Saskia: Bé, això és clarament un projecte col·lectiu en el sentit de múltiples col·lectivitats. No es pot tractar duna sola col·lectivitat, com és el cas actual, en què ens pensem que sabem, més o menys, tot el que ens cal saber. Hem de reconèixer que hi ha tants coneixements, inclosos els que hi ha a lÀfrica i a parts de lÀsia, que són coneixements molt diferents del nostre coneixement occidental. Alguns daquests coneixements actuals són crítics amb nosaltres mateixos però hem destruït coneixements més antics en el procés de construir-los. Quan era petita i manava fent gran a lAmèrica Llatina, les àvies tenien coneixements que la generació dels meus pares no posseïa, perquè ja shavien modernitzat massa. Sempre penso en el fet que en alguns països dEuropa les farmàcies tenen una àmplia varietat de medecines naturals mentre que als Estats Units tot és més o menys químic. Hem de tornar a aquestes medecines naturals, i podem fer-ho perquè els coneixements encara hi són. Aquests en són només alguns exemples. I canviant de tema, part del que necessitem pensar i afrontar són les relacions entre les grans potències. A lhora de donar resposta a la Covid-19, la Xina es va comportar duna manera molt més seriosa i adulta que Donald Trump, que no deixava danomenar-lo «virus xinès». No podem tenir classes polítiques tan estúpides i infantils com Trump. Espero que de tot això aprenguem la importància de qui siguin les nostres classes polítiques i que necessitem un coneixement concret per ser-hi presents, fins i tot si això vol dir canviar la noció que qualsevol persona pot optar a la presidència. Necessitem expertesa, i la gamma daquesta expertesa que necessitem sestà ampliant molt. Però això és només en un nivell. Al meu parer, el nivell de les persones és molt més significatiu. Són les persones les que poden generar un canvi i innovar, i això ha quedat demostrat al llarg dels segles. Hi ha persones que són creatives i innovadores, però el més important és com col·laborar. Totes les ciutats tenen una xarxa de coneixements que en part provenen daltres parts del món. Cal que la funció del coneixement sigui part del relat que fem servir per parlar de la Covid-19. El fet que morís tanta gent les primeres setmanes del virus va ser provocat en part per una manca de reconeixement del poder duna cosa invisible, en un context en què nosaltres (Occident) ens pensem que tenim el coneixement mèdic més avançat. Vull veure un discurs que sorgeixi de moltes veus diferents sobre aquests fragments de realitat que shan bastit, realitats que ja hi eren però que nosaltres, a Occident, no vèiem.
Srećko: Jo també ho veig així. Seguir de prop la pandèmia, cosa que jo he fet des de mitjans de gener, tofereix una mena de possibilitat de comparació. Estàs atrapat en un país i pots veure el que altres països fan o deixen de fer i com dafectats estan els seus sistemes sanitaris. I observes les diferències en coses molt petites, com dieu. El supermercat local on acostumo a comprar aquí a Viena no té restriccions daccés, de manera que gairebé sha convertit en una discoteca, en un lloc on fer vida social. Daltra banda, els meus pares, que són a Zagreb, mhan explicat que allà només hi pot haver cinc persones alhora al supermercat. Quan la gent comparteix aquest tipus dinformació sadona de la competència o de la incompetència de certs governs nacionals. I això és aplicable a molts nivells de la societat que ara sestan, per dir-ho dalguna manera, desemmascarant.
Saskia: Exactament. El virus ens convida a replantejar-nos les coses, a reconèixer, sentir, escoltar, parar atenció i voler debatre amb els altres. Em penso que té aquesta qualitat perquè és tan invisible i tan poderós que aquestes dues qualitats simplement no encaixen.
Srećko: Un tema que tracteu en diversos llibres és lespai públic. Amb la pandèmia de la Covid-19 veiem com llocs privats esdevenen públics, ja que la gent sha de quedar a casa per treballar i comunicar-se. Creieu que aquest fenomen té el potencial de revertir la privatització del que és públic?
Saskia: Aquesta pregunta requereix una mica de «descodificació», però en resum, espero que es pugui produir aquest canvi. Quan parlem de lespai suposadament públic, sabem que molt daquest espai que es presenta com a públic en realitat és un espai privat. Hi ha tanta manca de transparència en moltes de les situacions que afrontem en la nostra modernitat Hi ha una modernitat marcada per representacions que sovint són il·lusions, no són reals, i la realitat és molt més cruel que les representacions. El petit virus invisible ens ha fet tornar a tocar de peus a terra i ens ha ensenyat que el menjar és important, que els veïns són importants. Ens convida a pensar.
Srećko: I alhora, precisament perquè és invisible, genera una por, no només entre els teòrics sinó també entre els ciutadans de carrer, de la idea que perdrem moltes llibertats civils i acabarem dalguna manera normalitzant lestat dexcepció. Tot i que en aquest moment sigui necessari anar amb compte i que hi hagi restriccions de mobilitat, les preguntes que tothom es fa són: «I si aquestes mesures es mantenen i fan realitat els somnis dels líders populistes? Quan shagi solucionat duna manera o altra aquesta crisi o si lorganisme minúscul decideix anar-sen o viure amb nosaltres sense matar-nos, quina forma adoptaran les mesures? Les autoritats tenen els mitjans per obligar la gent a tornar a la normalitat i encara pitjor: com ho podem aturar?».
Saskia: Sí. Als Estats Units, les grans empreses ja ens estan imposant tot un programa al qual Trump està molt obert. Aquesta és lambigüitat a la qual hem de fer front. Tota guerra genera possibilitats tant per al bé com per al mal. Els dolents, en aquest cas, tenen molt de poder i són molt llestos, saben el que volen i normalment se surten amb la seva. Hem destar en alerta màxima. De tota manera, vull tornar a destacar que aquest virus també ha generalitzat una cosa. A banda de larrogància dels que tenen poder, també hi ha la possibilitat dels que no en tenen de viure tot això com una obertura, un moment en què tadones dalguna cosa. Hi ha una certa gradació, i això permet una obertura. No tot els pertany a ells.
Conversa del 27 de març del 2020.