Per què els fa por, a les escoles (o al Departament dEnsenyament) i a les editorials, de travessar aquella línia fina de la col·loquialitat? I per què pateixen tant per la mínima discrepància de la normativa més estricta? Atrevim-nos a crear més continguts col·loquials i a transgredir, que de formalitat anem sobrats. Durant laprenentatge lequilibri entre el formal i linformal és importantíssim perquè els no catalanoparlants interessats per la llengua laprenguin de manera plena, sense tabús, i per estalviar-nos la famosa diglòssia. Perquè lobjectiu a la vida no és només aconseguir un certificat de català per treballar a lAdministració; la vida és compartir afecte i experiències amb amics, al bar, a casa i al llit. I compartir experiències en la teva pròpia llengua i en tots els àmbits no és demanar gaire.
Us en posaré un exemple. La línia de la col·loquialitat la travessem sobretot quan es toquen els aspectes de lèxic més vulgars i dargot, com ara el sexe, els insults i els renecs. Encara hi ha aquesta idea que parlar dels sinònims de cardar en català ai, vols dir? Però on ens hem quedat, al segle XIX? Com és que al Consorci per a la Normalització Lingüística es parla de sexe o dinsults però no es fa servir cap llibre de text que reculli maneres de dir coit o cardar o masturbar-se, o danomenar el famós gilipolles segons quin sigui el context? Sort en tenim, de llibres més especialitzats que tracten aquestes qüestions (Figues i naps, Els mots i la cosa, el Diccionari de renecs i paraulotes). Ens envaeixen un puritanisme i una correcció política extrema, en làmbit de lensenyament i el de lAdministració. Quin missatge volem transmetre als joves que aprenen català? Que el català és de segona, que no serveix per crear conceptes nous ni per follar ni per insultar? Perquè daquesta manera també comprem el discurs lingüicida daquells que odien la nostra llengua i diuen que el català és de senyorets de classe alta. Cal que ens desacomplexem i que parlem de tots els aspectes de la llengua sense tabús. També treurens la llosa que el que no es documenta en un diccionari o en una gramàtica no es pot dir. Podem ser creatius i explorar recursos propis, i anar més enllà de lencotillament o de la llista de paraules més boniques en català: fer jocs de paraules, embarbussaments, crear compostos catalans per anomenar un concepte nou o jugar a creuar mots com ho fa langlès.
Evidentment és important parlar de dubtes de lèxic clàssics: donar o fer; compte, comte o conte; desvelar, desvetllar i revelar; sentir o escoltar Però també ho és, per exemple, fer una tria dexpressions i de fraseologia popular amb continguts adaptats a lactualitat, i aprofitant la riquesa de tot el domini lingüístic (malhumorat, malhumorada: tenir la castanya torta o tenir la figa agra; desdir-se: fer de la boca cul; fer angúnia: fer oi). Per què no indiquem que ser un gitano o treballar com un negre són expressions amb una connotació despectiva? Per què no indiquem que linsult mal follada és totalment prescindible i masclista? Cal repensar quin vocabulari transmetem a les generacions més joves i alhora ser crítics: agafar expressions clàssiques que en lactualitat no tinguin cap connotació despectiva (li falta un bull, tu rai!, fer salat) i altres de més contemporànies que no es documenten enlloc. Per exemple, ara ens encanta obrir el meló per encetar un tema. Doncs cap problema.
També hi inclouria un apartat deufemismes, perquè a eufemismes no ens guanya ningú, parlant de tabús Perquè si us dic lull cec, el monocle o el talla-xurros, sabeu que parlo del cul. Però, i si us dic el triangle, la tofa o el matoll? I fer un riu, canviar laigua al canari o anar al Sr. Roca? I amorrar-se a la pica i xuclar el gallet? I tenir allò o tenir la tia Maria? Nhi ha que són divertidíssims, però nhi ha que han quedat antics i a més són casposos, com per exemple quan algú diu «ja és una dona» quan a les dones ens ve la regla per primera vegada. Tot això, per què no sensenya en un curs de català amb referents moderns i actuals? Per què no ensenyem a discriminar connotacions despectives i carques de les que no ho són? Per què no ensenyem més jocs de paraules o a crear mots propis per designar conceptes actuals? Jo mho hauria passat pipa i, en canvi, ho he anat descobrint al llarg dels anys, sobretot després dhaver estudiat català quan ja havia assolit la part acadèmica.
Aquest és un missatge per a les editorials catalanes i per a làmbit deducació: creem més material de consulta ràpida i eficaç per als joves i obrim el camí de la col·loquialitat en els llibres de text.
10 Normalització fiscal
Establir bonificacions fiscals pel català
Tradicionalment hi ha dues maneres de destinar recursos al foment de la llengua catalana, que són la inversió pública i la subvenció (la qual, al capdavall, no deixa de ser una forma indirecta dinversió pública). Daquesta manera, la despesa de la normalització lingüística sempre ha anat a compte dels pressupostos de lAdministració, primerament de la Generalitat i en menor mesura de les diputacions i els ajuntaments.
La inversió pública, però, no pot arribar a tot arreu, i les subvencions sempre tenen unes bases que fan que no tothom hi pugui accedir. Això causa que, en bona mesura, el món de lempresa quedi al marge de les possibilitats de finançar les despeses que li comportaria lús de la llengua catalana, perquè no tothom té el poder ni la influència dels grans diaris del país, que reben subvencions per les seves edicions en català. Per a una empresa qualsevol, el fet de passar-se a la llengua catalana ha de ser atractiu també en el terreny comptable.
Aquest problema es podria resoldre amb lestabliment de bonificacions fiscals per als actes de foment del català, una mesura que, ves per on, ja està recollida per la Llei de política lingüística, de 1998, i només caldria desenvolupar-la. Sí, fa més de vint anys que existeix aquesta possibilitat, que fins ara no ha estat mai articulada enlloc. Diu així larticle 37.2 de la llei: «El Govern de la Generalitat i les corporacions locals, en làmbit de les competències respectives, han de fomentar la imatge pública i lús del català i poden establir bonificacions i exempcions fiscals per als actes relacionats amb la normalització i el foment de lús de la llengua catalana».
La llei és ben clara, doncs, i lúnica cosa que cal és fer que sapliqui. Que shi posin duna vegada els polítics, prou temps han tingut fins ara. Val a dir que ja existeix una mínima deducció fiscal per al foment de la llengua en la declaració de la renda, però representa una minúcia que no té cap mena de publicitat: segons lAgència Tributària espanyola podem deduir sobre la part autonòmica el 15 % de les quantitats donades a lInstitut dEstudis Catalans (cosa que no fa ningú), però també a les entitats que consten al cens dentitats de foment de la llengua catalana reconegudes per la Direcció General de Política Lingüística. I nhi ha un bon reguitzell, des de lAssociació dAmics de les Homilies dOrganyà fins a lOrfeó Badaloní, passant pel Patronat de la Catequística i la Unió Excursionista dOlesa de Montserrat. Tot plegat, però, no deixa de ser misèria i companyia. Saben els associats daquestes entitats que les quantitats que hi aportin desgraven a la hisenda espanyola?
La llei és ben clara, doncs, i lúnica cosa que cal és fer que sapliqui. Que shi posin duna vegada els polítics, prou temps han tingut fins ara. Val a dir que ja existeix una mínima deducció fiscal per al foment de la llengua en la declaració de la renda, però representa una minúcia que no té cap mena de publicitat: segons lAgència Tributària espanyola podem deduir sobre la part autonòmica el 15 % de les quantitats donades a lInstitut dEstudis Catalans (cosa que no fa ningú), però també a les entitats que consten al cens dentitats de foment de la llengua catalana reconegudes per la Direcció General de Política Lingüística. I nhi ha un bon reguitzell, des de lAssociació dAmics de les Homilies dOrganyà fins a lOrfeó Badaloní, passant pel Patronat de la Catequística i la Unió Excursionista dOlesa de Montserrat. Tot plegat, però, no deixa de ser misèria i companyia. Saben els associats daquestes entitats que les quantitats que hi aportin desgraven a la hisenda espanyola?
Caldria doncs transcendir limpost de la renda i estendre aquesta mesura a tot làmbit empresarial. Com és fàcil dintuir, però, el principal obstacle daquesta mesura és lescàs marge de maniobra que tenen la Generalitat i els ajuntaments sobre la gestió dels impostos, sobretot perquè el tall sel queda lEstat a través de limpost de societats i de lIVA, dels quals reté tota la capacitat normativa. La Generalitat porta coses com el patrimoni (i no tothom en té), els actes jurídics documentats, o allò de les begudes ensucrades. Així doncs, una empresa qualsevol que vulgui emprendre un procés de normalització intern no té manera de beneficiar-se de la Llei de política lingüística més enllà dassumir íntegrament la despesa generada i consignar-la com una despesa corrent més. Una opció francament descoratjadora.
Sí que hi ha, però, dos impostos gestionats des daquí que podrien servir per vehicular les bonificacions fiscals recollides a la llei, bàsicament perquè es tracta dimpostos universals: el cànon de laigua, gestionat a través de lAgència Catalana de lAigua, i limpost de béns immobles, que és competència dels ajuntaments. A falta de capacitat normativa sobre els impostos realment vinculats a la despesa empresarial, aquests dos tributs podrien servir de salconduit per desenvolupar una mesura que estendria realment la normalització a làmbit socioeconòmic, un sector, precisament, on la llengua és més dèbil. I donant resposta a través de la fiscalitat no faríem sinó desplegar tots els mecanismes recollits a la llei.