Tan a prop de la vida
Col·lecció Raigs globulars
(38)
SANTIAGO LÓPEZ PETIT
Tan a prop
de la vida
Primera edició, 1200 exemplars: gener 2021
Títol original: Tan a prop de la vida
Llicència CC 4.0 by nc sa
https://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/4.0/
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons.
Es permet compartir lobra en part o totalment amb les condicions següents:
Reconeixement No comercial Compartir igual
C/o Raig Verd Editorial, S.L.
http://www.raigverdeditorial.cat/
© daquesta edició, Raig Verd Editorial, 2020
Disseny de la coberta: Tono Cristòfol
Il·lustració de la coberta: © DAQ
Maquetació: Noemí Giner
Correctores: Lidia Bayona, Xantal Aubareda i Sandra Balagué
Producció editorial: Xantal Aubareda
Composició ePub: Pablo Barrio
Publicat per Raig Verd Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes 514, 1r 7a, Barcelona 08015
www.raigverdeditorial.cat
@Raig_Verd
RaigVerd
THEMA: FA, FL, FDB
Raig Verd editorial forma part de lAssociació deditorials independents
Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a labast daltres, passar-lo a un company de feina o un amic a qui pugui interessar.
Leditorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial daquesta obra per a ús personal.
Mut em vaig ajeure sota dels vells salzes i sobre de mi s'estenia ben amunt el cel blau, desbordant d'estrelles; i mentre m'anava apagant tot contemplant-lo, van morir amb mi la por i el dolor del meu si més profund, i l'ombra blava del noi es va alçar brillant en la foscor.
GEORG TRAKL
Per fidelitat al meu pare, que va haver de fugir per ser republicà i catalanista, i també perquè mhe adonat que havia estat expropiat de la meva llengua materna, volia escriure aquesta novel·la en català. Però no mhi atrevia. Gràcies a lajuda incondicional den Jordi Solé Blanch, amic i company dEspai en Blanc, ho he pogut fer.
SANTIAGO LÓPEZ PETIT
Preàmbul
Benvinguts a lEscola de la Vida. Després dun llarg viatge en el qual heu deixat enrere dubtes i ombres, en el qual us heu despullat dinseguretats i pors, la vida us rep amb els braços oberts. Sapropen nous dies per a vosaltres, però avui, el dia davui, el recordareu sempre. Sempre, perquè mai soblida haver sortit del pou de loblit. Entreu en aquest espai de llibertat on lúnic reglament és que no hi ha reglament i sou vosaltres mateixos els qui decidiu ser el que voleu ser. Sortiu a la llum. Sí, no hi ha res més bell que sentir la calor del sol sobre el propi cos. No torceu la mirada, esquiveu la temptació de fer-vos enrere. No hi ha marxa enrere quan sha comprès i això vosaltres ho heu comprès en tota la seva profunditat que un mateix pot canviar la seva vida. Per això heu estat admesos al curs. Confiem en cadascun de vosaltres tal com vosaltres confieu en la vida. No us hem escollit. Heu estat vosaltres mateixos els qui heu triat venir i participar. Mantindrem les portes obertes en tot moment: qui vol tornar a un món ple de mediocres? Volem ser extraordinaris, ens hi hem compromès. La vida és plena doportunitats que cal saber aprofitar. Tot depèn de cadascú. No oblideu una cosa molt important: vosaltres ja heu vençut. Sou uns guanyadors. Eviteu caure en una lletania dautojustificacions. Deixeu també de buscar culpables. No carregueu amb el pes mort de creure-us una víctima. Recordeu sempre això: per a vosaltres, els dualismes ja no existeixen. Heu fet un pas més enllà de la línia. Guanyar o perdre no serveix per cartografiar el mapa de la vida. Per què un guanyador hauria de quedar tancat en aquesta presó? Guanyar o guanyar. Guanyar o, en tot cas, negociar per preparar la victòria. Negociar és una guerra. La guerra i la pau són les dues cares duna mateixa moneda. I, malgrat tot, aquí no aprendreu tan sols paraules guanyadores, sinó també a compartir, a pronunciar la paraula «nosaltres». Cadascú ha de reconèixer les seves pròpies febleses i esbrinar com pot suplir-les amb lajuda dels altres companys. Als ulls dels inversors, una empresa amb un sol líder pot indicar que ningú ha volgut sumar-se al projecte o que el fundador es resisteix a compartir les tasques necessàries per al seu funcionament. Crear una empresa constitueix una experiència espiritual. Una empresa també instaura una relació afectiva. Els diners no importen. Són sinònim de mort. Crear una empresa significa produir sentit i lemprenedor, com a deixeble de la vida, ha desdevenir un líder per a la societat. El futur sosté aquell que és capaç de produir sentit. Heu arribat fins aquí després dun procés de selecció molt dur i rigorós. Us anireu coneixent a poc a poc i fareu amistat entre vosaltres. Sou un equip. Ara us toca a vosaltres estar a laltura. A partir davui cap dia es repetirà. Tampoc descansareu. Si us entregueu en cos i ànima, sereu feliços. Estareu complint el vostre desig i cada vegada us apropareu més a lèxit. Lúnic pecat que no consentim aquí és voler passar desapercebut, fixar-se amb el que fan els altres per imitar-los. A vosaltres, els nostres herois, no us està permès acotar el cap. Heu dalçar-vos contra lestandardització que ens envolta. Sestà perdent la mateixa pèrdua i en els erms ressecs ja no hi creix cap vegetal. Fins i tot les petjades de les paraules se les emporta aquest vent que bufa sense pietat. Linexplicable recorre el món en silenci. A laltar sagrat de la vida shi sacrifiquen aquells que no gosen avançar i senfonsen. Ens han declarat la guerra. El vent ve carregat amb notícies terribles i murmura que sacosta el final. Benvinguts al curs! La tasca que us volem encomanar no és gens fàcil. Alguns de vosaltres ni tan sols arribareu a saber de què tracta perquè no sobreviureu. Uns altres, aquells que no us rendiu, maleireu haver vingut fins aquí. Us necessitem! La vida és un jardí. Tan sols heu de florir!
LEscola de la Vida
Abans de desaparèixer, lholograma de la dona ha dit alguna cosa més. Ara no ho recordo, així que el discurs anterior no és del tot exacte. Si he estat capaç de reproduir-lo, és perquè mha deixat bastant perplex. Jo sabia a què venia i ara no entenc res. Lholograma de la dona ha dit que ens han declarat la guerra. Per què ho haurien de fer? Aquesta amenaça és absurda. Què té a veure amb aquest curs? Potser han volgut envoltar de misteri la nostra arribada per fer créixer la nostra curiositat i interès. No entenc, però, aquest avís de perill. Sé molt bé el motiu pel qual estic aquí. Vull fer-me famós i aquest curs promet un camí ràpid per aconseguir-ho. Alhora em dona la possibilitat de conèixer gent. Observar és una de les meves activitats preferides. Quan viatjo en metro mentretinc mirant els rostres de la gent i intento imaginar a què es dediquen, quina és la seva feina. Sovint, però, les mans són més indicatives.
Doncs bé, abans que lholograma desaparegués, ens ha demanat que ens poséssim en cercle de fet, en col·locar-nos al seu voltant, ja lhavíem format i que ens agaféssim les mans. Confesso que mhe sentit estrany. Així, de sobte, haver de donar la mà a un desconegut! En realitat, haver-la de donar a dos. I mentre ens trobàvem en aquesta tessitura, la vida, és a dir, lholograma que parlava, ens ha demanat que cadascun de nosaltres triés un pseudònim amb el qual ens sentíssim identificats. No es tractava que el pseudònim reflectís la nostra personalitat, sinó la nostra imatge. Per ser més precisos: la imatge que ens agradaria mostrar als altres. LEscola de la Vida i això era realment una novetat, lluny dassignar-nos un número, ens permetia donar-nos un nom i convertir-nos així, de bon principi, en una marca pròpia en el mercat lliure del ciberespai.
Mentre pensava en el pseudònim que millor representaria les meves aspiracions, mhe trobat un hyperphone entre les mans. No sé ben bé com ha anat. Suposo que me lha donat algun dels meus companys. Quan lhe engegat ha aparegut una frase escrita en majúscules: EL HYPERPHONE éS EL TEU CORDó UMBILICAL AMB LA VIDA. Mhe sentit protegit i he pensat que, per fi, podia succeir-me alguna cosa important. Sota aquesta frase destacada seguien tres instruccions molt concretes. La primera deia que havíem denviar una foto nostra una vegada a la setmana. La segona que, al final del dia, gravéssim un missatge de veu, el que volguéssim. Finalment, havíem de deixar sempre el hyperphone sota el coixí en ficar-nos al llit. Si seguíem les indicacions, sens assegurava, el programa de gestió de lestat dànim sabria guiar-nos i corregir els trastorns de laprenentatge que poguessin sorgir. Així mateix, i com a resultat de lavaluació permanent dels objectius que cadascú es fixés, rebríem un seguit de punts virtuals. Aquests punts virtuals serien molt útils per tal de planificar amb rigor leclosió de les nostres capacitats i competències. Crec que, sincerament, el hyperphone pot ser la mà que buscava desesperadament en la foscor.
Haver vingut a aquesta escola ha estat un encert. També ha estat una sort que mhi acceptessin. No, ara no explicaré la meva vida. Sha fet una mica tard i hem començat a organitzar la sala on dormirem. Daltra banda, és una vida com tantes daltres. Té un moment àlgid i després un llarg descens, però no a linfern, sinó al desert de lespera. Un moment àlgid és una intensitat coagulada. Si la teva sang és normal i et fas un tall, unes cèl·lules diminutes, els trombòcits o plaquetes, arriben al rescat. Aquestes cèl·lules en forma de discos, les més petites del torrent sanguini, saglutinen en pocs segons per tancar la ferida. Cada gota de sang conté uns cent quinze milions de plaquetes, així doncs, lajuda sempre és a mà i aviat, si la ferida no és greu, tot torna a la normalitat sense que te nadonis. La coagulació de la sang ens salva, però on queda la ferida? La ferida per la qual un cúmul de dolor bregava per aflorar. Ni el senyal de la ferida queda suprimida ni el dolor desapareix. Però la sang ja no es veu. Les renúncies de les quals està feta la vida són proves del procés civilitzador. La normalitat ha triomfat. Per això estic content que mhagin admès en aquesta escola. Luniforme de cada dia és lesperança, lesperança de saber que cadascun de nosaltres pot arribar a ser el protagonista del seu propi canvi.
Quan vaig decidir presentar-me com a candidat, volia interrompre aquesta espera monòtona que em tenia segrestat. Era una espera sense esperança. Les paraules sem resistien a la boca. Crec que les mastegava, per això no podien sortir. De vegades podia cridar. I després el silenci. Un silenci buit que sempassava laire. En canvi, aquí tot és diferent. Tinc la meva pròpia marca i, per fi, puc ser jo mateix. No aquest perdedor. Aquest il·lús. Aquest escrupolós acèrrim que només podia tocar el món amb les puntes dels dits per por dembrutar-se. A més, per fi podré desprendrem daquesta mirada melancòlica que ja no suporto.
Ho sé molt bé. He dit abans que magrada observar. Observar és lactivitat més digna que ens queda quan el moment àlgid sha esmunyit entre els dits de les mans; ara bé, la mirada daquell que observa el món no és sempre melancòlica? Pel fet de ser només un observador, perquè el món és com és, o perquè existeix la nit i la nit no existiria si no tinguéssim ulls. Una pregunta em porta a laltra. La mecànica quàntica ens va ensenyar fa molt temps que lobservador modifica lobjecte destudi i que la mesura duna propietat altera el sistema mecanicoquàntic impedint la mesura precisa duna altra propietat. Sempre he cregut que si la ciència entengués de debò aquesta impossibilitat, hauria de ser més melancòlica. En canvi, no és així. La ciència és inconscientment optimista. Emprant les funcions dona, que són només probabilitats, aconsegueix desentranyar amb èxit el món de les partícules subatòmiques. És clar, la condició és no fer-se preguntes inadequades; per exemple, per què funcionen tan bé les equacions a lhora dexplicar aquest estrany món invisible que, tanmateix, nosaltres només podem descriure mitjançant paradoxes. Potser lèxit de la ciència sexplica per la seva capacitat dautolimitació. A través dun joc implacable de limitacions aconsegueix funcionar a la perfecció i, al mateix temps, allunya de si mateixa aquesta melancolia insidiosa de lobservador. Aquí, en canvi, ens animen a superar qualsevol límit que es posi davant nostre. El discurs de benvinguda era molt clar en aquest sentit. Per aquest motiu, una de les consignes preferides i que apareix en les nombroses pantalles de televisió diu el següent: «Tu pots ser el que desitges. Només existeix un obstacle: la teva obstinació a pensar el contrari». Ens donen confiança i creuen en nosaltres.
Em sento arraulit en el ventre de la vida. No es pot demanar res més. Aquí et retornen la curiositat i les ganes daprendre i, sobretot, una esperança. Atès que no està afligida de ceguesa perquè lesperança més segura és aquella que resideix en un mateix, pot satisfer el buit de la melancolia. Jo no fallaré. Jo no em fallaré. Potser és una escola una mica estranya, però aconseguiré fer-me famós gràcies a ella. En el fons parlaré sense embuts, vull ser famós perquè em deixin tranquil. Tenir èxit en aquesta societat és lúnica manera de poder controlar la teva vida. Si no fos així, on podríem fugir? Sé que lèxit implica lloances hipòcrites, fredor i molt autoengany. És essencial, per tant, un treball llarg i constant per esquivar ladulació i expulsar qualsevol idea de mèrit. Ara bé, si no mereixo lèxit, significa que soc un frau? Aquesta idea mai mabandona. Sí, soc un frau i tots els que hem estat admesos en aquest curs som un frau. Només la vida que no enganya mai, aquesta vida que ens acull amb els braços oberts, podrà alliberar-nos daquesta condemna.
No ha estat fàcil escollir el pseudònim. El nostre grup consta de cinquanta persones que no ens coneixem, si bé les motivacions duns i altres han de ser semblants perquè tots hem superat el mateix procés de selecció. Decidir lliurement el pseudònim que serà la nostra marca, el nom amb el qual ens identificarem i que alhora haurà de representar-nos, ha suposat haver destablir algunes regles de funcionament. Dentrada hem descartat els colors. Els colors són molt útils a lhora de descriure estats dànim, fins i tot poden associar-se a certs sentiments, però no ens han convençut per la seva simplicitat. Tothom ha rebutjat la idea que la seva personalitat pugui reduir-se a un únic color. La seva personalitat i, sobretot, la seva voluntat de ser. Daltra banda, si bé les barreges de colors afegeixen complexitat i poden arribar a respondre millor a les nostres aspiracions, són impossibles danomenar. Després de descartar els colors, hem pensat en les formes geomètriques. Els colors són impressions pures, doloroses o alegres, però les formes geomètriques, que poden semblar més abstractes, no els resten a la saga, ja que afegeixen estranyes peculiaritats a aquesta doble determinació. La modèstia del «punt» voreja una humilitat hipòcrita. El «cercle», a causa de la seva incapacitat dobrir-se als altres, és profundament egocèntric. El «triangle», no descobreixo res nou si dic que, a causa del seu caràcter agressiu, roman sumit en un aïllament absolut. El «quadrat» sí que és desafiant, però el supera un dogmatisme que surt de les seves pròpies entranyes i, en el fons, el fa molt feble. Es fa tard i ens han ordenat ficar-nos al llit abans de mitjanit. El viatge ha estat llarg i penós. Estem cansats.