»Saps què et dic? La crueltat té quelcom de deliciós. És un bon entreteniment, així el temps de lespera sembla escurçar-se. Maneges les situacions i les persones com tu vols. Els metges, els psicòlegs, els carcellers, són tan fàcils denganyar! Per fer-los creure que ja estàs recuperat per a la societat, només cal que et dirigeixis a ells amb respecte i posis cara descolanet durant quatre dies. Els segueixes el rotllo, però en el teu interior només penses que el dia que agafis un dells
»A la presó pots crear fins i tot la teva zona de confort. La droga entra de mil maneres, pel vis a vis o llançada al pati per sobre del mur. En cas que allarguin el mur amb una reixa, llavors es llança des dun pis més alt dun edifici del davant. Si cobreixen els patis amb una xarxa, la droga arriba en bossetes dins de glaçons. Tan sols cal esperar que es fonguin. Malgrat tot, la presó continua sent una presó i cada dia veus com la mort hi arriba puntual. Encara que intentis resguardar-ten, tarriba com un aire fred que travessa els cossos. Ho pots entendre, això? La presó et roba vida! A dins, viure és sobreviure, resistir a la mort.
»La gent es creu que els presos disposem de tot el temps del món, però el nostre temps sesgota. Veloç i sense pietat, el temps marxa per la tassa del vàter. Quan dono cops de cap a la paret, ja no ho faig amb tanta força. Estic cansat de lluitar. No pertanyo a ningú. Només soc meu, però no vull acabar com el meu germà, fugint constantment per acabar morint duna sobredosi. Ser un fugitiu és haver daixecar cada dia el vel despant que cobreix la ciutat i buscar un lloc en el qual reposar. Encara que sigui tan sols un instant. Ser un fugitiu és témer sempre el retorn a la presó. La solitud mira per la finestra a través dels barrots. Mhe de salvar a mi mateix perquè ningú ho pot fer per mi. Ningú no salva ningú.
Mentre lescolto no puc deixar de pensar en el seu germà i en el poc que sassemblaven. A és més alt i fort. No li agrada passar desapercebut i es fa notar. En canvi el seu germà, més intel·ligent, preferia estar a laguait i esperar el moment oportú. El que realment els fa tan diferents és lefecte que el pas per la presó ha produït sobre cadascun dells. Lindividualisme dA es barreja amb un gran ressentiment. Això no succeïa amb el seu germà. És com si en el seu cas, la vida shagués abstret i lluités acarnissadament contra ella mateixa. Amb el seu germà vaig poder parlar del moviment obrer i, encara que no es prengués els meus sermons seriosament així es referia ell als meus intents de convèncer-lo, he de reconèixer que sempre es va mantenir fidel a lassemblea de la fàbrica. Estic gairebé segur que aquesta mena de conversa serà impossible amb A. Per ell, lúnica cosa que compta és el seu propi jo. Tota la resta són farses. El seu voler viure no sobre a la relació amb laltre. El voler viure sha reduït a un pur instint de conservació.
Jo vull viure. He promès rehabilitar-me i lEscola em vol donar una oportunitat. Mhan dit que els interessa el meu cas. Per fi seré lliure.
No he volgut mostrar-li la meva estranyesa i he optat per callar. Lhe felicitat, però mhe quedat pensatiu. Ambdós germans encarnen una manera de rebutjar la presó. A signa un pacte amb la vida que li assegura la supervivència. Quan el voler viure és tan sols un instint, quanta humiliació som capaços de suportar? El seu germà, per contra, va fugir fins que va decidir suïcidar-se. Quanta por a la vida hi ha en aquesta fugida embogida? Com si hagués intuït el que estava pensant, A mha mirat fixament i mha dit que no em cregués tan important.
Però, qui et penses que ets? Quina innocència creus que pot néixer enmig de la lluita de tots contra tots? El pa que tu menges està pastat amb sang. Lordre de la societat saguanta sobre condemnes com la meva. Quan tot és igual i un ho sap molt bé, la vida senfonsa entre traïcions i renúncies. Però ara som a lEscola de la Vida, on cada dia aixequem horitzons entre tots.
Infiltrat
Treballar en una fàbrica quan la promesa demancipació ha quedat ajornada per sempre més és insuportable. Fins i tot si es tracta duna cooperativa. El germà dA tenia raó. Lautoexplotació concedeix algunes alegries, és innegable. Així i tot, la convivència en un nosaltres limitat acaba sent problemàtica. Sense oblidar, és clar, la dificultat de mantenir-se viu en un món competitiu i pretendre que no tengoleixi. No ens enganyem. Construir una cosa diferent en el cor del mateix és esgotador, si no impossible. Sé que aquesta frase sembla molt filosòfica. Ara recordo que no he explicat el meu pas per la facultat de filosofia.
Quan vaig decidir donar suport al moviment obrer, la meva intenció era subvertir un món que considerava injust i miserable. Anar més enllà dels límits respirables per descobrir si entre tots podíem alimentar-nos amb foc i inventar una altra vida. Obrir un futur que no estigués embolicat en una bossa de plàstic reciclable. No va poder ser. Labisme que calia travessar era massa profund i fosc. La mort, vigilant, ens esperava. Vam acotar el cap per no sentir el seu hàlit fred en el clatell. La renúncia ens va permetre salvar-nos, però el preu que vam pagar va ser loblit del demà. Hi ha traïdors i tenen noms. Amb tot, vam ser nosaltres els que, davant el buit que sobria, ens vam fer enrere. Vam tenir por. En realitat no vam gosar desacatar lordre i de seguida vam començar a preparar un camí de retorn. La cooperativa, en aquest sentit, suposava un bon pacte amb la vida. Duna banda, podíem conservar els llocs de treball; de laltra, a mi em permetia creure, amb una mica de cinisme, que continuava lluitant. Fins que em vaig cansar de romandre en aquell món tancat. Potser un racó ben moblat pot servir per protegir-se, però difícilment pot esdevenir un lloc en el qual mantenir-se a laguait. Manca laire i sobra lavorriment. De ben segur que, si busquem al diccionari la paraula «racó», llegirem: «efecte del verb arraconar».
La vida havia passat sense adonar-men i era incapaç dentendre el que realment havia succeït. Només em movia el desig de fugir per no morir de pena. Cal fer un advertiment oportú: la termodinàmica assegura que tot sistema tancat està condemnat a desaparèixer a conseqüència de laugment dentropia. Un sistema viu, per contra, és aquell que, precisament perquè està obert, pot mantenir-se lluny de lequilibri. Lequilibri és, doncs, sinònim de mort. Per això, si un no desitja convertir-se en una pedra que ronca, té dues possibilitats: o porta el caos al cor de lordre per desfer-lo, o competeix com un energumen a la cerca de reconeixement. No es pot fer altra cosa. Són les dues maneres daconseguir una vida intensa; ara bé, dubto que tinguin la mateixa plenitud. Però què significa la paraula «plenitud» quan per fi ets amo de la teva voluntat? Jo vaig intentar la primera via amb totes les meves forces. Vaig arribar a creure que un anhel col·lectiu arrencaria la carn del món a mossegades. Després, ja es veuria. Però la vida va continuar immutable, així que vaig decidir optar per la segona via. Entrar a lEscola de la Vida va suposar la materialització del meu nou desig. Abans, però, em vaig inscriure a la facultat de filosofia. Pot semblar estrany, però en aquell context no ho era. Buscava eines per entendre per què em trobava tan perdut a linterior dunes galeries comercials de les quals no podia sortir. Dic que no podia sortir-ne, tot i que tampoc sabia ben bé com hi havia entrat. Les escales mecàniques pujaven i baixaven impertèrrites, animades per un fil musical que mai descansava. Tard o dhora, qui es veu vivint la seva vida està condemnat a la solitud. Jo em vaig adonar que estava atrapat dins meu. On són els meus amics? El ressò del crit moria lentament a linterior de la vida somniada. Obligat a respirar el buit, el cos dessagna melancolia i fàstic.
El pensament crític que ensenyaven a la facultat de filosofia no em va servir gaire. Tan sols vaig canviar les galeries comercials per una torre divori. Una bella torre divori dins de la qual estudiàvem sistemàticament els grans filòsofs. Un mar de merda colpejava obstinadament la base de la torre, però nosaltres estàvem massa ocupats per poder percebre el crit daquest obscur malestar. A més, Ulisses ens havia ordenat posar-nos uns taps de cera per tal que no sentíssim les lamentacions dels ofegats. Daquesta manera, la funció de la facultat quedava ben definida: contenir i entretenir. Per què no apel·lar al pensament crític? Lestratègia emprada va ser subtil i intel·ligent. En poc temps les brases de lincendi es van extingir. No sé qui va ser el nostre Ulisses. Fos qui fos, va saber organitzar molt bé la submissió i estendre el desengany. Puc assegurar que la universitat va complir lobjectiu assignat amb encert: propagar la tristesa en totes les seves accepcions. La por, la impotència i el cansament van formar un ampli tallafoc per tal de frenar lavanç de la desesperació. Acabada la tasca encomanada, no és estrany que la facultat de filosofia, així com les altres facultats en les quals simpartien especialitats properes, fossin desmantellades. La seva obsolescència estava perfectament programada. Van quedar, això sí, departaments universitaris dedicats a lestudi de la lògica i a la redacció dinformes sociològics, però quan es va produir aquesta transformació, jo ja era molt lluny.
El pensament crític congelat sempre em va semblar un conte per a nens, i sem feia molt difícil suportar la quietud decadent i hipòcrita que regnava a la universitat. La ràbia que sentia em colpejava com ho fa el martell sobre lenclusa. Viure el món de la fàbrica ensenya a odiar. Com trobava a faltar aquell meravellós odi de classe que sentia tan nostre! Sha acabat. Si no puc portar el caos a linterior de lordre, jugaré a competir en el seu propi camp. Seré un infiltrat. Aquesta serà la meva venjança. Un infiltrat no és un intrús. Lintrús és algú que sintrodueix en un lloc sense tenir dret a fer-ho. Per aquest motiu no pot desempallegar-se duna certa imatge de superflu i, en el fons, de perdedor. Probablement acabarà sent expulsat sense pena ni glòria. En canvi, linfiltrat perquè la seva presència implica un desafiament és directament eliminat sense necessitat de cap judici. Un infiltrat eficaç ha de saber mimetitzar-se amb el seu entorn fins al punt de distanciar-se del tot de la figura de lintrús. Evidentment, aquesta mimesi implica una comprensió sense fissures de lenemic i els seus objectius. És així com linfiltrat, sense adonar-sen, sendinsa per un camí inesperat. Sacosta tant al seu enemic que Bé, això és el que crec que em va succeir a mi. No es tracta de cap justificació. Tampoc em penedeixo de res. El meu pas per la facultat de filosofia em va servir, almenys, per aprendre paraules i imatges útils amb les quals poder barallar-me i no avorrir-me massa. Per exemple, la maleïda caverna platònica. Quan penso en aquest sol radiant que ens està esperant fora, em venen ganes de riure. De fet, escoltar tot allò em va acabar convencent que havia de fer un gir a la meva vida.
Tal com diu A, tots mereixem una segona oportunitat. La meva va arribar quan em van parlar duna escola especialitzada a fomentar les potencialitats creatives dels seus alumnes. Em va cridar latenció la frase emprada per anunciar-se: «Si tu saps el que vals, vine i aconsegueix tot el que et mereixes». Em va agradar la idea. No havia de competir amb ningú excepte amb mi mateix. Jo només em volia centrar, no desitjava pas buscar-me a mi mateix, una pretensió del tot ridícula. En aquesta escola tenia loportunitat de fer-ho. Intuïa que una època històrica havia acabat. Si no volia convertir-me en un fòssil nostàlgic, havia de creure en la vida. Sí, jo crec en la vida. Em vaig proposar entrar-hi tot i que em van advertir que el procés de selecció era molt dur. LEscola de la Vida ja he dit que linstitut es deia així també afirmava en el seu programa destudis el següent: «Lluita sempre per la teva felicitat i desfés-te de tot el que timpedeixi tirar endavant». Em costava creure en una promesa de felicitat, però magradava la passió que hi havia en aquesta exhortació a continuar endavant. Un rostre lleig és sempre molt més bell que lescultura més perfecta. Per això la passió només pot provenir de la vida. De la lluita per la vida. Certament aquest institut no és la caverna platònica, però a vegades tinc dubtes. Tinc la impressió destar en un túnel interminable del metro del qual ja no podré sortir. No mhe explicat bé. Tinc la impressió que lEscola de la Vida és un vagó del metro, i que les estacions en les quals satura el tren són els diferents tallers que realitzem.
Passen els dies i ens han retret que no ens impliquem. Lequip multidisciplinari no està satisfet. Els exercicis de treball bioenergètic per tal de desbloquejar el cos han produït expressions verbals de dolor molt limitades. No som capaços de cridar. Reprimim les nostres emocions i ni tan sols arribem a sentir el nostre propi cos. Romanem com bombolles abstretes sobre la superfície de laigua. Estem atrapats en un estat de frustració i només preguntem: què cal fer? Un membre de lequip multidisciplinari ha suggerit que potser la selecció ha estat errònia. Suposo que ho ha dit amb la intenció de provocar alguna reacció per part nostra. No ho ha aconseguit. Ningú sha atrevit a respondre-li. Llavors ens ha dirigit una pregunta. Tal com lha pronunciat, semblava més aviat una afirmació: «Pobres diables. Sabeu moltes coses. Però sou capaços de creure en alguna cosa?». Aquesta frase encara ressona en el meu cap. Reconec que no lacabo dentendre. Ens reclamen un coratge lorigen del qual rau en la fe i lesperança. Però una valentia que té aquests fonaments, no comporta necessàriament una actitud dhumilitat? I si tota humilitat remet, en última instància, a alguna forma dobediència, em pregunto on queda llavors la valentia. Ja no sé el que dic. Sí, jo crec en la vida. Ho repeteixo. Sí, jo crec en la vida. I per això soc aquí. El tren sha aturat en un racó de la sala. Allí ens esperen uns armaris enormes plens de joguines. Podem triar les que més ens agradin. A ha agafat una nina i està intentant arrencar-li el cap. Un company de qui no recordo la lletra sentreté acariciant una bola de billar. N sha col·locat una capa blava sobre lespatlla i intenta volar. Aviat el tren reprendrà la marxa. He decidit que no vull mirar per la finestra perquè el temps no es demori.