Al costat del ciutadà individual sempre en falta, acusat de ser passiu, acomodatici i liró, a més a més de mancat de criteri i cultura general, laltre pol on sexigeixen responsabilitats és lAdministració pública, sempre lautonòmica: les dues Generalitats (la dAmunt i la dAvall, com a lanunci de Fairy) i el Govern balear. Gairebé mai altres administracions, com el Govern dEspanya o la Unió Europea, ni tampoc les diputacions ni els ajuntaments. Que els ajuntaments importants del país no tinguin oficines ni polítiques de difusió lingüística en làmbit del seu municipi és una mancança notable que a tothom li deu semblar bé, perquè no sels exigeix mai res.
Davant daquesta incapacitat manifesta a lhora de trobar solucions concretes, imaginatives i sempre parcials per a la difusió del català, que detectem en molts debats sobre la llengua i que ens perdoni tothom que hi treballa a fons i amb encerts, set professionals de la llengua ens hem reunit per intentar traçar propostes específiques per a la difusió del català, lluny de la sociolingüística llagrimosa: Magí Camps, Míriam Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas, Pau Vidal i servidor de vostès i picapedrer. Tots set fa molt de temps que cavem en el camp de la llengua els més ancians, tres o quatre dècades, sense comptar-hi Second Life i el GTA. Per tant, hem tingut temps per anar rumiant propostes, iniciatives, projectes, que considerem òptims per dotar el català de més vigor i plenitud. Per aquesta raó, ens va semblar oportú congregar-les aquí, a Molt a favor, i exposar-les amb un cert detall, per oferir un seguit daccions possibles a les societats catalana, valenciana i balear: algunes més ambicioses i altres més restringides, algunes costoses i altres, no tant. Ara bé, hem dadvertir, sempre són propostes parcials, perquè pel que fa la difusió de la llengua no hi ha cap panacea (i sí molts placebos). Totes comportarien progressos en lestesa i la consolidació de la llengua catalana, en un grau o altre. Entre lindividu i el poder polític existeix tot un ventall dempreses, entitats i agrupacions socials molt complex i divers, les quals convidem a prendre-hi part amb decisió, valentia, constància i bon humor. La més emblemàtica de totes és el Barça, tant si és triomfant com si és exasperant.
Cadascú ha perfilat les seves propostes per difondre i millorar la llengua catalana duna manera molt lliure i sense acordar temes entre nosaltres. Com a editor, només he vigilat que no ens trepitgéssim els uns als altres i he intentat evitar reiteracions innecessàries. Per tant, no hem sigut sistemàtics, no hem pretès cobrir tots els àmbits possibles duna manera metòdica i escrupolosa. Per altra banda, no tots els convidats a participar-hi van acceptar la invitació ni tots els que la van acceptar en un primer moment després van acabar sent-hi. Entre aquests segons, agraïm la col·laboració del lingüista valencià Joan-Carles Simó, que va esbossar propostes molt atractives (i amb una òptica valenciana molt acusada) però que en el moment de redactar-les sen va donar de baixa per falta de temps. Molt amablement, Simó va posar les seves propostes a la nostra disposició.
Dentrada, les propostes havien destar emmarcades en dos paràmetres molt clars: en primer lloc, havien de poder-se executar dins de lEstat espanyol. Que no calgués lúltimament tan comentada independència de Catalunya per portar-les a la pràctica, ja que la independència és una opció política del tot legítima i alhora, ara no ens enganyéssim, incerta. La llengua catalana shauria de poder difondre i salvar, per dir-ho en termes propis de Protecció Civil, tant dins dEspanya com fora daquest regne (i des daquí els demanem una mica de col·laboració, que fins ara ha sigut tan escassa que tampoc no els costaria gaire). En segon lloc, les propostes shavien de poder engegar en un període de quatre anys, com a màxim (això és, una legislatura, si el govern no cau escales avall). Vaig marcar de bon començament aquests dos peus forçats perquè les propostes tinguessin el màxim grau de realisme i agilitat possible: la seva execució no shavia de dilatar en el temps ni dependre de quina sobirania tenen Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Totes les propostes han de poder fer-se realitat sota sobirania pròpia, espanyola o lusitana, si Portugal fes un cop de cap i sorprengués el món sencer en un gest audaç.
Cadascun dels set favorables exposa i defensa les seves propostes i, naturalment, ell nés el cap pensant o el magí, en un dels casos. Si no haguéssim viscut uns temps de virulència sanitària tan acusada, hauríem pogut col·laborar més estretament, braç a braç. Però ens hem hagut de reunir per covideoconferència, amb la distància i fredor pròpies daquest invent. Entre els set, tothom assumeix les propostes dels altres però cadascun argumenta i exposa les pròpies a la seva manera, com aconsella Frank Sinatra. Dentrada, en el moment inicial del projecte, els vaig demanar que evitessin les generalitats en minúscula i que defugissin els plantejaments vagues, benintencionats i amables però alhora sense cap recorregut clar i plausible per arribar-hi. Per aquesta raó ens vam comprometre a evitar els bons desitjos sense cap projecte que els sostingués, als antípodes daquells nens que el dia de Nadal brinden per la pau mundial. Així, totes les propostes són concretes, prou ben traçades i executables en uns termes plausibles. Només exigeixen voluntat, pressupost i, en alguns casos, legislació o reglamentació.
En algun moment vague i difús només recordo que tenia un capipota de Can Vilaró davant, Rudolf Ortega va proposar empènyer un pacte per la llengua molt ambiciós, que hauria dincloure el màxim de forces polítiques, socials, econòmiques i culturals i que comprometés tots els seus partidaris a defensar i promoure en el seu àmbit dacció la llengua catalana amb accions precises i eficaces. A tots ens va semblar una iniciativa excel·lent i, abusant de la seva confiança i tarannà pacífic, lhem inclosa com a epíleg. Així com cada proposta la defensa cada autor per separat, el pacte per la llengua, redactat per Ortega, lassumim i el firmem tots set. Per aquesta raó, la nostra acció sobrepassarà ledició daquesta obra, si tot va bé i Déu i lInstitut Català de la Salut ho volen.
També agraïm el bon humor i un cert grau dinconsciència amb què leditora Montse Ayats va acceptar la iniciativa de publicar Molt a favor. Ser en el catàleg dEumo, una editorial especialment compromesa amb la llengua, és un honor, per partida triple: com a editorial universitària, com a editorial vigatana, i del tercer honor ara no men recordo.
Els set favorables desitgem i esperem que algunes daquestes propostes es portin a la pràctica i fora bo que els que les emprenguessin es posessin en contacte amb lautor corresponent. També ens agradaria molt que promoguessin altres obres i debats on es defineixin i se sospesin més propostes, que seran, molt probablement, encara més imaginatives, encertades i aptes per dur a terme i que contribuiran a la difusió de la llengua amb més empenta. No ens sembla fora de lloc que ens exigim, entre tots, una mica de sentit pràctic i eficàcia.
Enric GOMÀ, editor
Barcelona, febrer del 2021
1 Polítics, no desdobleu
Fer les declaracions només en una de les llengües oficials
A les rodes de premsa dels partits polítics sha establert, duns anys ençà, que si la persona que fa les declaracions sexpressa en català, tot seguit se li demani que repeteixi en castellà el que ha dit. Això, que sembla que afavoreix la comprensió i la difusió del missatge informatiu, no fa altra cosa que amagar la llengua catalana perquè els mitjans audiovisuals i radiofònics es limiten a reproduir aquestes declaracions en la llengua de lemissió. És a dir, als mitjans dabast estatal, en què el castellà és lúnica llengua existent, tothom parla castellà i llestos.
També agraïm el bon humor i un cert grau dinconsciència amb què leditora Montse Ayats va acceptar la iniciativa de publicar Molt a favor. Ser en el catàleg dEumo, una editorial especialment compromesa amb la llengua, és un honor, per partida triple: com a editorial universitària, com a editorial vigatana, i del tercer honor ara no men recordo.
Els set favorables desitgem i esperem que algunes daquestes propostes es portin a la pràctica i fora bo que els que les emprenguessin es posessin en contacte amb lautor corresponent. També ens agradaria molt que promoguessin altres obres i debats on es defineixin i se sospesin més propostes, que seran, molt probablement, encara més imaginatives, encertades i aptes per dur a terme i que contribuiran a la difusió de la llengua amb més empenta. No ens sembla fora de lloc que ens exigim, entre tots, una mica de sentit pràctic i eficàcia.
Enric GOMÀ, editor
Barcelona, febrer del 2021
1 Polítics, no desdobleu
Fer les declaracions només en una de les llengües oficials
A les rodes de premsa dels partits polítics sha establert, duns anys ençà, que si la persona que fa les declaracions sexpressa en català, tot seguit se li demani que repeteixi en castellà el que ha dit. Això, que sembla que afavoreix la comprensió i la difusió del missatge informatiu, no fa altra cosa que amagar la llengua catalana perquè els mitjans audiovisuals i radiofònics es limiten a reproduir aquestes declaracions en la llengua de lemissió. És a dir, als mitjans dabast estatal, en què el castellà és lúnica llengua existent, tothom parla castellà i llestos.
Aquest cas fa referència, només, a les persones que sexpressen en català i que, tot seguit, han de repetir el mateix que han dit, ara en castellà. A linrevés no passa mai, tot i que els mitjans catalans tindrien els mateixos drets de demanar-ho quan algú fa les intervencions en castellà. De fet, quan a Catalunya va aparèixer Ciudadanos i va dinamitar el consens lingüístic, alguns mitjans els demanaven, al final de la roda de premsa, que es repetissin algunes respostes, ara en català. Però aquesta pràctica, que hauria suposat un cert equilibri precari entre totes dues llengües, es va deixar de fer. Avui només es demana la repetició en laltra llengua quan el declarant fa servir dentrada el català.
Fer les declaracions en una sola llengua només té avantatges: les rodes de premsa són més curtes i la persona que parla fa servir la llengua en què considera que està més còmoda per expressar el seu missatge. Lús duna llengua o laltra, més encara en el moment que vivim, denota coses, aporta informació.
Avui, a lEspanya monolingüe, als espais informatius els polítics catalans només hi apareixen parlant en castellà. I això té lectures molt perilloses, segons la interpretació dels receptors. La primera és que el català no es fa servir de manera habitual, sinó que és com una raresa daquest coi de catalanoparlants. La segona és que al receptor desinformat no li arriba per cap via la pluralitat lingüística de lEstat on viu. La tercera és que si els polítics catalans, quan fan declaracions importants, no parlen en la llengua pròpia, ja no cal que la facin servir per a res més, és una llengua innecessària i, per tant, inútil.
Els defensors de demanar les declaracions també en castellà argumenten que, així, la informació arriba més nítida als receptors que no entenen el català. Però també saben que, daquesta manera, sesborra la llengua catalana dels mitjans dàmbit estatal. El que no hi és, no existeix. A la taula den Bernat, qui no hi és, no hi és comptat.
La bonhomia amb què algunes persones se sotmeten a aquesta pràctica no ha de fer perdre la perspectiva de la intenció perversa que samaga darrere dels mitjans estatals. Els polítics no haurien de caure en aquest parany. Si un polític que sexpressa normalment en català és entrevistat en una televisió dàmbit estatal, és lògic que parli en castellà. Però en una roda de premsa això no té cap sentit. I no té cap cost, al contrari, els polítics sestalviaran uns minuts afegits, i el temps és or.
Si no es dupliquen declaracions, saconseguirà que la llengua catalana sigui present, encara que de manera testimonial, als mitjans dàmbit estatal, amb la subtitulació pertinent. I aquesta visibilitat no és pas poca cosa: ajuda a fer comprendre al receptor que aquí hi ha una llengua pròpia, que es parla amb normalitat, que serveix per a tot, que ens agrada fer-la servir, que amb una mica dorella es pot arribar a entendre, i que lEspanya actual no és un país ni monolingüe ni mononacional.
2 Diccionari urbà
Crear un diccionari urbà en línia dels Països Catalans
Algun dia, ens hauríem datrevir a fer un diccionari urbà dels Països Catalans, del llenguatge propi dels joves, concretament. Per treurens els complexos i la idea que tot el que no es diu al diccionari normatiu ni a les obres de referència no és genuí. I perquè un diccionari acadèmic no recull mots dactualitat fins que no es consoliden. I sí, ens fa falta també un diccionari de català col·loquial (vegeu la proposta 42). Per posar-vos uns quants exemples, podria ser urbà dir sanguango o sanguanga (mot que tenen molt viu els valencians per anomenar algú que és un dropo, del castellà zanguango, zanguanga) o horabauxa, una proposta de mot mallorquí força actual per a lequivalent castellà de tardeo, danar a fer el got, vaja. També es podrien incorporar propostes dargot juvenil que en català funcionen, com ara fer oi o fer aix per fer cringe; PQC (Però què cony o Però què collons!) per WTF (What the Fuck!); i el senyoro o matxirul·lo per mots més nostrats com ara mestretites o mestretitoles.
Sí, la idea és prendre el referent del que ha fet langlès amb lUrban Dictionary. Crear un material lexicogràfic dargot amb propostes catalanes o adaptacions de formes angleses i castellanes que tinguin ganxo. No cal esperar que langlès i el castellà arribin amb la nova proposta, tot i que és cert que sempre anem a remolc del que fan les llengües dominants; això és així, i aquest és el problema. La idea, evidentment, seria potenciar largot propi, explorar els recursos de la nostra llengua i donar espai a la creativitat, regla principal i bàsica.
Així doncs, es tracta de fer un projecte col·laboratiu en línia, amb la participació dels parlants joves, on cadascú podria incorporar una paraula nova amb definicions i exemples molt clars i planers, tal com fa el diccionari anglès: ser clars i contextualitzar sempre amb exemples perquè ho entengui tothom, ser creatius i, òbviament, anar més enllà del que diu sempre lautoritat o un diccionari tradicional. I passar-ho bé, amb el component del sentit de lhumor. Això sí, amb certes condicions de sentit comú: no penjar informació personal o privada, duna banda, i no ser imbècil, de laltra. És a dir, que es poden definir mots amb connotacions ofensives, inevitablement sempre nhi ha en llenguatge informal, però no fer definicions per discriminar o directament incitar la violència cap als altres.