També vaig tenir una relació (imaginària) molt especial amb Roland Barthes, un dels crítics literaris més eminents dels anys seixanta i setanta. Barthes, després descriure assajos sobre semiòtica i literatura, va començar a publicar uns llibres molt diferents, uns textos on parlava en primera persona i amb un to inusual en aquell moment, fins que un dia va anunciar públicament que es proposava escriure una novel·la. Va morir abans de posar-shi, en un accident de trànsit, als seixanta-cinc anys.
No mestendré sobre Balzac, indubtablement el mestre en molts sentits de, almenys, Flaubert i Proust; un escriptor fascinant i genial que té una particularitat curiosa: escriu bastant malament. Això ho notes sobretot quan el tradueixes, tot i que jo només nhe traduït dues obres breus: La mujer de treinta años i Tratado de la vida elegante. Doncs bé, mentre em dedicava a traduir potser la feina que prefereixo entre les tres que he exercit: ensenyar, traduir i escriure, topava constantment amb frases mal construïdes no pròpiament incorrectes (de vegades també), però sí barroeres, desequilibrades, cacofòniques i, cosa tal vegada pitjor, amb sentències i pensaments duna vulgaritat que feia vergonya, ximpleries que proferia el novel·lista omniscient com si fos déu nostro senyor, com per exemple aquesta, tan actual: Sentir, estimar, sofrir, sacrificar-se, serà sempre el text de la vida de les dones.
Vaig concloure que aquella experiència de traducció era molt interessant, que potser alguna vegada podria treuren algun profit acadèmic, i no hi vaig pensar més. Fins que un dia, llegint un text dun dels meus assagistes preferits, Simon Leys, un breu assaig titulat senzillament Balzac, vaig trobar aquesta mateixa idea expressada sense embuts i amb una seguretat que jo no havia tingut. Diu Leys: La prosa de Balzac està plena didees estrambòtiques, de metàfores coixes, de tòpics feixucs i de manifestacions diverses dingenuïtat i de mal gust. I en dona alguns exemples meravellosos: Fills meus, digué el marquès agafant-los tots tres de la mà, Sòcrates, una de les més belles perles de la humanitat, El seu pit, si bé velat per una gasa aèria, fou devorat pels ulls encisats dAbel, que en el silenci de la nit pogué sentir el murmuri daquells globus divori.
Aquestes frases resplendents dabsurd i vulgaritat, o les freqüents incorreccions, o els tòpics que Balzac fa passar per pensaments originals i profunds, tot això no pot ser atribuït a la deixadesa o a la distracció: a la seva manera, Balzac era un escriptor molt escrupolós, que corregia fins al mateix moment en què el text entrava a impremta. Balzac era així, no nhi ha hagut mai cap altre com ell. En paraules dAndré Gide: El cas de Balzac és un dels més extraordinaris, un dels més inexplicables de la nostra literatura, de totes les literatures. No sé si és concebible un pintor genial que no sàpiga dibuixar o un músic genial sense oïda, em penso molt que no, però Balzac és, sense cap mena de dubte, un novel·lista genial que escrivia malament.
Aquesta extravagància estilística té un efecte col·lateral molt curiós: Leys cita el cas del sinòleg anglès Arthur Waley, que preferia llegir Dickens en xinès i afegia que Balzac era un altre escriptor que guanyava en traducció. Això és una cosa estupenda per als traductors, que solem ser víctimes (almenys a mi em passa) de la melancolia que produeixen les pèrdues en traducció i sempre considerem superior loriginal a la nostra versió, per bona que sigui... a menys que lautor de loriginal es digui Honoré de Balzac. La meva breu experiència minclina a donar la raó a Leys: Balzac, traduït, ja no sona com un fulletó sentimental corcat destereotips verbals que narra unes històries formidables amb una habilitat aclaparadora. La millora sexplica perquè els estereotips verbals van molt lligats a cada llengua i cada cultura, i per tant en traducció queden en suspens i es poden neutralitzar. Gràcies a això Balzac sona molt més neutre en castellà (o en català o en alemany) que en francès, i això en el seu cas vol dir que sona molt més bé.
No sé si ha quedat prou clar: jo soc un admirador sense reserves de Balzac, i si no lincloc en el grup descriptors que comentaré en aquest llibre és perquè, com que a mi ledat de formar-me acadèmicament em va agafar en plena esplendor del formalisme, lestructuralisme, etc., vaig adoptar com a objecte destudi (i ídol literari juvenil) Flaubert, que, a més descriure impecablement, era el més formalista, lautor que sense cap mena de dubte podia il·lustrar amb més literalitat la noció de moda en aquells anys, la noció dEscriptura. Però han passats els anys i les modes, i ara, sigui dit entre nosaltres, declaro sense embuts que mho passo més bé llegint Balzac que Flaubert.
Stendhal va parlar dell mateix contínuament, de moltes maneres i seguint estratègies molt complexes. Va usar uns cent cinquanta pseudònims (sens dubte lodi ferotge que va professar tota la vida al seu pare i a la família paterna té a veure amb aquest refús dusar el cognom Beyle), i no solament com a autor: a la làpida que va voler per a la seva tomba es canvia el nom (vol que se lanomeni Arrigo, que és Enric en italià, ell que a la vida civil era Henri) i diu que era milanès, quan va néixer a Grenoble, al Delfinat francès.
En la que és probablement la millor de les seves autobiografies, Vie de Henri Brulard, va declarar: Jo escric en llengua francesa, però no en literatura francesa. Quan matabala el terrabastall nacionalista local, procuro pensar en Henri Beyle. Stendhal va escriure, a més de dues novel·les genials i un munt de relats molt bons, un diari complicadíssim de desxifrar, ple de claus i codis secrets; va encetar dues autobiografies que no va acabar mai, una amb el seu nom canviat, i moltíssimes obres inclassificables, totes apassionants. Per dir-ho amb paraules de Stefan Zweig: Pocs escriptors han mentit tant i de manera tan apassionada com Stendhal; però també són pocs els que han dit la veritat duna manera millor i més profunda.
Flaubert, dadult, va proposar-se escriure unes novel·les totalment impersonals, un intent molt nou en el seu temps. Ho va justificar dient que el primer que passi és més interessant que jo, perquè és més general, una afirmació tirant a coqueta que pot desorientar. De fet, la impersonalitat que volia Flaubert per a les seves novel·les té unes altres raons de ser i una dimensió més profunda, que alguns estudiosos han posat en relació amb lateisme de lautor; després de tot, eliminar de les novel·les lautor omniscient pot semblar una mica matar Déu. En qualsevol cas, no crec que siguin fets independents que linventor de la novel·la impersonal sigui també lautor duna quantitat ingent de cartes, on apareix sense entrebancs aquella veu individualíssima que havia sigut treballosament suprimida de lobra de ficció. Daltra banda, els excessos verbals de Balzac, un escriptor ineludible en aquells anys, podrien ser un altre estímul per eliminar del text novel·lesc la veu del narrador, aquella veu estrident i matussera que tant perjudica les novel·les de Balzac.
Pel que fa a Marcel Proust, va trigar bastant de temps a descobrir la manera de parlar dell mateix en una obra de ficció, i un cop la va haver trobat, va ser capaç descriure una novel·la llarguíssima, dunes 2.400 pàgines, una obra mestra narrada per un personatge que no té nom (com la protagonista de Rebeca de Hitchcock) i que sol designar-se com el Narrador. Aquest Narrador en primera persona és i no és Marcel Proust, i explica una història que és i no és la de lautor de la novel·la, titulada en francès À la recherche du temps perdu i en català A la recerca del temps perdut. Roland Barthes va aventurar la hipòtesi que Proust va poder posar-se a escriure aquesta novel·la el dia que va trobar els principals topònims i antropònims, o més exactament, tot el potencial poètic que contenen alguns noms propis. Però també és concebible que limpuls per posar-se a escriure li vingués dhaver descobert aquest lloc enunciatiu tan complex, aquest Jo únic en la història de la literatura, cosa que li va permetre determinar la magnitud del seu projecte, inscrit dins dun gènere totalment nou on encaixen sense conflictes la novel·la tradicional, les memòries i lassaig.
Stendhal, Flaubert, Proust, Rimbaud, Barthes (tots solters i sense fills; dos heterosexuals i tres homosexuals) van trobar maneres noves i molt eficaces de dir jo, de vegades evitant dir-ho, i la conseqüència daixò, que és alhora un dels miracles més profitosos de la bona literatura, és que aquest jo instaura un tu, un lector també insòlit, inestable i astorat, que a mesura que llegeix i va aprenent coses sobre els autors i el seu món, també va aprenent moltes coses sobre ell mateix i sobre el propi món. De vegades algun lector simagina que les lliçons que es pensa haver après lhan convertit al seu torn en autor, i es posa a escriure. Ningú escriu si abans no ha llegit, i per escriure bé cal haver llegit molt bé.
Sobre algunes de les coses que mha semblat entendre daquests escriptors i sobre algunes que nhe dit jo, sobre què mhan permès dir aquests autors i com, de vegades, mhan aconsellat callar, sobre aquests anys de convivència i diàleg amb ells, sobre tot això tracten les pàgines que segueixen.