No ha estat fàcil escollir el pseudònim. El nostre grup consta de cinquanta persones que no ens coneixem, si bé les motivacions duns i altres han de ser semblants perquè tots hem superat el mateix procés de selecció. Decidir lliurement el pseudònim que serà la nostra marca, el nom amb el qual ens identificarem i que alhora haurà de representar-nos, ha suposat haver destablir algunes regles de funcionament. Dentrada hem descartat els colors. Els colors són molt útils a lhora de descriure estats dànim, fins i tot poden associar-se a certs sentiments, però no ens han convençut per la seva simplicitat. Tothom ha rebutjat la idea que la seva personalitat pugui reduir-se a un únic color. La seva personalitat i, sobretot, la seva voluntat de ser. Daltra banda, si bé les barreges de colors afegeixen complexitat i poden arribar a respondre millor a les nostres aspiracions, són impossibles danomenar. Després de descartar els colors, hem pensat en les formes geomètriques. Els colors són impressions pures, doloroses o alegres, però les formes geomètriques, que poden semblar més abstractes, no els resten a la saga, ja que afegeixen estranyes peculiaritats a aquesta doble determinació. La modèstia del «punt» voreja una humilitat hipòcrita. El «cercle», a causa de la seva incapacitat dobrir-se als altres, és profundament egocèntric. El «triangle», no descobreixo res nou si dic que, a causa del seu caràcter agressiu, roman sumit en un aïllament absolut. El «quadrat» sí que és desafiant, però el supera un dogmatisme que surt de les seves pròpies entranyes i, en el fons, el fa molt feble. Es fa tard i ens han ordenat ficar-nos al llit abans de mitjanit. El viatge ha estat llarg i penós. Estem cansats.
Hem sentit un cert alleujament quan algú ha proposat les lletres de labecedari. És una fórmula excel·lent perquè cada lletra conté tot un món. Un món secret i paradoxal que bé podria expressar els trets daquest desig nostre dindividualització. Sha produït una forta discussió i ha vençut qui havia de vèncer. La lletra A se lha quedat ell. La A comporta afirmació, astúcia, ambició, característiques que semblen convenir a qui discuteix amb més violència i que amb raó reclama com a pròpies. Jo he callat i he recordat que langoixa també comença amb la lletra A. Mai hauria pensat que les lletres permetrien una singularització oberta i creativa, així com lactivació duna combinació inexplorada. Però, què passa amb les lletres que ningú vol? Mhe ajagut al llit. He triat la lletra I. Magrada per la seva simplicitat i, sobretot, perquè es manté en peus. Mai sagenolla.
He estat de sort. Mha tocat el llit de sota de la llitera. És nit closa i no sé què hi ha fora. No veig res. De fet, no sé què faig aquí. Encara estic torbat per tot el que he sentit i he vist. Qui són els meus companys? Tinc son i em sento cansat. Demà investigaré aquesta tasca tan perillosa que volen assignar-nos. Què sespera de nosaltres? Què sespera de mi? Aquesta pregunta sem clava al cor. Potser estic massa a prop de la vida.
El contracte
Un murmuri creixent, semblant a la remor duna multitud que sapropa, em desperta. Sempre em passa el mateix. No sé com ho faig, però en el moment que mhe de morir, em desvetllo. Temo obrir els ulls i trobar-me, ara sí, amb la visió dels meus companys de curs. Sento curiositat per conèixer-los i, alhora, em fa molta mandra. Tant de bo els pogués observar sense haver dimplicar-mhi gaire! Ara els hauré de deixar entrar a la meva vida, que ensumin les meves entranyes, fins i tot hi haurà qui pretendrà jutjar-me. Mentrestant, hauré diniciar també un camí daproximació cap a ells. Què hi descobriré? No som pas tan diferents com ens creiem. Si el codi genètic humà només es diferencia en un cinc per cent respecte del codi daltres mamífers, quina originalitat cal esperar? Daltra banda, la selecció efectuada per lEscola encara ens ha uniformitzat més.
I, tanmateix, la resplendor que es desploma del sostre il·lumina els meus companys. No sé per què dic «els meus companys» si no els conec de res. Cadascun dells sembla brillar amb una llum diferent. Mentre intento explicar-me com és possible que cada rostre sactivi dacord amb la seva pròpia longitud dona, em pregunto en quin moment els meus companys seran veritablement «els meus» companys. No ho plantejo en termes jurídics, és a dir, de dret. Només constato un problema. Magraden molt les paradoxes, si bé cal anar amb compte. No hem de confondre una paradoxa amb una contradicció, així que he decidit resoldre-ho de la manera següent: «els companys seran els meus companys quan deixin de ser-ho». No sé si la resposta és adequada, però crec que és un bon punt de partida.
He dinterrompre les meves elucubracions perquè una veu cridanera ha ordenat per laltaveu que ens posem en cercle, ens agafem de les mans i escoltem la consigna del dia. Així, en formar una cadena de cossos, lenergia circularà entre nosaltres i la consigna penetrarà molt millor en el nostre interior. El lema del primer dia és: «Arriba a ser el que ets!». En els cartells lluminosos que pengen de les parets hi apareix la mateixa frase. Pampallugueja com una estrella.
Lestrella que haurà de guiar-nos em murmura el company del costat.
Assenteixo amb la mirada. En el moment que començàvem a intercanviar unes paraules, ens arriba un nou avís. Hem dentrar dun en un a la sala que es troba al final del passadís per signar el contracte de vinculació. Aquest contracte, com el seu nom indica, ens converteix en deixebles de la vida i comporta lobligació de lliurar-nos-hi per complet. Tots coneixíem aquesta condició quan ens van seleccionar. En el meu cas, si vaig decidir venir, fou per les contrapartides. El contracte de vinculació és bilateral. Jo em dono a la vida però ella mexonera del passat i, en la mesura que mimposa una responsabilitat, mobre el futur. Sí, és un honor poder estudiar en aquesta escola. La història de la humanitat es pot resumir en poques paraules: treballar, menjar, patir i finalment morir. De tant en tant es produeix un esclat social. Caminem tots junts per un passadís sense portes ni finestres i ens dirigim cap a una bombeta que algú ha encès. Els enganys són els reclams de sempre. Treballem i morim amb lúnica finalitat de continuar treballant i morint. La humanitat avança esforçadament acompanyada duna música estrident però monòtona. Cada dia hem de decidir si matem o mentim. Per què no hauria destar agraït a la vida si puc interrompre aquest destí gràcies a ella? Tinc la impressió dhaver trobat la porta de sortida daquest laberint rectilini. En el fons, tots busquem el mateix.
He arribat fins aquí llepant-me les llagues que mha causat el trànsit per camins intransitables, després dabandonar una casa que ja no sentia com a pròpia. Ara, per fi, estic a punt de signar el contracte de la meva vida. Sento el meu nom. És el meu torn. Entro a la sala. Lespai és mig buit i molt lluminós, semblant a un quiròfan. Fa olor de formol. El contracte de vinculació és sobre una taula que hi ha al centre de la sala. Un gran mirall penja de la paret. Quan signi el document mhi veuré reflectit. A la paret oposada, una pantalla de televisió mostra un home el vestit del qual recorda el dun cirurgià. Aquest instructor manima a apropar-me a la taula i a signar el contracte, però abans de llegir les obligacions que contrauré, mexplica quins són els objectius generals de lEscola. Amb veu parsimoniosa, diu que estan cercant líders dorganitzacions, empreses, institucions i ONG per tal de posar a les seves mans les eines necessàries a fi de facilitar els canvis que reclama la nostra societat. En resum, lEscola de la Vida és una plataforma que té per objectiu principal la multiplicació dels desitjos. Cal produir desitjos a gran escala: «desitjos de realització en el treball», «desitjos de creixement personal» i, en darrer terme, «desitjos de felicitat», perquè aquesta és lúnica manera de salvar la humanitat.
Després daquesta exposició, el que sembla ser el cap de lequip multidisciplinari es disposa a concretar aquests objectius. Hauré daprendre a controlar les emocions, langoixa i lestrès. Hauré dadquirir un pensament positiu, millorar la intel·ligència emocional, lempatia, lassertivitat i les relacions amb els altres. Hauré de centrar tota la meva atenció en lautoconeixement i lautocontrol. Si no ho he entès malament, signar el contracte de vinculació implica que hauré de refer la meva vida per adequar-la a les necessitats de la societat, però també a les meves pròpies. Els bloquejos i els errors que la tenallen seran eliminats terapèuticament amb la finalitat dincrementar leficiència i el rendiment. És lògic, per tant, que hagi de renunciar, des de bon principi, a les comunicacions amb familiars o altres persones que, segons el parer de lEscola, siguin considerades negatives i perjudicials per a la meva transformació.
La paraula clau és nudge, que podria traduir-se com «empenta». Aquesta metàfora descriu molt bé la funció de lacord que signaré. El contracte de vinculació no és més que una petita empenta per orientar millor la meva conducta. No es tracta duna mesura autoritària. No hauria acceptat mai haver de sotmetrem a una influència de caràcter totalitari. Fart de les males decisions, confio en la bona intenció duns experts per guiar-me. És això paternalisme? No ho sé. Tampoc és important. Oi que així augmento la meva autoestima? En aquesta societat lautoestima és la clau de lèxit i, en canvi, la mateixa societat et recorda dia rere dia que la teva vida no val res, que ets prescindible. Un lloc de treball no és més que una osca de la realitat, una ranura buida de la màquina a la qual cal adaptar-se. Lautoestima és el lubrificant que evita el trencament de la peça. Si més no, el retarda. No sé si estic davant una paradoxa o una contradicció. Lúnica cosa que desitjo és abandonar el món del treball.
Ara, quan signi el contracte de vinculació, em convertiré en algú valuós, en un autèntic deixeble de la vida. Deixaré de ser un frau. El que magrada daquesta escola és la llibertat que em donen. Aquí no adoctrinen. Ens obren un espai vital en el qual ens podem trobar a nosaltres mateixos i desplegar alhora les nostres potencialitats. Però no soc ximple. Sé molt bé per què hi han col·locat aquest mirall enorme. En les estacions de metro japoneses, i a fi devitar els nombrosos suïcidis que shi produïen, van posar uns miralls per tal dincrementar lautoestima dels passatgers. Sembla que, davant dun mirall, el jo augmenta de grandària i, per aquest motiu, no hi cap en labisme pel qual pretenia llançar-se. Sincerament, tinc ganes de riure. Acceptaré el joc. Són tan divertits aquests psicòlegs! Si estic de sort, podré arrencar una mica de vida a la vida. El contracte acaba amb la frase següent: «Aquestes normes són de compliment obligat per a tots els alumnes que desitgin integrar-se en aquesta Escola. Incomplir-les pot suposar lexpulsió immediata».
Ja he signat i estic millor, més relaxat. No en tenia cap dubte. Estava decidit a acceptar les obligacions que aquesta vinculació comporta. Ara bé, no tinc resposta davant la pregunta de per què he subscrit aquest compromís. Per què he signat? Ho puc dir també duna altra manera: què ens aferra a la vida? Ens hi aferrem quan totes les receptes que seguíem per atrapar aquells instants deternitat que tant anhelem es mostren inútils. En definitiva, ens hi aferrem per no caure més a linterior daquesta nit que sallarga com lombra de la por. A lEscola de la Vida mensenyaran a respirar de nou. Accepto treballar la meva pròpia vida i fer-la rendible. No puc concebre una existència sense un pla que la canalitzi. Una existència que es deixa endur, condemnada a lliscar sempre sobre esdeveniments que no controla, és menyspreable. Aquí mofereixen un horitzó: «la felicitat és revolucionària». Amb aquesta firma busco una sortida a una situació que ja no en tenia. Aquest jo multiplicat que veig al mirall, soc jo realment? El meu pseudònim, com ja he dit, serà la lletra I. Magrada. I didea, I dinnovació, I dinversió I dimbècil.
«Arriba a ser el que ets!»
Entrem a la sala dactes. Aviat començarà la conferència dun professor molt prestigiós que forma part de lequip multidisciplinari. El títol de la seva dissertació és: «La creativitat i la vida». Seiem en silenci, disposats a escoltar-lo. Una veu llegeix el seu currículum inacabable i després es presenta ell mateix.
Els parlaré del tema central daquest curs: la creativitat ens diu. Abordar aquesta qüestió implica respondre a moltes preguntes interrelacionades: quina relació existeix entre la creativitat i la vida?, hi ha un sol tipus de creativitat?, quin paper juguen les emocions en el procés creatiu? Començar a respondre a aquestes qüestions ens permetrà plantejar-nos duna manera més fructífera la gran pregunta que els ha portat fins aquí: com convertir-se en un creatiu?
El professor, molt conegut i admirat, ens adverteix que cal oblidar, per obsoleta, lantiga concepció de la creativitat.
En lactualitat, no cal que les persones creatives es rebel·lin contra la societat assegura. De fet, és la mateixa societat la que ens exigeix ser creatius a tots. Qui no és creatiu senfonsa en lanonimat i no és capaç dajudar la societat. Avui dia, creativitat i innovació coincideixen. Perquè una idea sigui creativa ha de complir dues condicions: originalitat i utilitat. La creativitat encara consisteix a desafiar la realitat establerta i proposar solucions noves i millors. La imaginació i el risc són, doncs, consubstancials a lacte de creació. Qui sap innovar és un revolucionari. Per aquest motiu, la veritable revolució rau en saber adaptar-se als canvis i guanyar així en competitivitat.
El professor, molt conegut i admirat, fa una pausa breu i a continuació ens demana que li plantegem preguntes. Sense haver acabat de pronunciar encara la darrera paraula, M aixeca la mà. Tots els ulls lobserven. No es deixa intimidar i interpel·la al professor per consultar-li si la creativitat pot aprendres o bé és innata. Abans que aquest pugui respondre, M comença a explicar que la creativitat és com un múscul i que si un sentrena, pot aprendre a ser creatiu. Segons ell, es tractaria duna habilitat estesa a tota la població, si bé el context social determinaria, en darrer terme, el fet que aquesta capacitat es desperti o romangui apagada. No obstant això, M continua explicant, les innovacions veritablement disruptives, és a dir, aquelles que alteren substancialment els nostres hàbits i maneres de veure el món, són privilegi duns pocs. Un cop ha acabat la seva intervenció, sha produït un silenci incòmode. Una sensació generalitzada de rebuig recorre la sala. M no és més que un pobre envanit. Qui es creu que és? Jo no hi estic dacord. La intervenció dM és aparentment banal i per això compleix molt bé una doble funció. Duna banda, afirma que la creativitat pot ensenyar-se, cosa que suposa haver de reconèixer lautoritat del professor i no tractar-lo com un impostor; de laltra, en dir que lhabilitat de crear ens pertany a tots, pretén simpatitzar amb els seus companys, encara que ho fa des duna posició exterior i més elevada. En definitiva, M només persegueix una doble aprovació: ser tingut en compte per part de la instància de poder i, alhora, oferir-se com a mediador entre nosaltres i lequip multidisciplinari. És evident que ambdues pretensions van a luna.