostenen que llegir-lo et canvia la vida. En el meu cas, si he arribat a escriure novel·les, les ganes les tenia de ben petit, no puc saber per què, però la mena de novel·la que volia escriure em va aparèixer quan vaig haver llegit Proust. Dit duna altra manera: amb Proust vaig creure que es podia fer bona literatura parlant només de les coses que has vist i que has viscut, sense apel·lar a la fantasia en tinc poca. No sé si això ha resultat beneficiós o nociu.
De Stendhal, que vaig llegir sistemàticament per complir un encàrrec editorial que finalment no va arribar a terme, no nhe traduït res, però em sembla que nhe après o nestic aprenent moltes coses, i molt importants. Ara, quan repasso les obres de Stendhal, publicades en vida o pòstumament, la cosa que em ve més de gust és continuar llegint i tornar-les a llegir, i llegir-ne més i més, i cada lectura em deixa més admirat, més content i més savi.
I així com Flaubert i Proust poden exemplificar la renúncia a viure com a condició per poder escriure, Stendhal vindria a il·lustrar el cas contrari, i llegir-lo tensenya la seva manera tan particular, tan hàbil i simpàtica de combinar sense gaires manies la vida i lart, i dafrontar la dificultat descriure amb unes estratègies que no paren de sorprendre el lector.
També evocaré altres escriptors que han sigut importants per a mi: Arthur Rimbaud, que vaig començar a llegir de molt jove, i que també representa un cas invers als de Flaubert i Proust. Si aquests van renunciar a viure per escriure, Rimbaud va començar a escriure quan era un adolescent i ho va deixar córrer quan encara era molt jove, als vint anys. Arthur Rimbaud era un noi molt guapo que va viatjar sense parar per Europa i Àfrica, va ser amant dalmenys dos grans poetes, Paul Verlaine i Germain Nouveau, i em feia somiar molt quan jo també era molt jovenet i portava una vida perfectament sedentària i bastant convencional.
En alguns aspectes, André Gide es pot veure com una contrafigura de Marcel Proust: eren amics, Gide era més gran i era un personatge important en el món literari parisenc. Tots dos eren homosexuals, però als seus llibres tracten el tema de maneres oposades, en una divergència interessant i actual. Gide va ser molt important per a mi en la primera joventut, i alguns llibres seus van ser decisius en lacceptació de la meva sexualitat. Es diu que Proust et canvia la vida. És veritat però no és tota la veritat, molts llibres poden canviar-te la vida; la meva, entre altres llibres, la van canviar les obres de Gide Les Nourritures terrestres i Si le grain ne meurt...
També vaig tenir una relació (imaginària) molt especial amb Roland Barthes, un dels crítics literaris més eminents dels anys seixanta i setanta. Barthes, després descriure assajos sobre semiòtica i literatura, va començar a publicar uns llibres molt diferents, uns textos on parlava en primera persona i amb un to inusual en aquell moment, fins que un dia va anunciar públicament que es proposava escriure una novel·la. Va morir abans de posar-shi, en un accident de trànsit, als seixanta-cinc anys.